La casa coneguda com a Cal Manets (nom d’una casa que es trobava al barri de Sant Josep que havia estat propietat de la mateixa família, la família Solanas) va ser construïda l’any 1923 per l’arquitecte Lluís G. Colomer i inaugurada el 25 d’abril del 1928 amb l’assistència de grans personalitats de la ciutat. La casa és a la rambla de Just Oliveras, via oberta dins el projecte d’eixample de l’any 1907, redactat pel mestre d’obres Mariano Tomàs i Barba, als antics terrenys de Can Tres. És una casa aïllada de planta quadrada amb semisoterrani i planta baixa. Té coberta amb un gran pendent amb teula plana a quatre vents. Les façanes presenten relleus decoratius, esgrafiats florals i respiralls calats. Tota la casa està envoltada de jardí, limitat per una tanca de forja amb una porta amb dues pilastres rematades amb fanals. A la part posterior de la finca, es va instal·lar un taller de serralleria, als anys cinquanta del segle XX.

El recinte de Can Batlló és un complex fabril fundat per Joan Batlló i Barrera i construït entre el 1878 i el 1880. La Nau 4 actual és una reedificació d’un edifici anterior, que originalment estava orientat de nord a sud. L’edifici actual, amb les cobertes orientades d’est a oest, es va construir entre el 1947 i el 1955, substituint l’estructura anterior (1907-1923). Durant les obres de rehabilitació, es van trobar restes arqueològiques neolítiques i romanes, fet que afegeix valor històric al lloc.

La Nau 4 de Can Batlló s’ha rehabilitat integralment amb criteris de sostenibilitat ambiental i social, i s’ha convertit en el primer edifici públic de Barcelona amb auditoria energètica. El projecte ha volgut conservar l’esperit de l’arquitectura industrial original, mantenint elements històrics com les estructures metàl·liques, els murs de fàbrica i les cobertes amb dent de serra. També s’han reutilitzat materials existents, com fusta, totxos, teules i paviments hidràulics, i s’han integrat solucions sostenibles, com plaques fotovoltaiques, sistemes de geotèrmia, ventilació natural i finestres d’alta eficiència. Les instal·lacions són vistes, per facilitar-ne el manteniment, i l’edifici s’ha dissenyat seguint els principis de l’economia circular, amb una distribució interior flexible basada en contenidors modulables dins l’estructura original de la nau.

Actualment, la Nau 4 és un equipament de referència per a l’economia social i solidària, considerat el pol més gran d’Europa en aquest àmbit. L’edifici acull una gran varietat d’usos repartits en dues plantes: aules, tallers, zones de cotreball, espais per a empreses viver, sales polivalents, serveis comuns (com ara cafeteria, lavabos, sales de reunions) i espais administratius. L’accés és totalment accessible i està adaptat a tothom, amb ascensors, recorreguts accessibles i bucles inductius. A escala patrimonial i artística, es mantenen visibles les ferides dels diferents usos històrics i s’ha respectat l’estructura original de l’edifici, reforçant-ne el valor arquitectònic dins del conjunt de Can Batlló.

Situat en una antiga nau industrial del carrer de Pallars, al cor del Poblenou, el showroom de Blit transforma un espai de passat fabril en un laboratori creatiu del futur. L’edifici, de grans volums i diverses plantes, manté l’esperit industrial original mentre es converteix en escenari per a les expressions més innovadores de l’art digital i la tecnologia immersiva.

El visitant entra en un univers canviant, on la llum, el so i el moviment redefineixen els límits de l’espai. Aquí es poden descobrir instal·lacions efímeres interactives, escenografies digitals, recorreguts en realitat virtual i projectes com NOCTURNA, una experiència gastronòmica multisensorial que combina art, tecnologia i emoció.

