Tens records, imatges o històries dels barris de Nou Barris? Aquest taller és una invitació a compartir la memòria del territori a través de la fotografia i a construir, col·lectivament, el relat del barri.
El Taller de Memòria Fotogràfica, fet en col·laboració amb l’Arxiu Històric de Roquetes – Nou Barris, proposa una trobada oberta on les imatges esdevenen el punt de partida per recordar, conversar i reivindicar el passat recent dels barris. Fotografies anònimes, espais reconeixibles, escenes quotidianes i detalls urbans activen la memòria i ajuden a entendre com ha canviat Nou Barris al llarg del temps.
La sessió serà conduïda per Marta Piera, arquitecta i historiadora de l’art, i està pensada com un espai de diàleg i escolta. No cal tenir coneixements previs: el més important és el coneixement viscut del barri.
Si teniu fotografies antigues, familiars o personals, les podeu portar i compartir amb la resta d’assistents. Si no, també hi sou benvinguts: la mirada, el record i la paraula són igualment valuosos.
Aquest taller és una col·laboració amb l’Arxiu Històric de Roquetes, Nirvana Amaya, historiadora de l’art, arxivista i veïna de Nou Barris, i Marta Piera, historiadora de l’art i arquitecta.

Places limitades.

Contacta amb: openbarri@openhousebarcelona.org

[Visita a càrrec de l’arquitecta i historiadora de l’art Marta Piera]

El Magatzem d’Art Públic de Canyelles està situat dins del Centre de Manteniment Urbà Josep M. Serra Martí, un edifici projectat per Cinto Hom Santolaia i Enric Perica a la Via Favència, 41-47.

Des del 1988, la Direcció d’Arquitectura Urbana i Patrimoni fa servir dos dels espais de l’edifici, que sumen un total de 300 m². L’objectiu és emmagatzemar-hi totes les obres que han estat vandalitzades i estan pendents de restaurar, o les que, per motius diversos, no es poden tornar a exposar a l’exterior.

S’hi troben diferents elements, com ara escultures, elements arquitectònics, mobiliari d’època i material d’arxiu. Per exemple, actualment s’hi troben obres d’autors com Frederic Marès, Josep Clarà, Pau Gargallo, Jaume Martrús i Xavier Corberó.

El mercat de Montserrat, conegut com el mercat vell de Nou Barris, es va construir l’any 1960 segons un projecte dels arquitectes Anglada, Gelabert i Ribes, amb execució de COBEGOSA, una empresa especialitzada en mercats municipals de l’època.

L’edifici respon al model funcional dels anys seixanta, amb planta rectangular, passadissos espaiosos i una organització clara dels espais. És un mercat singular per l’adaptació al pendent del carrer, i la superfície comercial es distribueix en tres nivells, amb zones de venda de producte fresc i altres establiments, connectats mitjançant escales i rampes. Arquitectònicament, destaca la coberta de volta, formada per prefabricats de formigó, que permet un gran espai interior diàfan i dona identitat a l’edifici.

Aquí Open Cuina al Bar Ibañez

El mercat de la Guineueta s’inscriu en el procés de creixement urbà de Nou Barris a partir dels anys cinquanta, quan l’arribada de nova població va fer necessari dotar el barri d’equipaments bàsics. Construït l’any 1965, en un entorn que encara s’estava urbanitzant, l’edifici el va projectar l’estudi Anglada-Gelabert-Ribas i destaca per una arquitectura funcional i flexible, basada en l’ús del formigó vist, l’acer i una estructura de gran llum sense suports interiors. Les claraboies de la coberta li aportaven llum natural i una imatge singular, fet que li va valer ser finalista als Premis FAD d’Arquitectura del 1965.

Entre el 2011 i el 2013, el mercat es va remodelar i ampliar segons un projecte de l’arquitecte Daniel Mòdol, que en va conservar l’estructura original però hi va incorporar una coberta translúcida, una renovació completa de les façanes i un gran voladís obert al passeig de Valldaura que genera una nova plaça pública. La intervenció va modernitzar els serveis i va reforçar el mercat com a equipament de proximitat i espai de vida urbana del barri.

