Itinerari a peu per conèixer el passat industrial de l’Hospitalet recorrent les xemeneies que han perdurat a la ciutat. Can Brugarolas, Can Goyta, Can Vilumara, Can Batllori, Can Llopis i Ca la Tecla Sala són part del patrimoni industrial de l’Hospitalet. L’activitat agrícola va predominar a l’Hospitalet fins al segle XIX, primer de supervivència i després d’excedent. A mitjans del segle XIX, amb el canal de la Infanta, amb la bona comunicació, gràcies a l’arribada del tren, i amb la disponibilitat de terreny lliure, la indústria va instal·lar-se al territori i les seves xemeneies van dominar l’skyline hospitalenc. Coneixerem les grans fàbriques, els seus usos, la tipologia de les xemeneies i el seu funcionament, lligat als generadors de vapor, que proporcionaven energia a partir de la combustió de carbó o pel forn de calor de productes ceràmics.

L’habitatge es troba en un edifici que forma part d’un conjunt façana frontal a la rambla de Just Oliveras, promogut per la família Solanas. Tot el conjunt va ser construït pel mestre d’obres Mariano Tomàs i Barba, que també va urbanitzar l’eixample on es troba, als antics terrenys de Can Tres. Es tracta d’un edifici d’habitatges plurifamiliars entre mitgeres amb pati posterior, amb façanes de fàbrica de maó i pedra amb obertures verticals, balcons i baranes i reixes de forja, petits motius florals i geomètrics i fusteries de fusta treballada. L’interior de l’escala de veïns i de l’habitatge que es pot visitar, en procés de rehabilitació, conserven les escales i les baranes de ferro forjat, arrimadors ceràmics i paviments originals.

L’edifici forma part d’un conjunt amb façana frontal a la rambla de Just Oliveras, promogut per la família Solanas. Tot el conjunt va ser construït pel mestre d’obres Mariano Tomàs i Barba, que també va urbanitzar l’eixample on es troba, als antics terrenys de Can Tres. Es tracta d’un edifici d’habitatges plurifamiliars entre mitgeres amb pati posterior, amb façanes de fàbrica de maó i pedra amb obertures verticals, balcons i baranes i reixes de forja, petits motius florals i geomètrics i fusteries de fusta treballada. Els interiors conserven les escales i les baranes de ferro forjat, arrimadors ceràmics i elements d’il·luminació.

La Casa de la Vila va ser construïda per l’arquitecte Francesc Mariné en vuit mesos i inaugurada l’any 1895, en els terrenys coneguts com a camp del rector, propietat de Rossend Arús. L’edifici formava part del projecte d’urbanització del primer eixample de la vila. Es tracta d’un edifici de planta rectangular de planta baixa i dos pisos amb coberta plana i façana principal a la plaça de l’Ajuntament. En destaquen el gran portal i el balcó corregut del pis principal. Davant d’aquesta façana, es conserven dos fanals de ferro originals. L’any 1932 va ser reformat per l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt. A més de casa consistorial, l’edifici va allotjar les escoles, la caserna de la Guàrdia Civil i la biblioteca. L’edifici es va ampliar l’any 1975 amb un cos adossat a la façana posterior. Té la protecció de bé cultural d’interès local.

La casa Boleda és una torre residencial composta d’un conjunt de volumetries amb torretes i cobertes inclinades que va ser construïda l’any 1932 per l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt. Es tractava d’una casa en cantonada aixamfranada als carrers de la ronda de la Torrassa i de Rafael de Campalans, amb grans vistes sobre la Marina de l’Hospitalet, ja que es troba al límit de la cornisa de la Torrassa. Al davant, tenia un jardí espaiós que va ser eliminat per ampliar l’edifici. Actualment, és un centre ocupacional coordinat per la Fundació Pere Mitjans.
Té la protecció de bé cultural d’interès local.

Exemple de casa pairal transformada en residència senyorívola gràcies a un seguit de modificacions que van permetre adaptar l’ús agrícola a un de residencial: ampliació de la casa; modificació del traçat del camí d’accés; afegit de les galeries laterals i les torres de la façana posterior; planificació dels espais exteriors i disseny dels jardins; etc. Can Buxeres va passar a ser propietat municipal l’any 1968, amb l’objectiu de convertir-lo en el primer gran parc públic de la ciutat.

