El Centre d’Atenció Integral (CAI) de la Marina és un equipament pioner que concentra en un únic edifici els serveis socials principals del barri, amb la voluntat d’oferir una resposta global, propera i coordinada a la ciutadania. L’edifici es concep com un entorn acollidor i obert, que fomenta tant l’atenció individualitzada com la relació comunitària. Aplega serveis com el Centre de Serveis Socials, el Punt d’Informació i Atenció a les Dones (PIAD), el Punt d’Assessorament Energètic (PAE) i el servei Konsulta’m+22, entre d’altres, i promou la col·laboració entre professionals de diferents àmbits, generant sinergies i noves formes de treball interdisciplinari.

Com a equipament contemporani, el projecte aposta per una arquitectura al servei de les persones, amb criteris de sostenibilitat i eficiència energètica que redueixen l’impacte ambiental al llarg del seu cicle de vida. El disseny, amb espais lluminosos i materials càlids, afavoreix el confort i la relació amb l’entorn, i ha permès que l’edifici hagi obtingut la certificació LEED Platinum.

El cos de guàrdia del Polvorí forma part del conjunt defensiu vinculat al castell de Montjuïc, juntament amb el magatzem de pólvora, situat a uns 300 metres de distància. Construït poc després de la rendició de Barcelona a les tropes de Felip V, el conjunt estava envoltat per una muralla amb espitlleres i torretes de vigilància, i configurava un sistema militar destinat a protegir i controlar aquest punt estratègic.

L’edifici es compon d’una nau de murs de pedra amb coberta de teula a quatre vessants i un porxo d’arcs que defineix un espai intermedi. Al llarg del temps, ha experimentat diverses transformacions i restauracions, i actualment acull un espai veïnal, integrant-se en el teixit del barri que es va desenvolupar als anys cinquanta als seus peus.

La visita serà una ruta exterior pel barri del Polvorí.

El barri del Polvorí va néixer entre el 1951 i el 1953, com un conjunt d’habitatges econòmics impulsat per l’Ajuntament de Barcelona, per reallotjar població en un context d’urgència vinculat al Congrés Eucarístic del 1952. El nom prové de l’antic polvorí de Sant Felip, una instal·lació militar del segle XVIII situada a la zona. El nou barri es va implantar al vessant de ponent de Montjuïc, en un terreny elevat amb forts desnivells i restes d’antigues pedreres i camps de conreu.

El projecte estava format per 432 habitatges, agrupats en blocs de tres plantes, amb una tipologia repetitiva de petites dimensions i construcció senzilla. L’ordenació es va adaptar a la topografia i es va articular al voltant de la plaça de Llorca i diversos carrers que estructuraven el conjunt. Alguns locals en planta baixa es van destinar a comerços i equipaments, configurant una mínima vida urbana.

Malgrat la situació paisatgística, el barri va néixer amb mancances importants i un fort aïllament físic, marcat per les infraestructures i els desnivells. Amb el temps, i gràcies a l’organització veïnal, s’hi van anar incorporant serveis i equipaments, que van consolidar el Polvorí com un dels exemples més representatius de l’habitatge d’emergència de la Barcelona de mitjan segle XX.

La visita serà una ruta exterior pel barri i es farà conjuntament amb el Cos de guàrdia.

Situat en una antiga pedrera al vessant de Montjuïc, el Fossar de la Pedrera és un espai de memòria vinculat a la repressió franquista i als episodis més tràgics de la història contemporània de la ciutat. Utilitzat durant dècades com a fossa comuna, hi van ser enterrades persones sense recursos, víctimes dels bombardejos sobre Barcelona durant la Guerra Civil i, sobretot, centenars de represaliats pel règim franquista, executats a la ciutat entre el 1939 i el 1952.

A partir de la Transició, i gràcies a la mobilització ciutadana, es va impulsar la dignificació de l’espai i la seva transformació en un memorial. El conjunt actual, inaugurat l’any 1985 i dissenyat per l’arquitecta Beth Galí, configura un recorregut simbòlic que combina espais enjardinats, làpides i elements escultòrics, amb la voluntat de preservar la memòria de les víctimes. El conjunt inclou la tomba del president de la Generalitat Lluís Companys, afusellat el 1940.

