Antic hospital de clergues de Sant Saver, situat en l’àrea de l’antiga muralla romana i fundat el 1412 per Jaume Aldomar, prevere i beneficiat de la catedral de Barcelona. Aquest centre sanitari, d’estil renaixentista, tenia la finalitat d’acollir clergues i religiosos sense recursos. Aquesta institució va funcionar com a hospital fins al 1925, any en què es va traslladar a les Corts. A partir de llavors, l’edifici va passar a mans privades, fins a arribar a la família Casacuberta-Marsans.

Des de finals de l’any passat, la Col·lecció Casacuberta Marsans té la seu en aquesta construcció de principis del segle XV, situada al carrer de la Palla de Barcelona. Ara recuperada com a seu expositiva, ocupa l’espai on hi havia hagut l’església, les dependències eclesiàstiques, el claustre i les seves estances annexes. La rehabilitació, a càrrec de Garcés – De Seta – Bonet Arquitectes, ha tingut com a idea central restituir la memòria de l’edifici i habilitar un nou espai expositiu per allotjar la Col·lecció Casacuberta Marsans i diferents propostes temporals relacionades.

L’edifici Vilella és una joia patrimonial del barri del Poble-sec, construït a principis del segle XX per l’arquitecte Salvador Puiggròs. Originalment, va acollir la fàbrica de sifons Vídues Vilella, com encara recorda la façana característica, amb un gran frontó de línies arrodonides i el nom de la marca ben visible. Al llarg dels anys, l’espai ha anat canviant d’ús, des d’equipament cultural fins a escenari de teatre experimental, i actualment acull un projecte singular: l’Arxiu de Rajoles Hidràuliques, un espai dedicat a recuperar i difondre aquest element clau de la nostra arquitectura domèstica.

Amb una superfície de 500 m² i tres accessos diferenciats, l’edifici està dividit en diversos ambients, que permeten descobrir una part destacada de la col·lecció de rajoles i conèixer de prop un taller actiu especialitzat en la restauració i la creació de mosaic hidràulic.

Tot i que l’espai encara no ha obert oficialment al públic, ja s’hi treballa intensament: s’hi netegen i restauren peces originals, es recuperen mosaics malmesos i es transformen en objectes nous, tant decoratius com funcionals. A més, s’hi preparen tallers de creació artesanal de rajoles, dirigits per l’artesana Alicia Cifuentes, especialista en mosaic hidràulic i poliment de sòls, amb l’objectiu de preservar i transmetre aquest patrimoni viu.

Aquest habitatge rehabilitat integralment se situa en un bloc plurifamiliar de 13 plantes construït als anys 60 al barri de Sarrià-Sant Gervasi, al costat de Pedralbes. El projecte organitza, des de l’accés, una gran zona comuna oberta (sala, menjador i cuina) orientada al sud-est i una seqüència d’espais privats i semiprivats cap a l’est.

Un nucli central compacte, que agrupa serveis i estances menors, actua com a gran articulador del conjunt, i permet fer un recorregut circular i continu a l’habitatge. D’aquesta manera, es potencia la fluïdesa de l’espai entre les diferents zones amb llargues connexions visuals entre estances i cap a l’exterior, i, alhora, s’aconsegueix un aprofitament màxim de la llum natural cap a l’interior. Una construcció acurada i precisa està acompanyada de l’ús de materials nobles i clars.

El confort climàtic s’assoleix per mitjà d’estratègies passives, com ara la ventilació creuada i la llum tamisada, complementades amb sistemes actius d’aerotèrmia per a aigua calenta sanitària, terra radiant i climatització per aire, cosa que garanteix l’eficiència energètica i el benestar ambiental.

La intervenció transforma la manera de viure l’espai, realçant la qualitat espacial, lumínica i sensorial de l’hàbitat.

Els orígens de l’Escola es remunten al 1851 –enguany comencen les celebracions del 175è aniversari, fins a l’octubre del 2026–. La seu de l’Escola va estar en tres edificis que no s’havien dissenyat específicament per a aquesta finalitat: antic convent de Sant Sebastià (on ara acaba la Via Laietana), Universitat Literària (seu de la UB, a la plaça de la Universitat) i antiga fàbrica Batlló (recinte de l’Escola Industrial, al carrer del Comte d’Urgell). L’edifici de la zona universitària va ser el primer que es va dissenyar específicament per a l’Escola, situat en una zona que tot just es començava a edificar.