Blit Studio treballa en la creació de continguts visuals per a marques, música, esdeveniments i arts escèniques, i experimenta constantment amb intel·ligència artificial, màping i noves narratives digitals. El showroom no només és un espai expositiu, sinó una plataforma viva de pensament i creació visual, oberta a noves formes d’interacció amb el públic.

El conjunt del Convent dels Àngels està format per diversos espais d’origen gòtic i renaixentista que daten, principalment, de la segona meitat del segle XVI. Els espais principals que se’n conserven són la nau gòtica, de cinc trams amb absis poligonal, la capella annexa del Peu de la Creu —considerada l’única capella renaixentista de la ciutat— i una torre-mirador que destaca per la posició estratègica dins la trama urbana. Amb motiu de les reformes urbanístiques de finals del segle XX, el convent va ser rehabilitat pels arquitectes Lluís Clotet, Carles Díaz i Ignacio Paricio, que hi van incorporar nous volums i el van adaptar als nous usos culturals.

El conjunt, que actualment està integrat dins del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), acull activitats museístiques, espais de documentació i accions vinculades a la creació contemporània. La visita permet accedir a dos espais que habitualment estan tancats al públic: la cripta, situada sota el Convent dels Àngels, i la torre-mirador, des d’on s’obté una visió panoràmica de 360 graus sobre la ciutat.

L’arquitecte Joan Martorell va ser l’impulsor i el primer president del Círculo Barcelonés de Obreros, Bajo la Advocación de San José, un cercle religiós i instructiu que, en els primers estatuts, redactats l’any 1887 i aprovats el 1889, es presentava així: “Para que los obreros de esta ciudad puedan reunirse en las noches de los días de trabajo y tarde y noche de festivos, disfrutando de algunos ratos de solaz, honestas recreaciones y hasta perfeccionando su instrucción, se instalará en un local adecuado un Círculo de Obreros”. L’entitat tenia, en aquella primera època, la vocació d’esdevenir el “casal del poble catòlic de Barcelona”, i les activitats principals van ser iniciatives educatives, per a obrers i infants, i diverses iniciatives d’ajut (borsa de treball, mutualisme) i culturals.

En aquest sentit, el 1917, l’entitat estava en procés de buscar un nou local, en el qual preveia encabir-hi “un lloch aproposit pera celebrar los espectacles, so es un explendit saló-teatre de gran capasitat”. Al llarg del segle XX, l’activitat de l’entitat va incloure tallers i cursos de diverses disciplines (música, mecanografia, costura…), i va esdevenir una plataforma per a diverses iniciatives culturals, especialment d’activitat escènica: el quadre dramàtic de principis de segle, el grup amateur mixt Agrupació Dramàtica Adelfos, als anys quaranta, el grup de teatre Jaris i l’Escola d’Art Integral Wartburg, als setanta…

Abans de l’immoble actual, una antiga casa senyorial de finals del segle XVIII al carrer de Verdaguer Callís, al costat del Palau de la Música Catalana (on va establir-se el 1951, després del trasllat a causa de l’obertura de l’avinguda de la Catedral), el Círculo havia tingut altres seus. Primer es trobava al carrer de Duran i Bas, núm. 9 (al final del Portal de l’Àngel), i més tard va passar al carrer dels Mercaders, núm. 2.

Si bé als anys setanta del segle XX sembla que es va produir una revifada de l’activitat associativa, va començar a decaure clarament, així com també el nombre d’associats, a partir dels vuitanta i els anys següents. Després d’una bona colla d’anys de letargia, en els quals al local del Cercle pràcticament només hi havia activitat de bar i sala recreativa (futbolins i dominós), una sèrie d’iniciatives empresarials del ram de l’hostaleria va provar, sense èxit, de renovar tant l’espai com la clientela. En aquell moment, el 2003, els artistes Semolina Tomic i Sergi Fäustino, lligats a l’escena de la performance i musical més innovadora de Barcelona, van entrar en escena. Buscaven un lloc on assajar les creacions pròpies, però la demanda d’un espai off, obert als nous llenguatges, va fer que la sala esdevingués una plataforma de creació on es programaven espectacles amb un calendari inèdit a la ciutat: estrenes setmanals, una gran varietat de propostes (poesia, cinema, debats, teatre, dansa…) cada setmana, companyies estrangeres i autòctones, i un espai associat, l’Adriantic, de Sant Adrià del Besòs, com a suport per a assajos de companyies visitants i en residència artística.

