Edifici de 210 habitatges, 64 dels quals de protecció oficial, situat a la Marina del Prat Vermell, zona industrial en transformació, els darrers anys, per convertir-se en una zona d’usos mixtos, on el residencial sigui el dominant. A la planta baixa s’hi col·loquen 8 locals comercials i a la planta soterrani l’aparcament, amb llum i ventilació naturals i espais de vegetació.

El projecte s’ha dissenyat amb estratègies passives per a la reducció del consum d’energia: ventilació creuada, les balconeres i els arbres com a protecció solar i jugar amb el color de les façanes segons la radiació que reben, entre d’altres. Es col·loquen plaques fotovoltaiques a la coberta per a l’autoconsum i una sèrie de bateries, que poden acumular 45kWh, per a les hores de poca o gens radiació solar.

L’edifici és un dels primers sis edificis a Espanya a ser certificats amb el mètode del DGNB-system, la qual cosa inclou una anàlisi-del-cicle-de-vida (LCA) de tot l’edifici.

La parròquia de la Mare de Déu de Port té els orígens en una llarga tradició històrica, ja que substitueix l’antiga capella de Port, documentada des de l’any 1030 i vinculada al castell del mateix nom. L’edifici actual es va construir entre el 1936 i el 1947, en un període marcat per les dificultats de la Guerra Civil Espanyola, sota la direcció de l’arquitecte Bergós. El conjunt incloïa no només l’església, sinó també les escoles i la casa rectoral, i posteriorment la façana va ser modificada. L’any 1961, s’hi va afegir un dispensari parroquial, impulsat pel doctor Ribas Magri, finançat amb donacions de famílies benestants i projectat per l’arquitecte Manuel Ribas Piera.

Des del punt de vista històric i cultural, la parròquia reflecteix les tendències arquitectòniques del seu temps. L’estil neorenaixentista, inspirat en models italians com el baptisteri de Florència, s’emmarca dins el corrent mediterranista desenvolupat a Catalunya durant les dècades de 1910 i 1920. Aquell moviment combinava elements de la tradició popular catalana amb influències del Renaixement italià, amb la voluntat de crear un estil propi. En aquest context, Bergós s’inscriu dins aquesta línia i rep la influència de l’escola artística de Francesc Galí, fet que contribueix a donar a la parròquia un valor que va més enllà del religiós i la converteix també en un testimoni de la cultura arquitectònica catalana del segle XX.

Des del 1885, Jaime Santiveri importava productes naturals d’Alemanya, però l’activitat va quedar truncada per l’inici de la Primera Guerra Mundial, el 1914. Aquell mateix any, Santiveri va decidir fabricar els seus propis productes naturals i va muntar la petita fàbrica d’aliments Natura, a Can Tunis, a prop dels banys Zoraya, i es va convertir en un referent de la vida naturalista i vegetariana. Can Tunis li oferia terres de conreu i proximitat a la ciutat. El 1920, però, es van expropiar els terrenys per instal·lar-hi la refineria de CAMPSA, i dos anys més tard van traslladar la fàbrica al número 9 del passeig de l’Agrícola, al costat de l’hipòdrom. Però aquella nova ubicació estava en terrenys del futur port franc, cosa que va obligar els Santiveri, el 1928, a fer un segon trasllat, aquest cop a un nou solar, per sobre de l’encreuament del camí del Pont de les Vaques, l’actual carrer de l’Encuny, amb la línia de ferrocarril.

Aquell mateix any, el senyor Torres Marina va crear una petita urbanització suburbana amb un teixit de tres petits carrers de 115 metres de llargada per 6 metres d’amplada, amb parcel·les de 6 metres d’amplada per 25 metres de profunditat. En total, s’hi van aixecar més de cinquanta cases, entre mitgeres d’una o dues plantes amb pati, on es van instal·lar, principalment, treballadors de la fàbrica. Des del 27 d’abril del 1929, el conjunt, conegut primer com a barriada del Pont de les Vaques i, després, com a Nou Barri de Port, va començar a funcionar com una pseudocolònia industrial. Tres anys més tard, els Santiveri van demanar a l’arquitecte Pere Bassegoda un projecte per construir un edifici plurifamiliar d’habitatge de tres plantes d’estil noucentista a la parcel·la de la mateixa fàbrica.

Els habitatges de la SEAT es van construir principalment a mitjan segle XX, per allotjar els treballadors de la fàbrica de la Zona Franca de Barcelona. Formen part del model d’habitatge obrer impulsat durant el franquisme, en què les grans empreses promovien barris sencers per garantir estabilitat laboral i millorar les condicions de vida dels empleats. Aquests conjunts es caracteritzen per edificis senzills, funcionals i de densitat mitjana, pensats per acollir famílies treballadores.

Des d’un punt de vista arquitectònic, la superilla SEAT incorpora influències dels arquitectes Aino Marsio i Alvar Aalto, visibles en formes més orgàniques, com ara disposicions en trèvol, i en façanes amb lleugers moviments en ziga-zaga, que trenquen la monotonia habitual de l’habitatge social de l’època. A més, es va apostar per una certa diversitat tipològica d’habitatges per afavorir una composició social més equilibrada, seguint criteris innovadors per al moment, com els que havia plantejat el sociòleg Jaume Nualart.

El conjunt d’Estrelles Altes es va construir entre el 1965 i el 1972, en el marc del creixement residencial de la Marina, durant el desenvolupament urbà del segle XX. Promogut per l’empresa EFINSA i projectat per l’arquitecte Antoni Bonet Castellana, el conjunt es va disposar sobre una parcel·la de forma irregular, mitjançant una composició de blocs en creu que combinen diferents alçades.

