El Casino del Centre, catalogat com a bé cultural d’interès local, és un edifici amb 150 anys d’història. L’associació creada per prohoms de la vila i pagesos de la zona agrícola de la Marina de l’Hospitalet va ser constituïda el 31 de juliol del 1873 com a Centro económico, agrícola e industrial de la villa de Hospitalet , i va fer construir aquest centre per a l’esbarjo i la cultura. L’edifici, de planta rectangular, planta soterrània, planta baixa i pis, té un terrat que ofereix unes vistes privilegiades sobre la Rambla. Aquests darrers anys, l’edifici s’ha restaurat, recuperant l’antic teatre com a sala d’actes i l’esplendor de les seves façanes, pel que fa als colors i als elements decoratius. Actualment, el centre ofereix actes i activitats culturals (conferències, cursets, exposicions) i recreatives (ball, música, teatre, esport), i conserva i difon la cultura catalana i les seves tradicions. Per aquest motiu, el 2023 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi, que concedeix la Generalitat de Catalunya.

Aquest edifici entre mitgeres està situat al carrer Major, a tocar del Cap de la Vila, el punt neuràlgic de Sitges. L’edifici de PB+2PP és una reforma d’una finca del 1822 feta per l’arquitecte Josep M. Martino Arroyo el 1920, i és un bon exemple d’arquitectura noucentista. A l’habitatge dels baixos hi vivia Josep Planes i Robert, conegut com el nen de Can Xiquillo per la cansaladeria que regentaven els seus pares. A la cansaladeria s’hi feien tertúlies dels artistes vinguts de París: Rusiñol i Casas, entre d’altres. Josep Planes i Robert era propietari de la Fàbrica de Gas de Sitges i era qui va portar la llum de gas a la vila. A dins del seu habitatge, va demanar al seu amic Ramon Casas que fes un enrajolat dels oficis moderns. Planes i Robert tenia dos fills, Ramon Planes, escriptor, i Maria Planes, que es va casar amb Henry Buckley, reporter i corresponsal de guerra. A l’habitatge hi trobem material gràfic i escrit de Ramon Planes i de Henry Buckley.

Masia del segle XVIII transformada en casa residencial el 1927. En aquesta reforma l’arquitecte Fossas va modificar la façana i va afegir el cos lateral, l’escala interior i la torre. A les façanes anterior i posterior s’observa el perfil ondulant típic del barroc català, i els seus esgrafiats presenten temàtiques diferents en cadascuna de les façanes i els laterals: les quatre estacions, músics famosos de l’època i instruments musicals, o personatges públics catalans.

Vitralls Bonet és una empresa fundada el 1923. Originàriament, el taller era al carrer d’Astúries del barri de Gràcia. El 2017, es va traslladar a un antic edifici industrial més gran (600 m2) i accessible del Districte Cultural de l’Hospitalet de Llobregat. El nou taller disposa d’espais per a l’exposició, magatzem i tallers separats per a la construcció de vitralls nous i per a la conservació i la restauració de vitralls. La visita permet veure els espais de treball, però també els projectes que desenvolupa, que solen ser peces rellevants del patrimoni vitraller català. Els mètodes i els materials que s’han fet servir en aquest art d’origen medieval, sempre associat a l’arquitectura, en general són poc coneguts. A l’espai d’exposició es poden veure altres obres i objectes elaborats pels artesans del taller, partint de projectes d’artistes com Grau-Garriga, Will Faber, Perico Pastor, Tano Pisano, Daríus Vilàs… La visita al taller J.M. Bonet és una immersió en l’art del vitrall i també una revisió a l’evolució de les arts decoratives catalanes dels darrers cent anys.

A mitjan segle XIX, Sitges va viure uns anys d’expansió urbanística propiciada per la inversió dels americanos, aquells sitgetans que havien anat a Amèrica a fer fortuna, amb la construcció de grans cases que demostraven la seva posició social. El lloc triat van ser uns terrenys situats entre el cap de la Vila i la via del tren, urbanitzant-se un eixample on destacava el carrer del Progreso, posteriorment batejat per Illa de Cuba, uns edificis amb fortes coincidències estilístiques amb les que podem trobar al centre de qualsevol ciutat cubana. En aquesta ruta intentarem desxifrar què s’influeix en què, si les cases sitgetanes en les cubanes o al revés.

El Sitges actual es deu, en part, als primers poblats ibers i a l’esplendor de l’època romana, quan es va convertir en el port de Subur, la principal sortida al Mediterrani dels productes del Penedès, com ara vi i cereals, així com un poble que rebia influència de la resta del món. Però va ser durant l’època medieval quan Sitges va viure uns segles de gran desenvolupament econòmic, social i urbanístic, iniciant-se el tramat de carrers que avui formen el nucli antic del poble. L’església, el castell, el mercat, l’hospital i la muralla són alguns dels edificis que, modificats, ampliats, reformats i amb canvi d’ús, encara podem visitar i que ens donen una idea de com era aquell Sitges de fa mil anys.