L’Arxiu Històric de Roquetes és un equipament dedicat a preservar i difondre la memòria del barri, estretament vinculat als processos de transformació urbana i social de Nou Barris. Neix de la voluntat veïnal de conservar documents, fotografies i testimonis que expliquen la història quotidiana d’un territori construït, en gran part, a partir de l’autoconstrucció i la lluita col·lectiva per la dignificació urbana. L’arxiu recull i organitza fons documentals relacionats amb el moviment veïnal, l’habitatge, els equipaments, les infraestructures i la vida associativa, i ofereix una mirada complementària a la història oficial de la ciutat.

[Visita a càrrec del personal de les instal·lacions]

L’Estació Distribuïdora de la Trinitat (EDT) distribueix i regula l’entrega d’aigua procedent de l’Estació de Tractament d’Aigua Potable (ETAP) del Ter als diferents pisos de la xarxa arterial de Barcelona. Aquesta infraestructura consta, entre altres elements, de dues centrals subterrànies de generació elèctrica, una estació de bombament al pis 200, 5 dipòsits de regulació, 400 metres de galeries i 3.000 metres de canonades que uneixen els diferents elements funcionals de les instal·lacions.

Els dipòsits d’emmagatzematge de l’ETAP del Ter enllacen directament amb el pis de cota 130, que és el que té un consum més elevat de la xarxa. Quatre alternadors aprofiten l’energia de l’aigua en caure fins als pisos de cotes 100 i 70. Al mateix temps, l’energia generada alimenta l’estació d’impulsió del pis 200 i, en connexió amb la xarxa exterior elèctrica, es compensen els superàvits o els dèficits produïts. Sis obturadors de disc en paral·lel garanteixen l’entrada d’aigua als diferents dipòsits en cas d’avaria dels grups alternadors.

Situada dins del conjunt assistencial de les Llars Mundet, aquesta església va ser projectada per l’arquitecte Manuel Baldrich i inaugurada l’any 1957, amb una clara inspiració en l’arquitectura nòrdica, especialment en l’obra d’Alvar Aalto. Forma part d’un ambiciós projecte residencial i sanitari finançat per l’empresari català Artur Mundet, amb la voluntat de donar resposta a les necessitats de col·lectius vulnerables.

L’edifici presenta una planta en creu llatina, amb una nau única coberta a dues aigües i acabada amb un absis poligonal. A l’exterior, destaca el campanar exempt, de 45 metres d’alçada, de maó vist i coronat per una creu metàl·lica. La façana principal està decorada amb el gran relleu El Salvador emparant la humanitat sofrent, obra d’Eudald Serra, i precedida d’un porxo de formigó armat.

L’interior és especialment ric pel que fa al tractament artístic: grans vitralls de colors recorren els murs laterals, amb obres de Jordi Domènech, Joan Vila i Grau i Will Faber, que combinen tècniques artesanes i llenguatges contemporanis per reforçar el missatge simbòlic de l’espai. El presbiteri està presidit per una escultura d’alabastre de la Puríssima, obra de Joan Rebull, i per una pintura mural abstracta de Joan Josep Tharrats.

L’altar major i el mobiliari litúrgic van ser dissenyats per Josep Maria Subirachs, incloent-hi el crucifix de ferro, la pica baptismal i els ambons. L’obra transmet una profunda renovació estètica i simbòlica de l’espai religiós de postguerra, i incorpora llenguatges moderns i materials contemporanis amb un alt valor espiritual.

El palau d’Alfarràs és el resultat d’un llarg trajecte històric que comença amb la construcció de la torre defensiva al segle XI. Un segle més tard, s’hi van afegir diverses edificacions i va passar a ser una finca agrícola fins que, a finals del segle XIV, la propietat va ser adquirida per Jaume de Vallseca, membre d’un dels llinatges més poderosos de Barcelona.

Al segle XVIII, els Llupià, descendents dels Vallseca i hereus de la finca, van adquirir finques veïnes i, alhora, van refer l’edifici principal. L’any 1789, Joan Antoni Desvalls (1740-1820), marquès d’Alfarràs i de Llupià, va heretar la propietat de la seva mare i va tornar a ampliar la finca. Mentre hi duia a terme diverses obres de millora, també va iniciar la construcció del jardí.

