Després d’un primer edifici provisional construït el 1958, Oriol Bohigas i Josep M. Martorell van projectar la nova església, inaugurada l’any 1966, amb una arquitectura austera i funcional, coherent amb els criteris del moviment modern.

L’edifici s’integra dins el teixit urbà mitjançant volums senzills i materials continus, i queda parcialment ocult darrere dels blocs de maó vist que l’envolten. El principal element recognoscible és el cos vertical blanc, que actua com a campanar i fita urbana, amb una creu al coronament i un relleu de sant Sebastià a la base, obra de l’escultor Lau Feliu Maspons.

L’any 2020, s’hi va dur a terme una reforma que va transformar completament la façana a carrer i va reforçar la integració de l’església dins el conjunt assistencial Som Via, redefinint-ne la presència urbana sense perdre els elements simbòlics essencials.

L’Escola Bressol L’Argimon és un equipament educatiu integrat dins el parc de la Guineueta, concebut per a infants de 0 a 3 anys i estretament vinculat al seu entorn natural i al barri. L’edifici es defineix per una organització geomètrica singular, basada en mòduls hexagonals que estructuren els diferents espais i els relacionen a través d’un nucli central.

Aquesta configuració genera un joc de volums i terrasses entre plantes, així com també patis exteriors, que apareixen entre el parc i el carrer de l’Artesania. La disposició dels espais fomenta la interacció i la continuïtat visual entre les diferents àrees de l’escola, i crea un ambient acollidor i permeable.

L’Ateneu Popular 9 Barris ocupa una antiga planta asfàltica industrial, reconvertida en equipament cultural gràcies a la mobilització veïnal dels anys setanta. El 1977, el veïnat va ocupar i desmantellar la fàbrica, iniciant un procés de transformació que va convertir un focus de contaminació en un espai cultural de referència.

L’edifici es configura com una nau longitudinal de 120 metres, a la qual, l’any 1990, es va afegir una caixa escènica en alçada, projectada per Carles Bel, que va dotar l’espai d’un teatre amb capacitat per a públic i espais d’assaig. Entre el 2009 i el 2010, una nova reforma va redefinir l’edifici, adaptant-lo a les normatives i incorporant-hi una façana de xapa metàl·lica i vidre que li dona la imatge actual. Actualment, l’Ateneu és un centre de creació cultural, vinculat especialment al circ social, i un exemple de com l’arquitectura i l’acció ciutadana poden transformar el patrimoni industrial en un motor cultural i comunitari.

La visita serà exterior, podent utilitzar els serveis de l’Ateneu d’11 a 15 h.

Tens records, imatges o històries dels barris de Nou Barris? Aquest taller és una invitació a compartir la memòria del territori a través de la fotografia i a construir, col·lectivament, el relat del barri.
El Taller de Memòria Fotogràfica, fet en col·laboració amb l’Arxiu Històric de Roquetes – Nou Barris, proposa una trobada oberta on les imatges esdevenen el punt de partida per recordar, conversar i reivindicar el passat recent dels barris. Fotografies anònimes, espais reconeixibles, escenes quotidianes i detalls urbans activen la memòria i ajuden a entendre com ha canviat Nou Barris al llarg del temps.
La sessió serà conduïda per Marta Piera, arquitecta i historiadora de l’art, i està pensada com un espai de diàleg i escolta. No cal tenir coneixements previs: el més important és el coneixement viscut del barri.
Si teniu fotografies antigues, familiars o personals, les podeu portar i compartir amb la resta d’assistents. Si no, també hi sou benvinguts: la mirada, el record i la paraula són igualment valuosos.
Aquest taller és una col·laboració amb l’Arxiu Històric de Roquetes, Nirvana Amaya, historiadora de l’art, arxivista i veïna de Nou Barris, i Marta Piera, historiadora de l’art i arquitecta.

Places limitades.

Contacta amb: openbarri@openhousebarcelona.org

El mercat de la Guineueta s’inscriu en el procés de creixement urbà de Nou Barris a partir dels anys cinquanta, quan l’arribada de nova població va fer necessari dotar el barri d’equipaments bàsics. Construït l’any 1965, en un entorn que encara s’estava urbanitzant, l’edifici el va projectar l’estudi Anglada-Gelabert-Ribas i destaca per una arquitectura funcional i flexible, basada en l’ús del formigó vist, l’acer i una estructura de gran llum sense suports interiors. Les claraboies de la coberta li aportaven llum natural i una imatge singular, fet que li va valer ser finalista als Premis FAD d’Arquitectura del 1965.

