Situats a l’interior d’un antic magatzem tèxtil al barri de l’Eixample, a les plantes baixes de la Casa Antònia Puget i la Casa Felip, els Espais Volart de la Fundació Vila Casas són un centre d’art contemporani dedicat a difondre i posar en valor l’obra d’artistes catalans. El seu programa expositiu combina mostres temporals i retrospectives que permeten descobrir figures consolidades i emergents. L’edifici, rehabilitat respectant la seva estructura original, ofereix sales àmplies i lluminoses que mantenen el caràcter industrial de l’espai.

Sota l’espectacular escalinata de fonts i cascades que connecta la plaça d’Espanya amb el Palau Nacional, s’amaga una de les infraestructures més sorprenents de Montjuïc: les galeries tècniques que donen suport al complex sistema hidràulic i escenogràfic que va concebre Carles Buïgas per a l’Exposició Internacional del 1929.

Aquest recorregut subterrani, que habitualment és inaccessible, permet descobrir l’enginyeria oculta que fa possible els jocs d’aigua, llum i música de la Font Màgica i el seu entorn. La galeria recorre el tram final de les cascades i acull sales de màquines originals, sistemes de bombeig, dipòsits, conduccions i túnels de manteniment.

Situat al barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, aquest nou equipament municipal que es va inaugurar el 2023 esdevé un projecte pioner a la ciutat, ja que combina en un mateix edifici un casal de gent gran i una residència temporal per a persones adultes en risc d’exclusió social. L’edifici, format per dos volums superposats i interconnectats, té una superfície construïda d’uns 1.775 m², amb accessos diferenciats però espais compartits, com el menjador i l’espai exterior.

El casal, que dona servei a unes 300 persones grans del barri, ocupa la planta baixa, l’altell i la primera planta, i ofereix un ampli ventall d’activitats socials, culturals i formatives, a més d’un servei d’àpats en companyia. L’espai inclou una sala polivalent, una aula de cuina, una d’informàtica i diferents tallers, a més d’una zona exterior amb horts urbans i espais d’estada a l’aire lliure.

El projecte aposta per un model d’equipament funcional, acollidor i integrat en el teixit urbà, amb una nova placeta al carrer de l’Arc de Sant Cristòfor que millora la connexió amb l’entorn. L’edifici és una mostra de l’arquitectura social contemporània, que entén l’espai com a eina per reforçar els vincles comunitaris i fomentar la convivència intergeneracional.

El Mas Fonollar és una antiga masia del segle XIV reconvertida en Centre de Recursos Juvenils, situada al carrer de Sant Jeroni de Santa Coloma de Gramenet. Durant més de cinc segles, va pertànyer a la família Fonollar, i va anar transformant-se amb el temps fins a adquirir la fesomia actual, amb estructura longitudinal, coberta a dues aigües, portal adovellat i elements com un forn artesanal i un hipogeu.

L’edifici es va rehabilitar el 1982 per adaptar-lo a nous usos i millorar-ne l’accessibilitat, amb una intervenció dirigida pels arquitectes Carles Lladó, Joan Iñíguez i Elena Gómez. Avui és un equipament públic dinamitzador de la vida juvenil del municipi i un bé cultural d’interès local que conserva, entre d’altres, arcs de pedra i maó que testimonien el seu llarg passat rural.

La Sala de Calderes forma part del conjunt patrimonial de l’antic recinte industrial Fabra i Coats, un espai únic a Catalunya, perquè encara conserva el sistema energètic complet i no alterat d’una gran fàbrica tèxtil. Construïda a principis del segle XX, era el cor energètic de la planta: hi arribaven les diferents fonts d’energia que alimentaven tot el recinte –vapor, fueloil, gas i electricitat– en funció del moment històric i dels avenços tecnològics.

L’any 1903, va néixer la Compañía Anónima Hilaturas de Fabra i Coats, fruit de la fusió entre la família Fabra i la multinacional escocesa Coats. La fàbrica, dedicada a la producció de fils de cosir i xarxes de pesca, va tenir una gran influència en la vida social i econòmica del barri de Sant Andreu. Durant més de vuitanta anys, Fabra i Coats va ser un referent d’innovació industrial i un agent actiu en la promoció dels drets laborals. La crisi dels anys setanta, la reconversió industrial i la globalització van portar a tancar-a definitivament, el 2005.

