Per raons alienes a l’organització, aquest espai ja no forma part de la programació del festival.

El restaurant Direkte canvia d’entorn, des de la Boqueria fins a l’Eixample. El xef Arnau Muñío s’allibera de les limitacions dels 14 metres quadrats de Direkte Boqueria i amplia la capacitat de sala i cuina, però mantenint el concepte de barra japonesa que el caracteritza.

El Palau Güell va ser construït per Antoni Gaudí entre el 1886 i el 1890 per encàrrec de l’industrial, polític i mecenes barceloní Eusebi Güell Bacigalupi, i destaca per la concepció innovadora de l’espai i pel tractament de la llum. Gaudí introdueix al Palau solucions variades, basades en plantejaments molt personals i en formes expressives fruit de la seva imaginació, a partir de la utilització de materials nobles, com el marbre, la ceràmica i el ferro forjat, entre d’altres.
Des del 1945, és propietat de la Diputació de Barcelona, i va reobrir les portes el 2011, després de diverses restauracions. L’any 1984, va ser inscrit a la llista de Patrimoni Mundial per la Unesco, pel seu valor universal i excepcional. Es pot considerar que el Palau Güell conté l’essència de tota l’obra posterior de l’arquitecte, i esdevé imprescindible per entendre la seva arquitectura.

Edifici situat la rambla del Centre, emmarcat entre el Teatre del Liceu i el Teatre Principal. Es va reformar entre el 1863 i el 1864, amb el mestre d’obres Pere Casany, per encàrrec de la família Güell. Va ser la residència d’Eusebi Güell al llarg d’una dècada, fins al seu matrimoni.
Des de l’any 1892, al principal s’hi ubica el Centro Galego de Barcelona. Aquesta institució manté el ferm compromís de mantenir la identitat gallega i projectar la cultura de Galícia a Catalunya, desenvolupant activitats per divulgar la idiosincràsia, la cultura i els costums gallecs entre els socis, els seus descendents i el públic en general. Disposa de la Biblioteca Otero Pedrayo, especialitzada en temes gallecs, amb obres de literatura, història, geografia, tradicions populars, música, guies de Galícia i bibliografia sobre el Camí de Santiago, entre d’altres.

Enmig de la quotidianitat veïnal del Farró, es troben les Mont-rogenques, dos habitatges dins d’una casa unifamiliar amb una llarga història constructiva. La casa és la rehabilitació d’una construcció amb dues etapes clarament diferenciades: la primera respon a una edificació rural del primer terç del segle XIX, la segona a una ampliació modernista de principis del segle XX. El projecte recupera les dues cases de cós originals, i alhora dona valor als espais i els elements de l’època modernista posterior: galeries, vitralls de colors, terres de mosaic hidràulic i voltes, entre d’altres.
Els habitatges es componen de diferents sales successives, sense un ús preestablert, que donen valor a l’equitat habitacional i aposten per la flexibilitat. La transició entre aquestes sales es fa a través de grans portals, que enriqueixen la circulació i esdevé més complexa i dinàmica.
Les sales centrals, que són les úniques que es comuniquen entre elles verticalment, són alhora un gran pati interior que es converteix en l’eix articulador de cada casa.
La galeria i el pati generen un coixí tèrmic i és on confereixen la resta de sales, recuperant i valorant la importància d’aquests espais vernacles oblidats.

Per raons alienes a l’organització, aquest espai ja no forma part de la programació del festival.

Als inicis, l’edifici, situat al xamfrà del carrer de Balmes amb la Gran Via de les Corts Catalanes, estava destinat a habitatge. Durant la Guerra Civil, va quedar tan malmès que es va reconstruir, a càrrec de l’arquitecte Lluís Bonet i Garí, per allotjar la delegació de Barcelona de l’Institut Nacional de Previsió. A partir del 1983, l’edifici va passar a ser la seu central l’Institut Català de la Salut, quan es va dur a terme el traspàs de les competències de salut a la Generalitat de Catalunya.

L’edifici fa façana als dos carrers on està situat i al xamfrà, on té l’entrada principal, que culmina en un gran atri central. Les diferents façanes estan dividides en tres elements principals: baixos, un cos de cinc plantes pis i l’àtic. La distribució interior recorda l’estratègia de la Pedrera: situar les cambres a tocar de la façana, cosa que comporta que la circulació es produeixi a través dels patis interiors, d’una mida més generosa que la típica de la resta d’edificis de l’Eixample. L’edifici segueix un estil que, tot i adaptar-se a la moda historicista que es va imposar durant la dictadura franquista, compleix les regles de l’arquitectura clàssica.

