Edifici projectat per Elies Rogent, coincidint temporalment amb la construcció de la Universitat de Barcelona, obra també de l’arquitecte. L’edifici, amb planta en forma de creu grega, ocupa el centre de l’illa, i deixa a les quatre cantonades uns espais buits d’edificació inicialment ocupats per jardins.
La construcció queda centrada sobre l’edifici de l’església, de planta de creu llatina, que té façana al carrer de la Diputació i s’hi col·loca perpendicularment. La resta d’edificacions que formen el seminari deixen l’església englobada i s’organitzen al voltant d’uns patis.
El conjunt d’edificacions segueix les línies de l’arquitectura medievalista, tan de moda en aquells moments, i, més exactament, del que es coneix com a neoromànic, i fa servir, excepte a l’edifici de l’església, materials de poca qualitat (obra arrebossada, teula àrab…) per donar una imatge d’austeritat. Del conjunt destaca, a part de l’església esmentada, el cimbori de l’església (similar al del monestir de Poblet), centre de tota la composició de l’edifici, que és un dels elements més visibles del conjunt.

Es tracta de la primera obra important acabada per Domènech Estapà, per acollir la seu de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB). La reforma es va centrar en una nova façana i la construcció de dos observatoris retirats del pla de façana, predecessors de l’Observatori Fabra, construït pel mateix arquitecte el 1094.
A l’interior de l’edifici, hi destaquen la Sala d’Actes i les pintures murals de Fèlix Mestres, i la Sala dels Rellotges, amb una col·lecció espectacular de mecanismes com el rellotge astronòmic d’Albert Billeter, guanyador de la Medalla d’Or a l’Exposició Universal del 1888.
Des del 2015, s’hi han fet diverses intervencions per adaptar-ne l’ús a les noves normatives de seguretat i prevenció davant d’incendis, així com també per preservar-ne els elements patrimonials.

L’edifici forma part del conjunt de cases-fàbrica de la Ciutat Antiga del període 1808-1856, un model d’ocupació de l’interior del parcel·lari per una tipologia industrial que es va anar repetint durant els segles XVIII i XIX. Aquí és on Rafael Ramoneda, fabricant de teixits que ja era propietari de dues fàbriques a la ciutat, a la dècada del 1840, va fer enderrocar els edificis existents per construir-hi una casa-fàbrica, sota la direcció d’un mestre d’obres desconegut.
La fàbrica Ramoneda, després de la fallida de l’empresa, el 1868, va reduir les seves funcions industrials. Es van llogar els espais a altres empreses i l’ús predominant de l’edifici va passar a ser el residencial. L’edifici i altres del voltant que formaven part de la casa-fàbrica han subsistit fins avui, però amb algunes transformacions importants, sense que pugui identificar-se res més que tres dels quatre eixos de finestres i balcons i algunes obertures sota coberta.
Actualment, és la residència artística de Robert Llimós Oriol, on té establert el seu estudi i una galeria d’exposicions oberta al públic a la planta principal.

Reforma d’un habitatge amb l’objectiu principal de millorar la privacitat dels diferents espais existents, resultants de conviure en un espai únic on la doble alçada i la inexistència de divisòries impedien la simultaneïtat d’activitats. Tot i així, es manté el caràcter d’aquest espai únic i la presència de la coberta vista, creant un filtre subtil i efectiu entre la planta altell i la principal, on s’integra la cuina amb el menjador ampliat, a través de fusteries transparents que aporten filtre acústic i unes cortines corredisses que hi aporten el visual.
Els acabats harmonitzen el sistema constructiu centenari de l’habitatge i li donen valor: parquet de fusta natural, que, juntament amb la coberta, aporta caràcter i caliu. La resta de materials són silenciosos: compleixen una funció des del punt de vista constructiu, però no destaquen visualment ni estilísticament.
La lluminària escollida per a l’espai de doble alçada completa el conjunt espacial: cables elèctrics negres dibuixen geometries en tres dimensions que, tot i la mida, creen un efecte de transparència i no carreguen el conjunt.

