[Visita a càrrec de Arxiu Històric de Roquetes]

La visita s’inicia al passatge de l’Arquitecte Millàs, un conjunt de cases barates construïdes a la dècada dels anys vint del segle XX per la Cooperativa de Tramviaires. Un cop vistes, ens traslladarem tres carrers enllà, per veure el conjunt de l’illa del passatge de Santa Eulàlia, construït la mateixa dècada per iniciativa privada d’una família.

Elisa Carbó i Ferrer, vídua de Ramon Casas i Gatell, inverteix el seu patrimoni a comprar una illa de la finca de la masia can Garrigó, el 1902, i el monestir de Sant Benet de Bages, el 1907, situat al costat de la seva fàbrica tèxtil Isidro Puig i Companyia. Un cop morta, el 1912, hereten la propietat els tres fills: Montserrat, Elisa i el reconegut pintor Ramon Casas i Carbó. En l’etapa final de la vida del pintor, conjuntament amb la resta de la família, s’inicia la construcció del conjunt de cases del passatge i la resta de l’illa, amb la intenció de llogar-les. Totes les cases són obra de l’arquitecte Josep Maria Ros i Vila, conegut perquè es va encarregar de la renovació de la casa Codina, del passeig de Gràcia, i l’hotel i la capella de Sant Bernat de Menthon. La primera fase és del 1928 i la darrera del 1932, coincidint amb la mort del pintor. A partir d’aquest moment, els solars no edificats es posen a la venda. Arran de la mort d’Elisa Casas, germana del pintor, el 1960, els seus hereus inicien la venda de les cases. Durant 41 anys, van estar a punt de desaparèixer per l’afectació urbanística del PGM del 1976, però, gràcies a la pressió veïnal, el 8 de novembre del 2017, es va aconseguir salvar-les. S’explicarà amb detall tot el procés i la història de les cases i es visitarà algun dels habitatges.

La primera referència documental de la masia data del 1351, quan les terres van ser establertes en emfiteusi a Berenguer Verdaguer, fet que vincula l’origen de la masia a l’explotació agrícola del territori durant l’edat mitjana. Al llarg dels segles, la finca va mantenir una activitat agrària vinculada al conreu i a la vinya, amb una extensió que arribava fins a l’actual avinguda Meridiana.

A finals del segle XIX, coincidint amb l’agregació de Sant Andreu de Palomar a Barcelona, la propietat va impulsar el procés d’urbanització de les terres, configurant una nova trama de carrers que marcaria el pas definitiu d’un paisatge rural a un teixit urbà. L’edifici conserva la tipologia pròpia de la masia basilical, amb cobertes a dos vessants, un portal d’arc de mig punt adovellat, un rellotge de sol a la façana i un jardí posterior amb una palmera catalogada. L’any 2006, la finca va ser adquirida per l’Ajuntament de Barcelona, que en va impulsar la rehabilitació com a centre cívic, que es va inaugurar el 2013.

Situats a l’interior d’un antic magatzem tèxtil al barri de l’Eixample, a les plantes baixes de la Casa Antònia Puget i la Casa Felip, els Espais Volart de la Fundació Vila Casas són un centre d’art contemporani dedicat a difondre i posar en valor l’obra d’artistes catalans. El seu programa expositiu combina mostres temporals i retrospectives que permeten descobrir figures consolidades i emergents. L’edifici, rehabilitat respectant la seva estructura original, ofereix sales àmplies i lluminoses que mantenen el caràcter industrial de l’espai.

Situat al barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, aquest nou equipament municipal que es va inaugurar el 2023 esdevé un projecte pioner a la ciutat, ja que combina en un mateix edifici un casal de gent gran i una residència temporal per a persones adultes en risc d’exclusió social. L’edifici, format per dos volums superposats i interconnectats, té una superfície construïda d’uns 1.775 m², amb accessos diferenciats però espais compartits, com el menjador i l’espai exterior.

El casal, que dona servei a unes 300 persones grans del barri, ocupa la planta baixa, l’altell i la primera planta, i ofereix un ampli ventall d’activitats socials, culturals i formatives, a més d’un servei d’àpats en companyia. L’espai inclou una sala polivalent, una aula de cuina, una d’informàtica i diferents tallers, a més d’una zona exterior amb horts urbans i espais d’estada a l’aire lliure.

El projecte aposta per un model d’equipament funcional, acollidor i integrat en el teixit urbà, amb una nova placeta al carrer de l’Arc de Sant Cristòfor que millora la connexió amb l’entorn. L’edifici és una mostra de l’arquitectura social contemporània, que entén l’espai com a eina per reforçar els vincles comunitaris i fomentar la convivència intergeneracional.

