Edifici de 210 habitatges, 64 dels quals de protecció oficial, situat a la Marina del Prat Vermell, zona industrial en transformació, els darrers anys, per convertir-se en una zona d’usos mixtos, on el residencial sigui el dominant. A la planta baixa s’hi col·loquen 8 locals comercials i a la planta soterrani l’aparcament, amb llum i ventilació naturals i espais de vegetació.

El projecte s’ha dissenyat amb estratègies passives per a la reducció del consum d’energia: ventilació creuada, les balconeres i els arbres com a protecció solar i jugar amb el color de les façanes segons la radiació que reben, entre d’altres. Es col·loquen plaques fotovoltaiques a la coberta per a l’autoconsum i una sèrie de bateries, que poden acumular 45kWh, per a les hores de poca o gens radiació solar.

L’edifici és un dels primers sis edificis a Espanya a ser certificats amb el mètode del DGNB-system, la qual cosa inclou una anàlisi-del-cicle-de-vida (LCA) de tot l’edifici.

La parròquia de la Mare de Déu de Port té els orígens en una llarga tradició històrica, ja que substitueix l’antiga capella de Port, documentada des de l’any 1030 i vinculada al castell del mateix nom. L’edifici actual es va construir entre el 1936 i el 1947, en un període marcat per les dificultats de la Guerra Civil Espanyola, sota la direcció de l’arquitecte Bergós. El conjunt incloïa no només l’església, sinó també les escoles i la casa rectoral, i posteriorment la façana va ser modificada. L’any 1961, s’hi va afegir un dispensari parroquial, impulsat pel doctor Ribas Magri, finançat amb donacions de famílies benestants i projectat per l’arquitecte Manuel Ribas Piera.

Des del punt de vista històric i cultural, la parròquia reflecteix les tendències arquitectòniques del seu temps. L’estil neorenaixentista, inspirat en models italians com el baptisteri de Florència, s’emmarca dins el corrent mediterranista desenvolupat a Catalunya durant les dècades de 1910 i 1920. Aquell moviment combinava elements de la tradició popular catalana amb influències del Renaixement italià, amb la voluntat de crear un estil propi. En aquest context, Bergós s’inscriu dins aquesta línia i rep la influència de l’escola artística de Francesc Galí, fet que contribueix a donar a la parròquia un valor que va més enllà del religiós i la converteix també en un testimoni de la cultura arquitectònica catalana del segle XX.

La visita es farà conjuntament amb la Fundació Mans a les mans.
No serà possible visitar la nau principal de la Parròquia entre les 12 i 13h.

Des del 1885, Jaime Santiveri importava productes naturals d’Alemanya, però l’activitat va quedar truncada per l’inici de la Primera Guerra Mundial, el 1914. Aquell mateix any, Santiveri va decidir fabricar els seus propis productes naturals i va muntar la petita fàbrica d’aliments Natura, a Can Tunis, a prop dels banys Zoraya, i es va convertir en un referent de la vida naturalista i vegetariana. Can Tunis li oferia terres de conreu i proximitat a la ciutat. El 1920, però, es van expropiar els terrenys per instal·lar-hi la refineria de CAMPSA, i dos anys més tard van traslladar la fàbrica al número 9 del passeig de l’Agrícola, al costat de l’hipòdrom. Però aquella nova ubicació estava en terrenys del futur port franc, cosa que va obligar els Santiveri, el 1928, a fer un segon trasllat, aquest cop a un nou solar, per sobre de l’encreuament del camí del Pont de les Vaques, l’actual carrer de l’Encuny, amb la línia de ferrocarril.

Aquell mateix any, el senyor Torres Marina va crear una petita urbanització suburbana amb un teixit de tres petits carrers de 115 metres de llargada per 6 metres d’amplada, amb parcel·les de 6 metres d’amplada per 25 metres de profunditat. En total, s’hi van aixecar més de cinquanta cases, entre mitgeres d’una o dues plantes amb pati, on es van instal·lar, principalment, treballadors de la fàbrica. Des del 27 d’abril del 1929, el conjunt, conegut primer com a barriada del Pont de les Vaques i, després, com a Nou Barri de Port, va començar a funcionar com una pseudocolònia industrial. Tres anys més tard, els Santiveri van demanar a l’arquitecte Pere Bassegoda un projecte per construir un edifici plurifamiliar d’habitatge de tres plantes d’estil noucentista a la parcel·la de la mateixa fàbrica.