L’Associació de Mitjans de Comunicació Local (AMCL) és una entitat sense ànim de lucre que des del 1988 treballa en l’àmbit de la comunicació de proximitat, al districte de Sants-Montjuïc. Els seus estudis són a la planta baixa de l’edifici Química 8-10, un conjunt d’habitatges de lloguer per a joves amb espais destinats a serveis de barri, on també hi ha Ràdio La Marina.

Projectat per l’estudi Roomz Arquitectes, l’edifici es caracteritza per una façana amb gelosia contínua de perfils d’alumini verticals que protegeix del sol de ponent i unifica la imatge. En aquest context, l’AMCL desenvolupa una tasca de difusió d’informació local, dona veu al veïnat i contribueix a la cohesió social a través d’uns mitjans arrelats al territori.

La Torre Ponent forma part del conjunt d’oficines Porta Firal, un complex de quatre edificis situat a l’eix del passeig de la Zona Franca, en l’àmbit de transformació de la Marina cap a nous usos terciaris. Projectat per Òscar Tusquets, el conjunt respon a les limitacions urbanístiques que impedien superar els 80 metres d’alçada, fet que va donar lloc a quatre torres properes entre si, en lloc de tres de més altes.

Les torres principals, de 21 plantes, presenten una planta quadrada amb un nucli central de comunicacions i espais d’oficines diàfans al perímetre. La volumetria es caracteritza per una base més estreta que s’eleva en voladís, allibera el pla del sòl i genera una plaça pública més permeable. La proximitat entre edificis crea espais intermedis i recorreguts urbans singulars, reforçant el caràcter del conjunt com a porta d’entrada a la nova centralitat econòmica de la Marina.

El barri de la Marina es va transformar profundament amb la substitució progressiva dels usos industrials per nous habitatges, carrers i espais lliures. En aquell context, l’antic mercat del Port va deixar de respondre a les necessitats d’una població en creixement i es va impulsar la seva renovació, en un nou emplaçament i amb una concepció més contemporània, donant lloc a l’actual mercat de la Marina.

L’edifici es va resoldre amb una arquitectura funcional, amb una estructura clara i espais amplis i diàfans, que faciliten la flexibilitat dels usos comercials. El mercat se situa parcialment soterrat, fet que permet mantenir la continuïtat de l’espai públic en superfície mitjançant la creació d’una plaça a la coberta. Aquesta decisió integra l’equipament dins el teixit urbà i evita perdre espai lliure, i alhora genera una relació directa entre el mercat i la vida quotidiana del barri.

La visita permetrà descobrir el funcionament intern de l’equipament i entendre com es prepara l’edifici abans d’obrir, mostrant des de dins el procés d’arrencada diària que fa possible l’atenció als clients i la vida quotidiana del mercat.

Situat al marge esquerre del riu Llobregat, prop de la desembocadura, el far és un element singular del litoral barceloní i un dels més antics que encara estan en funcionament. Construït com a far de recalada per facilitar l’entrada al port, es va encendre per primera vegada l’1 de gener del 1852, i es va convertir en model per a altres fars del programa d’enllumenament de la costa espanyola.

L’edifici es compon d’una torre de dos cossos sobre un volum cilíndric, coronat per una cúpula de vidre. Aquesta configuració permet projectar la llum tant cap al mar com cap al cel, reforçant la seva funció de referència per a la navegació marítima i aèria.

Originalment situat a tocar de la costa, les transformacions del delta i l’ampliació del port han alterat completament el seu entorn, deixant-lo avui dins l’àmbit portuari. Malgrat les amenaces de desaparició al llarg del temps, el far s’ha mantingut actiu fins a l’actualitat, i s’ha consolidat com un testimoni de l’evolució del territori i de les infraestructures vinculades al mar.

L’accés al far es farà amb autocar, a causa de les restriccions d’entrada al Port de Barcelona.

