L’Escola es va crear segons el Decret del 4 de desembre del 1953 i va iniciar l’activitat el curs acadèmic 1954-1955, funcionant com a Escola d’Ajudants Tècnics Sanitaris (ATS). L’edifici que des de llavors ocupa l’Escola Universitària d’Infermeria de Sant Pau va ser l’antic allotjament de les monges que treballaven al centre hospitalari. L’any 1977, va tenir lloc la integració dels estudis d’Infermeria a la Universitat, així que l’Escola es va transformar en l’Escola Universitària d’Infermeria, adscrita a la UAB.

Un any més, amb motiu del 48h Open House Barcelona, els assistents podran visitar l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, un complex sanitari de quasi 100.000 m2 que es va inaugurar el 2009 i que està format per cinc blocs pràcticament independents, que s’uneixen en un gran vestíbul que, al seu torn, redistribueix les diferents circulacions i connecta tot el complex hospitalari. L’Hospital de Sant Pau, que treballa constantment en l’adequació d’espais per oferir la millor qualitat assistencial, forma part del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya (SISCAT).

L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, fundat el 1401, és una de les institucions hospitalàries més antigues del món. Situat al Pla de l’Eixample de la ciutat de Barcelona ideat per l’enginyer Ildefons Cerdà, l’Hospital té una llarga trajectòria històrica. Durant més de sis-cents anys, ha passat per diferents etapes: des de la beneficència medieval, el naixement de les especialitats mèdiques modernes o la incorporació de l’higienisme, amb la construcció del Recinte Modernista de Sant Pau de Lluís Domènech i Montaner, fins al model assistencial actual. Durant aquests més de sis segles, l’Hospital ha tingut tres ubicacions diferents i s’ha transformat mantenint en tot moment l’esperit humanista de dedicació a la salut i a les persones. 

Actualment, Sant Pau té unes instal·lacions capdavanteres i innovadores, i amb una gran capacitat de creixement. Tot això és possible gràcies a un equip de professionals molt humà i compromès, amb valoracions excel·lents per part d’usuaris i pacients. 

En aquesta edició del festival 48h Open House Barcelona, l’organització ha incorporat la visita a diferents espais que formen el Sant Pau – Campus Salut Barcelona, un projecte multidisciplinari emmarcat en cinc eixos estratègics que formen el Campus: Assistència, Recerca, Innovació, Docència i Humanisme.

La configuració d’aquest Campus és la materialització del Pla Estratègic de l’entitat: Més Sant Pau. Aquest pla inclou tres grans línies de treball prioritàries –comunitat, empatia i avantguarda–, amb dues palanques de transformació –la innovació i el talent– i amb un eix vertebrador transversal en totes elles: l’ètica.

CAMPUS ASSISTENCIAL
CAMPUS DE RECERCA
CAMPUS D’INNOVACIÓ
CAMPUS DE DOCÈNCIA
CAMPUS HUMANISTA

El conjunt de la Torre de les Aigües del Besòs (1882) era un model innovador construït per subministrar aigua potable als barcelonins que, posteriorment, va integrar-se en un complex siderúrgic (1993). L’any 2010, es va iniciar un procés de recuperació de tot el conjunt per fer-lo accessible a la ciutadania. Aquest projecte de restauració és fidel a les dues construccions originals. Entre altres aspectes, ha rehabilitat la volta catalana en la formació d’escales interiors i exteriors de la Torre, i únicament ha introduït nous elements constructius en aquells casos imprescindibles (les dues edificacions originals estaven construïdes amb maó massís i s’hi han introduït nous elements metàl·lics, clarament diferenciables dels materials d’origen). S’ha fet un gran treball d’artesania per reproduir materials perduts o massa desgastats, i s’ha actuat amb molta delicadesa per mantenir la textura dels materials constructius de base sense perdre la tonalitat d’un envelliment natural. Tot plegat per conservar l’aspecte original del complex. La intervención realizada por los arquitectos Antoni Vilanova y Eduard Simó ha sido galardonada con el Premio Europa Nostra 2021 de Conservación, que concede la Unión Europea.

La Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que es va inaugurar l’any 1968, és un centre universitari públic que té com a objectiu formar professionals assistencials amb els coneixements, les habilitats i les actituds sobre la salut i la malaltia que requereix la societat actual, i que capaciten per a l’exercici professional d’acord amb la normativa vigent. Abans de ser la seu de la Facultat de Medicina, aquest espai es destinava a les dependències de l’antiga farmàcia de l’Hospital.

En els orígens, l’edifici es distribuïa en un gran espai central amb coberta de vidre i nervis metàl·lics; un primer pis amb cambres que envoltaven l’espai central, i un segon pis que ocupava parcialment la planta a llevant i ponent. Per adaptar-se a la topografia del terreny, la planta baixa del pavelló se situava sis metres per sota la cota del carrer i, com a conseqüència, estava envoltada d’un fossar que aportava llum natural i ventilació a l’interior. La intervenció actual ha fet un reforç estructural del pavelló, l’adequació funcional i el disseny d’interiors per a l’ús de la Unitat Docent de Sant Pau de la Facultat de Medicina de la UAB i l’Escola d’Infermeria, i la integració de l’edifici en la xarxa d’infraestructures d’energia geotèrmica del recinte.

La Casa de Convalescència, amb una superfície de 6.235 m2, és una de les darreres obres del modernisme català i forma part del recinte de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. La seva construcció va ser dirigida per Pere Domènech i Roura, que va col·laborar amb el seu pare, Lluís Domènech i Montaner, i el va substituir en la direcció de les obres a la seva mort, el 1923. 