Aquests edificis bessons de planta baixa i dos pisos són en l’actualitat un exemple de la diversitat d’usos que es poden donar en certs edificis patrimonials. La casa Planas, la que està més a prop de la cantonada, es va reformar l’any 1952 per convertir-se en tres habitatges diferents, modificant totalment la distribució i perdent els elements decoratius originals. Pel que fa a la casa Catasús, actualment Hotel Romàntic, tot i ser un edifici turístic, conserva la distribució de casa unifamiliar, el jardí i part important de la decoració.

Construït per substituir el mercat de pagès que s’organitzava al voltant del castell, originàriament, i fins que se li va adherir el mercat del peix, era un edifici aïllat, d’una sola nau i amb coberta a dos vessants. Seguint la tendència constructiva que, sorgida d’Europa, estava arrelant amb força a la Catalunya de finals del segle xix, Gaietà Buigas va dissenyar una gran estructura de ferro, substituint la pedra i la fusta, amb l’objectiu de crear un espai diàfan amb grans finestres que permetessin la màxima entrada de llum i una bona circulació de l’aire. La utilització de menys quantitat de materials servia per impedir l’absorció de les olors i millorar la higiene. Quan celebrava el centenari, va tancar com a mercat i va passar a tenir diversos usos culturals, fins que l’any 2010 va convertir-se en seu de la Casa Bacardí. A mitjan 2021, el projecte s’ha acabat i el mercat torna a buscar quin és el seu millor ús.

Indústria fundada als anys cinquanta del segle XX dedicada a la fabricació de complements metàl·lics per a la moda. L’edifici ha estat rehabilitat i transformat en un espai de creació amb platós audiovisuals, dins el nou Districte Cultural de l’Hospitalet. Un entorn inspirador i versàtil que ha respectat la història de l’edifici i del patrimoni industrial, fins i tot conservant-ne el nom, Industrial AKROLL. L’espai actual s’adapta a les necessitats de productores, directors, fotògrafs i la indústria dels esdeveniments; 2000 m2 en què conviuen passat industrial i present creatiu.

El recorregut combina medi ambient i història, i mostra el passat agrícola de la zona del Samontà, zona d’esbarjo per a la població de Sant Joan Despí fins a la primera meitat del segle XX. Posteriorment, amb la industrialització i el fort moviment migratori, la zona es va degradar, fins que el 1991 es van iniciar les obres de recuperació, fins a transformar-se en l’actual parc metropolità, molt vinculat amb els barris de les Planes i Residencial Sant Joan.

Antic monestir situat a la vall de Betlem dins del parc de la serralada de Marina. Obra del gòtic català, va ser fundat al 1416 i va pertànyer a l’ordre dels jeronims, els quals el van habitar fins 1835 afectat per la desamortización de Mendizábal. El 1947, la Sra. Francesca Güell i López el va adquirir per convertir-lo en recinte de solitud i silenci, pel repòs religiós i cultural. Destaca el claustre pels seus capitells i les claus de volta, encara policromats, on es retraten personatges il·lustres que van contribuir a la prosperitat del monestir. AL 1974 va ser declarat BCIN.

Casa consistorial de planta baixa i tres pisos que, en els orígens, també va tenir funcions d’escola elemental, jutjat municipal i dipòsit de detinguts. Amb el pas del temps, els equipaments es van traslladar i s’hi ha afegit una remunta de dos pisos enretirats de les façanes. L’edifici actual permet la integració dels porxos amb la plaça i hi conviuen nous materials amb elements històrics i patrimonials, com el saló de plens i el despatx de l’alcaldia. També connecta amb una sala d’exposicions al subsòl de la plaça de la Vila, construïda com a refugi durant la Guerra Civil, i que va ser rehabilitada el 1982 i utilitzada com a oficina de la subseu de Badalona per als Jocs Olímpics de Barcelona del 1992.

La casa, encarregada per Josefa Romeu, fou la primera obra de Josep Maria Jujol a Sant Joan Despí, està formada per cinc cilindres de diferents alçades. La característica principal i la més atractiva és el cobriment d’aquests cilindres formant un teulat de cúpules parabòliques

Tot i no ser un edifici de nova planta de l’arquitecte, ha esdevingut un dels símbols jujolians per excel·lència de Sant Joan Despí. Jujol va adaptar aquesta antiga masia del segle XVII a casa d’estiueig per al seu propietari, Pere Negre. A l’exterior, una gran façana dedicada a la Verge Maria decorada amb una carrossa a la part central. A l’interior hi destaca l’explosió plàstica de la capella i de l’escala.

Josep Lluís Sert, un dels grans artífexs del GATCPAC i gran amic de Joan Miró, va projectar un museu racionalista que emfasitzava els trets principals de l’arquitectura mediterrània (el pati, les cobertes amb ús de terrat i el control de la llum), al mateix temps que demostrava un control de les formes i les proporcions amb gran imaginació i fantasia. L’ampliació la va dur a terme Jaume Freixa, deixeble i amic de Sert, basant-se, sobretot, a aconseguir una circulació contínua que unís els antics espais amb les noves zones del museu.