Ampliació i transformació de l’edifici de l’Escola Pia de Sitges per integrar-lo en l’entorn urbà, millorar-ne l’eficiència energètica i adaptar-lo a les noves necessitats pedagògiques, garantint la seva permanència al nucli antic i convertint-lo en un equipament que fomenta la pertinença, activa els vincles socials i promou la sostenibilitat, l’equitat i la igualtat.

La transformació dels espais de l’Escola Pia de Sitges parteix de la necessitat d’adaptar l’arquitectura a les noves necessitats pedagògiques, i alhora millora la seva integració en l’entorn, el nucli antic de Sitges. A partir del reconeixement dels potencials de l’edifici existent, es planteja una intervenció mínima que optimitza els recursos disponibles i redueix al màxim l’empremta de la nova edificació. Les estratègies principals consisteixen en: baixar el pati a la cota de carrer, la qual cosa permet convertir el soterrani en una nova planta baixa amb connexió directa a l’exterior; construir una ampliació que funciona com un sòcol al voltant del pati, completant el conjunt funcional i dotant-lo d’una nova façana que s’obre cap al carrer; incorporar una façana bioclimàtica que amplia les aules cap a l’exterior i millora l’accessibilitat, gràcies a un nou nucli d’escales exterior que enllaça el pati en PB amb el terrat; millorar l’accessibilitat interior transformant l’escala i el vestíbul per facilitar l’accés des de l’altre carrer, i intervenir l’interior de l’edifici existent. La configuració de la proposta genera quatre espais exteriors naturalitzats vinculats a cadascuna de les etapes educatives. El procés de codisseny aconsegueix fomentar l’autonomia, trencar jerarquies i establir relacions horitzontals.

Lumen’s és un estudi d’il·luminació i showroom amb més de quaranta anys d’experiència. Especialistes en projectes integrals, ofereixen des del disseny tècnic fins a la instal·lació i el control domòtic, sempre amb l’objectiu de crear atmosferes úniques. El seu espai al Poblenou, situat al passatge de Carlota Mena, conserva l’empremta d’una història industrial que avui conviu amb la creativitat i la innovació.

L’edifici que avui acull el Servei Estació és una mostra singular d’arquitectura industrial situada al cor de l’Eixample. L’obra original, signada per l’arquitecte Josep Maria Miró i Guibernau el 1924, va ser concebuda com a magatzem i nau de càrrega de la companyia de ferrocarrils MZA (Madrid-Zaragoza-Alicante). Aquesta funció inicial explica l’amplitud i la solidesa de l’estructura, així com la ubicació estratègica, vinculada als corredors ferroviaris de la ciutat.

El nou edifici es va projectar el 1962, a càrrec dels arquitectes Soteras i Cavaller. Es tracta d’una obra d’arquitectura moderna i racionalista, amb planta lliure, on l’únic element fix és el nucli de comunicacions verticals, que incorpora unes escales metàl·liques singulars, les primeres d’aquest tipus instal·lades a Barcelona. Els pilars visibles a la façana i una marquesina metàl·lica rematen l’edifici i li confereixen una imatge industrial i funcional, d’acord amb el caràcter de l’activitat que acull.

El 2011, el conjunt va ser rehabilitat per l’estudi A+M Arquitectes, amb l’objectiu d’adaptar-lo a les noves necessitats comercials sense perdre l’essència de la seva arquitectura original.

Situat al barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, aquest nou equipament municipal que es va inaugurar el 2023 esdevé un projecte pioner a la ciutat, ja que combina en un mateix edifici un casal de gent gran i una residència temporal per a persones adultes en risc d’exclusió social. L’edifici, format per dos volums superposats i interconnectats, té una superfície construïda d’uns 1.775 m², amb accessos diferenciats però espais compartits, com el menjador i l’espai exterior.

El casal, que dona servei a unes 300 persones grans del barri, ocupa la planta baixa, l’altell i la primera planta, i ofereix un ampli ventall d’activitats socials, culturals i formatives, a més d’un servei d’àpats en companyia. L’espai inclou una sala polivalent, una aula de cuina, una d’informàtica i diferents tallers, a més d’una zona exterior amb horts urbans i espais d’estada a l’aire lliure.

El projecte aposta per un model d’equipament funcional, acollidor i integrat en el teixit urbà, amb una nova placeta al carrer de l’Arc de Sant Cristòfor que millora la connexió amb l’entorn. L’edifici és una mostra de l’arquitectura social contemporània, que entén l’espai com a eina per reforçar els vincles comunitaris i fomentar la convivència intergeneracional.

Amagat entre els jardins del Putxet, aquest palauet isabelí de mitjan segle XIX és un dels secrets més ben guardats de la ciutat. Va ser la residència de Manuel Rocamora i Vidal (1892-1976), pintor, escriptor i un dels grans col·leccionistes d’art del segle XX a Barcelona. L’edifici, de dues plantes, golfes i jardí, conserva encara avui l’aspecte original, i acull la seu de la Fundació Rocamora.

