El disseny arquitectònic de l’edifici ha estat a càrrec de Fernando Ansorena i Iván Serrano, de Circular Studio, i la construcció ha rebut el certificat de sostenibilitat BREEAM en nivell d’excel·lència. El projecte tenia com a objectiu crear un campus sostenible que potenciés la interacció entre estudiants de diferents especialitats i que assumís el paper de nau capitana de LCI Education a Europa. Entre les seves característiques arquitectòniques sostenibles, destaca la façana d’alumini en sec, un material 100% reciclable i reutilitzable, així com l’estructura metàl·lica de l’edifici, que també és completament recuperable i reciclable. L’edifici té una coberta enjardinada per facilitar l’aïllament tèrmic, així com també una façana dissenyada per reduir la incidència solar, maximitzant la llum natural per mitjà d’una bona distribució dels espais. En una aposta per la sostenibilitat, el campus farà servir energia fotovoltaica i inclourà sistemes de recuperació d’aigües grises, a més de recollir l’aigua de pluja per al reg de les zones enjardinades.
LCI Barcelona és una escola de disseny i arts visuals reconeguda a escala internacional, part de la xarxa global LCI Education, que té 23 centres en cinc continents. Ofereix una àmplia gamma de programes en àrees com moda, disseny gràfic, interiors, producte, animació, videojocs i fotografia.

El festival s’uneix ara a la celebració de la 19 edició de la Barcelona Design Week i a la seva iniciativa global per impulsar l’objectiu ODS número 18 que tracta el disseny com un element clau per al present i el futur de les persones. Per això, el festival ha nomenat la nova seu de la xarxa global LCI Education a Barcelona com el EDIFICI 18, amb la idea de ressaltar els valors i la importància del disseny d’aquest projecte.

Antic arsenal de la ciutadella militar (magatzem de pólvora i armes lleugeres) construït l’any 1717 i actual seu del Parlament de Catalunya des de l’any 1932. A través de la seva transformació arquitectònica, podem llegir la història de la ciutat i del país.
Les obres bàsiques de l’edifici militar es van enllestir l’any 1727 però l’edifici va seguir en obres fins l’any 1749. Un cop enderrocada la ciutadella, l’arsenal es va adaptar per allotjar-hi les tropes però de seguida es va rehabilitar per formar part de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. Tot i que l’edifici formava part d’un conjunt odiat pels barcelonins, símbol de tortures i repressió, l’organització de l’Exposició va prendre la decisió de reutilitzar-lo per a l’esdeveniment (juntament amb els edificis de la plaça d’armes del Palau del Governador i la Capella castrense) i de mantenir-lo per a usos posteriors. El motiu d’aquesta decisió va ser que l’Exposició s’havia de construir amb poc temps de previsió i les construccions militars, tot i ser més antigues que els nous pavellons que es construirien i seguir estils ben diferents, s’havien construït amb més mitjans i més temps. En el cas de l’arsenal, a més, aquesta característica encara es feia més evident ja que s’havia construït com a magatzem d’armes i material de guerra i, per tant, com una construcció molt resistent. A partir de l’Exposició l’edifici pateix grans transformacions que alteren el seu aspecte original.
En un primer moment, l’edifici es va voler adaptar com a Palau Reial (com a residència de la reina Maria Cristina en els seus desplaçaments a la ciutat) i l’arquitecte Pere Falqués va fer-hi nombroses reformes. Entre altres intervencions, es va fer una remunta sobre el cos central de l’edifici per a ubicar-hi la planta noble del Palau; la façana principal es va decorar amb esgrafiats d’estil noucentista i s’hi van obrir tres balcons; es va cobrir un dels patis interiors (amb una claraboia d’estil modernista) i s’hi va ubicar una gran escalinata de marbre amb barana de balustrada; es van decorar sales interiors amb marbres, fusta i bigues de ferro recobertes amb treballs artesanals molt elaborats; i es van transformar sales en salons de festes i menjadors de gala col·locant pilastres de marbre.
Tot i les reformes, l’ús de l’edifici com a Palau Reial no va prosperar (a principis del segle XX es va construir el Palau Reial de Pedralbes) i l’Ajuntament de Barcelona hi situà el Museu Municipal d’Art. En aquest període, el mateix arquitecte Pere Falqués va afegir dos cossos laterals al conjunt decorats amb bustos d’artistes catalans. L’any 1931, el President de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià, va decidir ubicar el Parlament en aquest edifici històric envoltat de jardins, i va entrar en funcionament el 6 de desembre de 1932. Durant la Guerra Civil Española, però, a l’edifici no s’hi va legislar i del 1945 fins el 1980 va tornar-hi l’ús de museu d’art. Des de llavors i fins l’any 2004, Parlament i museu van conviure i compartir espai però finalment es van traslladar les obres d’art al Museu Nacional d’Art de Catalunya i l’edifici va quedar únicament amb l’ús parlamentari actual.
En un exercici important de resignificació de l’arquitectura, cadascuna de les peces de l’edifici actual permet llegir el pas del temps i ens ajuda a entendre la història i la cultura per poder mirar endavant.

