El Parc de Bombers de Sant Andreu és un equipament essencial de servei públic que forma part de la xarxa d’emergències de la ciutat. La seva presència al territori respon a la necessitat de donar cobertura ràpida i eficient als barris del nord de Barcelona, en un context de creixement urbà i densificació.

L’edifici respon a una arquitectura funcional i directa, determinada pels requeriments operatius del cos de bombers: rapidesa de sortida, organització clara dels espais i convivència entre les àrees de treball, formació i descans. Tot i el caràcter tècnic, el parc s’integra dins la trama urbana com un equipament de proximitat.

El Cementiri de Sant Andreu de Palomar es va inaugurar l’any 1834, com a necròpolis de l’antic municipi de Sant Andreu, arran de la prohibició de fer enterraments en cementiris parroquials. Va ser el segon cementiri del Pla de Barcelona, després del del Poblenou, i es va construir als terrenys de l’antiga masia de Can Calç, a la perifèria del nucli urbà de l’època.

El recinte va experimentar diverses ampliacions i transformacions, entre finals del segle XIX i mitjan segle XX, amb intervencions d’arquitectes com Pere Falqués i Agustí Domingo i Verdaguer, autor, també, de la façana principal del carrer dels Garrofers. L’actual capella, d’estil organicista, va ser projectada per Ramon Térmens Mauri i acabada el 1958.
El cementiri destaca per la diversitat dels espais, que inclouen un recinte hebreu, el cementiri militar de la ciutat, amb el panteó del Soldat, i tombes molt arrelades a la memòria popular, com la del santet de Sant Andreu.

L’edifici es troba al límit nord del reconegut Eixample barceloní dissenyat per Ildefons Cerdà a finals del segle XIX, caracteritzat per les illes de cases entre mitgeres amb façana doble, al carrer i al pati interior.

Aribau 195 és una operació de gran rehabilitació que inclou la transformació de més de 19.000 m² construïts al bell mig de la ciutat. De la necessitat de renovació, sorgeix l’oportunitat de recuperar la continuïtat de la trama urbana mitjançant la integració de l’envolupant i la incorporació d’un jardí a l’interior d’illa.

La proposta, amb un enfocament que harmonitza arquitectura i paisatge, aconsegueix renovar un immoble d’oficines representatiu i, al mateix temps, promoure la recuperació de l’esperit i el caràcter identitari del Pla Cerdà del 1859, símbol del principi igualitari de l’urbanisme de Barcelona.

L’estratègia d’intervenció aplicada, sensible al context actual, contribueix a defensar la creació d’edificis més respectuosos i de ciutats més habitables; per això, la rehabilitació ha obtingut les certificacions LEED Platinum i WELL Gold.

L’estudi Stone Designs firma la renovació integral d’aquest hotel, situat al parc empresarial de Sant Joan Despí, sota el concepte de La casa de l’artista. El projecte s’inspira directament en la Casa Lana, dissenyada per Ettore Sottsass als anys seixanta, un manifest d’hibridació d’usos, paletes cromàtiques atrevides i innovació espacial. L’objectiu: traslladar aquell esperit creatiu i inconformista al món de l’hoteleria contemporània.

Els interiors aposten per l’ús del color com a vehicle emocional i per la transparència parcial entre estances, mitjançant gelosies i particions lleugers que permeten una lectura fluida dels espais. Aquesta connexió entre àmbits recorda la manera com Sottsass articulava els usos en un piset per maximitzar funcionalitat i identitat. El resultat és un espai acollidor i diferent, on cada racó convida a ser experimentat.

El volum s’adapta al canvi de secció i alçades del carrer del Progrés jugant amb les alineacions de la normativa actual. El programa s’organitza amb una àrea comuna en planta baixa i quatre nivells de pisos, concebent les àrees comunes de l’edifici, incloent-hi l’escala de cargol, com a espais habitables. Les dues façanes tenen un disseny d’alt contrast: la façana sud és senzilla i té grans obertures, per captar el sol a l’hivern, i proteccions per a l’estiu. En canvi, la façana principal és de ceràmica foradada brillant i acolorida, i forma una gelosia que protegeix els pisos del sol d’oest, a l’estiu, i ofereix privacitat als habitants.

