Antiga masia clàssica que ha patit transformacions importants i de la qual únicament es conserven les façanes principal i laterals (tot i que, probablement, les obertures d’aquestes façanes són fruit de reformes posteriors). Les diverses transformacions van afegir un nou volum rectangular al tercer pis; una capella d’estil neogòtic amb vitralls adossada a la façana est; una galeria a l’oest, i un celler amb terrassa a la nord. Es tracta d’un edifici catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local. Actualment, l’edifici s’ha rehabilitat per acollir-hi la seu del Programa Municipal per a la Dona.

El Palau Nacional, construït per a l’Exposició Internacional de l’any 1929, és un edifici de gairebé 50.000 m² que s’adscriu als models del classicisme acadèmic imperants a l’època. La decoració interior del palau es va encarregar a reconeguts pintors i escultors del moment, representants, majoritàriament, del moviment estètic i cultural del noucentisme. Actualment, després d’una reforma important, a càrrec de Gae Aulenti, que va tenir lloc als anys noranta, acull la seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

El Pavelló de Barcelona, obra simbòlica del moviment modern, es va dissenyar com a pavelló nacional d’Alemanya per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Construït amb vidre, travertí i diferents classes de marbre, el Pavelló es va concebre per allotjar-hi la recepció oficial, presidida pel rei Alfons XIII al costat de les autoritats alemanyes. Un cop passada la clausura de l’Exposició, el 1930, el Pavelló es va desmuntar. La significació i el reconeixement del Pavelló van fer pensar en la seva possible reconstrucció, que es va consumar el 1986.

Josep Lluís Sert, un dels grans artífexs del GATCPAC i gran amic de Joan Miró, va projectar un museu racionalista que emfasitzava els trets principals de l’arquitectura mediterrània (el pati, les cobertes amb ús de terrat i el control de la llum), al mateix temps que demostrava un control de les formes i les proporcions amb gran imaginació i fantasia. L’ampliació la va dur a terme Jaume Freixa, deixeble i amic de Sert, basant-se, sobretot, a aconseguir una circulació contínua que unís els antics espais amb les noves zones del museu.

Betevé és un creador de continguts de qualitat de tot tipus (informatius, divulgatius, culturals, d’entreteniment…) amb vocació de servei públic. Aquests continguts es distribueixen en diferents suports (TDT, HbbTV, ràdio, web, xarxes socials…). L’edifici on desenvolupa l’activitat betevé no és singular per l’arquitectura, sinó pel que s’hi fa a dins. Així, doncs, hi trobareu sales d’edició i postproducció, de sonorització, platós, maquillatge, estudis de ràdio, cabines d’edició, càmeres, micros, mòbils…. Tot el necessari per crear continguts de qualitat orientats al servei públic.

Es tracta d’un edifici d’habitatges per a obrers impulsat per l’Administració catalana durant la Segona República. Considerat avui un símbol de l’arquitectura racionalista a Barcelona, va representar una nova manera de pensar l’habitatge per als més necessitats, i de plantejar en clau local les propostes que en l’àmbit internacional trencaven amb la tradició i apostaven per noves solucions. Enguany, després d’una acurada restauració, la visita al pis museu permet veure’n l’estructura i l’aspecte originals, així com una proposta de mobiliari i equipament que ha seguit l’ideari del GATCPAC.

Un fanal modernista de ferro forjat i vidres emplomats de colors, penjat a la façana, assenyala l’accés a aquest edifici, que, originàriament, va ser construït com a edifici d’habitatges. El desig del propietari de fundar una biblioteca pública va fer que quan va morir es comencés un procés de transformacions de l’edifici per adequar-lo al nou ús. L’arquitecte i els artesans que van participar en aquest projecte van donar a la biblioteca un accés independent des del carrer, amb una escala de marbre de tres trams, i hi van introduir materials nobles per donar qualitat pública als antics espais privats de l’habitatge. Enguany, la biblioteca pública, convertida en centre de recerca especialitzat en moviments socials contemporanis i producció bibliogràfica dels segles XIX i inicis del XX, celebra els 125 anys de la seva inauguració.

Aquesta antiga residència particular va ser el primer encàrrec de Joan Rubió i Bellver un cop va haver acabat la formació a l’estudi de Gaudí, influència que encara es pot percebre en el joc de volums, combinació de materials i ús d’elements neomedievals de l’edifici. La rehabilitació de l’any 1987 per transformar-lo en centre cívic va recuperar-ne l’aspecte original, ja que l’edifici havia patit grans transformacions. El nou projecte va enderrocar part d’un volum annex que impedia la lectura de la casa original i, en el seu lloc, va adossar-hi una nova escala, decisió que aconseguia mantenir la relació visual amb la casa antiga des de tots els vestíbuls del nou centre cívic. A l’interior de l’habitatge es va mantenir l’estructura de sales disposades al voltant d’un nucli central, es van refer mimèticament els elements que es trobaven en més bones condicions i es van substituir alguns elements puntuals per materials contrastats.

Edifici en forma de L distribuït en una torre de 110 metres d’altura que conté l’hotel i en un sòcol de vidre de 30 metres d’altura, amb l’auditori i un centre esportiu. Ambdós elements queden connectats per una plaça pública, que s’estén per sota la torre i la vincula amb els edificis adjacents. La part superior de la torre allotja un restaurant cobert per una cúpula d’acer i vidre que es va construir a terra per elevar-la, un cop feta, fins a la coberta de l’edifici.

Aquestes dues torres de planta quadrada i 44 metres d’alçada es van concebre com la porta d’entrada a l’Exposició Internacional de Barcelona i estan inspirades en el campanar de la catedral de Sant Marc de Venècia (d’aquí ve el seu nom). Fidels als principis arquitectònics del moment, es van construir amb pedra artificial i obra vista, materials poc nobles, però coherents amb la voluntat de ser enderrocades un cop acabada l’Exposició.

La nau central de l’antiga fàbrica Fabra i Coats és un edifici de quatre plantes amb una estructura exterior de murs de càrrega (amb un ritme marcat de grans finestrals) i una estructura interior formada per una retícula de pilars i jàsseres d’acer laminat importat d’Anglaterra. El nou projecte adequa tot el conjunt a un programa d’usos complex (fàbrica de creació artística, centre d’art contemporani, escola de les arts i centre d’interpretació industrial). Totes les intervencions es pensen per afavorir l’espai existent: d’una banda, únicament s’intervé a les façanes per enderrocar els cossos afegits i restaurar-les (mantenint l’obra de fàbrica i les fusteries originals); d’altra banda, s’incorporen peces tecnològiques per als usos específics i s’instal·la un sistema de cables tensats i lones que flexibilitzen l’espai per adaptar-lo a diferents necessitats.

Edifici d’estil neogòtic d’inspiració modernista que, l’any 1907, va ser premiat al concurs anual d’edificis artístics. Es tracta d’un edifici dissenyat per a la funció docent, on es valoren aspectes com la distribució de l’espai, l’ús de la llum i les solucions en matèria d’higiene. A l’interior, destaquen els ornaments florals, l’escala principal, de ferro forjat, els vitralls i el menjador, decorat amb ceràmica vidriada.