L’orde de la Mercè es va fundar a Barcelona el 1218, després de l’aparició de la Mare de Déu a Pere Nolasc. Inicialment, era una confraria dedicada al rescat de captius, i van gestionar l’Hospital de Santa Eulàlia. El 1232, es van adquirir terrenys per construir-hi una església, un claustre i, més tard, un convent. Entre el 1605 i el 1653, es va aixecar un nou edifici, sota la direcció de Jeroni Santacana, amb un claustre de dos pisos amb arcs de mig punt sobre columnes. La façana barroca és obra de Jaume Flori. El 1846, el convent es va convertir en caserna militar, i el 1926 es va construir la façana monumental del passeig de Colom, obra neoclassicista d’Adolf Florensa. L’edifici va sofrir múltiples transformacions al llarg dels segles, amb la qual cosa s’ha convertit en un espai amb gran importància històrica i arquitectònica.

Al segle I aC, els romans van situar el temple –suposadament– d’August en el punt més alt de la llavors anomenada Bàrcino. Amb el pas del temps, es va anar enderrocant, i a l’edat mitjana, va quedar amagat dintre de diverses construccions gòtiques. No va ser fins a la reforma que va dur a terme Lluís Domènech i Montaner, entre el 1903 i el 1905, quan es va idear el pati on es troben ara situades 3 columnes de l’antic temple, recuperant la seva importància. És aquí, entre restes històriques, on se situa la seu del Centre Excursionista de Catalunya, fundat el 1876, que actualment té 4.000 socis i sòcies, i on es conserven espais magnífics de l’edifici original.

L’Escola es va crear segons el Decret del 4 de desembre del 1953 i va iniciar l’activitat el curs acadèmic 1954-1955, funcionant com a Escola d’Ajudants Tècnics Sanitaris (ATS). L’edifici que des de llavors ocupa l’Escola Universitària d’Infermeria de Sant Pau va ser l’antic allotjament de les monges que treballaven al centre hospitalari. L’any 1977, va tenir lloc la integració dels estudis d’Infermeria a la Universitat, així que l’Escola es va transformar en l’Escola Universitària d’Infermeria, adscrita a la UAB.

Un any més, amb motiu del 48h Open House Barcelona, els assistents podran visitar l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, un complex sanitari de quasi 100.000 m2 que es va inaugurar el 2009 i que està format per cinc blocs pràcticament independents, que s’uneixen en un gran vestíbul que, al seu torn, redistribueix les diferents circulacions i connecta tot el complex hospitalari. L’Hospital de Sant Pau, que treballa constantment en l’adequació d’espais per oferir la millor qualitat assistencial, forma part del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya (SISCAT).