L’antiga seu de Telefónica recupera la vida amb una intervenció integral que transforma el volum imponent en un edifici obert, porós i habitable. La reforma recupera la llum i les visuals, substituint les pantalles opaques per tribunes de vidre, reinterpretant l’esperit de Mitjans amb criteris contemporanis. L’arquitectura s’expandeix cap a l’exterior amb terrasses i una nova façana solar que estructura l’edifici des de l’avinguda de Roma com un gran llenç urbà. Un projecte que posa al centre les persones, la sostenibilitat i la relació amb l’entorn.

Itinerari a peu per conèixer el passat industrial de l’Hospitalet recorrent les xemeneies que han perdurat a la ciutat. Can Brugarolas, Can Goyta, Can Vilumara, Can Batllori, Can Llopis i Ca la Tecla Sala són part del patrimoni industrial de l’Hospitalet. L’activitat agrícola va predominar a l’Hospitalet fins al segle XIX, primer de supervivència i després d’excedent. A mitjans del segle XIX, amb el canal de la Infanta, amb la bona comunicació, gràcies a l’arribada del tren, i amb la disponibilitat de terreny lliure, la indústria va instal·lar-se al territori i les seves xemeneies van dominar l’skyline hospitalenc. Coneixerem les grans fàbriques, els seus usos, la tipologia de les xemeneies i el seu funcionament, lligat als generadors de vapor, que proporcionaven energia a partir de la combustió de carbó o pel forn de calor de productes ceràmics.

La casa Boleda és una torre residencial composta d’un conjunt de volumetries amb torretes i cobertes inclinades que va ser construïda l’any 1932 per l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt. Es tractava d’una casa en cantonada aixamfranada als carrers de la ronda de la Torrassa i de Rafael de Campalans, amb grans vistes sobre la Marina de l’Hospitalet, ja que es troba al límit de la cornisa de la Torrassa. Al davant, tenia un jardí espaiós que va ser eliminat per ampliar l’edifici. Actualment, és un centre ocupacional coordinat per la Fundació Pere Mitjans.
Té la protecció de bé cultural d’interès local.

Amb capacitat per a sis mil espectadors, l’Estadi Johan Cruyff és molt més que un camp per a equips de formació: és un equipament d’alt nivell, dissenyat per complir els requisits UEFA de categoria III i esdevenir un referent d’arquitectura esportiva moderna. El projecte sorgeix d’una asimetria funcional —una gran tribuna amb serveis tècnics i zones VIP— convertida en el gest formal que defineix la imatge icònica del conjunt.

Inspirat en els primers estadis del club, com el de la carretera d’Indústria, l’estadi recupera la idea del gran edifici-tribuna com a cor del projecte. Aquesta es combina amb una graderia en forma de U que abraça el terreny de joc i garanteix la màxima proximitat entre públic i jugadors, incloent-hi els espais habitualment buits, com els córners.

Organitzat en dues grans plataformes adaptades a la topografia, el recinte crea una plaça cívica a la cota baixa i un recorregut perimetral a la superior, des d’on els espectadors accedeixen a les grades —com en els teatres clàssics grecs—, obtenint una visió global del camp des de l’arribada.

Formalment, l’estadi combina un sòcol neutre de formigó i acer amb una coberta vermella translúcida que l’identifica amb els colors del club. A la façana principal, una pell dinàmica de discos d’alumini reacciona al vent i evoca el moviment constant de la pilota, fins i tot quan el camp és buit.

L’estadi integra solucions d’avantguarda, com la gespa híbrida i el sistema LED d’il·luminació eficient, i està concebut per oferir el màxim confort als jugadors i una experiència òptima als espectadors. Arquitectura i identitat es fonen en un conjunt sòlid, funcional i carregat de simbolisme blaugrana.

El Hub Social és un espai únic situat en una antiga fàbrica de fideus de 1873, al cor de l’Eixample. Rehabilitat per la Fundació Equitat.org (antiga Fundació Bofill) entre 2019 i 2021, l’edifici manté l’essència de l’arquitectura industrial del segle XIX —amb estructures robustes, sostres alts i llum natural— i dona continuïtat a una història rica i diversa: fàbrica de pastes, col·legi religiós, taller tèxtil de seda i corbates i ara un espai obert a entitats, activistes i experts/es compromesos amb l’equitat i la justícia social.

El projecte arquitectònic, obra de GCA Architects, posa en valor els materials i la funcionalitat originals, integrant criteris de sostenibilitat i disseny contemporani. Amb més de 1.000 m², hi ha les entitats membres i també ofereix 134 taules de coworking, 15 sales d’actes i reunions i un pati central que fomenta la col·laboració.