Es podran visitar exteriorment les instal·lacions de l’antiga fàbrica Santiveri de 10 a 17 h.

Els habitatges de la SEAT es van construir principalment a mitjan segle XX, per allotjar els treballadors de la fàbrica de la Zona Franca de Barcelona. Formen part del model d’habitatge obrer impulsat durant el franquisme, en què les grans empreses promovien barris sencers per garantir estabilitat laboral i millorar les condicions de vida dels empleats. Aquests conjunts es caracteritzen per edificis senzills, funcionals i de densitat mitjana, pensats per acollir famílies treballadores.

Des d’un punt de vista arquitectònic, la superilla SEAT incorpora influències dels arquitectes Aino Marsio i Alvar Aalto, visibles en formes més orgàniques, com ara disposicions en trèvol, i en façanes amb lleugers moviments en ziga-zaga, que trenquen la monotonia habitual de l’habitatge social de l’època. A més, es va apostar per una certa diversitat tipològica d’habitatges per afavorir una composició social més equilibrada, seguint criteris innovadors per al moment, com els que havia plantejat el sociòleg Jaume Nualart.

El conjunt d’Estrelles Altes es va construir entre el 1965 i el 1972, en el marc del creixement residencial de la Marina, durant el desenvolupament urbà del segle XX. Promogut per l’empresa EFINSA i projectat per l’arquitecte Antoni Bonet Castellana, el conjunt es va disposar sobre una parcel·la de forma irregular, mitjançant una composició de blocs en creu que combinen diferents alçades.

Quatre d’aquestes peces s’eleven en forma de torres de gran alçada, mentre que la resta configuren un basament de menys altura, generant un sistema unitari i repetitiu. Els habitatges, amb una distribució funcionalista, s’organitzen diferenciant clarament les zones de dia i de nit, amb ventilació a façana i una estructura tipològica que es repeteix en tot el conjunt.

Les façanes es caracteritzen per un joc volumètric de balcons, tribunes i textures que combinen el formigó i el maó, i que aporten una forta expressivitat arquitectònica. Malgrat el valor formal, el conjunt va patir problemes constructius que van motivar la mobilització veïnal i la intervenció posterior de l’administració.

La visita serà una ruta exterior pel conjunt.

La ruta pels jardins de la Marina proposa un recorregut per alguns dels espais verds principals del barri, tot descobrint com aquests àmbits han esdevingut peces clau en la seva transformació urbana i social. Des dels interiors d’illa recuperats gràcies a les reivindicacions veïnals (com Can Sabater, Can Farrero i els jardins de la Mediterrània) fins a altres espais més recents, el recorregut permet entendre com la densificació dels antics sòls industrials va generar grans buits que, amb el temps, s’han convertit en llocs de convivència i qualitat urbana.

Visita a càrrec d’Emili Hormias, arquitecte i veí de la Marina.

La Colònia Bausili té l’origen en la transformació de l’antic Prat Nou, un dels prats d’indianes que, a partir del segle XIX, es van convertir en fàbriques d’estampació tèxtil, al barri de la Marina. A inicis del segle XX, aquells espais industrials van donar lloc a petits assentaments obrers vinculats directament a les fàbriques, configurant nuclis residencials dispersos al territori.

El conjunt va sorgir quan la família Bausili va adquirir una nau de la fàbrica Bruguerola i va promoure la construcció d’habitatges per als seus treballadors. El projecte, obra de l’arquitecte Joan Amigó, es va materialitzar en un bloc lineal de dues plantes, amb accés directe als habitatges de planta baixa, i mitjançant escala i corredor exterior als del pis superior.

Els habitatges, amb una superfície superior a l’habitual en aquest tipus de promocions, incorporen cuina i bany dins del mateix volum edificat, un fet poc comú en l’habitatge obrer de l’època. Malgrat això, el conjunt es va desenvolupar en un context de precarietat urbanística, sense una ordenació global prèvia, reflectint els processos de creixement espontani i fragmentari que van caracteritzar la Marina durant el primer terç del segle XX.