El projecte urbanístic de la zona de la Vila Olímpica (Barcelona 92) es va estructurar en un sistema de franges (platges, passeig marítim, avinguda litoral, edificis aïllats i barri residencial). A la franja d’edificis aïllats es troba el gratacels de la Torre Mapfre, un edifici de 43 plantes i 154 metres d’alçària que, juntament amb la torre veïna, s’han convertit en fites visuals de la ciutat. La construcció de la torre es resol amb un nucli central de formigó armat, un perímetre de pilars retirat del pla de façana i vidres inclinats per al tancament. L’any 2016 es va fer una reforma important a la torre: se’n va millorar l’eficiència energètica, s’hi van introduir espais adequats per a les noves formes de treball i es van renovar els accessos i les zones comunes.

La Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que es va inaugurar l’any 1968, és un centre universitari públic que té com a objectiu formar professionals assistencials amb els coneixements, les habilitats i les actituds sobre la salut i la malaltia que requereix la societat actual, i que capaciten per a l’exercici professional d’acord amb la normativa vigent. Abans de ser la seu de la Facultat de Medicina, aquest espai es destinava a les dependències de l’antiga farmàcia de l’Hospital.

En els orígens, l’edifici es distribuïa en un gran espai central amb coberta de vidre i nervis metàl·lics; un primer pis amb cambres que envoltaven l’espai central, i un segon pis que ocupava parcialment la planta a llevant i ponent. Per adaptar-se a la topografia del terreny, la planta baixa del pavelló se situava sis metres per sota la cota del carrer i, com a conseqüència, estava envoltada d’un fossar que aportava llum natural i ventilació a l’interior. La intervenció actual ha fet un reforç estructural del pavelló, l’adequació funcional i el disseny d’interiors per a l’ús de la Unitat Docent de Sant Pau de la Facultat de Medicina de la UAB i l’Escola d’Infermeria, i la integració de l’edifici en la xarxa d’infraestructures d’energia geotèrmica del recinte.

La Casa de Convalescència, amb una superfície de 6.235 m2, és una de les darreres obres del modernisme català i forma part del recinte de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. La seva construcció va ser dirigida per Pere Domènech i Roura, que va col·laborar amb el seu pare, Lluís Domènech i Montaner, i el va substituir en la direcció de les obres a la seva mort, el 1923. 

L’edifici, que es va destinar a albergar persones convalescents –amb una capacitat màxima per a cent residents–, destacava pels solàriums envidrats i disposava d’una capella, que dividia l’edifici en dues ales, una per a homes i una per a dones. La Casa gaudia d’una vida autònoma de l’Hospital, amb economia, cuina i farmàcia pròpies. 

La Universitat Autònoma de Barcelona va obtenir la concessió per a la utilització de l’edifici l’any 1969, amb l’objectiu de desenvolupar-hi diverses activitats acadèmiques, fet que va consolidar la presència d’aquesta Universitat a la ciutat.

Anys més tard, el 1998, es va rehabilitar l’edifici per adaptar-lo a aquests usos acadèmics amb la voluntat, també, de retornar-li la forma original: es van rehabilitar façanes i cobertes (amb la gran cúpula central) i es va adequar l’edifici com a equipament d’aulari, ubicant la biblioteca a la planta soterrani. Actualment, la Casa de Convalescència és la seu de la Fundació Universitat Autònoma de Barcelona.

Aquesta unitat residencial a base de blocs va ser plantejada com a alternativa a l’illa tancada, trencant l’esquema i obrint l’interior com a espai públic relacionat amb els carrers circumdants, tot i que posteriorment es va tancar. Gràcies a la poca profunditat dels habitatges i a la doble ventilació, es va aconseguir millorar molt les condicions higièniques dels habitatges, eliminant els patis interiors i dotant tots els habitatges de molt d’assolellament. L’habitatge que es visitarà s’ha reformat conservant al màxim l’esquema de distribució original en dúplex.

