L’edifici es troba al límit nord del reconegut Eixample barceloní dissenyat per Ildefons Cerdà a finals del segle XIX, caracteritzat per les illes de cases entre mitgeres amb façana doble, al carrer i al pati interior.

Aribau 195 és una operació de gran rehabilitació que inclou la transformació de més de 19.000 m² construïts al bell mig de la ciutat. De la necessitat de renovació, sorgeix l’oportunitat de recuperar la continuïtat de la trama urbana mitjançant la integració de l’envolupant i la incorporació d’un jardí a l’interior d’illa.

La proposta, amb un enfocament que harmonitza arquitectura i paisatge, aconsegueix renovar un immoble d’oficines representatiu i, al mateix temps, promoure la recuperació de l’esperit i el caràcter identitari del Pla Cerdà del 1859, símbol del principi igualitari de l’urbanisme de Barcelona.

L’estratègia d’intervenció aplicada, sensible al context actual, contribueix a defensar la creació d’edificis més respectuosos i de ciutats més habitables; per això, la rehabilitació ha obtingut les certificacions LEED Platinum i WELL Gold.

Sota l’espectacular escalinata de fonts i cascades que connecta la plaça d’Espanya amb el Palau Nacional, s’amaga una de les infraestructures més sorprenents de Montjuïc: les galeries tècniques que donen suport al complex sistema hidràulic i escenogràfic que va concebre Carles Buïgas per a l’Exposició Internacional del 1929.

Aquest recorregut subterrani, que habitualment és inaccessible, permet descobrir l’enginyeria oculta que fa possible els jocs d’aigua, llum i música de la Font Màgica i el seu entorn. La galeria recorre el tram final de les cascades i acull sales de màquines originals, sistemes de bombeig, dipòsits, conduccions i túnels de manteniment.

L’edifici que avui acull el Servei Estació és una mostra singular d’arquitectura industrial situada al cor de l’Eixample. L’obra original, signada per l’arquitecte Josep Maria Miró i Guibernau el 1924, va ser concebuda com a magatzem i nau de càrrega de la companyia de ferrocarrils MZA (Madrid-Zaragoza-Alicante). Aquesta funció inicial explica l’amplitud i la solidesa de l’estructura, així com la ubicació estratègica, vinculada als corredors ferroviaris de la ciutat.

El nou edifici es va projectar el 1962, a càrrec dels arquitectes Soteras i Cavaller. Es tracta d’una obra d’arquitectura moderna i racionalista, amb planta lliure, on l’únic element fix és el nucli de comunicacions verticals, que incorpora unes escales metàl·liques singulars, les primeres d’aquest tipus instal·lades a Barcelona. Els pilars visibles a la façana i una marquesina metàl·lica rematen l’edifici i li confereixen una imatge industrial i funcional, d’acord amb el caràcter de l’activitat que acull.

El 2011, el conjunt va ser rehabilitat per l’estudi A+M Arquitectes, amb l’objectiu d’adaptar-lo a les noves necessitats comercials sense perdre l’essència de la seva arquitectura original.

Amagat entre els jardins del Putxet, aquest palauet isabelí de mitjan segle XIX és un dels secrets més ben guardats de la ciutat. Va ser la residència de Manuel Rocamora i Vidal (1892-1976), pintor, escriptor i un dels grans col·leccionistes d’art del segle XX a Barcelona. L’edifici, de dues plantes, golfes i jardí, conserva encara avui l’aspecte original, i acull la seu de la Fundació Rocamora.

Des del 1935, Rocamora hi va reunir més de vint col·leccions: ceràmica, pintura, escultures, mobiliari, indumentària, mascarons de proa, autòmats… Una mostra única que reflecteix la seva passió pel patrimoni i la cultura material. Destaca especialment el fons d’indumentària antiga, que va donar origen al Museu Tèxtil i d’Indumentària de la ciutat.

La casa, reformada el 1942 per l’arquitecte Josep Plantada, va patir la reducció del jardí arran de la construcció de la ronda del General Mitre. Tanmateix, conserva encara el caràcter recollit d’una casa museu privada, amb peces singulars, com el reclam d’Els Quatre Gats dissenyat per Picasso i quadres de Ramon Casas.

