L’arquitectura de Juno House combina espais dissenyats per a la relaxació i el creixement personal, amb materials naturals i una il·luminació acollidora. L’interiorisme fomenta la col·laboració i la connexió, amb zones flexibles per a fitnes, meditació i benestar emocional. Cada detall està pensat per empoderar les dones, oferint un espai on puguin equilibrar la seva vida personal i professional. Juno House actua com a catalitzador de sinergies, promovent el lideratge femení i la innovació a través d’un entorn que celebra la diversitat i la creativitat.

L’orde de la Mercè es va fundar a Barcelona el 1218, després de l’aparició de la Mare de Déu a Pere Nolasc. Inicialment, era una confraria dedicada al rescat de captius, i van gestionar l’Hospital de Santa Eulàlia. El 1232, es van adquirir terrenys per construir-hi una església, un claustre i, més tard, un convent. Entre el 1605 i el 1653, es va aixecar un nou edifici, sota la direcció de Jeroni Santacana, amb un claustre de dos pisos amb arcs de mig punt sobre columnes. La façana barroca és obra de Jaume Flori. El 1846, el convent es va convertir en caserna militar, i el 1926 es va construir la façana monumental del passeig de Colom, obra neoclassicista d’Adolf Florensa. L’edifici va sofrir múltiples transformacions al llarg dels segles, amb la qual cosa s’ha convertit en un espai amb gran importància històrica i arquitectònica.

Es tracta de la primera obra important acabada per Domènech Estapà, per acollir la seu de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB). La reforma es va centrar en una nova façana i la construcció de dos observatoris retirats del pla de façana, predecessors de l’Observatori Fabra, construït pel mateix arquitecte el 1094.
A l’interior de l’edifici, hi destaquen la Sala d’Actes i les pintures murals de Fèlix Mestres, i la Sala dels Rellotges, amb una col·lecció espectacular de mecanismes com el rellotge astronòmic d’Albert Billeter, guanyador de la Medalla d’Or a l’Exposició Universal del 1888.
Des del 2015, s’hi han fet diverses intervencions per adaptar-ne l’ús a les noves normatives de seguretat i prevenció davant d’incendis, així com també per preservar-ne els elements patrimonials.

Edificació senyorial del segle XVIII que, des de l’any 1907, acull la seu de l’entitat cultural Ateneu Barcelonès i que, al llarg de la història, ha sofert diverses transformacions. L’any 1906, mitjançant una reforma respectuosa, es va adequar l’espai de la planta noble per acollir-hi la biblioteca; però, a finals dels anys seixanta, sota els efectes del franquisme, es va construir una remunta de tres plantes que malmetia la lectura de l’edifici original. Finalment, una darrera rehabilitació va posar en ordre les diferents intervencions del passat, potenciant-ne els elements més característics i millorant-lo tècnicament i arquitectònica, per adequar-lo a les necessitats actuals. De l’edifici original encara en destaca l’accés, mitjançant un pati espaiós d’escala coberta; la decoració d’alguns salons i la biblioteca, amb pintures de Francesc Pla (segle XVIII), i un jardí original a l’altura del pis principal, mostra d’estil romàntic del segle XIX.

L’entitat es va fundar l’any 1860 amb el nom d’Ateneo Catalán, amb l’objectiu de ser un centre promotor de la cultura, i va passar a dir-se Ateneu Barcelonès l’any 1872. Enguany, l’Ateneu Barcelonès celebra el 150è aniversari.

El Palau Nacional, construït per a l’Exposició Internacional de l’any 1929, és un edifici de gairebé 50.000 m² que s’adscriu als models del classicisme acadèmic imperants a l’època. La decoració interior del palau es va encarregar a reconeguts pintors i escultors del moment, representants, majoritàriament, del moviment estètic i cultural del noucentisme. Actualment, després d’una reforma important, a càrrec de Gae Aulenti, que va tenir lloc als anys noranta, acull la seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

El Pavelló de Barcelona, obra simbòlica del moviment modern, es va dissenyar com a pavelló nacional d’Alemanya per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Construït amb vidre, travertí i diferents classes de marbre, el Pavelló es va concebre per allotjar-hi la recepció oficial, presidida pel rei Alfons XIII al costat de les autoritats alemanyes. Un cop passada la clausura de l’Exposició, el 1930, el Pavelló es va desmuntar. La significació i el reconeixement del Pavelló van fer pensar en la seva possible reconstrucció, que es va consumar el 1986.