Projecte guanyador del concurs públic de solars municipals destinats a habitatge cooperatiu en cessió d’ús. L’edifici, que comparteix espais amb el barri i mostra la riquesa de la vida comunitària interior, té una secció canviant que s’adapta a les necessitats de cada pis i ofereix un bon confort climàtic i acústic. Tipològicament (el grup el formen 33 persones agrupades en 19 unitats de convivència), els habitatges es dissenyen a partir d’una unitat bàsica de 50 m² ampliables segons les necessitats dels usuaris: els habitatges s’apropien d’espais (de manera individual, compartida o com a habitacions satèl·lit) amb una obra mínima de divisòries en sec. Constructivament, es tracta d’un edifici lleuger on predominen materials reutilitzables i desmuntables, que permeten reduir la fonamentació i els materials d’origen mineral en l’edifici.

betevé és el mitjà de comunicació públic de Barcelona. Creador de continguts de qualitat de tot tipus (informatius, culturals, d’entreteniment, divulgatius…) amb vocació de servei públic. Aquests continguts es distribueixen en diferents suports (TDT, HbbTV, ràdio 91.0 FM, web, xarxes socials…). L’edifici on betevé desenvolupa l’activitat no és singular per l’arquitectura, sinó pel que s’hi fa a dins. Així doncs, hi trobareu els platós, l’estudi de ràdio, la redacció, les sales d’edició, maquillatge i vestuari, càmeres, micros… Tot el que cal per crear continguts de qualitat orientats al servei públic.

L’antic edifici de la Galeria de Màquines de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 va ser construït segons els paràmetres de modernitat del moment (tres naus cobertes per una estructura metàl·lica). Però després de l’exposició va ser parcialment enderrocat i afectat pel nou traçat del carrer de Wellington. Encara se’n conserven la façana principal (mirant al parc de la Ciutadella) i la part anterior de les naus, que estableixen un curiós diàleg amb els seus nous habitants.

Projecte guanyador del concurs públic de solars municipals destinats a habitatge cooperatiu en cessió d’ús. L’edifici té un programa de 32 habitatges amb espais comunitaris i, amb vuit plantes d’alçada, serà l’edifici més alt de l’Estat construït amb fusta (estructura de panells de fusta contralaminada CLT). El bloc es desenvolupa al voltant de tres conceptes principals: un model de cohabitatge i cessió d’ús (nou model de convivència i de tinença); una aportació urbanística (la solució del projecte crea un joc d’alçades per adaptar-se a l’entorn, que s’aprofita com a espai comunitari de l’edifici i evita l’aparició d’una gran mitgera en el paisatge urbà), i un compromís mediambiental (es tracta d’un projecte d’edifici passiu, amb una mínima demanda energètica, pel que fa a climatització i producció d’aigua calenta, i un edifici ecològic, que fa servir materials preferentment orgànics amb la mínima petjada ecològica). A més, el projecte preveu l’existència d’un hort urbà a la coberta i un economat en planta baixa, exemple de com els conceptes que giren al voltant de l’alimentació sostenible transformen la ciutat i la seva arquitectura.

Projecte guanyador del concurs públic de solars municipals destinats a habitatge cooperatiu en cessió d’ús. L’edifici té un programa de 32 habitatges amb espais comunitaris i, amb vuit plantes d’alçada, serà l’edifici més alt de l’Estat construït amb fusta (estructura de panells de fusta contralaminada CLT). El bloc es desenvolupa al voltant de tres conceptes principals: un model de cohabitatge i cessió d’ús (nou model de convivència i de tinença); una aportació urbanística (la solució del projecte crea un joc d’alçades per adaptar-se a l’entorn, que s’aprofita com a espai comunitari de l’edifici i evita l’aparició d’una gran mitgera en el paisatge urbà), i un compromís mediambiental (es tracta d’un projecte d’edifici passiu, amb una mínima demanda energètica, pel que fa a climatització i producció d’aigua calenta, i un edifici ecològic, que fa servir materials preferentment orgànics amb la mínima petjada ecològica). A més, el projecte preveu l’existència d’un hort urbà a la coberta i un economat en planta baixa, exemple de com els conceptes que giren al voltant de l’alimentació sostenible transformen la ciutat i la seva arquitectura.