El nou cercle, una associació cultural rebatejada com L’Antic Teatre, es va reinaugurar el 23 d’abril, i l’endemà ja s’hi va fer el primer espectacle: De la impossibilitat de conjugar el verb estimar, de Roger Bernat i Juan Navarro. El muntatge formava part del cicle Bona Gent, una sèrie de performances en un seguit d’espais no comercials / convencionals del nucli antic (Sala Conservas, La Poderosa, L’Atelier i d’altres). La nova etapa de L’Antic, sota la direcció de Semolinika Tomic, ha continuat al llarg dels anys amb una programació modèlica quant al risc, la quantitat i la qualitat de les propostes, i amb un èxit de públic esperonat també per la singularitat dels seus espais, especialment per la terrassa i el jardí espaiós adjacents, que l’han convertit en un veritable oasi per als “ratos de solaz” i les “honestas recreaciones”: el lloc preferit de la joventut del barri. Del juliol del 2008 al gener del 2010, l’entitat va reformar els seus espais per adequar-los als nous usos i necessitats, i per adaptar-los a les normatives, amb un projecte de l’arquitecte Josep Gràcia.

Inaugurat l’any 1929, el projecte va néixer amb l’objectiu de concentrar l’essència arquitectònica i cultural dels diferents pobles peninsulars per impressionar els visitants a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.
Acordada la seva construcció sota la direcció de l’arquitecte Francesc Folguera i amb la col·laboració de Miquel Utrillo, enginyer i pintor, Ramon Reventós, arquitecte, i Xavier Nogués, dibuixant i pintor, van emprendre una sèrie de viatges a més de 1.600 poblacions per inspirar-se abans de projectar-lo. La idea inicial era enderrocar-lo quan s’acabés l’Exposició Internacional, però els seus creadors van acordar que s’havia de concebre com un projecte perdurable, tal com va acabar passant.
El Poble, recinte emblemàtic de la ciutat de Barcelona, inclou 117 edificis a escala real que repliquen construccions de quinze regions espanyoles, entre les quals s’inclou una muralla defensiva, amb baluards i portal, una església, un monestir, una plaça major, un ajuntament, places, carrers i fonts, entre d’altres. Hi estan representats tots els estils, des del romànic fins al barroc.
Avui en dia, el Poble Espanyol és un equipament cultural obert a la ciutat on es fan diferents activitats familiars, concerts i exposicions, en un entorn natural com és la muntanya de Montjuïc.

El disseny arquitectònic de l’edifici ha estat a càrrec de Fernando Ansorena i Iván Serrano, de Circular Studio, i la construcció ha rebut el certificat de sostenibilitat BREEAM en nivell d’excel·lència. El projecte tenia com a objectiu crear un campus sostenible que potenciés la interacció entre estudiants de diferents especialitats i que assumís el paper de nau capitana de LCI Education a Europa. Entre les seves característiques arquitectòniques sostenibles, destaca la façana d’alumini en sec, un material 100% reciclable i reutilitzable, així com l’estructura metàl·lica de l’edifici, que també és completament recuperable i reciclable. L’edifici té una coberta enjardinada per facilitar l’aïllament tèrmic, així com també una façana dissenyada per reduir la incidència solar, maximitzant la llum natural per mitjà d’una bona distribució dels espais. En una aposta per la sostenibilitat, el campus farà servir energia fotovoltaica i inclourà sistemes de recuperació d’aigües grises, a més de recollir l’aigua de pluja per al reg de les zones enjardinades.
LCI Barcelona és una escola de disseny i arts visuals reconeguda a escala internacional, part de la xarxa global LCI Education, que té 23 centres en cinc continents. Ofereix una àmplia gamma de programes en àrees com moda, disseny gràfic, interiors, producte, animació, videojocs i fotografia.