La Sala de Calderes forma part del conjunt patrimonial de l’antic recinte industrial Fabra i Coats, un espai únic a Catalunya, perquè encara conserva el sistema energètic complet i no alterat d’una gran fàbrica tèxtil. Construïda a principis del segle XX, era el cor energètic de la planta: hi arribaven les diferents fonts d’energia que alimentaven tot el recinte –vapor, fueloil, gas i electricitat– en funció del moment històric i dels avenços tecnològics.

L’any 1903, va néixer la Compañía Anónima Hilaturas de Fabra i Coats, fruit de la fusió entre la família Fabra i la multinacional escocesa Coats. La fàbrica, dedicada a la producció de fils de cosir i xarxes de pesca, va tenir una gran influència en la vida social i econòmica del barri de Sant Andreu. Durant més de vuitanta anys, Fabra i Coats va ser un referent d’innovació industrial i un agent actiu en la promoció dels drets laborals. La crisi dels anys setanta, la reconversió industrial i la globalització van portar a tancar-a definitivament, el 2005.

La recuperació arquitectònica de la Sala de Calderes, de grans dimensions i amb una àmplia documentació històrica associada, ens permet endinsar-nos en la memòria tècnica i social de la Barcelona industrial. L’espai ofereix un testimoni excepcional sobre el funcionament d’una instal·lació energètica industrial i sobre la transformació del recinte en un centre cultural i patrimonial viu al segle XXI.

Aquest espai forma part del Museu d’Història de Barcelona.

Situat al districte tecnològic 22@, l’edifici Media-TIC és una icona de l’arquitectura digital i sostenible a Barcelona. Dissenyat per Enric Ruiz-Geli (Cloud 9), aquest edifici intel·ligent de vuit plantes combina recerca tecnològica, innovació formal i eficiència energètica per respondre als reptes del segle XXI.

El projecte aposta per una arquitectura bioclimàtica activa: la façana sud està recoberta per una pell d’ETFE —un polímer transparent i ultralleuger—, amb cambres inflables que regulen la llum i la temperatura interiors. Aquesta solució redueix la demanda energètica en més d’un 20%. Les estructures metàl·liques es deixen a la vista i defineixen una retícula que respon als usos flexibles dels espais interiors, pensats com a plataformes obertes per al coneixement i la col·laboració.

Pensat com un node d’activitat del sector TIC, el Media-TIC acull espais per a empreses emergents, centres de recerca i serveis digitals. És una arquitectura que connecta el món físic amb el digital, capaç de gestionar informació en temps real i adaptar-se als usuaris.

Itinerari a peu per conèixer el passat industrial de l’Hospitalet recorrent les xemeneies que han perdurat a la ciutat. Can Brugarolas, Can Goyta, Can Vilumara, Can Batllori, Can Llopis i Ca la Tecla Sala són part del patrimoni industrial de l’Hospitalet. L’activitat agrícola va predominar a l’Hospitalet fins al segle XIX, primer de supervivència i després d’excedent. A mitjans del segle XIX, amb el canal de la Infanta, amb la bona comunicació, gràcies a l’arribada del tren, i amb la disponibilitat de terreny lliure, la indústria va instal·lar-se al territori i les seves xemeneies van dominar l’skyline hospitalenc. Coneixerem les grans fàbriques, els seus usos, la tipologia de les xemeneies i el seu funcionament, lligat als generadors de vapor, que proporcionaven energia a partir de la combustió de carbó o pel forn de calor de productes ceràmics.

La Casa de la Vila va ser construïda per l’arquitecte Francesc Mariné en vuit mesos i inaugurada l’any 1895, en els terrenys coneguts com a camp del rector, propietat de Rossend Arús. L’edifici formava part del projecte d’urbanització del primer eixample de la vila. Es tracta d’un edifici de planta rectangular de planta baixa i dos pisos amb coberta plana i façana principal a la plaça de l’Ajuntament. En destaquen el gran portal i el balcó corregut del pis principal. Davant d’aquesta façana, es conserven dos fanals de ferro originals. L’any 1932 va ser reformat per l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt. A més de casa consistorial, l’edifici va allotjar les escoles, la caserna de la Guàrdia Civil i la biblioteca. L’edifici es va ampliar l’any 1975 amb un cos adossat a la façana posterior. Té la protecció de bé cultural d’interès local. Enguany s’han dut a terme treballs de conservació i manteniment de la façana per recuperar la imatge original.

La casa Boleda és una torre residencial composta d’un conjunt de volumetries amb torretes i cobertes inclinades que va ser construïda l’any 1932 per l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt. Es tractava d’una casa en cantonada aixamfranada als carrers de la ronda de la Torrassa i de Rafael de Campalans, amb grans vistes sobre la Marina de l’Hospitalet, ja que es troba al límit de la cornisa de la Torrassa. Al davant, tenia un jardí espaiós que va ser eliminat per ampliar l’edifici. Actualment, és un centre ocupacional coordinat per la Fundació Pere Mitjans.
Té la protecció de bé cultural d’interès local.