Edifici d’oficines situat en un xamfrà del 22@ que forma part d’una illa el planejament de la qual va fer el mateix estudi d’arquitectura el 2008. La planta baixa és pública i diàfana, i les vuit plantes de sobre estan destinades a oficines relacionades sempre amb espais exteriors, i en les quals predomina la presència de la vegetació per potenciar-hi el contacte. L’accés es fa a través d’un gran porxo que aconsegueix ampliar el sistema de passatges d’interior d’illa i potenciar la relació entre l’interior i l’exterior de l’edifici.

L’edifici té la certificació LEED Gold, gràcies a diferents sistemes passius que s’hi han implementat des del disseny, que disminueixen la demanda energètica, i la utilització de la fusta carbonitzada a la façana, que redueix la seva petjada de carboni.

Aquesta ruta pretén retre homenatge a l’obra d’aquests arquitectes hospitalencs, els germans Ramon i Antoni Puig i Gairalt, autors d’una part de la trama urbana de la nostra ciutat, així com d’una nombrosa producció d’habitatges, equipaments municipals i infraestructures que avui dia passen desapercebudes. L’itinerari a peu aplegarà part del barri del Centre, on, principalment Ramon Puig Gairalt (1886-1937), arquitecte municipal entre el 1912 i el 1937, va projectar nombrosos edificis de diversa tipologia i estil, coincidint en un context d’arribada massiva d’immigrants a la metròpolis barcelonina i els voltants. D’esperit noucentista, tant ideològicament com culturalment, la seva producció va ser sempre d’un classicisme mediterrani, evolucionant cap a una depuració d’estil amb l’eclosió del racionalisme i el moviment del GATCPAC, fet que faria canviar radicalment la composició de les seves obres. L’ús d’aquestes edificacions, però, oscil·laria entre la burgesia dominant del moment, amb torres, fàbriques i xalets, i les classes treballadores, amb passadissos, corralons i ateneus.

El Casino del Centre, catalogat com a bé cultural d’interès local, és un edifici amb 150 anys d’història. L’associació creada per prohoms de la vila i pagesos de la zona agrícola de la Marina de l’Hospitalet va ser constituïda el 31 de juliol del 1873 com a Centro económico, agrícola e industrial  de la villa de Hospitalet , i va fer construir aquest centre per a l’esbarjo i la cultura. L’edifici, de planta rectangular, planta soterrània, planta baixa i pis, té un terrat que ofereix unes vistes privilegiades sobre la Rambla. Aquests darrers anys, l’edifici s’ha restaurat, recuperant l’antic teatre com a sala d’actes i l’esplendor de les seves façanes, pel que fa als colors i als elements decoratius. Actualment, el centre ofereix actes i activitats culturals (conferències, cursets, exposicions) i recreatives (ball, música, teatre, esport), i conserva i difon la cultura catalana i les seves tradicions. Per aquest motiu, enguany ha estat guardonat amb la Creu de Sant Jordi, que concedeix la Generalitat de Catalunya.

Ca l’Esquena Cremat és una masia del 1880 catalogada com a bé cultural d’interès local. L’edifici, de planta rectangular, planta baixa, pis i golfes i tres crugies, té la coberta a dos vessants perpendiculars a la façana principal, encarada a sud. A la façana principal, destaquen les obertures en tres eixos verticals, representats a l’interior en tres crugies paral·leles, que conserven l’estructura original. El balcó de la planta principal té unes vistes privilegiades sobre la Rambla. Al costat de ponent, s’adossa un cos de planta baixa, que es feia servir per al bestiar. Davant de la casa, s’ha preservat un petit pati, que havia estat l’hort i l’era. Els darrers anys, l’edifici, propietat de la Fundació Jaume Balmes, s’ha restaurat recuperant-ne la volumetria original, així com els esgrafiats i els colors de la façana. L’interior conserva part de les pintures murals i de sostres, els arrimadors ceràmics i alguns elements propis de la masia.