Quatre d’aquestes peces s’eleven en forma de torres de gran alçada, mentre que la resta configuren un basament de menys altura, generant un sistema unitari i repetitiu. Els habitatges, amb una distribució funcionalista, s’organitzen diferenciant clarament les zones de dia i de nit, amb ventilació a façana i una estructura tipològica que es repeteix en tot el conjunt.

Les façanes es caracteritzen per un joc volumètric de balcons, tribunes i textures que combinen el formigó i el maó, i que aporten una forta expressivitat arquitectònica. Malgrat el valor formal, el conjunt va patir problemes constructius que van motivar la mobilització veïnal i la intervenció posterior de l’administració.

La ruta pels jardins de la Marina proposa un recorregut per alguns dels espais verds principals del barri, tot descobrint com aquests àmbits han esdevingut peces clau en la seva transformació urbana i social. Des dels interiors d’illa recuperats gràcies a les reivindicacions veïnals (com Can Sabater, Can Farrero i els jardins de la Mediterrània) fins a altres espais més recents, el recorregut permet entendre com la densificació dels antics sòls industrials va generar grans buits que, amb el temps, s’han convertit en llocs de convivència i qualitat urbana.

Visita a càrrec d’Emili Hormias, arquitecte i veí de la Marina.

La Colònia Bausili té l’origen en la transformació de l’antic Prat Nou, un dels prats d’indianes que, a partir del segle XIX, es van convertir en fàbriques d’estampació tèxtil, al barri de la Marina. A inicis del segle XX, aquells espais industrials van donar lloc a petits assentaments obrers vinculats directament a les fàbriques, configurant nuclis residencials dispersos al territori.

El conjunt va sorgir quan la família Bausili va adquirir una nau de la fàbrica Bruguerola i va promoure la construcció d’habitatges per als seus treballadors. El projecte, obra de l’arquitecte Joan Amigó, es va materialitzar en un bloc lineal de dues plantes, amb accés directe als habitatges de planta baixa, i mitjançant escala i corredor exterior als del pis superior.

Els habitatges, amb una superfície superior a l’habitual en aquest tipus de promocions, incorporen cuina i bany dins del mateix volum edificat, un fet poc comú en l’habitatge obrer de l’època. Malgrat això, el conjunt es va desenvolupar en un context de precarietat urbanística, sense una ordenació global prèvia, reflectint els processos de creixement espontani i fragmentari que van caracteritzar la Marina durant el primer terç del segle XX.

Construït de manera urgent l’any 1952, el barri de Can Clos va néixer com a resposta a la necessitat de reallotjar població barraquista en el context de les grans transformacions urbanes vinculades al Congrés Eucarístic. Promogut per l’Institut Municipal de l’Habitatge, el conjunt es va implantar al vessant de ponent de Montjuïc, en uns terrenys de topografia complexa que anteriorment havien ocupat pedreres i espais agrícoles.

El projecte està format per 192 habitatges, agrupats en blocs lineals de dues plantes, adaptats al relleu i organitzats en un conjunt compacte. Els habitatges, de dimensions molt reduïdes i construïts amb criteris de rapidesa i economia, responien a un model mínim d’habitabilitat. L’accés tenia lloc directament des del carrer, a la planta baixa, i mitjançant passeres exteriors als pisos superiors, generant espais comunitaris intermedis.

Amb el pas del temps, i gràcies a la lluita veïnal, el barri ha anat millorant les seves condicions i consolidant una identitat pròpia, i s’ha convertit en testimoni viu de la història social i urbana de la ciutat.

El barri de Plus Ultra va sorgir entre el 1915 i el 1920 com un dels primers nuclis residencials de la Marina, en un context de creixement suburbà vinculat a la industrialització i a les transformacions del territori. Implantat sobre antics terrenys agrícoles, el conjunt s’organitza seguint la traça dels camins preexistents, configurant una estructura de carrerons que conflueixen en una plaça central, coneguda popularment com la Replaceta.

El barri està format per habitatges senzills entre mitgeres, d’una o dues plantes, amb petites parcel·les que combinen espai domèstic i pati posterior. Es tracta d’un model d’habitatge mínim, construït amb recursos limitats i sense infraestructures bàsiques inicials, que reflecteix les condicions de vida de la població treballadora de l’època.

El nom del barri prové del vol transatlàntic Plus Ultra (1926), fet que també inspira la denominació dels carrers. Amb el pas del temps, les transformacions urbanes i les infraestructures han acabat aïllant físicament el barri, convertint-lo en un testimoni singular dels processos de creixement perifèric de la Barcelona del primer terç del segle XX.

La masia de Can Mestres és un dels pocs vestigis de la Marina agrícola que han sobreviscut al procés d’industrialització i urbanització del barri. Situada entre antics camins històrics, el seu origen es remunta a les explotacions agràries que, des d’època romana, ocupaven el vessant de Montjuïc i el delta del Llobregat. Amb el pas dels segles, aquestes activitats van donar lloc a la tipologia de masia catalana, de la qual Can Mestres és un exemple singular dins el context urbà actual.

Rehabilitada i inaugurada l’any 1998, la masia acull una granja escola i un conjunt d’horts urbans, els primers de la xarxa impulsada per l’Ajuntament de Barcelona. L’espai es configura com un equipament ambiental i pedagògic que recupera la memòria agrícola del lloc, i alhora promou l’ús comunitari i sostenible del territori, integrant-se com un element singular dins el paisatge contemporani de la Marina.