L’Ajuntament de Barcelona, a través de l’Institut Municipal de l’Habitatge i Rehabilitació (IMHAB), ha dut a terme la rehabilitació integral d’un edifici al carrer Hospital, per incorporar-lo al parc públic d’habitatge. El projecte, que ha comptat amb una subvenció dels fons europeus Next Generation UE, ha permès crear 17 habitatges i 1 local, millorant-ne l’accessibilitat i aplicant criteris d’eficiència energètica i sostenibilitat. Tots els habitatges es destinen a lloguer assequible per a joves i s’adjudicaran entre les persones inscrites al Registre de Sol·licitants d’Habitatge amb Protecció Oficial de Barcelona que compleixin els requisits de la convocatòria.

L’Ajuntament de Barcelona, a través de l’Institut Municipal de l’Habitatge i Rehabilitació (IMHAB), ha dut a terme la rehabilitació integral d’un edifici històric al carrer Botella, incloent-hi la restauració dels esgrafiats barrocs de la façana, per incorporar-lo al parc públic d’habitatge. El projecte, que ha comptat amb una subvenció dels fons europeus Next Generation UE, ha permès crear 11 habitatges, 4 oficines i 2 locals, aplicant criteris d’eficiència energètica i sostenibilitat. Tots els habitatges es destinaran a habitatge públic en règim de dret de superfície i s’adjudicaran a través del Registre de Sol·licitants d’Habitatge amb Protecció Oficial de Barcelona entre les persones inscrites que compleixin els requisits de la convocatòria. D’aquesta manera, es contribueix a ampliar l’oferta assequible al barri del Raval.

La Casa Fullà, reformada per studio PER, recupera un edifici racionalista emblemàtic dels anys 70 projectat per Clotet i Tusquets. L’especial relació entre el solar i les alineacions del pati d’illa va generar una gran mitgera al pati interior. Amb voluntat de suavitzar-ne la presència, l’edifici es va tractar íntegrament amb els mateixos materials i recursos constructius propis de les mitgeres tradicionals de Barcelona, per tal que els veïns percebin aquesta façana com una més, i no com un darrere.

El projecte mostra una gran atenció per temes com la convivència —amb un accés comú ampli que vol esdevenir lloc de trobada—, la diversitat —amb una àmplia varietat de tipologies d’habitatges— i la llum natural —amb claraboies que aprofiten l’espai dels àtics per il·luminar els pisos inferiors. També s’exploren solucions per millorar la privacitat i la ventilació en banys i cuines interiors. Una obra que demostra que l’arquitectura domèstica pot ser tant innovadora com compromesa amb l’entorn urbà.

Situats a l’interior d’un antic magatzem tèxtil al barri de l’Eixample, a les plantes baixes de la Casa Antònia Puget i la Casa Felip, els Espais Volart de la Fundació Vila Casas són un centre d’art contemporani dedicat a difondre i posar en valor l’obra d’artistes catalans. El seu programa expositiu combina mostres temporals i retrospectives que permeten descobrir figures consolidades i emergents. L’edifici, rehabilitat respectant la seva estructura original, ofereix sales àmplies i lluminoses que mantenen el caràcter industrial de l’espai.

La pèrgola de Villa Condal (Casa Rovira) forma part del jardí d’una parcel·la al teixit de ciutat jardí de Sitges conformada per El Vinyet i Terramar, urbanitzacions desenvolupades a la primera part del segle XX. El jardí es va construir a principis dels anys 50 segons projecte de l’arquitecte Fernando de la Escosura que va incloure la piscina amb torre de salts, pèrgola i pista de ball, de sota de la pèrgola es situa el bar i dos habitacions amb lavabos. Aquestes tres peces formen un conjunt arquitectònic coherent, caracteritzat per la seva lleugeresa racionalista.
La finca que es coneix pel nom de la casa que es va construir l’any 1926, que ja no existeix, representa les tendències socials i arquitectòniques en diversos moments del segle XX a Catalunya. El Noucentisme de les cases que van construir els indians, la arquitectura de l’oci dels primers estiuejants i l’arquitectura del turisme.
El valor patrimonial de la pèrgola és inqüestionable per la seva gosadia en el disseny però també per la seva capacitat de crear façana tant cap el carrer com cap el jardí. Tanmateix és i ha estat un element configurador de la finca, en el passat i actualment forma part del Pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic i catàleg del municipi de Sitges des del 1991.

El Palau Robert és un palauet privat d’estil classicista construït entre el 1897 i el 1903 com a residència de Robert Robert i Surís, financer gironí i marquès de Robert. L’edifici s’ubica en un dels punts més emblemàtics de la ciutat, a la confluència entre l’avinguda Diagonal i el passeig de Gràcia. El projecte va ser adjudicat per concurs a l’arquitecte francès Henry Grandpierre, i les obres van ser dirigides per Joan Martorell i Montells. L’edifici es va construir amb pedra de la muntanya del Montgrí, un material que contribueix al seu caràcter sòlid i noble.