Antic parc de bombers del Poble-sec, aixecat per a l’Exposició Internacional del 1929, i reconvertit en un nou equipament, part de la xarxa d’espais culturals Montjuïc, Muntanya dels Museus. El nou projecte suposa una rehabilitació integral per aconseguir la major transparència entre els diferents espais expositius, fent servir, majoritàriament, el vidre en el nou cos i amb noves obertures als murs interiors, emmarcant així l’estructura de maó i acer.

Aquest edifici residencial, tot un símbol de Nou Barris, és un bon mirador que acull un punt d’informació del Parc de Collserola. L’edifici també es coneix popularment com a castell, per l’aire medievalista, que es manifesta en les obertures de mig punt i el coronament a base de merlets, que evoquen una fortificació. Van ser els primers elements que es van recuperar, quan es va rehabilitar.

L’Escola Josep Maria Jujol integra, com a part de la zona d’esbarjo, les naus modernistes que formaven part del taller de fabricació de mecanismes de seguretat que Josep Maria Jujol va bastir per a l’industrial Pere Manyach. Es tracta d’una gran nau coberta de dents de serra, feta amb voltes amb tirants. Al costat sud, apareixen arrenglerades unes claraboies arrodonides i contrapesos de rajols, que constitueixen els elements més espectaculars de la construcció.

Projectat com a residència unifamiliar, és un exemple atípic d’edifici exempt, emplaçat seguint l’alineació de la cantonada. Les façanes estan plantejades de manera eclèctica i afrancesa¬da, sense excloure, però, elements de caire modernista, com el gran finestral ovalat del menjador, obert sobre la Diagonal. Arran de la instal•lació del Círculo Ecuestre a l’edifici, el 1948, s’hi va construir un cos adossat amb planta baixa i terrat, actual¬ment modificat.

Edifici d’habitatges en cantonada, construït seguint els esquemes modernistes, quan la majoria dels arquitectes ja havien abandonat aquesta estètica. Construït amb clares influències gaudinianes (finestres i coronament de l’edifici), en destaca la porta principal de l’avinguda Diagonal, coronada per una tribuna tancada per columnes esveltes, que formen una espècie de galeria al pis principal. També val la pena ressaltar el sòcol exterior de pedra (resseguint les obertures), el vestíbul (que comunica amb el pati interior d’illa) i l’escala (treballada en detall amb una decoració extraordinària).

Es visitaran i s’explicaran els vestíbuls de la Casa Sayrach i la Casa Montserrat (carrer d’Enric Granados, cantonada avinguda Diagonal).

Centre d’arquitectura i recerca contemporània dedicat a fomentar la passió d’Enric Miralles per la innovació i l’experimentació en l’àmbit de l’arquitectura i el disseny, amb l’objectiu principal de preservar el seu llegat.

Està situat al mateix edifici que acull l’estudi d’arquitectura Miralles Tagliabue EMBT i on es troba el Centre de Documentació i Arxiu Enric Miralles. La Fundació acull diversos tipus d’activitats, com ara workshops, festivals d’art i exposicions, que s’enfoquen tant en l’arquitectura contemporània com en l’arxiu de la fundació, particularment, en la col·lecció de maquetes, collages i dibuixos originals de l’arquitecte, del qual enguany es commemoren els vint-i-cinc anys de la seva mort.

Reforma d’una casa catalogada, situada en un dels carrers principals del call. La casa respon a una quarta part d’un antic palau del qual s’havien restaurat les façanes als anys seixanta i no es podien modificar. La intervenció ha volgut, sobretot, recuperar part del pati original: d’una banda, enderrocant forjats afegits que l’amagaven; de l’altra, construint-hi una nova escala d’acer que permet retrobar una presència imaginària de l’escala original medieval.

Anomenat «Edifici Vell», és una construcció marcada per la posició del Saló de Cent i el pati d’entrada, resultat d’adaptacions al llarg de sis-cents anys. El 1373 es construí el Saló de Cent, primera edificació explícita per acollir les reunions del Consell de Cent Jurats. Era una sala al pati de la casa de l’escrivà del Consell i fou encarregada al mestre Pere Llobet. A posteriori, l’arquitecte Arnau Bargués féu la porta per a les noves dependències al carrer de la Ciutat. Al segle XIX, es duu a terme l’aixecament d’una nova façana, encarada a la plaça de Sant Jaume.

Inaugurat sis mesos després del Gran Teatre del Liceu, hi destaquen les seves dependències de decoració modernista. A més a més del mobiliari i de l’interiorisme, el Cercle és una mostra viva de l’art dels millors artistes catalans de l’època. Té un interès particular la decoració amb murals d’Antoni Martí i l’important conjunt modernista constituït pels vitralls d’Oleguer Junyent, els elements decoratius de Josep Pascó i Alexandre de Riquer i, sobretot, els dotze plafons de Ramon Casas al saló de la Rotonda.