El Palau Nacional, construït per a l’Exposició Internacional de l’any 1929, és un edifici de gairebé 50.000 m² que s’adscriu als models del classicisme acadèmic imperants a l’època. La decoració interior del palau es va encarregar a reconeguts pintors i escultors del moment, representants, majoritàriament, del moviment estètic i cultural del noucentisme. Actualment, després d’una reforma important, a càrrec de Gae Aulenti, que va tenir lloc als anys noranta, acull la seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

El Pavelló de Barcelona, obra simbòlica del moviment modern, es va dissenyar com a pavelló nacional d’Alemanya per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Construït amb vidre, travertí i diferents classes de marbre, el Pavelló es va concebre per allotjar-hi la recepció oficial, presidida pel rei Alfons XIII al costat de les autoritats alemanyes. Un cop passada la clausura de l’Exposició, el 1930, el Pavelló es va desmuntar. La significació i el reconeixement del Pavelló van fer pensar en la seva possible reconstrucció, que es va consumar el 1986.

Antic parc de bombers del Poble-sec, aixecat per a l’Exposició Internacional del 1929, i reconvertit en un nou equipament, part de la xarxa d’espais culturals Montjuïc, Muntanya dels Museus. El nou projecte suposa una rehabilitació integral per aconseguir la major transparència entre els diferents espais expositius, fent servir, majoritàriament, el vidre en el nou cos i amb noves obertures als murs interiors, emmarcant així l’estructura de maó i acer.

Josep Lluís Sert, un dels grans artífexs del GATCPAC i gran amic de Joan Miró, va projectar un museu racionalista que emfasitzava els trets principals de l’arquitectura mediterrània (el pati, les cobertes amb ús de terrat i el control de la llum), al mateix temps que demostrava un control de les formes i les proporcions amb gran imaginació i fantasia. L’ampliació la va dur a terme Jaume Freixa, deixeble i amic de Sert, basant-se, sobretot, a aconseguir una circulació contínua que unís els antics espais amb les noves zones del museu.

betevé és el mitjà de comunicació públic de Barcelona. Creador de continguts de qualitat de tot tipus (informatius, culturals, d’entreteniment, divulgatius…) amb vocació de servei públic. Aquests continguts es distribueixen en diferents suports (TDT, HbbTV, ràdio 91.0 FM, web, xarxes socials…). L’edifici on betevé desenvolupa l’activitat no és singular per l’arquitectura, sinó pel que s’hi fa a dins. Així doncs, hi trobareu els platós, l’estudi de ràdio, la redacció, les sales d’edició, maquillatge i vestuari, càmeres, micros… Tot el que cal per crear continguts de qualitat orientats al servei públic.

Es tracta d’un edifici d’habitatges per a obrers impulsat per l’Administració catalana durant la Segona República. Considerat avui un símbol de l’arquitectura racionalista a Barcelona, va representar una nova manera de pensar l’habitatge per als més necessitats, i de plantejar en clau local les propostes que en l’àmbit internacional trencaven amb la tradició i apostaven per noves solucions. Enguany, després d’una acurada restauració, la visita al pis museu permet veure’n l’estructura i l’aspecte originals, així com una proposta de mobiliari i equipament que ha seguit l’ideari del GATCPAC.

Un fanal modernista de ferro forjat i vidres emplomats de colors, penjat a la façana, assenyala l’accés a aquest edifici, que, originàriament, va ser construït com a edifici d’habitatges. El desig del propietari de fundar una biblioteca pública va fer que quan va morir es comencés un procés de transformacions de l’edifici per adequar-lo al nou ús. L’arquitecte i els artesans que van participar en aquest projecte van donar a la biblioteca un accés independent des del carrer, amb una escala de marbre de tres trams, i hi van introduir materials nobles per donar qualitat pública als antics espais privats de l’habitatge. Enguany, la biblioteca pública, convertida en centre de recerca especialitzat en moviments socials contemporanis i producció bibliogràfica dels segles XIX i inicis del XX, celebra els 125 anys de la seva inauguració.

Accedint per un carreró central, s’arriba a un pati interior amb una xemeneia de 25 metres d’altura, al voltant del qual es duien a terme totes les operacions de la fàbrica Lehmann. Aquesta fàbrica es va a instal·lar a Barcelona l’any 1894 i es va liquidar l’any 1935. La fàbrica estava especialitzada en la fabricació de nines de porcellana i en l’exportació de joguines. Després de tancar la fàbrica l’espai s’ha anat transformant i subdividint en diferents locals per adaptar-se a la demanda dels seus nous inquilins.
Actualment, l’espai és compartit per una vintena d’estudis i tallers, on conviuen diferents tipus de professionals, en la seva majoria relacionats amb el món de la creativitat.

Aquesta antiga residència particular va ser el primer encàrrec de Joan Rubió i Bellver un cop va haver acabat la formació a l’estudi de Gaudí, influència que encara es pot percebre en el joc de volums, combinació de materials i ús d’elements neomedievals de l’edifici. La rehabilitació de l’any 1987 per transformar-lo en centre cívic va recuperar-ne l’aspecte original, ja que l’edifici havia patit grans transformacions. El nou projecte va enderrocar part d’un volum annex que impedia la lectura de la casa original i, en el seu lloc, va adossar-hi una nova escala, decisió que aconseguia mantenir la relació visual amb la casa antiga des de tots els vestíbuls del nou centre cívic. A l’interior de l’habitatge es va mantenir l’estructura de sales disposades al voltant d’un nucli central, es van refer mimèticament els elements que es trobaven en més bones condicions i es van substituir alguns elements puntuals per materials contrastats.

L’edifici va ser construït per l’arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt el 1931 com a cinema, i va ser transformat com a teatre municipal el 1991, després d’anys d’abandó. L’edifici està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local i es troba dins el Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de l’Hospitalet. El joc volumètric de línies rectes i corbes i la simetria de la façana principal contrasta amb un interior completament reformat de planta baixa i pis apte per a les activitats teatrals i musicals de la ciutat.