Aquesta antiga residència particular va ser el primer encàrrec de Joan Rubió i Bellver un cop va haver acabat la formació a l’estudi de Gaudí, influència que encara es pot percebre en el joc de volums, combinació de materials i ús d’elements neomedievals de l’edifici. La rehabilitació de l’any 1987 per transformar-lo en centre cívic va recuperar-ne l’aspecte original, ja que l’edifici havia patit grans transformacions. El nou projecte va enderrocar part d’un volum annex que impedia la lectura de la casa original i, en el seu lloc, va adossar-hi una nova escala, decisió que aconseguia mantenir la relació visual amb la casa antiga des de tots els vestíbuls del nou centre cívic. A l’interior de l’habitatge es va mantenir l’estructura de sales disposades al voltant d’un nucli central, es van refer mimèticament els elements que es trobaven en més bones condicions i es van substituir alguns elements puntuals per materials contrastats.

L’edifici va ser construït per l’arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt el 1931 com a cinema, i va ser transformat com a teatre municipal el 1991, després d’anys d’abandó. L’edifici està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local i es troba dins el Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de l’Hospitalet. El joc volumètric de línies rectes i corbes i la simetria de la façana principal contrasta amb un interior completament reformat de planta baixa i pis apte per a les activitats teatrals i musicals de la ciutat.

Edifici en forma de L distribuït en una torre de 110 metres d’altura que conté l’hotel i en un sòcol de vidre de 30 metres d’altura, amb l’auditori i un centre esportiu. Ambdós elements queden connectats per una plaça pública, que s’estén per sota la torre i la vincula amb els edificis adjacents. La part superior de la torre allotja un restaurant cobert per una cúpula d’acer i vidre que es va construir a terra per elevar-la, un cop feta, fins a la coberta de l’edifici.

Aquestes dues torres de planta quadrada i 44 metres d’alçada es van concebre com la porta d’entrada a l’Exposició Internacional de Barcelona i estan inspirades en el campanar de la catedral de Sant Marc de Venècia (d’aquí ve el seu nom). Fidels als principis arquitectònics del moment, es van construir amb pedra artificial i obra vista, materials poc nobles, però coherents amb la voluntat de ser enderrocades un cop acabada l’Exposició.

La nau central de l’antiga fàbrica Fabra i Coats és un edifici de quatre plantes amb una estructura exterior de murs de càrrega (amb un ritme marcat de grans finestrals) i una estructura interior formada per una retícula de pilars i jàsseres d’acer laminat importat d’Anglaterra. El nou projecte adequa tot el conjunt a un programa d’usos complex (fàbrica de creació artística, centre d’art contemporani, escola de les arts i centre d’interpretació industrial). Totes les intervencions es pensen per afavorir l’espai existent: d’una banda, únicament s’intervé a les façanes per enderrocar els cossos afegits i restaurar-les (mantenint l’obra de fàbrica i les fusteries originals); d’altra banda, s’incorporen peces tecnològiques per als usos específics i s’instal·la un sistema de cables tensats i lones que flexibilitzen l’espai per adaptar-lo a diferents necessitats.

Arc triomfal segons les proporcions clàssiques, però amb alguns materials i alguns elements ornamentals que permeten parlar de neomudèjar. Va ser projectat i construït el 1888, com a entrada a l’Exposició Universal d’aquell any. Són remarcables els relleus escultòrics de Josep Reynés (que representen la ciutat acollint els visitants) i de Josep Llimona (que simbolitzen el lliurament de guardons). També hi ha altres motius escultòrics, de Torquato Tasso, Antoni Vilanova, Manuel Fuxà i Pere Carbonell.