Es tracta de la primera obra important acabada per Domènech Estapà, per acollir la seu de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB). La reforma es va centrar en una nova façana i la construcció de dos observatoris retirats del pla de façana, predecessors de l’Observatori Fabra, construït pel mateix arquitecte el 1094.
A l’interior de l’edifici, hi destaquen la Sala d’Actes i les pintures murals de Fèlix Mestres, i la Sala dels Rellotges, amb una col·lecció espectacular de mecanismes com el rellotge astronòmic d’Albert Billeter, guanyador de la Medalla d’Or a l’Exposició Universal del 1888.
Des del 2015, s’hi han fet diverses intervencions per adaptar-ne l’ús a les noves normatives de seguretat i prevenció davant d’incendis, així com també per preservar-ne els elements patrimonials.

La seu de la Fundació Joan Brossa està ubicada en una part del que va ser la Seca Reial o la Reial Fàbrica de Moneda de la Corona d’Aragó, un edifici documentat, per primera vegada, a mitjan segle XV, i situat al barri del Born de Barcelona.
Aquesta fàbrica ocupava l’actual illa de cases entre el carrer dels Flassaders, el carrer de la Seca i el carrer de les Mosques. Quan la Seca va cessar l’activitat, l’edifici es va dividir en diferents immobles i així ha arribat fins a l’actualitat.
Des del 2018, aquest espai ha estat cedit per l’Ajuntament de Barcelona per tal que la Fundació hi desplegui un projecte expositiu i d’activitats que esdevingui un indret de referència de l’univers brossià, de les escriptures radicals, de la performance i de les arts parateatrals. La remodelació de l’espai la va fer l’arquitecta Meritxell Inaraja i Genís, la mateixa persona que va remodelar l’Escenari Joan Brossa, inaugurat el 2011. De fet, la Fundació i l’Escenari disposen de tres connexions internes, tot formant un espai únic de 1.723 m2. Es tracta d’un conjunt versàtil, amb molta llum natural, que respecta les estructures i la volumetria com a memòria d’un passat històric significatiu.

La Casa Vilella, avui Hotel-Restaurant Casa Vilella, és un edifici d’estil noucentista amb alguns elements del llenguatge modernista, però, en general, eclèctic noucentista, que es va construir a partir del 1919, seguint les ordres de l’arquitecte Joan Rubió i Bellver. La casa la va encarregar Joan Vilella Estivill, un banquer i empresari destacat que es va voler construir un xalet al passeig Marítim de Sitges. Aquesta casa va ser una de les primeres que es van construir al nou passeig sitgetà. Així, doncs, va ser una casa d’estiueig fins als anys trenta. Durant la Guerra Civil, va acollir nens refugiats, però la casa d’acollida es va desmantellar el 1939. Als anys seixanta, amb el boom del turisme, va esdevenir la Residència Helvètica, activitat que va durar fins als anys noranta. Des dels anys noranta fins al 2017, la casa va estar abandonada. Gràcies a la nova adquisició, la casa va passar d’estar en clar deteriorament a recuperar l’esplendor, oberta com a hotel-restaurant.

El Palau del Rei Moro és un edifici gòtic que es devia construir cap al 1390 (segle XIV). Tant el Palau com el contigu Estudi Vidal es corresponien amb habitatges grans i rics de l’època medieval. Les seves parts posteriors formaven la muralla, i als seus peus hi ha el carrer de la Vall, que no és altra cosa que l’espai terraplenat que antigament era el fossat o la vall a peu de muralla que feia el tomb a la vila tot resseguint-ne la part exterior per tal de dificultar atacs d’enemics exteriors. No va ser fins a finals del segle XIX i principis del XX que certa gent es va interessar pels casals i, així, va evitar que s’alteressin. En aquell moment, es van reformaren els interiors i la torre, però la façana es manté tal com estava al segle XIV. El Palau del Rei Moro és, actualment, propietat de l’Ajuntament de la vila. L’Agrupació de Balls Populars de Sitges hi fa estada, pràcticament de manera ininterrompuda, des que es va fundar, l’any 1978, i ara hi conviu amb el Grup Pessebrista de Sitges, la Colla Jove de Castellers de Sitges i, entre d’altres, la SACA, col·lectius dedicats a festejar, conservar i promoure el folklore sitgetà i la cultura popular del nostre país.

