El Palau Robert és un palauet privat d’estil classicista construït entre el 1897 i el 1903 com a residència de Robert Robert i Surís, financer gironí i marquès de Robert. L’edifici s’ubica en un dels punts més emblemàtics de la ciutat, a la confluència entre l’avinguda Diagonal i el passeig de Gràcia. El projecte va ser adjudicat per concurs a l’arquitecte francès Henry Grandpierre, i les obres van ser dirigides per Joan Martorell i Montells. L’edifici es va construir amb pedra de la muntanya del Montgrí, un material que contribueix al seu caràcter sòlid i noble.

El palau presenta una planta rectangular articulada al voltant d’un pati interior amb claraboia, i originalment estava connectat amb l’edifici veí mitjançant un pont per on accedien els carruatges. El seu estil neoclàssic s’allunya deliberadament del modernisme dominant de l’època, i representa una aposta per l’elegància i la sobrietat formal.

El jardí, dissenyat inicialment per Ramon Oliva Bogunyà, es va reobrir al públic el 2003, després d’una reforma a càrrec de l’arquitecta Sílvia Farriol, la paisatgista Bet Figueras i el dissenyador Miguel Milà, que van transformar-lo en un espai verd integrat al teixit urbà.

Després de diverses propietats —del comte de Torroella a Julio Muñoz Ramonet, passant pel Banc Central—, el palau esdevé finalment patrimoni públic l’any 1981, quan passa a ser gestionat per la Generalitat de Catalunya. Avui acull exposicions, serveis d’informació cultural i turística, i oficines institucionals.

L’edifici es troba al límit nord del reconegut Eixample barceloní dissenyat per Ildefons Cerdà a finals del segle XIX, caracteritzat per les illes de cases entre mitgeres amb façana doble, al carrer i al pati interior.

Aribau 195 és una operació de gran rehabilitació que inclou la transformació de més de 19.000 m² construïts al bell mig de la ciutat. De la necessitat de renovació, sorgeix l’oportunitat de recuperar la continuïtat de la trama urbana mitjançant la integració de l’envolupant i la incorporació d’un jardí a l’interior d’illa.

La proposta, amb un enfocament que harmonitza arquitectura i paisatge, aconsegueix renovar un immoble d’oficines representatiu i, al mateix temps, promoure la recuperació de l’esperit i el caràcter identitari del Pla Cerdà del 1859, símbol del principi igualitari de l’urbanisme de Barcelona.

L’estratègia d’intervenció aplicada, sensible al context actual, contribueix a defensar la creació d’edificis més respectuosos i de ciutats més habitables; per això, la rehabilitació ha obtingut les certificacions LEED Platinum i WELL Gold.

Sota l’espectacular escalinata de fonts i cascades que connecta la plaça d’Espanya amb el Palau Nacional, s’amaga una de les infraestructures més sorprenents de Montjuïc: les galeries tècniques que donen suport al complex sistema hidràulic i escenogràfic que va concebre Carles Buïgas per a l’Exposició Internacional del 1929.

Aquest recorregut subterrani, que habitualment és inaccessible, permet descobrir l’enginyeria oculta que fa possible els jocs d’aigua, llum i música de la Font Màgica i el seu entorn. La galeria recorre el tram final de les cascades i acull sales de màquines originals, sistemes de bombeig, dipòsits, conduccions i túnels de manteniment.

L’edifici que avui acull el Servei Estació és una mostra singular d’arquitectura industrial situada al cor de l’Eixample. L’obra original, signada per l’arquitecte Josep Maria Miró i Guibernau el 1924, va ser concebuda com a magatzem i nau de càrrega de la companyia de ferrocarrils MZA (Madrid-Zaragoza-Alicante). Aquesta funció inicial explica l’amplitud i la solidesa de l’estructura, així com la ubicació estratègica, vinculada als corredors ferroviaris de la ciutat.

El nou edifici es va projectar el 1962, a càrrec dels arquitectes Soteras i Cavaller. Es tracta d’una obra d’arquitectura moderna i racionalista, amb planta lliure, on l’únic element fix és el nucli de comunicacions verticals, que incorpora unes escales metàl·liques singulars, les primeres d’aquest tipus instal·lades a Barcelona. Els pilars visibles a la façana i una marquesina metàl·lica rematen l’edifici i li confereixen una imatge industrial i funcional, d’acord amb el caràcter de l’activitat que acull.