El festival s’uneix ara a la celebració de la 19 edició de la Barcelona Design Week i a la seva iniciativa global per impulsar l’objectiu ODS número 18 que tracta el disseny com un element clau per al present i el futur de les persones. Per això, el festival ha nomenat la nova seu de la xarxa global LCI Education a Barcelona com el EDIFICI 18, amb la idea de ressaltar els valors i la importància del disseny d’aquest projecte.

Uns nous propietaris, de tradició hotelera, han convertit una finca familiar en un hotel que vol transmetre als hostes la sensació d’allotjar-se en una casa particular. Per aconseguir-ho, s’ha moblat cada racó amb peces úniques de la col·lecció familiar, amb un estil eclèctic on conviuen peces d’antiquari amb peces contemporànies.

Edifici projectat per Elies Rogent, coincidint temporalment amb la construcció de la Universitat de Barcelona, obra també de l’arquitecte. L’edifici, amb planta en forma de creu grega, ocupa el centre de l’illa, i deixa a les quatre cantonades uns espais buits d’edificació inicialment ocupats per jardins.
La construcció queda centrada sobre l’edifici de l’església, de planta de creu llatina, que té façana al carrer de la Diputació i s’hi col·loca perpendicularment. La resta d’edificacions que formen el seminari deixen l’església englobada i s’organitzen al voltant d’uns patis.
El conjunt d’edificacions segueix les línies de l’arquitectura medievalista, tan de moda en aquells moments, i, més exactament, del que es coneix com a neoromànic, i fa servir, excepte a l’edifici de l’església, materials de poca qualitat (obra arrebossada, teula àrab…) per donar una imatge d’austeritat. Del conjunt destaca, a part de l’església esmentada, el cimbori de l’església (similar al del monestir de Poblet), centre de tota la composició de l’edifici, que és un dels elements més visibles del conjunt.

Es tracta de la primera obra important acabada per Domènech Estapà, per acollir la seu de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB). La reforma es va centrar en una nova façana i la construcció de dos observatoris retirats del pla de façana, predecessors de l’Observatori Fabra, construït pel mateix arquitecte el 1094.
A l’interior de l’edifici, hi destaquen la Sala d’Actes i les pintures murals de Fèlix Mestres, i la Sala dels Rellotges, amb una col·lecció espectacular de mecanismes com el rellotge astronòmic d’Albert Billeter, guanyador de la Medalla d’Or a l’Exposició Universal del 1888.
Des del 2015, s’hi han fet diverses intervencions per adaptar-ne l’ús a les noves normatives de seguretat i prevenció davant d’incendis, així com també per preservar-ne els elements patrimonials.

Refugi del temps de la Guerra Civil espanyola, en concret, de la guerra de Gramenet del Besòs, situat als peus de la torre romànica del segle XI de la finca de la Torre Balldovina. Aquesta finca ha passat per diverses mans: va ser confiscada i convertida en la seu del Comitè de Milícies Antifeixistes, durant la Guerra Civil, i més endavant s’hi va instal·lar la Comissió Municipal de Proveïments, i després el Servei Fotogràfic de la Subsecretaria d’Aviació del Ministeri de Defensa Nacional de l’exèrcit republicà. Actualment, s’ha convertit en museu per ser testimoni de la història més recent de la població de Santa Coloma de Gramenet.