El palau presenta una planta rectangular articulada al voltant d’un pati interior amb claraboia, i originalment estava connectat amb l’edifici veí mitjançant un pont per on accedien els carruatges. El seu estil neoclàssic s’allunya deliberadament del modernisme dominant de l’època, i representa una aposta per l’elegància i la sobrietat formal.

El jardí, dissenyat inicialment per Ramon Oliva Bogunyà, es va reobrir al públic el 2003, després d’una reforma a càrrec de l’arquitecta Sílvia Farriol, la paisatgista Bet Figueras i el dissenyador Miguel Milà, que van transformar-lo en un espai verd integrat al teixit urbà.

Després de diverses propietats —del comte de Torroella a Julio Muñoz Ramonet, passant pel Banc Central—, el palau esdevé finalment patrimoni públic l’any 1981, quan passa a ser gestionat per la Generalitat de Catalunya. Avui acull exposicions, serveis d’informació cultural i turística, i oficines institucionals.

Masia d’origen medieval documentada des del segle XI, profundament reformada entre els segles XVII i XVIII, moment en què pertanyia al comte de la Rosa. L’edifici actual conserva l’estructura típica de les masies senyorials: planta baixa per als masovers, planta noble amb les sales principals i planta superior amb els dormitoris.

El recorregut permet descobrir com era la vida a pagès fins a inicis del segle XX i entendre les transformacions del camp català durant l’època moderna. Es visiten espais com el celler, la sala de cups, les premses, la cuina, el safareig i les estances nobles.

Una part de la masia està dedicada al pintor i escenògraf Antoni Ros i Güell, l’últim propietari abans que l’Ajuntament de Badalona n’assumís la titularitat. Actualment, acull la seu de l’Escola de Natura Angeleta Ferrer i una petita capella adossada, construïda posteriorment.

Situada en un turó que domina la façana marítima de Sitges, l’església de Sant Bartomeu i Santa Tecla és un dels símbols més reconeixibles de la vila. D’estil barroc i construïda entre el 1665 i el 1672, presenta una composició monumental amb tres naus i dues torres. La torre de l’esquerra és el comunidor, amb el rellotge municipal, i la de la dreta, acabada el 1863, és el campanar neoclàssic, amb cúpula, pinacles i una imatge de la Puríssima que corona els seus més de 40 metres d’alçada.

A l’interior, el temple conserva un destacat patrimoni artístic, amb retaules barrocs, pintures murals de Pere Pruna i Darius Vilàs, escultures de Pere Jou i un orgue barroc del 1697. El retaule renaixentista de Sant Bartomeu i Santa Tecla, obra de Nicolau de Credença, i diversos sepulcres medievals completen un conjunt ric en història i art que, gràcies a la tasca de preservació, avui es presenta com un veritable museu barroc viu.

L’edifici es troba al límit nord del reconegut Eixample barceloní dissenyat per Ildefons Cerdà a finals del segle XIX, caracteritzat per les illes de cases entre mitgeres amb façana doble, al carrer i al pati interior.

Aribau 195 és una operació de gran rehabilitació que inclou la transformació de més de 19.000 m² construïts al bell mig de la ciutat. De la necessitat de renovació, sorgeix l’oportunitat de recuperar la continuïtat de la trama urbana mitjançant la integració de l’envolupant i la incorporació d’un jardí a l’interior d’illa.

La proposta, amb un enfocament que harmonitza arquitectura i paisatge, aconsegueix renovar un immoble d’oficines representatiu i, al mateix temps, promoure la recuperació de l’esperit i el caràcter identitari del Pla Cerdà del 1859, símbol del principi igualitari de l’urbanisme de Barcelona.

L’estratègia d’intervenció aplicada, sensible al context actual, contribueix a defensar la creació d’edificis més respectuosos i de ciutats més habitables; per això, la rehabilitació ha obtingut les certificacions LEED Platinum i WELL Gold.

Sota l’espectacular escalinata de fonts i cascades que connecta la plaça d’Espanya amb el Palau Nacional, s’amaga una de les infraestructures més sorprenents de Montjuïc: les galeries tècniques que donen suport al complex sistema hidràulic i escenogràfic que va concebre Carles Buïgas per a l’Exposició Internacional del 1929.

Aquest recorregut subterrani, que habitualment és inaccessible, permet descobrir l’enginyeria oculta que fa possible els jocs d’aigua, llum i música de la Font Màgica i el seu entorn. La galeria recorre el tram final de les cascades i acull sales de màquines originals, sistemes de bombeig, dipòsits, conduccions i túnels de manteniment.