Transformar un antic hospital per a tuberculosos en una escola d’oficis, aquest és el repte amb què s’enfronten els arquitectes i els tècnics del projecte, per tal de dotar la ciutat, mancada d’equipaments, de nous espais per impulsar l’ocupació i l’economia. Aquest espai, patrimoni arquitectònic de la ciutat, conserva l’estructura exterior, com a testimoni dels aires beneficiosos per a la salut dels quals presumia Santa Coloma fins a mitjan segle passat.

El projecte La Ciba, centre de recursos per a dones i espai d’innovació i economia feminista, és un nou equipament públic que està situat a l’actual espai en desús de la que va ser l’emblemàtica fàbrica de productes químics i farmacèutics d’aquesta ciutat, Ciba-Geigy. Aquest antic espai s’ha rehabilitat, però per fora se’n conserva l’aspecte industrial i històric actual perquè continuï sent la tradicional façana de benvinguda a la ciutat des del pont de Santa Coloma. Ha nascut amb l’objectiu de millorar les oportunitats de les dones, lluitar contra l’atur femení a la ciutat i endegar projectes i iniciatives que ajudin a fomentar la igualtat de gènere a través de la innovació i l’economia social, solidària i feminista.

Jujol va construir el mur de tancament de la finca i gran part de l’habitatge del porter, decorats amb elements de maó vist, ceràmica i esgrafiats. La troballa d’una mina d’aigua, que el propietari va voler explotar econòmicament, va fer aturar les obres, que preveien, també, l’edificació d’una torre a la part més alta, que no es va arribar a construir. A les galeries subterrànies de la planta embotelladora, Jujol va dissenyar diversos arcs parabòlics de maó vist amb una funció estructural.

La seu de la cooperativa de gestió cultural i exhibició cinematogràfica Zumzeig se situa a la planta baixa d’un edifici d’habitatges, en una parcel·la amb dos accessos separats per un vestíbul central. El projecte aprofita aquest fet i aconsegueix que el bar i la sala de cinema puguin funcionar de manera independent. L’accés al bar el formen uns panells arrodonits de fusta que condueixen el públic cap a l’interior del local, on conflueix amb el vestíbul del cinema. L’interior de la sala de projeccions es pot veure a través de petites obertures de vidre retallades en els paraments, i la sala aconsegueix la visibilitat òptima enfonsant el paviment existent aproximadament un metre. Tot el conjunt està visualment connectat i el local es converteix en un espai obert al debat i a la reflexió que trenca amb l’habitual unidireccionalitat de la pantalla.

Edifici institucional, curiosament, situat entre mitgeres, d’estil eclèctic i amb una planta noble on es pot veure un saló de plens molt ornamentat, il·luminat per vitralls noucentistes. Amb els anys, l’edifici ha recuperat l’espai del soterrani per allotjar-hi l’arxiu del districte.

Projecte guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona 2017 que parteix de tres premisses: entendre el valor de la història de la Lleialtat Santsenca (un antiga cooperativa obrera del barri de Sants situada en aquest edifici des del 1928); conèixer amb precisió l’estat físic de l’edifici per aprofitar tot allò utilitzable; ser sensibles amb tot el procés de col·laboració que van iniciar les entitats del barri el 2009 per recuperar-lo. L’edifici funciona tèrmicament per estratègies passives basades en la inèrcia i l’aïllament, i tres cobertes lleugeres en permeten la il·luminació natural i en faciliten la ventilació.

El Palau Nacional, construït per a l’Exposició Internacional de l’any 1929, és un edifici de gairebé 50.000 m² que s’adscriu als models del classicisme acadèmic imperants a l’època. La decoració interior del palau es va encarregar a reconeguts pintors i escultors del moment, representants, majoritàriament, del moviment estètic i cultural del noucentisme. Actualment, després d’una reforma important, a càrrec de Gae Aulenti, que va tenir lloc als anys noranta, acull la seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

El Pavelló de Barcelona, obra simbòlica del moviment modern, es va dissenyar com a pavelló nacional d’Alemanya per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Construït amb vidre, travertí i diferents classes de marbre, el Pavelló es va concebre per allotjar-hi la recepció oficial, presidida pel rei Alfons XIII al costat de les autoritats alemanyes. Un cop passada la clausura de l’Exposició, el 1930, el Pavelló es va desmuntar. La significació i el reconeixement del Pavelló van fer pensar en la seva possible reconstrucció, que es va consumar el 1986.

