Antic monestir situat a la vall de Betlem dins del parc de la serralada de Marina. Obra del gòtic català, va ser fundat al 1416 i va pertànyer a l’ordre dels jeronims, els quals el van habitar fins 1835 afectat per la desamortización de Mendizábal. El 1947, la Sra. Francesca Güell i López el va adquirir per convertir-lo en recinte de solitud i silenci, pel repòs religiós i cultural. Destaca el claustre pels seus capitells i les claus de volta, encara policromats, on es retraten personatges il·lustres que van contribuir a la prosperitat del monestir. AL 1974 va ser declarat BCIN.

Casa consistorial de planta baixa i tres pisos que, en els orígens, també va tenir funcions d’escola elemental, jutjat municipal i dipòsit de detinguts. Amb el pas del temps, els equipaments es van traslladar i s’hi ha afegit una remunta de dos pisos enretirats de les façanes. L’edifici actual permet la integració dels porxos amb la plaça i hi conviuen nous materials amb elements històrics i patrimonials, com el saló de plens i el despatx de l’alcaldia. També connecta amb una sala d’exposicions al subsòl de la plaça de la Vila, construïda com a refugi durant la Guerra Civil, i que va ser rehabilitada el 1982 i utilitzada com a oficina de la subseu de Badalona per als Jocs Olímpics de Barcelona del 1992.

La Casa dels Dofins i la recent inaugurada Casa de l’Heura són dues domus o cases benestants romanes de finals del segle i aC, situades a la part alta de l’antiga ciutat de Baetulo. Són clars exemples d’arquitectura domèstica d’època romana i les úniques cases d’aquestes característiques museïtzades a Catalunya. En destaquen els mosaics i els paviments originals, d’una gran qualitat, les restes de pintures murals i un tram de carrer (cardo maximus) que separava les dues cases.
La visita de les cases incorpora diversos audiovisuals que expliquen i recreen des de la vida en aquestes cases fins a l’explicació de la producció i la comercialització del vi que tanta riquesa va generar per a la ciutat de Baetulo.

TRAM és una empresa de transport públic que gestiona les dues xarxes actuals de tramvies a la regió metropolitana de Barcelona. El tramvia de Barcelona és un Citadis Alstom sèrie 302, té una llargada de 32 metres i pot transportar fins a 218 persones, de les quals 64 poden viatjar assegudes. Es visitaran les cotxeres, que disposen d’una zona de manteniment, reparació i neteja dels tramvies; el centre de control, on es fa el seguiment de les operacions per garantir la qualitat i la seguretat del servei, i un tramvia.

La casa, encarregada per Josefa Romeu, fou la primera obra de Josep Maria Jujol a Sant Joan Despí, està formada per cinc cilindres de diferents alçades. La característica principal i la més atractiva és el cobriment d’aquests cilindres formant un teulat de cúpules parabòliques

Tot i no ser un edifici de nova planta de l’arquitecte, ha esdevingut un dels símbols jujolians per excel·lència de Sant Joan Despí. Jujol va adaptar aquesta antiga masia del segle XVII a casa d’estiueig per al seu propietari, Pere Negre. A l’exterior, una gran façana dedicada a la Verge Maria decorada amb una carrossa a la part central. A l’interior hi destaca l’explosió plàstica de la capella i de l’escala.

Antiga masia de Sant Joan Despí, reformada amb un compendi de fusta, metall i vidre, formant un dels edificis més interessants de l’arquitectura més actual de la ciutat.

La casa senyorial del carrer Dr. Martí Soler 5 forma part del conjunt conegut com cal Sr. Soler, que serien les cases 5 i 7 del mateix carrer. Són cases de cós unides, amb eixida i hort, bastides vers 1890 sobre el solar de la primitiva fàbrica tèxtil dels Serra. El constructor va ser Antoni Serra Monnà, industrial tèxtil vilassarenc. La família Serra seran els impulsors de la fàbrica Les Sedes. La casa número 5 fou la residència i consulta del Dr. Martí Soler, metge del poble, que dona nom al carrer. NUS, l’estudi d’arquitectura encarregat de la reforma, ha reinterpretat els espais de la casa de cós partint de l’escala central, cercant la funcionalitat de la vivenda, donar més lluminositat a tots els àmbits i mantenint aquells elements característics d’una casa senyorial, com el cancell modernista o la reutilització de mosaic hidràulic.