Entre el 2011 i el 2013, el mercat es va remodelar i ampliar segons un projecte de l’arquitecte Daniel Mòdol, que en va conservar l’estructura original però hi va incorporar una coberta translúcida, una renovació completa de les façanes i un gran voladís obert al passeig de Valldaura que genera una nova plaça pública. La intervenció va modernitzar els serveis i va reforçar el mercat com a equipament de proximitat i espai de vida urbana del barri.

L’església de l’antic Institut Mental de la Santa Creu, també coneguda com a església de Sant Rafael, forma part del conjunt de l’antic hospital psiquiàtric de Barcelona, construït entre el 1885 i el 1915 segons el projecte de Josep Oriol i Bernadet. És un dels pocs elements que es conserven d’aquest gran complex sanitari, situat a la perifèria de la ciutat.

A diferència de la resta del conjunt, de llenguatge neoclàssic, l’església adopta un estil historicista neomedieval, amb planta de tres naus, dos campanars i una façana còncava pensada per integrar-se en la composició original del recinte. Va deixar de tenir ús religiós l’any 1986, i durant dècades va quedar parcialment soterrada i degradada.

Els darrers anys, s’ha dut a terme la restauració exterior de l’edifici, i se n’ha recuperat la volumetria i el valor patrimonial, mentre queda pendent la rehabilitació dels interiors, que conserven restes decoratives originals interessants.

L’Arxiu Històric de Roquetes és un equipament dedicat a preservar i difondre la memòria del barri, estretament vinculat als processos de transformació urbana i social de Nou Barris. Neix de la voluntat veïnal de conservar documents, fotografies i testimonis que expliquen la història quotidiana d’un territori construït, en gran part, a partir de l’autoconstrucció i la lluita col·lectiva per la dignificació urbana. L’arxiu recull i organitza fons documentals relacionats amb el moviment veïnal, l’habitatge, els equipaments, les infraestructures i la vida associativa, i ofereix una mirada complementària a la història oficial de la ciutat.

La Torre Calinova forma part del conjunt d’habitatges construïts entre el passeig de Verdum, el passeig d’Urrutia, el carrer d’Alsàcia i el carrer de Lorena, en uns terrenys que havien estat ocupats per l’Institut Mental de la Santa Creu i que van quedar lliures arran de l’enderroc de gran part del complex hospitalari. En aquest àmbit, es van desenvolupar els polígons de Barcinova i Calinova, vinculats als processos de transformació urbana de Nou Barris.

L’edifici es va construir entre el 1974 i el 1979, segons un projecte dels arquitectes Josep Anglada Rosselló, Daniel Gelabert i Fontova i José Ribas i González, i respon a una arquitectura residencial pròpia del període, marcada per la densificació vertical i la repetició tipològica, per donar resposta a la demanda d’habitatge. La torre és un testimoni del creixement intens del districte durant la segona meitat del segle XX i permet entendre el pas d’un territori d’origen institucional a un teixit urbà densament residencial.

L’Institut Mental de la Santa Creu, construït per cobrir les mancances que tenien els serveis psiquiàtrics del vell Hospital de la Santa Creu, es va fer realitat gràcies a la constància del doctor Emili Pi i Molist. En un terreny de 20 hectàrees es va construir un vast complex ortogonal d’edificacions comunicades entre si que formen amplis patis interiors de planta rectangular. A partir de 1955 es va iniciar un procés especulatiu que va afectar l’edifici, que va començar a perdre pavellons. Actualment solament sobreviu el cos central de l’antic recinte, que acull les dependències de la seu del districte de Nou Barris i la Biblioteca de Nou Barris.

La primera referència documental de la masia data del 1351, quan les terres van ser establertes en emfiteusi a Berenguer Verdaguer, fet que vincula l’origen de la masia a l’explotació agrícola del territori durant l’edat mitjana. Al llarg dels segles, la finca va mantenir una activitat agrària vinculada al conreu i a la vinya, amb una extensió que arribava fins a l’actual avinguda Meridiana.

A finals del segle XIX, coincidint amb l’agregació de Sant Andreu de Palomar a Barcelona, la propietat va impulsar el procés d’urbanització de les terres, configurant una nova trama de carrers que marcaria el pas definitiu d’un paisatge rural a un teixit urbà. L’edifici conserva la tipologia pròpia de la masia basilical, amb cobertes a dos vessants, un portal d’arc de mig punt adovellat, un rellotge de sol a la façana i un jardí posterior amb una palmera catalogada. L’any 2006, la finca va ser adquirida per l’Ajuntament de Barcelona, que en va impulsar la rehabilitació com a centre cívic, que es va inaugurar el 2013.