Un espai de memòria, art i col·leccionisme que revela la Barcelona íntima d’un temps i una sensibilitat gairebé desapareguts.

Situada dins del conjunt assistencial de les Llars Mundet, aquesta església va ser projectada per l’arquitecte Manuel Baldrich i inaugurada l’any 1957, amb una clara inspiració en l’arquitectura nòrdica, especialment en l’obra d’Alvar Aalto. Forma part d’un ambiciós projecte residencial i sanitari finançat per l’empresari català Artur Mundet, amb la voluntat de donar resposta a les necessitats de col·lectius vulnerables.

L’edifici presenta una planta en creu llatina, amb una nau única coberta a dues aigües i acabada amb un absis poligonal. A l’exterior, destaca el campanar exempt, de 45 metres d’alçada, de maó vist i coronat per una creu metàl·lica. La façana principal està decorada amb el gran relleu El Salvador emparant la humanitat sofrent, obra d’Eudald Serra, i precedida d’un porxo de formigó armat.

L’interior és especialment ric pel que fa al tractament artístic: grans vitralls de colors recorren els murs laterals, amb obres de Jordi Domènech, Joan Vila i Grau i Will Faber, que combinen tècniques artesanes i llenguatges contemporanis per reforçar el missatge simbòlic de l’espai. El presbiteri està presidit per una escultura d’alabastre de la Puríssima, obra de Joan Rebull, i per una pintura mural abstracta de Joan Josep Tharrats.

L’altar major i el mobiliari litúrgic van ser dissenyats per Josep Maria Subirachs, incloent-hi el crucifix de ferro, la pica baptismal i els ambons. L’obra transmet una profunda renovació estètica i simbòlica de l’espai religiós de postguerra, i incorpora llenguatges moderns i materials contemporanis amb un alt valor espiritual.

Icona del disseny i de la vida cultural barcelonina, la truiteria Flash-Flash va obrir el 1970 i ràpidament es va convertir en lloc de trobada per a la Gauche Divine i altres cercles creatius. El projecte, obra dels arquitectes Correa i Milá, amb imatges del fotògraf Leopoldo Pomés, va rebre el Premi FAD d’Interiorisme aquell mateix any.

L’espai, dominat pel blanc, els traços negres i una imatgeria pop, trenca amb la idea de restaurant tradicional i proposa una escenografia única amb una reportera fotogràfica —interpretada per Karin Leiz— com a figura omnipresent a les parets. Aquest imaginari, conjuntament amb una carta de més de cinquanta truites, ha mantingut Flash-Flash com un clàssic viu i actiu de la ciutat, indissociable del seu caràcter transgressor i popular.

Aquesta masia tradicional catalana representa la supervivència de l’arquitectura vernacle dins el gran projecte modernitzador de Montjuïc. Durant l’Exposició, va quedar integrada en el paisatge naturalista del jardí i va adoptar un paper complementari, com a testimoni viu del món rural.

De tipologia basilical, amb coberta a dues aigües i murs de pedra i maó, presenta una estructura senzilla però funcional. Actualment, acull activitats vinculades a l’agricultura tradicional i l’educació ambiental. Els interiors conserven elements originals com ara bigues de fusta, terres de rajola i espais adaptats a usos agrícoles, que connecten passat i present d’una manera tangible.

El palau d’Alfarràs és el resultat d’un llarg trajecte històric que comença amb la construcció de la torre defensiva al segle XI. Un segle més tard, s’hi van afegir diverses edificacions i va passar a ser una finca agrícola fins que, a finals del segle XIV, la propietat va ser adquirida per Jaume de Vallseca, membre d’un dels llinatges més poderosos de Barcelona.

Al segle XVIII, els Llupià, descendents dels Vallseca i hereus de la finca, van adquirir finques veïnes i, alhora, van refer l’edifici principal. L’any 1789, Joan Antoni Desvalls (1740-1820), marquès d’Alfarràs i de Llupià, va heretar la propietat de la seva mare i va tornar a ampliar la finca. Mentre hi duia a terme diverses obres de millora, també va iniciar la construcció del jardí.