El projecte va ser eximit de concurs públic i es va decidir que el realitzés professorat de l’Escola d’Arquitectura. Robert Terradas va ser l’escollit per fer el projecte, entre el 1960 i el 1964, l’any de la inauguració, i ho va fer mentre era director de l’Escola d’Arquitectura.

El projecte constava d’un edifici definit com a aulari (amb planta en forma d’H i d’onze pisos d’alçada), un edifici d’administració (que fa façana amb l’actual avinguda Diagonal), set pavellons (destinats principalment a laboratoris) i un reactor nuclear (que es va inaugurar el 1962). A l’edifici d’administració, destaca una marquesina molt gran que cobreix un vestíbul exterior i que se sosté amb una estructura molt esvelta que permet que entri molta llum al vestíbul interior.

Les plantes de l’edifici alt són gairebé diàfanes, ja que les dues torres que el formen se sustenten sobre pilars situats a la façana. El travesser que uneix les dues torres hi està subjectat i, per tant, no té pilars. Aquest edifici va formalment de la planta 2 a la 11. A sota, hi ha unes altres construccions que, pel que fa a l’ús, es considera que en formen part; però, de fet, tenen estructures independents.

Els pavellons tenien, majoritàriament, un disseny molt industrial (que s’ha anat perdent amb les reformes), amb la intenció de submergir els alumnes de l’Escola en l’aspecte i l’ambient de les fàbriques de l’època. Cal tenir present que Terradas havia projectat, uns anys abans, la fàbrica de l’Empresa Nacional de Motores de Aviación S.A. (ENMASA), i, per tant, coneixia bé aquest entorn.

El conjunt s’ha vist afectat per canvis importants:

– Construcció del gimnàs de la UPC (1990) on hi havia hagut un dels carrerons de servei.

– Enderroc del reactor nuclear (2005) i del pavelló A (2006).

– Construcció de l’edifici C’ (Pere Joan Ravetllat i Carme Ribas, juntament amb JG Associats, 2008) on hi havia hagut el reactor.

– Projecte del nou edifici L (Josep Lluís Mateo, MAP Arquitectes i IDOM, 2006) on hi havia hagut l’aparcament i el pavelló A, que es va començar a construir però només es va arribar a la rasant.

Aquest any, s’ha presentat un nou projecte per a l’edifici L (TAC Arquitectes, A&LL i TYPSA, 2025), que s’ha d’aixecar sobre la part que ja està construïda. Probablement, quan es faci la visita hi haurà les maquetes al vestíbul.

Situat al barri d’Horta, en un entorn de forts desnivells topogràfics i al costat del cementiri històric, aquest tanatori és un dels exemples més destacats de la nova generació d’equipaments funeraris apareguts a Barcelona després de la liberalització del servei, l’any 1996.

El projecte aposta per una arquitectura racionalista, serena i moderna, que contrasta amb la complexitat urbana de l’entorn. L’edifici es presenta com un paral·lelepípede blanc de línies netes, de tres plantes en alçada visibles des de la Ronda de Dalt, que s’estenen a dues plantes més subterrànies, destinades a serveis interns i aparcament.

La façana, definida per dues franges horitzontals i pilars cilíndrics, ofereix una imatge sòbria i elegant. Els grans finestrals panoràmics obren vistes cap a la ciutat, el turó del Carmel i el mar, mentre que una terrassa enjardinada orientada a Collserola connecta visualment amb el paisatge natural.

A l’interior, el programa es distribueix en vint sales de vetlla i dues sales de cerimònies, una d’elles subdivisible, amb espais amplis, oberts a la llum natural i als jardins amb influències orientals. La separació clara entre les àrees públiques i les privades, i l’ús de materials nobles com el marbre blanc, reforcen una atmosfera de calma i dignitat.

Aquest tanatori representa un canvi de paradigma en l’arquitectura funerària contemporània, en què el disseny, la llum i el paisatge contribueixen a generar un espai d’acompanyament íntim, sobri i respectuós.

L’Hospital d’Atenció Intermèdia del Parc Sanitari Pere Virgili està situat dins d’un entorn hospitalari consolidat i una topografia urbana singular. L’edifici respon a una arquitectura funcional i adaptada a les necessitats específiques de la rehabilitació i la recuperació clíniques, amb espais pensats per oferir una atenció integral, llum natural, circulacions accessibles i àrees terapèutiques especialitzades.

El centre acull serveis com l’hospital de dia, unitats de fisioteràpia i teràpia ocupacional, i desenvolupa projectes innovadors centrats en la millora del benestar i l’autonomia dels pacients. L’edifici forma part d’un model d’atenció que prioritza la qualitat de vida, l’activitat funcional i el retorn segur a l’entorn domiciliari.