El 2011, el conjunt va ser rehabilitat per l’estudi A+M Arquitectes, amb l’objectiu d’adaptar-lo a les noves necessitats comercials sense perdre l’essència de la seva arquitectura original.

Amagat entre els jardins del Putxet, aquest palauet isabelí de mitjan segle XIX és un dels secrets més ben guardats de la ciutat. Va ser la residència de Manuel Rocamora i Vidal (1892-1976), pintor, escriptor i un dels grans col·leccionistes d’art del segle XX a Barcelona. L’edifici, de dues plantes, golfes i jardí, conserva encara avui l’aspecte original, i acull la seu de la Fundació Rocamora.

Des del 1935, Rocamora hi va reunir més de vint col·leccions: ceràmica, pintura, escultures, mobiliari, indumentària, mascarons de proa, autòmats… Una mostra única que reflecteix la seva passió pel patrimoni i la cultura material. Destaca especialment el fons d’indumentària antiga, que va donar origen al Museu Tèxtil i d’Indumentària de la ciutat.

La casa, reformada el 1942 per l’arquitecte Josep Plantada, va patir la reducció del jardí arran de la construcció de la ronda del General Mitre. Tanmateix, conserva encara el caràcter recollit d’una casa museu privada, amb peces singulars, com el reclam d’Els Quatre Gats dissenyat per Picasso i quadres de Ramon Casas.

Un espai de memòria, art i col·leccionisme que revela la Barcelona íntima d’un temps i una sensibilitat gairebé desapareguts.

Situada dins del conjunt assistencial de les Llars Mundet, aquesta església va ser projectada per l’arquitecte Manuel Baldrich i inaugurada l’any 1957, amb una clara inspiració en l’arquitectura nòrdica, especialment en l’obra d’Alvar Aalto. Forma part d’un ambiciós projecte residencial i sanitari finançat per l’empresari català Artur Mundet, amb la voluntat de donar resposta a les necessitats de col·lectius vulnerables.

L’edifici presenta una planta en creu llatina, amb una nau única coberta a dues aigües i acabada amb un absis poligonal. A l’exterior, destaca el campanar exempt, de 45 metres d’alçada, de maó vist i coronat per una creu metàl·lica. La façana principal està decorada amb el gran relleu El Salvador emparant la humanitat sofrent, obra d’Eudald Serra, i precedida d’un porxo de formigó armat.

L’interior és especialment ric pel que fa al tractament artístic: grans vitralls de colors recorren els murs laterals, amb obres de Jordi Domènech, Joan Vila i Grau i Will Faber, que combinen tècniques artesanes i llenguatges contemporanis per reforçar el missatge simbòlic de l’espai. El presbiteri està presidit per una escultura d’alabastre de la Puríssima, obra de Joan Rebull, i per una pintura mural abstracta de Joan Josep Tharrats.

L’altar major i el mobiliari litúrgic van ser dissenyats per Josep Maria Subirachs, incloent-hi el crucifix de ferro, la pica baptismal i els ambons. L’obra transmet una profunda renovació estètica i simbòlica de l’espai religiós de postguerra, i incorpora llenguatges moderns i materials contemporanis amb un alt valor espiritual.

Icona del disseny i de la vida cultural barcelonina, la truiteria Flash-Flash va obrir el 1970 i ràpidament es va convertir en lloc de trobada per a la Gauche Divine i altres cercles creatius. El projecte, obra dels arquitectes Correa i Milá, amb imatges del fotògraf Leopoldo Pomés, va rebre el Premi FAD d’Interiorisme aquell mateix any.

L’espai, dominat pel blanc, els traços negres i una imatgeria pop, trenca amb la idea de restaurant tradicional i proposa una escenografia única amb una reportera fotogràfica —interpretada per Karin Leiz— com a figura omnipresent a les parets. Aquest imaginari, conjuntament amb una carta de més de cinquanta truites, ha mantingut Flash-Flash com un clàssic viu i actiu de la ciutat, indissociable del seu caràcter transgressor i popular.

Aquesta masia tradicional catalana representa la supervivència de l’arquitectura vernacle dins el gran projecte modernitzador de Montjuïc. Durant l’Exposició, va quedar integrada en el paisatge naturalista del jardí i va adoptar un paper complementari, com a testimoni viu del món rural.

