El Palau dels Marquesos de Can Sentmenat forma part del Campus d’Eina, juntament amb les instal·lacions de Bosc, on estudien alumnes del Grau en Disseny, màsters, postgraus, estudis avançats i doctorat.

Situat al barri de Sarrià de Barcelona, l’edifici té els seus orígens al segle XIV, quan era una masia agrícola coneguda com el Mas Teixidó. Al segle XVII va passar a la família Sentmenat, que la va transformar progressivament en una residència senyorial. L’any 1779, Andreu Bosch la va convertir en casa d’estiueig dels marquesos, i durant el segle XIX s’hi afegiren torreons i elements ornamentals que li van donar l’aspecte monumental actual.

Després de diversos usos i d’un període de degradació al segle XX, el palau va ser recuperat el 1994 per Eina gràcies a una rehabilitació dels arquitectes Antoni Ubach i Miquel Espinet. Actualment, el conjunt combina patrimoni històric, activitat educativa i natura, amb jardins romàntics, escultures i una extensa zona verda connectada amb la serra de Collserola.

Construïda originalment com a residència de la família Galve, aquesta casa senyorial de Sarrià va ser projectada pel mestre d’obres Rafael Guastavino l’any 1870 i ampliada successivament entre finals del segle XIX i principis del XX. L’edifici combina elements residencials burgesos amb una rica decoració interior, de la qual encara es conserven vitralls, escales i diversos elements ornamentals.

A partir del 1956, l’edifici es converteix en la seu de l’escola Talitha, impulsada per la pedagoga Maria Teresa Codina, una de les experiències més innovadores de renovació pedagògica a Catalunya durant el franquisme. Més endavant, acolliria l’escola Orlandai, vinculada als moviments de cooperativisme i escola pública catalana.

Després del trasllat de l’escola, l’edifici va ser rehabilitat, l’any 2006, pels arquitectes Ravetllat-Ribas, per convertir-se en l’actual Centre Cívic Casa Orlandai. Gestionat des dels inicis amb una forta implicació del teixit associatiu del barri, avui és un dels principals espais culturals i comunitaris de Sarrià.

Després d’un primer edifici provisional construït el 1958, Oriol Bohigas i Josep M. Martorell van projectar la nova església, inaugurada l’any 1966, amb una arquitectura austera i funcional, coherent amb els criteris del moviment modern.

L’edifici s’integra dins el teixit urbà mitjançant volums senzills i materials continus, i queda parcialment ocult darrere dels blocs de maó vist que l’envolten. El principal element recognoscible és el cos vertical blanc, que actua com a campanar i fita urbana, amb una creu al coronament i un relleu de sant Sebastià a la base, obra de l’escultor Lau Feliu Maspons.

L’any 2020, s’hi va dur a terme una reforma que va transformar completament la façana a carrer i va reforçar la integració de l’església dins el conjunt assistencial Som Via, redefinint-ne la presència urbana sense perdre els elements simbòlics essencials.

La parròquia de Sant Mateu de la Guineueta s’inscriu en el procés d’urbanització de Can Guineueta, iniciat als anys cinquanta del segle XX, com a peça religiosa associada al naixement del barri. El primer temple, que va començar a funcionar l’any 1952 i es va erigir com a parròquia el 1963, respon a una arquitectura funcional i austera, pròpia del context de creixement ràpid de l’època. L’edifici presenta una volumetria senzilla, de caràcter gairebé fabril, amb un campanar esvelt coronat per una creu de sis braços que actua com a element vertical i simbòlic dins el teixit urbà.

L’augment de població va fer necessària la construcció d’un nou temple, entre el 1997 i el 1998, situat al costat de l’edifici original. Aquesta ampliació es va resoldre amb una nau de maó vist, de geometria clara i lectura contemporània, coberta amb una encavallada de fusta que aporta calidesa a l’espai interior.

L’Escola Bressol L’Argimon és un equipament educatiu integrat dins el parc de la Guineueta, concebut per a infants de 0 a 3 anys i estretament vinculat al seu entorn natural i al barri. L’edifici es defineix per una organització geomètrica singular, basada en mòduls hexagonals que estructuren els diferents espais i els relacionen a través d’un nucli central.