Som davant la construcció de 200 metres de túnels d’una alçada de 2,10 metres i una amplada variable entre 1,5 i 2 metres, que disposava de lavabos, font, infermeria, sala d’infants i llar de foc, entre altres peces. És un bon exemple dels refugis construïts durant la Guerra Civil a Barcelona i permet sentir la brutalitat de les guerres i l’esforç dels ciutadans en la cerca de la supervivència.

Aquest espai forma part del Museu d’Història de Barcelona.

Antic parc de bombers del Poble-sec, aixecat per a l’Exposició Internacional del 1929, i reconvertit en un nou equipament, part de la xarxa d’espais culturals Montjuïc, Muntanya dels Museus. El nou projecte suposa una rehabilitació integral per aconseguir la major transparència entre els diferents espais expositius, fent servir, majoritàriament, el vidre en el nou cos i amb noves obertures als murs interiors, emmarcant així l’estructura de maó i acer.

Josep Lluís Sert, un dels grans artífexs del GATCPAC i gran amic de Joan Miró, va projectar un museu racionalista que emfasitzava els trets principals de l’arquitectura mediterrània (el pati, les cobertes amb ús de terrat i el control de la llum), al mateix temps que demostrava un control de les formes i les proporcions amb gran imaginació i fantasia. L’ampliació la va dur a terme Jaume Freixa, deixeble i amic de Sert, basant-se, sobretot, a aconseguir una circulació contínua que unís els antics espais amb les noves zones del museu.

Aquesta unitat residencial a base de blocs va ser plantejada com a alternativa a l’illa tancada, trencant l’esquema i obrint l’interior com a espai públic relacionat amb els carrers circumdants, tot i que posteriorment es va tancar. Gràcies a la poca profunditat dels habitatges i a la doble ventilació, es va aconseguir millorar molt les condicions higièniques dels habitatges, eliminant els patis interiors i dotant tots els habitatges de molt d’assolellament. L’habitatge que es visitarà s’ha reformat conservant al màxim l’esquema de distribució original en dúplex.

Projecte guanyador del concurs públic de solars municipals destinats a habitatge cooperatiu en cessió d’ús. L’edifici, que comparteix espais amb el barri i mostra la riquesa de la vida comunitària interior, té una secció canviant que s’adapta a les necessitats de cada pis i ofereix un bon confort climàtic i acústic. Tipològicament (el grup el formen 33 persones agrupades en 19 unitats de convivència), els habitatges es dissenyen a partir d’una unitat bàsica de 50 m² ampliables segons les necessitats dels usuaris: els habitatges s’apropien d’espais (de manera individual, compartida o com a habitacions satèl·lit) amb una obra mínima de divisòries en sec. Constructivament, es tracta d’un edifici lleuger on predominen materials reutilitzables i desmuntables, que permeten reduir la fonamentació i els materials d’origen mineral en l’edifici.

betevé és el mitjà de comunicació públic de Barcelona. Creador de continguts de qualitat de tot tipus (informatius, culturals, d’entreteniment, divulgatius…) amb vocació de servei públic. Aquests continguts es distribueixen en diferents suports (TDT, HbbTV, ràdio 91.0 FM, web, xarxes socials…). L’edifici on betevé desenvolupa l’activitat no és singular per l’arquitectura, sinó pel que s’hi fa a dins. Així doncs, hi trobareu els platós, l’estudi de ràdio, la redacció, les sales d’edició, maquillatge i vestuari, càmeres, micros… Tot el que cal per crear continguts de qualitat orientats al servei públic.

Es tracta d’un edifici d’habitatges per a obrers impulsat per l’Administració catalana durant la Segona República. Considerat avui un símbol de l’arquitectura racionalista a Barcelona, va representar una nova manera de pensar l’habitatge per als més necessitats, i de plantejar en clau local les propostes que en l’àmbit internacional trencaven amb la tradició i apostaven per noves solucions. Enguany, després d’una acurada restauració, la visita al pis museu permet veure’n l’estructura i l’aspecte originals, així com una proposta de mobiliari i equipament que ha seguit l’ideari del GATCPAC.