De tipologia basilical, amb coberta a dues aigües i murs de pedra i maó, presenta una estructura senzilla però funcional. Actualment, acull activitats vinculades a l’agricultura tradicional i l’educació ambiental. Els interiors conserven elements originals com ara bigues de fusta, terres de rajola i espais adaptats a usos agrícoles, que connecten passat i present d’una manera tangible.

El palau d’Alfarràs és el resultat d’un llarg trajecte històric que comença amb la construcció de la torre defensiva al segle XI. Un segle més tard, s’hi van afegir diverses edificacions i va passar a ser una finca agrícola fins que, a finals del segle XIV, la propietat va ser adquirida per Jaume de Vallseca, membre d’un dels llinatges més poderosos de Barcelona.

Al segle XVIII, els Llupià, descendents dels Vallseca i hereus de la finca, van adquirir finques veïnes i, alhora, van refer l’edifici principal. L’any 1789, Joan Antoni Desvalls (1740-1820), marquès d’Alfarràs i de Llupià, va heretar la propietat de la seva mare i va tornar a ampliar la finca. Mentre hi duia a terme diverses obres de millora, també va iniciar la construcció del jardí.

Passada la guerra del Francès, els seus hereus van mantenir la voluntat de millorar la finca, i una de les primeres actuacions va ser construir el jardí dels Boixos, a partir del projecte de l’artífex suís Domenico Bagutti (1760-1837), que treballava per a la família Desvalls des del 1799.

Entre el 1845 i el 1847, es va dur a terme la reforma general de la façana del palau i la construcció de les ales laterals, que defineixen la plaça circular d’entrada. És en aquest període que el pintor Lluís Rigalt (1814-1894) va decorar les façanes amb estucats al fresc jugant amb un repertori de formes d’inspiració neoàrab i neogòtica. Cap al 1860, s’hi va afegir un nou cos de planta rectangular, on es van fer, a la primera planta, les anomenades sales nobles.

La família Desvalls va ostentar la propietat fins al 1967, any en què la finca va passar a mans de l’Ajuntament de Barcelona, que la va obrir com a parc públic l’any 1972. Des del 1993, una part del palau ha estat utilitzada pel Centre de Formació del Laberint, per impartir cursos i tallers de jardineria, agricultura i biodiversitat. L’any 2025, s’hi han dut a terme les darreres obres de millora, amb l’objectiu de recuperar-ne els elements singulars i obrir l’espai a la ciutadania.

font: https://ajuntament.barcelona.cat/espaisverds/ca/els-parcs-i-jardins/els-parcs-i-jardins-de-barcelona/rutes-i-visites/palau-del-marques-dalfarras-al

El Reial Santuari Sant Josep de la Muntanya és un edifici de gran importància religiosa i cultural situat al barri de la Salut, al districte de Gràcia de Barcelona.
Va ser construït gràcies a la iniciativa de la Beata Petra de Sant Josep, fundadora de la Congregació de les Madres de Desemparats i Sant Josep de la Muntanya. És un dels pocs santuaris al mon dedicats a Sant Josep i constitueix un centre de pelegrinatge reconegut. A més, el santuari funciona com una llar que acull infants tutelats per la Generalitat.
L’edifici va ser dissenyat i construït per Francesc Berenguer i Mestres, col·laborador habitual d’Antoni Gaudí, encara que el projecte oficial fou signat per l’arquitecte municipal Miquel Pasqual Tintorer per la falta del títol oficial de Berenguer. El mestre d’obres va ser Josep Barba, reconegut mestre d’obres habitual d’Enric Sagnier. El santuari té un estil neoromànic amb elements modernistes i consta d’una església d’una sola nau amb creuer i absis semicircular, amb grans vidrieres emplomades i un cor posterior per a la comunitat. També conserva elements decoratius de ceràmica de Josep Orriols i es va construir amb
pedra extreta de la mateixa cantera on s’ubica.
El Reial Santuari és un símbol de devoció a Sant Josep i una obra emblemàtica de l’arquitectura religiosa de Barcelona, impulsada per la fe i la vocació social de la Beata Petra de Sant Josep que va voler crear un lloc per acollir i educar infants en situació de vulnerabilitat.