Construït de manera urgent l’any 1952, el barri de Can Clos va néixer com a resposta a la necessitat de reallotjar població barraquista en el context de les grans transformacions urbanes vinculades al Congrés Eucarístic. Promogut per l’Institut Municipal de l’Habitatge, el conjunt es va implantar al vessant de ponent de Montjuïc, en uns terrenys de topografia complexa que anteriorment havien ocupat pedreres i espais agrícoles.

El projecte està format per 192 habitatges, agrupats en blocs lineals de dues plantes, adaptats al relleu i organitzats en un conjunt compacte. Els habitatges, de dimensions molt reduïdes i construïts amb criteris de rapidesa i economia, responien a un model mínim d’habitabilitat. L’accés tenia lloc directament des del carrer, a la planta baixa, i mitjançant passeres exteriors als pisos superiors, generant espais comunitaris intermedis.

Amb el pas del temps, i gràcies a la lluita veïnal, el barri ha anat millorant les seves condicions i consolidant una identitat pròpia, i s’ha convertit en testimoni viu de la història social i urbana de la ciutat.

La visita serà una ruta exterior pel barri.

El barri de Plus Ultra va sorgir entre el 1915 i el 1920 com un dels primers nuclis residencials de la Marina, en un context de creixement suburbà vinculat a la industrialització i a les transformacions del territori. Implantat sobre antics terrenys agrícoles, el conjunt s’organitza seguint la traça dels camins preexistents, configurant una estructura de carrerons que conflueixen en una plaça central, coneguda popularment com la Replaceta.

El barri està format per habitatges senzills entre mitgeres, d’una o dues plantes, amb petites parcel·les que combinen espai domèstic i pati posterior. Es tracta d’un model d’habitatge mínim, construït amb recursos limitats i sense infraestructures bàsiques inicials, que reflecteix les condicions de vida de la població treballadora de l’època.

El nom del barri prové del vol transatlàntic Plus Ultra (1926), fet que també inspira la denominació dels carrers. Amb el pas del temps, les transformacions urbanes i les infraestructures han acabat aïllant físicament el barri, convertint-lo en un testimoni singular dels processos de creixement perifèric de la Barcelona del primer terç del segle XX.

La visita serà una ruta exterior pel barri.

La masia de Can Mestres és un dels pocs vestigis de la Marina agrícola que han sobreviscut al procés d’industrialització i urbanització del barri. Situada entre antics camins històrics, el seu origen es remunta a les explotacions agràries que, des d’època romana, ocupaven el vessant de Montjuïc i el delta del Llobregat. Amb el pas dels segles, aquestes activitats van donar lloc a la tipologia de masia catalana, de la qual Can Mestres és un exemple singular dins el context urbà actual.

Rehabilitada i inaugurada l’any 1998, la masia acull una granja escola i un conjunt d’horts urbans, els primers de la xarxa impulsada per l’Ajuntament de Barcelona. L’espai es configura com un equipament ambiental i pedagògic que recupera la memòria agrícola del lloc, i alhora promou l’ús comunitari i sostenible del territori, integrant-se com un element singular dins el paisatge contemporani de la Marina.

Espai expositiu i de producció artística independent, fundat per artistes l’any 2020 i situat entre el barri de la Marina del Port i el port de Barcelona a una antiga nau industrial. L’eix principal del projecte és un programa públic anual que inclou exposicions, esdeveniments i tallers. La seva línia comissarial impulsa i dona suport a artistes joves, i estableix nexes entre el context cultural espanyol i l’internacional.

Azimuth és un directe audiovisual experimental que crea estructures de llum en l’espai mitjançant feixos de làser, il·luminació i so envolupant. L’azimut —l’angle que
defineix la direcció en el pla horitzontal i que utilitzem com a referència per a orientar-nos— actua com a principi estructural de la peça, establint l’eix a partir del qual
es generen i desplacen els punts de fuga que organitzen l’espai lumínic.