Passada la guerra del Francès, els seus hereus van mantenir la voluntat de millorar la finca, i una de les primeres actuacions va ser construir el jardí dels Boixos, a partir del projecte de l’artífex suís Domenico Bagutti (1760-1837), que treballava per a la família Desvalls des del 1799.

Entre el 1845 i el 1847, es va dur a terme la reforma general de la façana del palau i la construcció de les ales laterals, que defineixen la plaça circular d’entrada. És en aquest període que el pintor Lluís Rigalt (1814-1894) va decorar les façanes amb estucats al fresc jugant amb un repertori de formes d’inspiració neoàrab i neogòtica. Cap al 1860, s’hi va afegir un nou cos de planta rectangular, on es van fer, a la primera planta, les anomenades sales nobles.

La família Desvalls va ostentar la propietat fins al 1967, any en què la finca va passar a mans de l’Ajuntament de Barcelona, que la va obrir com a parc públic l’any 1972. Des del 1993, una part del palau ha estat utilitzada pel Centre de Formació del Laberint, per impartir cursos i tallers de jardineria, agricultura i biodiversitat. L’any 2025, s’hi han dut a terme les darreres obres de millora, amb l’objectiu de recuperar-ne els elements singulars i obrir l’espai a la ciutadania.

font: https://ajuntament.barcelona.cat/espaisverds/ca/els-parcs-i-jardins/els-parcs-i-jardins-de-barcelona/rutes-i-visites/palau-del-marques-dalfarras-al

L’Hospital d’Atenció Intermèdia del Parc Sanitari Pere Virgili està situat dins d’un entorn hospitalari consolidat i una topografia urbana singular. L’edifici respon a una arquitectura funcional i adaptada a les necessitats específiques de la rehabilitació i la recuperació clíniques, amb espais pensats per oferir una atenció integral, llum natural, circulacions accessibles i àrees terapèutiques especialitzades.

El centre acull serveis com l’hospital de dia, unitats de fisioteràpia i teràpia ocupacional, i desenvolupa projectes innovadors centrats en la millora del benestar i l’autonomia dels pacients. L’edifici forma part d’un model d’atenció que prioritza la qualitat de vida, l’activitat funcional i el retorn segur a l’entorn domiciliari.

El col·lectiu Ruderal neix a Vallcarca per defensar el dret a l’habitatge i lluitar contra l’especulació al barri, amb l’objectiu de promoure models alternatius que ajudin a reconstruir el teixit comunitari. El model de cessió d’ús es basa en la propietat col·lectiva i el dret d’ús dels habitatges per part de les persones sòcies, mitjançant una aportació inicial i quotes mensuals, tot garantint estabilitat i assequibilitat sense ànim de lucre.

L’edifici, dissenyat amb criteris de sostenibilitat i amb una arquitectura que busca integrar-se amb l’entorn, connecta el carrer amb uns horts públics a través d’un volum permeable i obert. Es construeix al voltant d’un gran pati central, que actua com a espai de trobada i accés als habitatges, i incorpora espais comuns, com bugaderies, sales d’ús compartit, una coberta activa i un aparcament per a bicicletes. Amb diverses tipologies d’habitatge que responen a formes de vida diverses, el projecte vol ser una eina per garantir el dret a l’habitatge, fomentar la vida comunitària i promoure un model urbà més just i sostenible.

Amb origen a la dècada de 1930 com a hospital militar, l’actual edifici històric del Parc Sanitari Pere Virgili forma part d’un recinte sanitari amb un marcat valor arquitectònic i urbanístic. Concebut inicialment com a infraestructura amb un ús exclusivament militar, la seva arquitectura respon als criteris constructius de l’època: solidesa, funcionalitat i sobrietat formal. Destaca per la presència de galeries subterrànies, espais de comunicació vertical i grans volums organitzats en pavellons.

Amb la seva reconversió, a final del segle XX, l’edifici esdevé part d’un complex públic obert a la ciutadania, on l’accessibilitat, la llum natural i les zones verdes passen a tenir un paper fonamental. Actualment, allotja serveis sanitaris i gestiona infraestructures dins d’un espai de més de 50.000 m², gairebé la meitat dels quals estan destinats a espais verds. Des del 1999, forma part del Parc Sanitari Pere Virgili, una institució pública referent en salut, docència i recerca.