Visitar el Hub és conèixer una peça viva de la ciutat, on el passat industrial es converteix en motor de canvi social. Un passat amb molta història i amb molta projecció de futur.

La intervenció a l’antiga fàbrica de Can Framis per convertir-la en espai expositiu de la Fundació Vila Casas mostra la seva pell deteriorada formant un collage contemporani i construeix un nou edifici que connecta les dues naus existents, coincidint a la vegada amb el traçat d’una altra antiga nau. D’aquesta manera, els tres edificis configuren un pati que es converteix en un vestíbul polivalent per al museu.

A la NAU A122, situada als terrenys de la Zona Franca on es va establir la primera planta de la SEAT, hi trobem una col·lecció de cotxes històrics de la marca amb, aproximadament, 200 dissenys de cotxes recuperats i restaurats: des del SEAT 1400 (el primer cotxe que fabrica l’empresa als anys 50, que tant motoritzava les classes adinerades com els serveis públics de taxi o ambulància) fins a l’exposició de cotxes de competició (ral·lis i circuits) i de prototips que no han arribat mai a veure la llum, passant per diferents versions dels icònics 600, 127 o Panda.

L’estudi de l’escultor Pere Jou, situat al carrer de Prat de la Riba, 13, a Sitges, és un espai diàfan que permet descobrir l’obra d’un dels grans noms de l’escultura catalana. Conegut pel seu estil arcaïtzant i medievalitzant, Jou va crear una obra influenciada pel noucentisme, amb un ús divers de materials i una predilecció per la talla directa. En aquest estudi, on es poden veure rèpliques i peces originals, destaca especialment el doble espai, que facilita la contemplació de les seves escultures des de diferents angles, oferint una visió completa de la seva mestria. Jou, format a Gràcia i influenciat per mestres com Pablo Gargallo, va deixar una empremta a tot Catalunya, amb obres que es poden trobar tant en espais públics com privats. Visitar el seu estudi és una oportunitat per endinsar-se en el procés creatiu d’un dels grans escultors del segle XX.

El 1924, es van comprar els terrenys d’una antiga bòbila per fer-hi una nova parròquia. La primera pedra del nou edifici es va posar en una cerimònia solemne el 5 de maig del 1925. L’arquitecte va ser Enric Sagnier. A la missa del Gall del 1925, es va inaugurar la capella del Santíssim Sagrament, i el 1928, la rectoria, els menjadors assistencials i l’escola de nenes del Sagrat Cor, i el 1934 l’escola de nens. El 1929, el bisbat la va elevar a parròquia. El 19 de juliol del 1936, va quedar destruïda, només en va quedar l’estructura i la capella del Santíssim va restar malmesa. Josep Maria Sagnier va vetllar per la reconstrucció de l’església seguint els plànols del seu pare. El 1941, es va reinaugurar la capella del Santíssim, el 1942, la rectoria i el centre parroquial, i el 1943, el centre escolar. El 1945, es van fer el revestiment, el campanar i els mosaics del timpà. El 1949, les obres es van donar per acabades. Als anys cinquanta, tenia secció esportiva, de joves (femenina i masculina), un grup teatral i cinema. El 1952, es va iniciar el primer butlletí parroquial, Juventud.

Aquesta ruta pretén retre homenatge a l’obra d’aquests arquitectes hospitalencs, els germans Ramon i Antoni Puig i Gairalt, autors d’una part de la trama urbana de la nostra ciutat, així com d’una nombrosa producció d’habitatges, equipaments municipals i infraestructures que avui dia passen desapercebudes. L’itinerari a peu aplegarà part del barri del Centre, on, principalment Ramon Puig Gairalt (1886-1937), arquitecte municipal entre el 1912 i el 1937, va projectar nombrosos edificis de diversa tipologia i estil, coincidint en un context d’arribada massiva d’immigrants a la metròpolis barcelonina i els voltants. D’esperit noucentista, tant ideològicament com culturalment, la seva producció va ser sempre d’un classicisme mediterrani, evolucionant cap a una depuració d’estil amb l’eclosió del racionalisme i el moviment del GATCPAC, fet que faria canviar radicalment la composició de les seves obres. L’ús d’aquestes edificacions, però, oscil·laria entre la burgesia dominant del moment, amb torres, fàbriques i xalets, i les classes treballadores, amb passadissos, corralons i ateneus.