Cebrià Camprubí, famós roserista, va demanar a Josep Maria Jujol que li construís aquesta casa a la finca agrícola de Cornellà de Llobregat dedicada al conreu de roses i plantes de la família.
L’edifici està format per diferents volums rectangulars interconnectats i a diferents altures, a excepció del cos circular de l’escala, adossada a la torre mirador. La decoració exterior està formada per esgrafiats que remeten a sants i deesses relacionades amb l’agricultura, un pagès feinejant, els ocells característics de l’arquitecte i la referència constant a la professió del seu propietari: el cultiu de les roses. La façana, pintada de color rosa suau, també reforça aquesta idea.
A part de l’esgrafiat, altres tècniques que va fer servir Jujol a l’hora de construir l’edifici són el trencadís i la forja.

Pavelló germà bessó del Pavelló Gaudí, que forma part del Recinte Torribera, de Santa Coloma de Gramenet, el qual té l’origen en una masia medieval reconstruïda al segle XVIII. A principis del segle passat, el recinte es va ampliar amb noves edificacions. Actualment, hi conviuen diferents usos, des de serveis mentals fins a serveis formatius i educatius.

L’edifici, dissenyat per Masó i Pericas, es va fer servir com a pavelló psiquiàtric, i ara conté una biblioteca, un arxiu i s’hi manté la cafeteria, que dona servei al nou campus. La rehabilitació conserva i respecta l’estil noucentista, sense intervenir en les façanes, la volumetria ni l’estructura de parets de càrrega, mantenint-ne la distribució interior original.

Refugi del temps de la Guerra Civil espanyola, en concret, de la guerra de Gramenet del Besòs, situat als peus de la torre romànica del segle XI de la finca de la Torre Balldovina. Aquesta finca ha passat per diverses mans: va ser confiscada i convertida en la seu del Comitè de Milícies Antifeixistes, durant la Guerra Civil, i més endavant s’hi va instal·lar la Comissió Municipal de Proveïments, i després el Servei Fotogràfic de la Subsecretaria d’Aviació del Ministeri de Defensa Nacional de l’exèrcit republicà. Actualment, s’ha convertit en museu per ser testimoni de la història més recent de la població de Santa Coloma de Gramenet.

Església que forma part del Recinte Torribera, de Santa Coloma de Gramenet, el qual té l’origen en una masia medieval reconstruïda al segle XVIII. A principis del segle passat, el recinte es va ampliar amb noves edificacions. Actualment, hi conviuen diferents usos, des de serveis mentals fins a serveis formatius i educatius.

L’església se situa a la part dreta, entrant des del pavelló de l’entrada. Està connectada mitjançant un pont amb el Pavelló Marina del Campus de l’Alimentació de Torribera, rehabilitat per ser un viver de laboratoris de recerca.

Aquesta ruta pretén retre homenatge a l’obra d’aquests arquitectes hospitalencs, els germans Ramon i Antoni Puig i Gairalt, autors d’una part de la trama urbana de la nostra ciutat, així com d’una nombrosa producció d’habitatges, equipaments municipals i infraestructures que avui dia passen desapercebudes. L’itinerari a peu aplegarà part del barri del Centre, on, principalment Ramon Puig Gairalt (1886-1937), arquitecte municipal entre el 1912 i el 1937, va projectar nombrosos edificis de diversa tipologia i estil, coincidint en un context d’arribada massiva d’immigrants a la metròpolis barcelonina i els voltants. D’esperit noucentista, tant ideològicament com culturalment, la seva producció va ser sempre d’un classicisme mediterrani, evolucionant cap a una depuració d’estil amb l’eclosió del racionalisme i el moviment del GATCPAC, fet que faria canviar radicalment la composició de les seves obres. L’ús d’aquestes edificacions, però, oscil·laria entre la burgesia dominant del moment, amb torres, fàbriques i xalets, i les classes treballadores, amb passadissos, corralons i ateneus.

Situat a l’ala frontal de l’antiga fàbrica tèxtil Fabra i Coats, el Centre d’Art Contemporani és una institució dedicada a la recerca, la producció, l’exposició i la difusió de pràctiques artístiques contemporànies, sobretot la que es desenvolupa en el context local i està oberta a l’escena internacional. Fan servir el seu espai per a la investigació, la innovació i el desenvolupament artístic, i hi fan exposicions i activitats obertes al públic.
El Centre ocupa tres plantes que formen uns 1.350 m² que des dels anys vuitanta del segle XX estaven en desús. La reforma vol reparar i mantenir l’estructura i la composició originals de l’edifici i els espais. La intervenció es concreta en l’adaptació d’aquests espais al nou ús, una millora energètica de l’envolupant mitjançant la substitució de fusteries i l’adaptació de les instal·lacions a la normativa actual, mantenint i potenciant els materials preexistents (maó, fusta i formigó).