L’edifici, que es va destinar a albergar persones convalescents –amb una capacitat màxima per a cent residents–, destacava pels solàriums envidrats i disposava d’una capella, que dividia l’edifici en dues ales, una per a homes i una per a dones. La Casa gaudia d’una vida autònoma de l’Hospital, amb economia, cuina i farmàcia pròpies. 

La Universitat Autònoma de Barcelona va obtenir la concessió per a la utilització de l’edifici l’any 1969, amb l’objectiu de desenvolupar-hi diverses activitats acadèmiques, fet que va consolidar la presència d’aquesta Universitat a la ciutat.

Anys més tard, el 1998, es va rehabilitar l’edifici per adaptar-lo a aquests usos acadèmics amb la voluntat, també, de retornar-li la forma original: es van rehabilitar façanes i cobertes (amb la gran cúpula central) i es va adequar l’edifici com a equipament d’aulari, ubicant la biblioteca a la planta soterrani. Actualment, la Casa de Convalescència és la seu de la Fundació Universitat Autònoma de Barcelona.

Aquesta unitat residencial a base de blocs va ser plantejada com a alternativa a l’illa tancada, trencant l’esquema i obrint l’interior com a espai públic relacionat amb els carrers circumdants, tot i que posteriorment es va tancar. Gràcies a la poca profunditat dels habitatges i a la doble ventilació, es va aconseguir millorar molt les condicions higièniques dels habitatges, eliminant els patis interiors i dotant tots els habitatges de molt d’assolellament. L’habitatge que es visitarà s’ha reformat conservant al màxim l’esquema de distribució original en dúplex.

Projecte d’intervenció sobre una antiga fàbrica taller de principi del segle xx dedicada a la producció i la reparació de maquinària per convertir-lo en un espai laboratori del Museu d’Història de Barcelona, al Poblenou. Es tracta d’un projecte arquitectònic que, a causa de la realitat econòmica que li ha tocat viure, encadena petites intervencions que van construint el projecte definitiu a poc a poc. Els nous elements necessaris per al funcionament del museu s’afegeixen per l’exterior de la nau: un ascensor que recorda una xemeneia que no va existir mai a la fàbrica, unes escales lineals d’evacuació i un gran porxo que, en un gest de braços oberts, s’obre al parc sense modificar l’arquitectura fabril original. A l’interior, l’escala, que en el projecte original ocupava l’espai central de la nau, agafant un cert protagonisme, s’ha col·locat en una cantonada, intentant ocupar el mínim espai possible. Totes les peces es resolen amb planxes de ferro de to daurat, fent referència a l’època en la qual es va construir la fàbrica.

L’antic edifici de la Galeria de Màquines de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 va ser construït segons els paràmetres de modernitat del moment (tres naus cobertes per una estructura metàl·lica). Però després de l’exposició va ser parcialment enderrocat i afectat pel nou traçat del carrer de Wellington. Encara se’n conserven la façana principal (mirant al parc de la Ciutadella) i la part anterior de les naus, que estableixen un curiós diàleg amb els seus nous habitants.

Projecte guanyador del concurs públic de solars municipals destinats a habitatge cooperatiu en cessió d’ús. L’edifici té un programa de 32 habitatges amb espais comunitaris i, amb vuit plantes d’alçada, serà l’edifici més alt de l’Estat construït amb fusta (estructura de panells de fusta contralaminada CLT). El bloc es desenvolupa al voltant de tres conceptes principals: un model de cohabitatge i cessió d’ús (nou model de convivència i de tinença); una aportació urbanística (la solució del projecte crea un joc d’alçades per adaptar-se a l’entorn, que s’aprofita com a espai comunitari de l’edifici i evita l’aparició d’una gran mitgera en el paisatge urbà), i un compromís mediambiental (es tracta d’un projecte d’edifici passiu, amb una mínima demanda energètica, pel que fa a climatització i producció d’aigua calenta, i un edifici ecològic, que fa servir materials preferentment orgànics amb la mínima petjada ecològica). A més, el projecte preveu l’existència d’un hort urbà a la coberta i un economat en planta baixa, exemple de com els conceptes que giren al voltant de l’alimentació sostenible transformen la ciutat i la seva arquitectura.

Durant la reforma del casal d’entitats, es va descobrir un refugi de la Guerra Civil en molt bon estat que es troba just a sota de l’equipament. Les parets i el sostre són de maons de diferents tipus, per l’escassetat de materials, i disposava de llum elèctrica i pou. El Mas Guinardó, ara un casal d’entitats, era una masia del segle XV que deu la fesomia actual, amb un llenguatge classicista, a les intervencions fetes a finals del segle XIX, tot i que el capcer és modernista. Aquest edifici, amb 600 anys d’història, des d’on es van dirigir els atacs a Barcelona durant la Guerra de Successió, s’integra avui dins els Jardins de Frederica Montseny.

Situat entre l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i el Recinte Modernista, el centre Kàlida ofereix un refugi a les persones amb càncer i els seus familiars i cuidadors, en el que és un clar exemple d’innovació social, raó per la qual aquest edifici està inclòs dins l’àmbit innovador del Campus Sant Pau Barcelona.

L’edifici està pensat al voltant del concepte arquitectura per cuidar i pren forma entorn de la calidesa dels materials, textures, colors, geometries i espai verd del recinte original. És un edifici de 400 m² distribuït en dues plantes: a la planta baixa, se situen espais flexibles oberts al jardí, 650 m², protegits per vegetació, murs i pèrgoles que els aïllen de l’Hospital i aporten privacitat als usuaris; a la primera planta, hi ha altres dependències, que miren a un menjador a doble alçada. La façana es materialitza amb un mur ceràmic que filtra la llum del Mediterrani, ajuda a ventilar i preservar la intimitat, i al mateix temps s’integra en el recinte històric a través del color, la textura i la composició.