L’obra genera sensació de profunditat, perspectiva i moviment. Línies de llum es projecten i convergeixen cap a punts de fuga que canvien contínuament de posició.
Aquests punts creen la il·lusió de distància, escala i volum dins d’un espai intangible.

El resultat és una arquitectura lumínica en transformació constant, on la llum construeix i redefineix l’espai en temps real, mentre el so reforça l’orientació i
la percepció tridimensional.

PoleTwo és un duo d’artistes audiovisuals de base a Barcelona que investiga amb els sentits per a generar emoció i experiències immersives,
creant peces úniques adaptades a cada espai.

Jaime “Mr. NØSIGNAL” Dyangani
Artista gràfic i director d’art amb 15 anys d’experiència en projectes culturals i d’intervenció pública.

Jose González “PLOT”
Artista audiovisual amb més de 20 anys d’experiència. Investiga la tecnologia com a llenguatge narratiu a través de música, visuals i llum.

Busquem històries úniques de persones que viuen, treballen, pateixen i gaudeixen la ciutat cada dia. Converses que obren tres punts de fuga per mirar l’arquitectura des d’altres angles: el quotidià, el personal i l’inesperat. Perquè la ciutat no només es construeix amb formigó, sinó amb vides, decisions i relats que sovint passen desapercebuts.

En La Marina, la proposta implica un enfocament de proximitat en treballar directament amb els barris i les comunitats locals. Per això, Pedro García —arquitecte, professor i doctor en arquitectura— moderarà i entrevistarà tres persones significatives en la vida quotidiana i en la memoria del barri, amb la intenció d’explorar històries úniques i de construcció de ciutat.

El programa de ràdio passarà a formar part de RADIOMEDIA ARQUITECTURA, un recopilatori atemporal de mèdia (àudios, vídeos, textos…) creat per arquitectes, autors, entitats i associacions expertes que transmeten el seu coneixement amb emoció i compromís cap a la ciutat i la seva arquitectura.

Episodi anterior de Tres punts de Fuga Nou Barris en Youtube

CINC FILMS PERIFÈRICS A LA SALA PEPITA CASANELLAS
En aquesta activitat projectarem un recull dels vídeos presentats dins el concurs internacional de vídeo experimental dels anys 2023 al 2025 i que se centren en parlar i explicar la perifèria, habitar en les vores i l’ocupació d’espais liminars. 

PROGRAMA

• À taula de Àngels Florea | ESPANYA | 2023
• Esterno giorno | ITÀLIA | 2022
• Sculpt the Motion de Devis Venturelli | ITÀLIA | 2017
• Shifting Sands de Kate Russell | REGNE UNIT | 2023
• Womb de Ane Crisan i Daniel MAcMahon |ALEMANYA | 2024

La convocatòria del 2026 està en marxa, si vols participar, envia el teu curt de vídeo a:
https://www.48hopenhousebarcelona.org/ca/iv-concurs-internacional-de-video/
https://filmfreeway.com/MusicaxArquitecturaOpenHouseBarcelona

El Centre d’Atenció Primària Carles Ribas es va inaugurar l’any 1987, com a resultat de més d’una dècada de mobilització veïnal, per reclamar una atenció sanitària adequada al barri de la Marina. Fins aquell moment, la manca de serveis obligava la població a desplaçar-se a altres zones de la ciutat, evidenciant una situació de desigualtat en l’accés a la salut. El centre va prendre el nom del doctor Carles Ribas, una figura molt vinculada al territori, recordada pel seu compromís amb les persones del barri, a qui atenia sovint en condicions precàries i, fins i tot, de manera desinteressada.

Situat en un moment clau de consolidació dels equipaments públics de la Marina, el CAP ràpidament va esdevenir un referent de proximitat. Amb el pas dels anys, ha ampliat les seves funcions més enllà de l’atenció assistencial, ha incorporat la formació de professionals sanitaris com a centre docent i ha promogut activitats de prevenció i educació en salut obertes al veïnat. Aquest caràcter obert i comunitari reforça el seu paper com a espai públic de trobada, on la salut s’entén no només des d’una dimensió mèdica, sinó també social i col·lectiva.