El celler ocupa la planta baixa de la casa de can Bruguera, una casa de senyors reformada a finals del segle xix i que ocupa l’antic emplaçament dels terrenys del mas Dilmer, que ja està documentat al segle xiv. El celler té dos grans àmbits: un espai d’entrada, amb diferents elements relacionats amb l’elaboració del vi (premses, tines, eines, portadores, etc.), i un espai lateral, on reposen una vintena de grans bótes de roure. El celler està format per diferents espais amb volta catalana de maó i arcs a plec de llibre.

Hi ha diversos factors que porten a concloure que la nau antiga de la fàbrica, la de l’esquerra, pot ser obra de l’arquitecte Rafael Guastavino. Actualment, acull la col·lecció tèxtil local i està en fase de remodelació, es poden veure les voltes de maó de pla del sostre i les columnes de forja, recentment rehabilitades.

És un exemple de l’aplicació de la volta catalana per cobrir espais industrials de grans dimensions i serà la seu del futur Museu Tèxtil de Can Manyer.

Aquesta intervenció arquitectònica es fa al jaciment arqueològic de la Fornaca, que presenta tres forns industrials romans del segle I dC que encara conserven la cambra de combustió. Calia una protecció per garantir la conservació del jaciment, ja que es tracta de tres forns excavats a l’argila, i alhora l’edifici donava solució al passeig de vianants situat sobre el jaciment. El projecte arquitectònic manté les restes en un espai soterrat, provocant una entrada de llum natural en l’espai zenital i una façana que s’integra en l’espai reproduint un estrat arqueològic en pedra seca.

Guastavino va dissenyar una sala circular coberta amb una cúpula de 17 metres de diàmetre i rebaixada amb una fletxa de 3 metres, amb un llanterna central coronada amb un cupulí de 4 metres de diàmetre que il·lumina tot l’espai. La novetat per a l’època és el sistema constructiu d’aquesta cúpula: una doble capa de maons plans lligats per ciment importat que té un gruix d’entre 5 i 7 centímetres, reforçada per 18 meridianes i 5 paral·leles –comptades les extremes– de maó de pla.
La sala està formada per dues parts: al centre i sota la cúpula, hi ha la platea, mentre la cúpula descansa sobre una zona perimetral de voltes de canó que emmarquen les llotges amb columnes. Les divuit parts que dibuixen els meridians de la cúpula es projecten sobre la zona perimetral: tres corresponen a l’escenari, una part a cada banda de l’escenari corresponia a l’accés a les llotges, i les tretze restants cobreixen simètricament les llotges del primer pis, que corresponien als dotze socis fundadors i a la junta de l’entitat.
Aquest teatre és l’última obra de Rafael Gustavino a Catalunya abans d’esdevenir un dels referents més destacats de l’arquitectura dels segles xix i principis del xx als Estats Units d’Amèrica.

Cal Notari és una masia senyorial de tres cossos, amb dues plantes i golfes i sala de lluir sobre la porta principal. L’aspecte final de Cal Notari es va confeccionar amb la reforma del 1717, com a mostra la inscripció de la portalada de fusta. En el moment de la reforma, Cal Notari conjuga a la perfecció els usos agrícoles entorn del vi, i l’habitatge familiar i de prestigi social propi de la nissaga de notaris que hi residien. La casa es va reformar l’any 1997 per convertir-la en multihabitatge, conservant espais comuns com el distribuïdor principal, que és l’objecte de visita de l’Open House d’enguany.

El Museu Arxiu de Vilassar de Dalt està situat en una masia del nucli urbà de Vilassar de Dalt documentada al segle XIV com a mas Canal, als segles XV i XVI com a mas Serra i des del segle XVII com a can Banús. Conserva dos bonics finestrals gòtics i la porta principal, amb arc de plec a llibre. L’any 1886, l’era del mas es va transformar en un jardí romàntic que encara es conserva. El Museu Arxiu de Vilassar acull la col·lecció arqueològica local i porta a terme diferents exposicions temporals, durant l’any.

Es tracta del projecte de canvi d’ús del pavelló noucentista Canigó, al recinte Torribera, dels arquitectes Masó i Pericas. L’edifici s’havia destinat principalment a l’atenció i la residència de malalts mentals, i ara se’n proposa un nou ús, com a escola de restauració. El projecte és atent als espais i els acabats originals i busca emfatitzar l’estructura de voltes i arcs de l’arquitectura noucentista. Els espais del pavelló són prou versàtils i generosos per permetre la ubicació del nou programa de manera folgada i d’acord amb els requeriments funcionals actuals. El tractament interior és molt neutre i busca l’expressió més clara i neta possible de les instal·lacions.