Passada la guerra del Francès, els seus hereus van mantenir la voluntat de millorar la finca, i una de les primeres actuacions va ser construir el jardí dels Boixos, a partir del projecte de l’artífex suís Domenico Bagutti (1760-1837), que treballava per a la família Desvalls des del 1799.

Entre el 1845 i el 1847, es va dur a terme la reforma general de la façana del palau i la construcció de les ales laterals, que defineixen la plaça circular d’entrada. És en aquest període que el pintor Lluís Rigalt (1814-1894) va decorar les façanes amb estucats al fresc jugant amb un repertori de formes d’inspiració neoàrab i neogòtica. Cap al 1860, s’hi va afegir un nou cos de planta rectangular, on es van fer, a la primera planta, les anomenades sales nobles.

La família Desvalls va ostentar la propietat fins al 1967, any en què la finca va passar a mans de l’Ajuntament de Barcelona, que la va obrir com a parc públic l’any 1972. Des del 1993, una part del palau ha estat utilitzada pel Centre de Formació del Laberint, per impartir cursos i tallers de jardineria, agricultura i biodiversitat. L’any 2025, s’hi han dut a terme les darreres obres de millora, amb l’objectiu de recuperar-ne els elements singulars i obrir l’espai a la ciutadania.

font: https://ajuntament.barcelona.cat/espaisverds/ca/els-parcs-i-jardins/els-parcs-i-jardins-de-barcelona/rutes-i-visites/palau-del-marques-dalfarras-al

El Reial Santuari Sant Josep de la Muntanya és un edifici de gran importància religiosa i cultural situat al barri de la Salut, al districte de Gràcia de Barcelona.
Va ser construït gràcies a la iniciativa de la Beata Petra de Sant Josep, fundadora de la Congregació de les Madres de Desemparats i Sant Josep de la Muntanya. És un dels pocs santuaris al mon dedicats a Sant Josep i constitueix un centre de pelegrinatge reconegut. A més, el santuari funciona com una llar que acull infants tutelats per la Generalitat.
L’edifici va ser dissenyat i construït per Francesc Berenguer i Mestres, col·laborador habitual d’Antoni Gaudí, encara que el projecte oficial fou signat per l’arquitecte municipal Miquel Pasqual Tintorer per la falta del títol oficial de Berenguer. El mestre d’obres va ser Josep Barba, reconegut mestre d’obres habitual d’Enric Sagnier. El santuari té un estil neoromànic amb elements modernistes i consta d’una església d’una sola nau amb creuer i absis semicircular, amb grans vidrieres emplomades i un cor posterior per a la comunitat. També conserva elements decoratius de ceràmica de Josep Orriols i es va construir amb
pedra extreta de la mateixa cantera on s’ubica.
El Reial Santuari és un símbol de devoció a Sant Josep i una obra emblemàtica de l’arquitectura religiosa de Barcelona, impulsada per la fe i la vocació social de la Beata Petra de Sant Josep que va voler crear un lloc per acollir i educar infants en situació de vulnerabilitat.

Antic hospital de clergues de Sant Saver, situat en l’àrea de l’antiga muralla romana i fundat el 1412 per Jaume Aldomar, prevere i beneficiat de la catedral de Barcelona. Aquest centre sanitari, d’estil renaixentista, tenia la finalitat d’acollir clergues i religiosos sense recursos. Aquesta institució va funcionar com a hospital fins al 1925, any en què es va traslladar a les Corts. A partir de llavors, l’edifici va passar a mans privades, fins a arribar a la família Casacuberta-Marsans.

Des de finals de l’any passat, la Col·lecció Casacuberta Marsans té la seu en aquesta construcció de principis del segle XV, situada al carrer de la Palla de Barcelona. Ara recuperada com a seu expositiva, ocupa l’espai on hi havia hagut l’església, les dependències eclesiàstiques, el claustre i les seves estances annexes. La rehabilitació, a càrrec de Garcés – De Seta – Bonet Arquitectes, ha tingut com a idea central restituir la memòria de l’edifici i habilitar un nou espai expositiu per allotjar la Col·lecció Casacuberta Marsans i diferents propostes temporals relacionades.