La casa coneguda com a Cal Manets (nom d’una casa que es trobava al barri de Sant Josep que havia estat propietat de la mateixa família, la família Solanas) va ser construïda l’any 1923 per l’arquitecte Lluís G. Colomer i inaugurada el 25 d’abril del 1928 amb l’assistència de grans personalitats de la ciutat. La casa és a la rambla de Just Oliveras, via oberta dins el projecte d’eixample de l’any 1907, redactat pel mestre d’obres Mariano Tomàs i Barba, als antics terrenys de Can Tres. És una casa aïllada de planta quadrada amb semisoterrani i planta baixa. Té coberta amb un gran pendent amb teula plana a quatre vents. Les façanes presenten relleus decoratius, esgrafiats florals i respiralls calats. Tota la casa està envoltada de jardí, limitat per una tanca de forja amb una porta amb dues pilastres rematades amb fanals. A la part posterior de la finca, es va instal·lar un taller de serralleria, als anys cinquanta del segle XX.

El Reial Santuari Sant Josep de la Muntanya és un edifici de gran importància religiosa i cultural situat al barri de la Salut, al districte de Gràcia de Barcelona.
Va ser construït gràcies a la iniciativa de la Beata Petra de Sant Josep, fundadora de la Congregació de les Madres de Desemparats i Sant Josep de la Muntanya. És un dels pocs santuaris al mon dedicats a Sant Josep i constitueix un centre de pelegrinatge reconegut. A més, el santuari funciona com una llar que acull infants tutelats per la Generalitat.
L’edifici va ser dissenyat i construït per Francesc Berenguer i Mestres, col·laborador habitual d’Antoni Gaudí, encara que el projecte oficial fou signat per l’arquitecte municipal Miquel Pasqual Tintorer per la falta del títol oficial de Berenguer. El mestre d’obres va ser Josep Barba, reconegut mestre d’obres habitual d’Enric Sagnier. El santuari té un estil neoromànic amb elements modernistes i consta d’una església d’una sola nau amb creuer i absis semicircular, amb grans vidrieres emplomades i un cor posterior per a la comunitat. També conserva elements decoratius de ceràmica de Josep Orriols i es va construir amb
pedra extreta de la mateixa cantera on s’ubica.
El Reial Santuari és un símbol de devoció a Sant Josep i una obra emblemàtica de l’arquitectura religiosa de Barcelona, impulsada per la fe i la vocació social de la Beata Petra de Sant Josep que va voler crear un lloc per acollir i educar infants en situació de vulnerabilitat.

Renovació i transformació d’una antiga fàbrica del segle XIX, situada a la part oest del Poblenou, per adaptar-la a 36 habitatges tipus loft. L’edifici conserva l’essència industrial amb elements com el maó vist, les fusteries de formigó i les cobertes en dent de serra, tot respectant la doble façana als carrers d’Àvila i d’Icària. Aquesta intervenció dona valor a l’autenticitat arquitectònica del passat fabril del barri i manté un fort vincle amb els orígens del Poblenou.
El projecte té la certificació BREEAM per la seva aposta per la sostenibilitat.

Antic hospital de clergues de Sant Saver, situat en l’àrea de l’antiga muralla romana i fundat el 1412 per Jaume Aldomar, prevere i beneficiat de la catedral de Barcelona. Aquest centre sanitari, d’estil renaixentista, tenia la finalitat d’acollir clergues i religiosos sense recursos. Aquesta institució va funcionar com a hospital fins al 1925, any en què es va traslladar a les Corts. A partir de llavors, l’edifici va passar a mans privades, fins a arribar a la família Casacuberta-Marsans.

Des de finals de l’any passat, la Col·lecció Casacuberta Marsans té la seu en aquesta construcció de principis del segle XV, situada al carrer de la Palla de Barcelona. Ara recuperada com a seu expositiva, ocupa l’espai on hi havia hagut l’església, les dependències eclesiàstiques, el claustre i les seves estances annexes. La rehabilitació, a càrrec de Garcés – De Seta – Bonet Arquitectes, ha tingut com a idea central restituir la memòria de l’edifici i habilitar un nou espai expositiu per allotjar la Col·lecció Casacuberta Marsans i diferents propostes temporals relacionades.