El Parc de Bombers de Sant Andreu és un equipament essencial de servei públic que forma part de la xarxa d’emergències de la ciutat. La seva presència al territori respon a la necessitat de donar cobertura ràpida i eficient als barris del nord de Barcelona, en un context de creixement urbà i densificació.

L’edifici respon a una arquitectura funcional i directa, determinada pels requeriments operatius del cos de bombers: rapidesa de sortida, organització clara dels espais i convivència entre les àrees de treball, formació i descans. Tot i el caràcter tècnic, el parc s’integra dins la trama urbana com un equipament de proximitat.

El Cementiri de Sant Andreu de Palomar es va inaugurar l’any 1834, com a necròpolis de l’antic municipi de Sant Andreu, arran de la prohibició de fer enterraments en cementiris parroquials. Va ser el segon cementiri del Pla de Barcelona, després del del Poblenou, i es va construir als terrenys de l’antiga masia de Can Calç, a la perifèria del nucli urbà de l’època.

El recinte va experimentar diverses ampliacions i transformacions, entre finals del segle XIX i mitjan segle XX, amb intervencions d’arquitectes com Pere Falqués i Agustí Domingo i Verdaguer, autor, també, de la façana principal del carrer dels Garrofers. L’actual capella, d’estil organicista, va ser projectada per Ramon Térmens Mauri i acabada el 1958.
El cementiri destaca per la diversitat dels espais, que inclouen un recinte hebreu, el cementiri militar de la ciutat, amb el panteó del Soldat, i tombes molt arrelades a la memòria popular, com la del santet de Sant Andreu.

Can Valent és una antiga masia situada al barri de Porta, vinculada al passat rural de Nou Barris i a l’antic municipi de Sant Andreu. Entre el 2022 i el 2023, la masia va ser objecte d’una rehabilitació integral, finançada amb fons dels Pressupostos Participatius, que va permetre aturar el procés de degradació i recuperar l’estructura i la volumetria originals. La intervenció va incloure el reforç de la fonamentació, la reconstrucció de forjats i cobertes, la restauració de les façanes i la incorporació d’una claraboia central que il·lumina el cos principal.

Durant les obres, es van documentar troballes arqueològiques vinculades a l’ús agrícola de la masia, com ara restes d’un pou, un forn de llenya, cubs de vi i una fresquera subterrània del segle XVIII. Actualment, Can Valent es troba sense ús, però es conserva com una peça rellevant del patrimoni rural de Nou Barris i com un espai amb potencial per a futurs usos vinculats a la memòria i la vida del barri.

[Visita a càrrec del personal de les instal·lacions]

L’Estació Distribuïdora de la Trinitat (EDT) distribueix i regula l’entrega d’aigua procedent de l’Estació de Tractament d’Aigua Potable (ETAP) del Ter als diferents pisos de la xarxa arterial de Barcelona. Aquesta infraestructura consta, entre altres elements, de dues centrals subterrànies de generació elèctrica, una estació de bombament al pis 200, 5 dipòsits de regulació, 400 metres de galeries i 3.000 metres de canonades que uneixen els diferents elements funcionals de les instal·lacions.

Els dipòsits d’emmagatzematge de l’ETAP del Ter enllacen directament amb el pis de cota 130, que és el que té un consum més elevat de la xarxa. Quatre alternadors aprofiten l’energia de l’aigua en caure fins als pisos de cotes 100 i 70. Al mateix temps, l’energia generada alimenta l’estació d’impulsió del pis 200 i, en connexió amb la xarxa exterior elèctrica, es compensen els superàvits o els dèficits produïts. Sis obturadors de disc en paral·lel garanteixen l’entrada d’aigua als diferents dipòsits en cas d’avaria dels grups alternadors.

La Casa Fullà, reformada per studio PER, recupera un edifici racionalista emblemàtic dels anys 70 projectat per Clotet i Tusquets. L’especial relació entre el solar i les alineacions del pati d’illa va generar una gran mitgera al pati interior. Amb voluntat de suavitzar-ne la presència, l’edifici es va tractar íntegrament amb els mateixos materials i recursos constructius propis de les mitgeres tradicionals de Barcelona, per tal que els veïns percebin aquesta façana com una més, i no com un darrere.

El projecte mostra una gran atenció per temes com la convivència —amb un accés comú ampli que vol esdevenir lloc de trobada—, la diversitat —amb una àmplia varietat de tipologies d’habitatges— i la llum natural —amb claraboies que aprofiten l’espai dels àtics per il·luminar els pisos inferiors. També s’exploren solucions per millorar la privacitat i la ventilació en banys i cuines interiors. Una obra que demostra que l’arquitectura domèstica pot ser tant innovadora com compromesa amb l’entorn urbà.