La seu i magatzem central del Banc dels Aliments de Barcelona està situada a la Zona Franca, en un punt estratègic que facilita la recepció, l’emmagatzematge i la distribució de productes. La fundació, creada el 1987, forma part d’una xarxa internacional d’organitzacions sense ànim de lucre dedicada a recuperar aliments no comercialitzables però aptes per al consum i redistribuir-los entre persones en situació de vulnerabilitat.

El model es basa en la col·laboració amb empreses, institucions i entitats socials, que canalitzen gratuïtament els aliments cap a una extensa xarxa d’organitzacions benèfiques. Aquest sistema permet reduir el malbaratament alimentari i, alhora, donar resposta a necessitats bàsiques de la població, contribuint a tenir més sostenibilitat social i ambiental.

Des que es va crear, el Banc dels Aliments s’ha consolidat com una peça clau en l’àmbit de l’acció social a la ciutat i al país, amb un paper essencial en la gestió solidària dels recursos i en la lluita contra la pobresa alimentària.

La Residència i Centre de Dia Esclat Marina s’inscriu en les noves polítiques d’habitatge i equipaments impulsades a partir dels anys noranta, orientades a donar resposta a col·lectius amb necessitats específiques. El centre té l’origen en l’associació Esclat, fundada l’any 1977 per famílies i professionals per atendre persones amb paràlisi cerebral, i va culminar el 2010 amb la creació d’un espai residencial que dona continuïtat a aquesta tasca.

L’edifici acull una residència per a 54 persones amb pluridiscapacitat i un centre de dia per a 30 usuaris, configurant un entorn de vida que busca afavorir l’autonomia i el benestar. El projecte arquitectònic es basa en la idea de continuïtat i accessibilitat, amb una rampa interior translúcida que connecta les diferents plantes i permet el recorregut sense necessitat d’ascensor, reforçant la llibertat de moviment.

Les habitacions, individuals i amb bany propi, s’organitzen al voltant d’espais comuns que reprodueixen una escala domèstica, mentre que els elements tècnics s’integren per facilitar l’ús quotidià. El conjunt esdevé, així, un exemple d’arquitectura al servei de les persones, on el disseny contribueix a millorar la qualitat de vida i a fomentar la màxima autonomia possible.

Situat dins l’àmbit del Complex Esportiu Municipal La Bàscula, l’Espai Jove sorgeix a mitjan anys noranta, amb la incorporació d’un estudi de so destinat a donar suport a la creació musical i a les iniciatives juvenils del barri de la Marina. Aquest nou ús amplia la funció original de l’equipament esportiu, convertint-lo també en un espai de producció cultural i expressió artística.

L’equipament es configura com un lloc obert i accessible per a joves, amb sales d’assaig, espais polivalents i recursos tècnics que faciliten el desenvolupament de projectes vinculats a la música i altres disciplines. La seva implantació respon a la voluntat de generar oportunitats i canals de participació en un territori marcat per una forta identitat comunitària.

Amb el pas del temps, l’Espai Jove La Bàscula s’ha consolidat com un referent cultural al barri, especialment en l’àmbit de la música urbana, i s’ha convertit en un punt de trobada i dinamització que reforça el teixit social i creatiu de la Marina.

Inaugurat l’any 1988, el Complex Esportiu Municipal La Bàscula forma part del conjunt d’equipaments impulsats per dotar el barri de la Marina de serveis bàsics, en el marc de la seva consolidació urbana, durant les dècades finals del segle XX. Situat a l’entorn de Can Clos i del parc de Can Sabater, respon a la necessitat de generar espais per a la pràctica esportiva i la vida comunitària, en un territori marcat per un creixement ràpid i, inicialment, amb mancances d’infraestructures.

L’equipament es configura com un espai obert i flexible, destinat tant a l’activitat esportiva com a l’ús social i cultural. Amb el pas del temps, ha anat ampliant els usos i el seu abast, i, a mitjan anys noranta, va incorporar un estudi de so, que va reforçar el seu paper com a espai de suport a la creació musical i a les iniciatives juvenils del barri.

D’aquesta manera, La Bàscula s’ha consolidat com un equipament de referència a la Marina, combinant esport, cultura i participació, i esdevenint un punt de trobada que reflecteix l’evolució del barri cap a una major diversitat d’usos i activitats.