Des del 1935, Rocamora hi va reunir més de vint col·leccions: ceràmica, pintura, escultures, mobiliari, indumentària, mascarons de proa, autòmats… Una mostra única que reflecteix la seva passió pel patrimoni i la cultura material. Destaca especialment el fons d’indumentària antiga, que va donar origen al Museu Tèxtil i d’Indumentària de la ciutat.

La casa, reformada el 1942 per l’arquitecte Josep Plantada, va patir la reducció del jardí arran de la construcció de la ronda del General Mitre. Tanmateix, conserva encara el caràcter recollit d’una casa museu privada, amb peces singulars, com el reclam d’Els Quatre Gats dissenyat per Picasso i quadres de Ramon Casas.

Un espai de memòria, art i col·leccionisme que revela la Barcelona íntima d’un temps i una sensibilitat gairebé desapareguts.

El Mas Fonollar és una antiga masia del segle XIV reconvertida en Centre de Recursos Juvenils, situada al carrer de Sant Jeroni de Santa Coloma de Gramenet. Durant més de cinc segles, va pertànyer a la família Fonollar, i va anar transformant-se amb el temps fins a adquirir la fesomia actual, amb estructura longitudinal, coberta a dues aigües, portal adovellat i elements com un forn artesanal i un hipogeu.

L’edifici es va rehabilitar el 1982 per adaptar-lo a nous usos i millorar-ne l’accessibilitat, amb una intervenció dirigida pels arquitectes Carles Lladó, Joan Iñíguez i Elena Gómez. Avui és un equipament públic dinamitzador de la vida juvenil del municipi i un bé cultural d’interès local que conserva, entre d’altres, arcs de pedra i maó que testimonien el seu llarg passat rural.

La Sala de Calderes forma part del conjunt patrimonial de l’antic recinte industrial Fabra i Coats, un espai únic a Catalunya, perquè encara conserva el sistema energètic complet i no alterat d’una gran fàbrica tèxtil. Construïda a principis del segle XX, era el cor energètic de la planta: hi arribaven les diferents fonts d’energia que alimentaven tot el recinte –vapor, fueloil, gas i electricitat– en funció del moment històric i dels avenços tecnològics.

L’any 1903, va néixer la Compañía Anónima Hilaturas de Fabra i Coats, fruit de la fusió entre la família Fabra i la multinacional escocesa Coats. La fàbrica, dedicada a la producció de fils de cosir i xarxes de pesca, va tenir una gran influència en la vida social i econòmica del barri de Sant Andreu. Durant més de vuitanta anys, Fabra i Coats va ser un referent d’innovació industrial i un agent actiu en la promoció dels drets laborals. La crisi dels anys setanta, la reconversió industrial i la globalització van portar a tancar-a definitivament, el 2005.

La recuperació arquitectònica de la Sala de Calderes, de grans dimensions i amb una àmplia documentació històrica associada, ens permet endinsar-nos en la memòria tècnica i social de la Barcelona industrial. L’espai ofereix un testimoni excepcional sobre el funcionament d’una instal·lació energètica industrial i sobre la transformació del recinte en un centre cultural i patrimonial viu al segle XXI.

Aquest espai forma part del Museu d’Història de Barcelona.

A La Casa de Carlota, el disseny s’entén com una experiència radicalment inclusiva. L’estudi aposta per un model creatiu únic, on persones amb síndrome de Down o autisme treballen amb professionals del disseny, aportant una mirada inesperada i innovadora. El pis —situat a l’escala segona de la Casa de les Punxes— conserva els elements originals de l’habitatge, com les rajoles hidràuliques, vitralls i fusteries nobles, convertint l’espai en un lloc lluminós, viu i inspirador on l’arquitectura acull el talent divers.

L’estudi Stone Designs firma la renovació integral d’aquest hotel, situat al parc empresarial de Sant Joan Despí, sota el concepte de La casa de l’artista. El projecte s’inspira directament en la Casa Lana, dissenyada per Ettore Sottsass als anys seixanta, un manifest d’hibridació d’usos, paletes cromàtiques atrevides i innovació espacial. L’objectiu: traslladar aquell esperit creatiu i inconformista al món de l’hoteleria contemporània.

Els interiors aposten per l’ús del color com a vehicle emocional i per la transparència parcial entre estances, mitjançant gelosies i particions lleugers que permeten una lectura fluida dels espais. Aquesta connexió entre àmbits recorda la manera com Sottsass articulava els usos en un piset per maximitzar funcionalitat i identitat. El resultat és un espai acollidor i diferent, on cada racó convida a ser experimentat.

Situat en una antiga nau industrial al centre de Badalona, el Taller BDN és un espai de creació, producció i difusió escultòrica promogut per una associació sense ànim de lucre, amb el suport de l’Ajuntament de Badalona i la col·laboració de la Generalitat de Catalunya.

Amb una superfície de 650 m² repartits en dues plantes diàfanes i plenes de llum natural, aquest taller de tallers acull una comunitat d’escultors i artistes tridimensionals. Funciona alhora com a espai físic de treball i com a xarxa professional que dona suport a la pràctica escultòrica contemporània.