L’edifici Vilella és una joia patrimonial del barri del Poble-sec, construït a principis del segle XX per l’arquitecte Salvador Puiggròs. Originalment, va acollir la fàbrica de sifons Vídues Vilella, com encara recorda la façana característica, amb un gran frontó de línies arrodonides i el nom de la marca ben visible. Al llarg dels anys, l’espai ha anat canviant d’ús, des d’equipament cultural fins a escenari de teatre experimental, i actualment acull un projecte singular: l’Arxiu de Rajoles Hidràuliques, un espai dedicat a recuperar i difondre aquest element clau de la nostra arquitectura domèstica.

Amb una superfície de 500 m² i tres accessos diferenciats, l’edifici està dividit en diversos ambients, que permeten descobrir una part destacada de la col·lecció de rajoles i conèixer de prop un taller actiu especialitzat en la restauració i la creació de mosaic hidràulic.

Tot i que l’espai encara no ha obert oficialment al públic, ja s’hi treballa intensament: s’hi netegen i restauren peces originals, es recuperen mosaics malmesos i es transformen en objectes nous, tant decoratius com funcionals. A més, s’hi preparen tallers de creació artesanal de rajoles, dirigits per l’artesana Alicia Cifuentes, especialista en mosaic hidràulic i poliment de sòls, amb l’objectiu de preservar i transmetre aquest patrimoni viu.

Aquest habitatge rehabilitat integralment se situa en un bloc plurifamiliar de 13 plantes construït als anys 60 al barri de Sarrià-Sant Gervasi, al costat de Pedralbes. El projecte organitza, des de l’accés, una gran zona comuna oberta (sala, menjador i cuina) orientada al sud-est i una seqüència d’espais privats i semiprivats cap a l’est.

Un nucli central compacte, que agrupa serveis i estances menors, actua com a gran articulador del conjunt, i permet fer un recorregut circular i continu a l’habitatge. D’aquesta manera, es potencia la fluïdesa de l’espai entre les diferents zones amb llargues connexions visuals entre estances i cap a l’exterior, i, alhora, s’aconsegueix un aprofitament màxim de la llum natural cap a l’interior. Una construcció acurada i precisa està acompanyada de l’ús de materials nobles i clars.

El confort climàtic s’assoleix per mitjà d’estratègies passives, com ara la ventilació creuada i la llum tamisada, complementades amb sistemes actius d’aerotèrmia per a aigua calenta sanitària, terra radiant i climatització per aire, cosa que garanteix l’eficiència energètica i el benestar ambiental.

La intervenció transforma la manera de viure l’espai, realçant la qualitat espacial, lumínica i sensorial de l’hàbitat.

Els orígens de l’Escola es remunten al 1851 –enguany comencen les celebracions del 175è aniversari, fins a l’octubre del 2026–. La seu de l’Escola va estar en tres edificis que no s’havien dissenyat específicament per a aquesta finalitat: antic convent de Sant Sebastià (on ara acaba la Via Laietana), Universitat Literària (seu de la UB, a la plaça de la Universitat) i antiga fàbrica Batlló (recinte de l’Escola Industrial, al carrer del Comte d’Urgell). L’edifici de la zona universitària va ser el primer que es va dissenyar específicament per a l’Escola, situat en una zona que tot just es començava a edificar.

El projecte va ser eximit de concurs públic i es va decidir que el realitzés professorat de l’Escola d’Arquitectura. Robert Terradas va ser l’escollit per fer el projecte, entre el 1960 i el 1964, l’any de la inauguració, i ho va fer mentre era director de l’Escola d’Arquitectura.

El projecte constava d’un edifici definit com a aulari (amb planta en forma d’H i d’onze pisos d’alçada), un edifici d’administració (que fa façana amb l’actual avinguda Diagonal), set pavellons (destinats principalment a laboratoris) i un reactor nuclear (que es va inaugurar el 1962). A l’edifici d’administració, destaca una marquesina molt gran que cobreix un vestíbul exterior i que se sosté amb una estructura molt esvelta que permet que entri molta llum al vestíbul interior.