El Centre Cívic Casa del Rellotge ocupa l’edifici d’oficines de la desapareguda fàbrica L’Auxiliar de la Indústria, una de les indústries tèxtils principals sorgides a partir de la transformació dels antics prats d’indianes. Es tracta de l’única part que es conserva de l’antic recinte industrial de Can Farrero, i es caracteritza per una arquitectura funcional i representativa, amb la torre del rellotge com a element singular, que esdevé fita urbana i símbol del barri.

Amb la desaparició de l’activitat industrial, el conjunt va quedar integrat progressivament en el desenvolupament urbà de la Marina, i en destaca la construcció, entre el 1972 i el 1975, d’un gran conjunt residencial amb forma de U, obra de l’arquitecte Lorenzo García-Barbón Fernández de Henestrosa. La pressió veïnal va ser clau per evitar que es tanqués l’illa i per mantenir aquest edifici obert al barri, fet que en va afavorir la transformació en equipament públic.

Rehabilitat com a centre cívic, l’edifici es va inaugurar el 23 de juny del 1984, amb el nom de Casa del Rellotge. Des d’aleshores, ha esdevingut un espai de referència per a la vida cultural i associativa de la Marina, integrat en una xarxa d’equipaments de proximitat que reforcen la cohesió social i la identitat del barri.

L’edifici, amb forma de L, que avui acull el Centre Pepita Casanellas correspon als antics menjadors del complex industrial de Lámparas Eléctricas Z, que posteriorment es va integrar a Philips. Construït a finals dels anys cinquanta, dins l’anomenada Illa Philips, és un dels pocs exemples d’arquitectura industrial d’aquest període que es conserven a Barcelona. El complex, desenvolupat en diverses fases, combinava naus de producció, edificis de serveis i espais per al personal, configurant un sistema articulat al voltant de patis i jardins interiors. L’edifici del menjador i relacions socials, destinat als usos col·lectius dels treballadors, forma part d’aquest segon moment d’expansió i es caracteritza per una arquitectura funcional, clara i adaptada a les necessitats socials de la fàbrica.

Rehabilitat l’any 2007 pels arquitectes Esther Ovejero i Jaume Graells, l’edifici es va transformar en un equipament de proximitat que acull la Sala Pepita Casanellas, un espai polivalent per a activitats culturals i socials, així com també serveis municipals. La intervenció va preservar l’estructura i la memòria industrial de l’immoble, i alhora va adaptar els espais als requeriments contemporanis d’accessibilitat i ús públic. El seu nom ret homenatge a Pepita Casanellas, veïna del barri i activista vinculada al teixit associatiu local.

L’origen del conjunt es remunta a l’any 1919, quan l’empresa holandesa Philips va establir un acord amb Lámparas Z per transferir tecnologia i modernitzar la producció de làmpades elèctriques. Amb el creixement del sector, es va impulsar la creació d’una nova fàbrica a la Zona Franca de Barcelona, que es va consolidar com un important nucli industrial gràcies a la seva ubicació estratègica.

El recinte es va configurar com un complex industrial complet amb tallers, forns, espais de producció i serveis per als treballadors. Durant dècades, va ser un motor econòmic del barri de la Marina. El 1998, Philips va absorbir definitivament Lámparas Z, i el 2004 la producció es va traslladar, deixant la fàbrica en desús.

La fi de l’activitat industrial va permetre transformar l’espai dins el procés de renovació urbana de la Marina. Es van conservar alguns edificis i adaptar-los a nous usos, creant un conjunt d’equipaments com la Biblioteca Francesc Candel, el CAP La Marina, El Graner i el Centre Pepita Casanellas. Així, l’antic recinte industrial es va convertir en un espai obert i integrat al barri.

Els Jardins dels Drets Humans ocupen l’espai central del conjunt. Es van dissenyar originalment als anys seixanta per la paisatgista indonèsia Johanna Vermeulen com a jardí privat per al descans dels treballadors, van ser redissenyats i oberts al públic el 2007. El projecte conserva elements originals i incorpora trenta punts de llum amb articles de la Declaració Universal dels Drets Humans, convertint l’espai en un lloc de memòria, convivència i valor simbòlic.