Aquesta configuració genera un joc de volums i terrasses entre plantes, així com també patis exteriors, que apareixen entre el parc i el carrer de l’Artesania. La disposició dels espais fomenta la interacció i la continuïtat visual entre les diferents àrees de l’escola, i crea un ambient acollidor i permeable.

L’Ateneu Popular 9 Barris ocupa una antiga planta asfàltica industrial, reconvertida en equipament cultural gràcies a la mobilització veïnal dels anys setanta. El 1977, el veïnat va ocupar i desmantellar la fàbrica, iniciant un procés de transformació que va convertir un focus de contaminació en un espai cultural de referència.

L’edifici es configura com una nau longitudinal de 120 metres, a la qual, l’any 1990, es va afegir una caixa escènica en alçada, projectada per Carles Bel, que va dotar l’espai d’un teatre amb capacitat per a públic i espais d’assaig. Entre el 2009 i el 2010, una nova reforma va redefinir l’edifici, adaptant-lo a les normatives i incorporant-hi una façana de xapa metàl·lica i vidre que li dona la imatge actual. Actualment, l’Ateneu és un centre de creació cultural, vinculat especialment al circ social, i un exemple de com l’arquitectura i l’acció ciutadana poden transformar el patrimoni industrial en un motor cultural i comunitari.

La visita serà exterior, podent utilitzar els serveis de l’Ateneu d’11 a 15 h.

El Parc de Bombers de Sant Andreu és un equipament essencial de servei públic que forma part de la xarxa d’emergències de la ciutat. La seva presència al territori respon a la necessitat de donar cobertura ràpida i eficient als barris del nord de Barcelona, en un context de creixement urbà i densificació.

L’edifici respon a una arquitectura funcional i directa, determinada pels requeriments operatius del cos de bombers: rapidesa de sortida, organització clara dels espais i convivència entre les àrees de treball, formació i descans. Tot i el caràcter tècnic, el parc s’integra dins la trama urbana com un equipament de proximitat.

El Cementiri de Sant Andreu de Palomar es va inaugurar l’any 1834, com a necròpolis de l’antic municipi de Sant Andreu, arran de la prohibició de fer enterraments en cementiris parroquials. Va ser el segon cementiri del Pla de Barcelona, després del del Poblenou, i es va construir als terrenys de l’antiga masia de Can Calç, a la perifèria del nucli urbà de l’època.

El recinte va experimentar diverses ampliacions i transformacions, entre finals del segle XIX i mitjan segle XX, amb intervencions d’arquitectes com Pere Falqués i Agustí Domingo i Verdaguer, autor, també, de la façana principal del carrer dels Garrofers. L’actual capella, d’estil organicista, va ser projectada per Ramon Térmens Mauri i acabada el 1958.
El cementiri destaca per la diversitat dels espais, que inclouen un recinte hebreu, el cementiri militar de la ciutat, amb el panteó del Soldat, i tombes molt arrelades a la memòria popular, com la del santet de Sant Andreu.

L’edifici es troba al límit nord del reconegut Eixample barceloní dissenyat per Ildefons Cerdà a finals del segle XIX, caracteritzat per les illes de cases entre mitgeres amb façana doble, al carrer i al pati interior.

Aribau 195 és una operació de gran rehabilitació que inclou la transformació de més de 19.000 m² construïts al bell mig de la ciutat. De la necessitat de renovació, sorgeix l’oportunitat de recuperar la continuïtat de la trama urbana mitjançant la integració de l’envolupant i la incorporació d’un jardí a l’interior d’illa.

La proposta, amb un enfocament que harmonitza arquitectura i paisatge, aconsegueix renovar un immoble d’oficines representatiu i, al mateix temps, promoure la recuperació de l’esperit i el caràcter identitari del Pla Cerdà del 1859, símbol del principi igualitari de l’urbanisme de Barcelona.

L’estratègia d’intervenció aplicada, sensible al context actual, contribueix a defensar la creació d’edificis més respectuosos i de ciutats més habitables; per això, la rehabilitació ha obtingut les certificacions LEED Platinum i WELL Gold.

L’estudi Stone Designs firma la renovació integral d’aquest hotel, situat al parc empresarial de Sant Joan Despí, sota el concepte de La casa de l’artista. El projecte s’inspira directament en la Casa Lana, dissenyada per Ettore Sottsass als anys seixanta, un manifest d’hibridació d’usos, paletes cromàtiques atrevides i innovació espacial. L’objectiu: traslladar aquell esperit creatiu i inconformista al món de l’hoteleria contemporània.