Aquesta ruta pretén retre homenatge a l’obra d’aquests arquitectes hospitalencs, els germans Ramon i Antoni Puig i Gairalt, autors d’una part de la trama urbana de la nostra ciutat, així com d’una nombrosa producció d’habitatges, equipaments municipals i infraestructures que avui dia passen desapercebudes. L’itinerari a peu aplegarà part del barri del Centre, on, principalment Ramon Puig Gairalt (1886-1937), arquitecte municipal entre el 1912 i el 1937, va projectar nombrosos edificis de diversa tipologia i estil, coincidint en un context d’arribada massiva d’immigrants a la metròpolis barcelonina i els voltants. D’esperit noucentista, tant ideològicament com culturalment, la seva producció va ser sempre d’un classicisme mediterrani, evolucionant cap a una depuració d’estil amb l’eclosió del racionalisme i el moviment del GATCPAC, fet que faria canviar radicalment la composició de les seves obres. L’ús d’aquestes edificacions, però, oscil·laria entre la burgesia dominant del moment, amb torres, fàbriques i xalets, i les classes treballadores, amb passadissos, corralons i ateneus.

Situat a l’ala frontal de l’antiga fàbrica tèxtil Fabra i Coats, el Centre d’Art Contemporani és una institució dedicada a la recerca, la producció, l’exposició i la difusió de pràctiques artístiques contemporànies, sobretot la que es desenvolupa en el context local i està oberta a l’escena internacional. Fan servir el seu espai per a la investigació, la innovació i el desenvolupament artístic, i hi fan exposicions i activitats obertes al públic.
El Centre ocupa tres plantes que formen uns 1.350 m² que des dels anys vuitanta del segle XX estaven en desús. La reforma vol reparar i mantenir l’estructura i la composició originals de l’edifici i els espais. La intervenció es concreta en l’adaptació d’aquests espais al nou ús, una millora energètica de l’envolupant mitjançant la substitució de fusteries i l’adaptació de les instal·lacions a la normativa actual, mantenint i potenciant els materials preexistents (maó, fusta i formigó).

Als inicis, l’edifici, situat al xamfrà del carrer de Balmes amb la Gran Via de les Corts Catalanes, estava destinat a habitatge. Durant la Guerra Civil, va quedar tan malmès que es va reconstruir, a càrrec de l’arquitecte Lluís Bonet i Garí, per allotjar la delegació de Barcelona de l’Institut Nacional de Previsió. A partir del 1983, l’edifici va passar a ser la seu central l’Institut Català de la Salut, quan es va dur a terme el traspàs de les competències de salut a la Generalitat de Catalunya.

L’edifici fa façana als dos carrers on està situat i al xamfrà, on té l’entrada principal, que culmina en un gran atri central. Les diferents façanes estan dividides en tres elements principals: baixos, un cos de cinc plantes pis i l’àtic. La distribució interior recorda l’estratègia de la Pedrera: situar les cambres a tocar de la façana, cosa que comporta que la circulació es produeixi a través dels patis interiors, d’una mida més generosa que la típica de la resta d’edificis de l’Eixample. L’edifici segueix un estil que, tot i adaptar-se a la moda historicista que es va imposar durant la dictadura franquista, compleix les regles de l’arquitectura clàssica.

És una antiga residència construïda aprofitant una torre de defensa del segle XI. L’aspecte actual el pren bàsicament durant el segle XVIII, amb un cos de planta irregular, aprofitant antics fonaments. Durant dos segles, va ser residència de la família Sagarra (de l’escriptor Josep Maria de Sagarra), que a inicis del segle XX en va modificar profundament l’estructura i va fer servir el maó vist en arcades neogòtiques, i es disposa perpendicularment a la façana antiga. La restauració (1982) és respectuosa amb els murs originals i no es planteja arqueològicament (escala, muntatge museogràfic…). Actualment, és un museu local pluridisciplinari que té l’objectiu de protegir, conservar, estudiar i difondre el patrimoni cultural i natural del territori, tot col·laborant amb les entitats públiques i privades de la ciutat.