Situat a l’ala frontal de l’antiga fàbrica tèxtil Fabra i Coats, el Centre d’Art Contemporani és una institució dedicada a la recerca, la producció, l’exposició i la difusió de pràctiques artístiques contemporànies, sobretot la que es desenvolupa en el context local i està oberta a l’escena internacional. Fan servir el seu espai per a la investigació, la innovació i el desenvolupament artístic, i hi fan exposicions i activitats obertes al públic.
El Centre ocupa tres plantes que formen uns 1.350 m² que des dels anys vuitanta del segle XX estaven en desús. La reforma vol reparar i mantenir l’estructura i la composició originals de l’edifici i els espais. La intervenció es concreta en l’adaptació d’aquests espais al nou ús, una millora energètica de l’envolupant mitjançant la substitució de fusteries i l’adaptació de les instal·lacions a la normativa actual, mantenint i potenciant els materials preexistents (maó, fusta i formigó).

Conjunt patrimonial que explica la història de la ciutat per intentar establir i consolidar un sistema públic d’abastiment d’aigua al segle XX: des de l’actual barri de la Trinitat Vella s’impulsava l’aigua fins al dipòsit situat a la Trinitat Nova, on es clorava i des d’on es conduïa al nucli antic de la ciutat. Avui, ambdós edificis tornen a estar connectats pel túnel que els unia sota l’avinguda Meridiana, fet que permet, finalment, mostrar el conjunt complet.

Per raons alienes a l’organització, aquest espai ja no forma part de la programació del festival.

Als inicis, l’edifici, situat al xamfrà del carrer de Balmes amb la Gran Via de les Corts Catalanes, estava destinat a habitatge. Durant la Guerra Civil, va quedar tan malmès que es va reconstruir, a càrrec de l’arquitecte Lluís Bonet i Garí, per allotjar la delegació de Barcelona de l’Institut Nacional de Previsió. A partir del 1983, l’edifici va passar a ser la seu central l’Institut Català de la Salut, quan es va dur a terme el traspàs de les competències de salut a la Generalitat de Catalunya.

L’edifici fa façana als dos carrers on està situat i al xamfrà, on té l’entrada principal, que culmina en un gran atri central. Les diferents façanes estan dividides en tres elements principals: baixos, un cos de cinc plantes pis i l’àtic. La distribució interior recorda l’estratègia de la Pedrera: situar les cambres a tocar de la façana, cosa que comporta que la circulació es produeixi a través dels patis interiors, d’una mida més generosa que la típica de la resta d’edificis de l’Eixample. L’edifici segueix un estil que, tot i adaptar-se a la moda historicista que es va imposar durant la dictadura franquista, compleix les regles de l’arquitectura clàssica.

Construït per ser el cafè-restaurant de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, és l’únic edifici que es conserva del recinte de la Ciutadella i es considera una icona de les ambicions de l’esdeveniment. L’edifici, de planta rectangular i quatre torres, pertany als inicis del modernisme català, quan s’estava definint un estil nacional artístic, amb trets característics com la construcció de maó vist i l’ús del ferro forjat i la ceràmica per a la decoració.

Pel seu caràcter medieval, va rebre el nom d’una obra de teatre satíric de Serafí Pitarra que en aquella època s’estava representant amb gran èxit a Barcelona. Durant els anys posteriors a l’Exposició, va anar canviant d’ús, majoritàriament museístic; actualment, és una de les quatre seus científiques del Museu de Ciències Naturals que custodia les col·leccions de zoologia i les de geologia. Centralitza l’activitat de recerca científica i gestió dels fons de les col·leccions, així com els serveis necessaris per preservar, documentar i estudiar aquest ric patrimoni. També acull una biblioteca especialitzada en aquestes disciplines científiques. L’accés al centre està tancat al públic en general, excepte l’accés a la consulta científica de les col·leccions.