Els interiors aposten per l’ús del color com a vehicle emocional i per la transparència parcial entre estances, mitjançant gelosies i particions lleugers que permeten una lectura fluida dels espais. Aquesta connexió entre àmbits recorda la manera com Sottsass articulava els usos en un piset per maximitzar funcionalitat i identitat. El resultat és un espai acollidor i diferent, on cada racó convida a ser experimentat.

L’antiga seu de Telefónica recupera la vida amb una intervenció integral que transforma el volum imponent en un edifici obert, porós i habitable. La reforma recupera la llum i les visuals, substituint les pantalles opaques per tribunes de vidre, reinterpretant l’esperit de Mitjans amb criteris contemporanis. L’arquitectura s’expandeix cap a l’exterior amb terrasses i una nova façana solar que estructura l’edifici des de l’avinguda de Roma com un gran llenç urbà. Un projecte que posa al centre les persones, la sostenibilitat i la relació amb l’entorn.

Itinerari a peu per conèixer el passat industrial de l’Hospitalet recorrent les xemeneies que han perdurat a la ciutat. Can Brugarolas, Can Goyta, Can Vilumara, Can Batllori, Can Llopis i Ca la Tecla Sala són part del patrimoni industrial de l’Hospitalet. L’activitat agrícola va predominar a l’Hospitalet fins al segle XIX, primer de supervivència i després d’excedent. A mitjans del segle XIX, amb el canal de la Infanta, amb la bona comunicació, gràcies a l’arribada del tren, i amb la disponibilitat de terreny lliure, la indústria va instal·lar-se al territori i les seves xemeneies van dominar l’skyline hospitalenc. Coneixerem les grans fàbriques, els seus usos, la tipologia de les xemeneies i el seu funcionament, lligat als generadors de vapor, que proporcionaven energia a partir de la combustió de carbó o pel forn de calor de productes ceràmics.

La casa Boleda és una torre residencial composta d’un conjunt de volumetries amb torretes i cobertes inclinades que va ser construïda l’any 1932 per l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt. Es tractava d’una casa en cantonada aixamfranada als carrers de la ronda de la Torrassa i de Rafael de Campalans, amb grans vistes sobre la Marina de l’Hospitalet, ja que es troba al límit de la cornisa de la Torrassa. Al davant, tenia un jardí espaiós que va ser eliminat per ampliar l’edifici. Actualment, és un centre ocupacional coordinat per la Fundació Pere Mitjans.
Té la protecció de bé cultural d’interès local.

Amb capacitat per a sis mil espectadors, l’Estadi Johan Cruyff és molt més que un camp per a equips de formació: és un equipament d’alt nivell, dissenyat per complir els requisits UEFA de categoria III i esdevenir un referent d’arquitectura esportiva moderna. El projecte sorgeix d’una asimetria funcional —una gran tribuna amb serveis tècnics i zones VIP— convertida en el gest formal que defineix la imatge icònica del conjunt.

Inspirat en els primers estadis del club, com el de la carretera d’Indústria, l’estadi recupera la idea del gran edifici-tribuna com a cor del projecte. Aquesta es combina amb una graderia en forma de U que abraça el terreny de joc i garanteix la màxima proximitat entre públic i jugadors, incloent-hi els espais habitualment buits, com els córners.

Organitzat en dues grans plataformes adaptades a la topografia, el recinte crea una plaça cívica a la cota baixa i un recorregut perimetral a la superior, des d’on els espectadors accedeixen a les grades —com en els teatres clàssics grecs—, obtenint una visió global del camp des de l’arribada.

Formalment, l’estadi combina un sòcol neutre de formigó i acer amb una coberta vermella translúcida que l’identifica amb els colors del club. A la façana principal, una pell dinàmica de discos d’alumini reacciona al vent i evoca el moviment constant de la pilota, fins i tot quan el camp és buit.

L’estadi integra solucions d’avantguarda, com la gespa híbrida i el sistema LED d’il·luminació eficient, i està concebut per oferir el màxim confort als jugadors i una experiència òptima als espectadors. Arquitectura i identitat es fonen en un conjunt sòlid, funcional i carregat de simbolisme blaugrana.