Les plantes de l’edifici alt són gairebé diàfanes, ja que les dues torres que el formen se sustenten sobre pilars situats a la façana. El travesser que uneix les dues torres hi està subjectat i, per tant, no té pilars. Aquest edifici va formalment de la planta 2 a la 11. A sota, hi ha unes altres construccions que, pel que fa a l’ús, es considera que en formen part; però, de fet, tenen estructures independents.

Els pavellons tenien, majoritàriament, un disseny molt industrial (que s’ha anat perdent amb les reformes), amb la intenció de submergir els alumnes de l’Escola en l’aspecte i l’ambient de les fàbriques de l’època. Cal tenir present que Terradas havia projectat, uns anys abans, la fàbrica de l’Empresa Nacional de Motores de Aviación S.A. (ENMASA), i, per tant, coneixia bé aquest entorn.

El conjunt s’ha vist afectat per canvis importants:

– Construcció del gimnàs de la UPC (1990) on hi havia hagut un dels carrerons de servei.

– Enderroc del reactor nuclear (2005) i del pavelló A (2006).

– Construcció de l’edifici C’ (Pere Joan Ravetllat i Carme Ribas, juntament amb JG Associats, 2008) on hi havia hagut el reactor.

– Projecte del nou edifici L (Josep Lluís Mateo, MAP Arquitectes i IDOM, 2006) on hi havia hagut l’aparcament i el pavelló A, que es va començar a construir però només es va arribar a la rasant.

Aquest any, s’ha presentat un nou projecte per a l’edifici L (TAC Arquitectes, A&LL i TYPSA, 2025), que s’ha d’aixecar sobre la part que ja està construïda. Probablement, quan es faci la visita hi haurà les maquetes al vestíbul.

Situat al barri d’Horta, en un entorn de forts desnivells topogràfics i al costat del cementiri històric, aquest tanatori és un dels exemples més destacats de la nova generació d’equipaments funeraris apareguts a Barcelona després de la liberalització del servei, l’any 1996.

El projecte aposta per una arquitectura racionalista, serena i moderna, que contrasta amb la complexitat urbana de l’entorn. L’edifici es presenta com un paral·lelepípede blanc de línies netes, de tres plantes en alçada visibles des de la Ronda de Dalt, que s’estenen a dues plantes més subterrànies, destinades a serveis interns i aparcament.

La façana, definida per dues franges horitzontals i pilars cilíndrics, ofereix una imatge sòbria i elegant. Els grans finestrals panoràmics obren vistes cap a la ciutat, el turó del Carmel i el mar, mentre que una terrassa enjardinada orientada a Collserola connecta visualment amb el paisatge natural.

A l’interior, el programa es distribueix en vint sales de vetlla i dues sales de cerimònies, una d’elles subdivisible, amb espais amplis, oberts a la llum natural i als jardins amb influències orientals. La separació clara entre les àrees públiques i les privades, i l’ús de materials nobles com el marbre blanc, reforcen una atmosfera de calma i dignitat.

Aquest tanatori representa un canvi de paradigma en l’arquitectura funerària contemporània, en què el disseny, la llum i el paisatge contribueixen a generar un espai d’acompanyament íntim, sobri i respectuós.

L’Hospital d’Atenció Intermèdia del Parc Sanitari Pere Virgili està situat dins d’un entorn hospitalari consolidat i una topografia urbana singular. L’edifici respon a una arquitectura funcional i adaptada a les necessitats específiques de la rehabilitació i la recuperació clíniques, amb espais pensats per oferir una atenció integral, llum natural, circulacions accessibles i àrees terapèutiques especialitzades.

El centre acull serveis com l’hospital de dia, unitats de fisioteràpia i teràpia ocupacional, i desenvolupa projectes innovadors centrats en la millora del benestar i l’autonomia dels pacients. L’edifici forma part d’un model d’atenció que prioritza la qualitat de vida, l’activitat funcional i el retorn segur a l’entorn domiciliari.