El col·lectiu Ruderal neix a Vallcarca per defensar el dret a l’habitatge i lluitar contra l’especulació al barri, amb l’objectiu de promoure models alternatius que ajudin a reconstruir el teixit comunitari. El model de cessió d’ús es basa en la propietat col·lectiva i el dret d’ús dels habitatges per part de les persones sòcies, mitjançant una aportació inicial i quotes mensuals, tot garantint estabilitat i assequibilitat sense ànim de lucre.

L’edifici, dissenyat amb criteris de sostenibilitat i amb una arquitectura que busca integrar-se amb l’entorn, connecta el carrer amb uns horts públics a través d’un volum permeable i obert. Es construeix al voltant d’un gran pati central, que actua com a espai de trobada i accés als habitatges, i incorpora espais comuns, com bugaderies, sales d’ús compartit, una coberta activa i un aparcament per a bicicletes. Amb diverses tipologies d’habitatge que responen a formes de vida diverses, el projecte vol ser una eina per garantir el dret a l’habitatge, fomentar la vida comunitària i promoure un model urbà més just i sostenible.

Amb origen a la dècada de 1930 com a hospital militar, l’actual edifici històric del Parc Sanitari Pere Virgili forma part d’un recinte sanitari amb un marcat valor arquitectònic i urbanístic. Concebut inicialment com a infraestructura amb un ús exclusivament militar, la seva arquitectura respon als criteris constructius de l’època: solidesa, funcionalitat i sobrietat formal. Destaca per la presència de galeries subterrànies, espais de comunicació vertical i grans volums organitzats en pavellons.

Amb la seva reconversió, a final del segle XX, l’edifici esdevé part d’un complex públic obert a la ciutadania, on l’accessibilitat, la llum natural i les zones verdes passen a tenir un paper fonamental. Actualment, allotja serveis sanitaris i gestiona infraestructures dins d’un espai de més de 50.000 m², gairebé la meitat dels quals estan destinats a espais verds. Des del 1999, forma part del Parc Sanitari Pere Virgili, una institució pública referent en salut, docència i recerca.

Edifici d’habitatges situat a la zona de Sant Josep de la Muntanya, en un terreny amb un fort pendent i bones vistes sobre la ciutat. La zona va passar per diverses modificacions urbanístiques, que en van limitar l’edificabilitat i van afavorir la construcció de blocs aïllats de baixa alçada per respectar el paisatge.
El conjunt destaca per la imatge tecnològica, amb elements estructurals visibles i pintats que contrasten amb els panells blancs de façana. La façana sud dona valor a l’estructura, mentre que la façana nord destaca pels accessos i la composició cromàtica. El sistema constructiu i la disposició dels accessos milloren la ventilació, la il·luminació i l’aïllament acústic dels habitatges.
L’edifici té 9 habitatges distribuïts en 6 plantes, i combina pisos i dúplexs. Cada habitatge disposa de menjador, diversos dormitoris, cuina, banys i terrassa. Els accessos es fan mitjançant un nucli exterior que integra escala i ascensor, amb passeres que connecten alguns habitatges.
L’estructura es distingeix per ser metàl·lica i prefabricada, amb pilars formats per subpilars rigiditzats i forjats de malla espacial que faciliten voladissos i obertures. Les travades i altres elements metàl·lics garanteixen l’estabilitat davant càrregues horitzontals. L’ascensor, l’escala i les passeres també són metàl·liques, amb acabats industrials.

Antiga masia i residència del segle XIX situada a la part més fonda de Vallcarca, a prop de la confluència entre la riera de Vallcarca i el torrent de la Farigola. És un dels edificis més antics de la part baixa de Vallcarca i un dels més notables del barri. Durant el primer terç del segle XX, va acollir una escola, el Colegio Nuevo, el segon centre educatiu que hi va haver a Vallcarca, a més de l’escola La Farigola.

Gràcies a l’esforç veïnal, que, en el marc d’unes jornades participatives, l’any 2014, va establir que aquest espai es rehabilités i es convertís en equipament cultural de proximitat, es va decidir, a través d’un concurs públic, rehabilitar-lo amb l’objectiu de fer-hi un casal de barri accessible a tothom.

L’objectiu principal d’aquest projecte és consolidar el Casal de Barri de Can Carol com un centre social i cultural autogestionat basat en la tradició de la cultura popular i alternativa al barri i la seva evolució social. Sempre pendent d’adaptar-se a les necessitats i les tendències actuals de les persones que el facin servir, el centre vol donar suport a creadores i difondre aquesta cultura popular.