La recuperació arquitectònica de la Sala de Calderes, de grans dimensions i amb una àmplia documentació històrica associada, ens permet endinsar-nos en la memòria tècnica i social de la Barcelona industrial. L’espai ofereix un testimoni excepcional sobre el funcionament d’una instal·lació energètica industrial i sobre la transformació del recinte en un centre cultural i patrimonial viu al segle XXI.

Aquest espai forma part del Museu d’Història de Barcelona.

Aquesta masia tradicional catalana representa la supervivència de l’arquitectura vernacle dins el gran projecte modernitzador de Montjuïc. Durant l’Exposició, va quedar integrada en el paisatge naturalista del jardí i va adoptar un paper complementari, com a testimoni viu del món rural.

De tipologia basilical, amb coberta a dues aigües i murs de pedra i maó, presenta una estructura senzilla però funcional. Actualment, acull activitats vinculades a l’agricultura tradicional i l’educació ambiental. Els interiors conserven elements originals com ara bigues de fusta, terres de rajola i espais adaptats a usos agrícoles, que connecten passat i present d’una manera tangible.

Situat al districte tecnològic 22@, l’edifici Media-TIC és una icona de l’arquitectura digital i sostenible a Barcelona. Dissenyat per Enric Ruiz-Geli (Cloud 9), aquest edifici intel·ligent de vuit plantes combina recerca tecnològica, innovació formal i eficiència energètica per respondre als reptes del segle XXI.

El projecte aposta per una arquitectura bioclimàtica activa: la façana sud està recoberta per una pell d’ETFE —un polímer transparent i ultralleuger—, amb cambres inflables que regulen la llum i la temperatura interiors. Aquesta solució redueix la demanda energètica en més d’un 20%. Les estructures metàl·liques es deixen a la vista i defineixen una retícula que respon als usos flexibles dels espais interiors, pensats com a plataformes obertes per al coneixement i la col·laboració.

Pensat com un node d’activitat del sector TIC, el Media-TIC acull espais per a empreses emergents, centres de recerca i serveis digitals. És una arquitectura que connecta el món físic amb el digital, capaç de gestionar informació en temps real i adaptar-se als usuaris.

Itinerari a peu per conèixer el passat industrial de l’Hospitalet recorrent les xemeneies que han perdurat a la ciutat. Can Brugarolas, Can Goyta, Can Vilumara, Can Batllori, Can Llopis i Ca la Tecla Sala són part del patrimoni industrial de l’Hospitalet. L’activitat agrícola va predominar a l’Hospitalet fins al segle XIX, primer de supervivència i després d’excedent. A mitjans del segle XIX, amb el canal de la Infanta, amb la bona comunicació, gràcies a l’arribada del tren, i amb la disponibilitat de terreny lliure, la indústria va instal·lar-se al territori i les seves xemeneies van dominar l’skyline hospitalenc. Coneixerem les grans fàbriques, els seus usos, la tipologia de les xemeneies i el seu funcionament, lligat als generadors de vapor, que proporcionaven energia a partir de la combustió de carbó o pel forn de calor de productes ceràmics.

L’habitatge es troba en un edifici que forma part d’un conjunt façana frontal a la rambla de Just Oliveras, promogut per la família Solanas. Tot el conjunt va ser construït pel mestre d’obres Mariano Tomàs i Barba, que també va urbanitzar l’eixample on es troba, als antics terrenys de Can Tres. Es tracta d’un edifici d’habitatges plurifamiliars entre mitgeres amb pati posterior, amb façanes de fàbrica de maó i pedra amb obertures verticals, balcons i baranes i reixes de forja, petits motius florals i geomètrics i fusteries de fusta treballada. L’interior de l’escala de veïns i de l’habitatge que es pot visitar, en procés de rehabilitació, conserven les escales i les baranes de ferro forjat, arrimadors ceràmics i paviments originals.

L’edifici forma part d’un conjunt amb façana frontal a la rambla de Just Oliveras, promogut per la família Solanas. Tot el conjunt va ser construït pel mestre d’obres Mariano Tomàs i Barba, que també va urbanitzar l’eixample on es troba, als antics terrenys de Can Tres. Es tracta d’un edifici d’habitatges plurifamiliars entre mitgeres amb pati posterior, amb façanes de fàbrica de maó i pedra amb obertures verticals, balcons i baranes i reixes de forja, petits motius florals i geomètrics i fusteries de fusta treballada. Els interiors conserven les escales i les baranes de ferro forjat, arrimadors ceràmics i elements d’il·luminació.