Edificació senyorial del segle XVIII que, des de l’any 1907, acull la seu de l’entitat cultural Ateneu Barcelonès i que, al llarg de la història, ha sofert diverses transformacions. L’any 1906, mitjançant una reforma respectuosa, es va adequar l’espai de la planta noble per acollir-hi la biblioteca; però, a finals dels anys seixanta, sota els efectes del franquisme, es va construir una remunta de tres plantes que malmetia la lectura de l’edifici original. Finalment, una darrera rehabilitació va posar en ordre les diferents intervencions del passat, potenciant-ne els elements més característics i millorant-lo tècnicament i arquitectònica, per adequar-lo a les necessitats actuals. De l’edifici original encara en destaca l’accés, mitjançant un pati espaiós d’escala coberta; la decoració d’alguns salons i la biblioteca, amb pintures de Francesc Pla (segle XVIII), i un jardí original a l’altura del pis principal, mostra d’estil romàntic del segle XIX.

L’entitat es va fundar l’any 1860 amb el nom d’Ateneo Catalán, amb l’objectiu de ser un centre promotor de la cultura, i va passar a dir-se Ateneu Barcelonès l’any 1872. Enguany, l’Ateneu Barcelonès celebra el 150è aniversari.

El Palau Nacional, construït per a l’Exposició Internacional de l’any 1929, és un edifici de gairebé 50.000 m² que s’adscriu als models del classicisme acadèmic imperants a l’època. La decoració interior del palau es va encarregar a reconeguts pintors i escultors del moment, representants, majoritàriament, del moviment estètic i cultural del noucentisme. Actualment, després d’una reforma important, a càrrec de Gae Aulenti, que va tenir lloc als anys noranta, acull la seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

El Pavelló de Barcelona, obra simbòlica del moviment modern, es va dissenyar com a pavelló nacional d’Alemanya per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Construït amb vidre, travertí i diferents classes de marbre, el Pavelló es va concebre per allotjar-hi la recepció oficial, presidida pel rei Alfons XIII al costat de les autoritats alemanyes. Un cop passada la clausura de l’Exposició, el 1930, el Pavelló es va desmuntar. La significació i el reconeixement del Pavelló van fer pensar en la seva possible reconstrucció, que es va consumar el 1986.

Som davant la construcció de 200 metres de túnels d’una alçada de 2,10 metres i una amplada variable entre 1,5 i 2 metres, que disposava de lavabos, font, infermeria, sala d’infants i llar de foc, entre altres peces. És un bon exemple dels refugis construïts durant la Guerra Civil a Barcelona i permet sentir la brutalitat de les guerres i l’esforç dels ciutadans en la cerca de la supervivència.

Josep Lluís Sert, un dels grans artífexs del GATCPAC i gran amic de Joan Miró, va projectar un museu racionalista que emfasitzava els trets principals de l’arquitectura mediterrània (el pati, les cobertes amb ús de terrat i el control de la llum), al mateix temps que demostrava un control de les formes i les proporcions amb gran imaginació i fantasia. L’ampliació la va dur a terme Jaume Freixa, deixeble i amic de Sert, basant-se, sobretot, a aconseguir una circulació contínua que unís els antics espais amb les noves zones del museu.

Aquest edifici residencial, tot un símbol de Nou Barris, és un bon mirador que acull un punt d’informació del Parc de Collserola. L’edifici també es coneix popularment com a castell, per l’aire medievalista, que es manifesta en les obertures de mig punt i el coronament a base de merlets, que evoquen una fortificació. Van ser els primers elements que es van recuperar, quan es va rehabilitar.

L’edifici del Pavelló de la República és una rèplica de l’edifici que la República Espanyola va encarregar als arquitectes Josep Lluís Sert i Luis Lacasa, per tal de representar-la, en plena Guerra Civil espanyola, a l’Exposició Internacional de París del 1937. Construït amb una gran limitació de materials d’acord amb les circumstàncies d’aquell difícil moment, va suposar una important fita arquitectònica. Al pati obert, Picasso hi va exposar el famós Gernika, i avui n’hi podem veure una reproducció.