Antiga masia i residència del segle XIX situada a la part més fonda de Vallcarca, a prop de la confluència entre la riera de Vallcarca i el torrent de la Farigola. És un dels edificis més antics de la part baixa de Vallcarca i un dels més notables del barri. Durant el primer terç del segle XX, va acollir una escola, el Colegio Nuevo, el segon centre educatiu que hi va haver a Vallcarca, a més de l’escola La Farigola.

Gràcies a l’esforç veïnal, que, en el marc d’unes jornades participatives, l’any 2014, va establir que aquest espai es rehabilités i es convertís en equipament cultural de proximitat, es va decidir, a través d’un concurs públic, rehabilitar-lo amb l’objectiu de fer-hi un casal de barri accessible a tothom.

L’objectiu principal d’aquest projecte és consolidar el Casal de Barri de Can Carol com un centre social i cultural autogestionat basat en la tradició de la cultura popular i alternativa al barri i la seva evolució social. Sempre pendent d’adaptar-se a les necessitats i les tendències actuals de les persones que el facin servir, el centre vol donar suport a creadores i difondre aquesta cultura popular.

Amb una situació privilegiada, a la zona més exclusiva de la ciutat, The One Barcelona és un nou hotel de 5*GL amb un interiorisme sofisticat que inspira l’elegància i la distinció. L’ús de les gammes cromàtiques suaus amb alguns tocs de color que aporten les obres d’art i les tapisseries, juntament amb la llum natural i els materials nobles, com marbres i fustes especials, tenen un paper important i creen un ambient de luxe atemporal. L’establiment, un projecte realitzat en col·laboració amb el prestigiós dissenyador Jaime Beriestain, ofereix habitacions àmplies i lluminoses, el Somni Restaurant & Cocteleria, el Despacio Spa at The One, una plunge pool exclusiva per a hostes situada a l’última planta, i l’impressionant Mood Rooftop Bar, amb vistes panoràmiques de la ciutat.

Inaugurat l’any 1929, el projecte va néixer amb l’objectiu de concentrar l’essència arquitectònica i cultural dels diferents pobles peninsulars per impressionar els visitants a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.
Acordada la seva construcció sota la direcció de l’arquitecte Francesc Folguera i amb la col·laboració de Miquel Utrillo, enginyer i pintor, Ramon Reventós, arquitecte, i Xavier Nogués, dibuixant i pintor, van emprendre una sèrie de viatges a més de 1.600 poblacions per inspirar-se abans de projectar-lo. La idea inicial era enderrocar-lo quan s’acabés l’Exposició Internacional, però els seus creadors van acordar que s’havia de concebre com un projecte perdurable, tal com va acabar passant.
El Poble, recinte emblemàtic de la ciutat de Barcelona, inclou 117 edificis a escala real que repliquen construccions de quinze regions espanyoles, entre les quals s’inclou una muralla defensiva, amb baluards i portal, una església, un monestir, una plaça major, un ajuntament, places, carrers i fonts, entre d’altres. Hi estan representats tots els estils, des del romànic fins al barroc.
Avui en dia, el Poble Espanyol és un equipament cultural obert a la ciutat on es fan diferents activitats familiars, concerts i exposicions, en un entorn natural com és la muntanya de Montjuïc.

El projecte de la seu de la Casa SEAT s’ha regit dins la volumetria existent del volum inferior (planta baixa i cinc pisos) de l’antic gratacels del Deutcshe Bank, i ha construït un nou passatge per a vianants que comunica els Jardinets de Gràcia amb l’església de Nostra Senyora de Pompeia i fa més permeable l’entorn urbà. Es tracta d’una façana estructural  (superposada als suports perimetrals existents) que forma una retícula compositiva amb grans finestrals sobre l’avinguda Diagonal, i deixa una façana posterior totalment cega sobre el passatge. Una marquesina de sis metres d’alçada que s’obre al con visual del vianant envolta tot el volum.