El Palau Robert és un palauet privat d’estil classicista construït entre el 1897 i el 1903 com a residència de Robert Robert i Surís, financer gironí i marquès de Robert. L’edifici s’ubica en un dels punts més emblemàtics de la ciutat, a la confluència entre l’avinguda Diagonal i el passeig de Gràcia. El projecte va ser adjudicat per concurs a l’arquitecte francès Henry Grandpierre, i les obres van ser dirigides per Joan Martorell i Montells. L’edifici es va construir amb pedra de la muntanya del Montgrí, un material que contribueix al seu caràcter sòlid i noble.

El palau presenta una planta rectangular articulada al voltant d’un pati interior amb claraboia, i originalment estava connectat amb l’edifici veí mitjançant un pont per on accedien els carruatges. El seu estil neoclàssic s’allunya deliberadament del modernisme dominant de l’època, i representa una aposta per l’elegància i la sobrietat formal.

El jardí, dissenyat inicialment per Ramon Oliva Bogunyà, es va reobrir al públic el 2003, després d’una reforma a càrrec de l’arquitecta Sílvia Farriol, la paisatgista Bet Figueras i el dissenyador Miguel Milà, que van transformar-lo en un espai verd integrat al teixit urbà.

Després de diverses propietats —del comte de Torroella a Julio Muñoz Ramonet, passant pel Banc Central—, el palau esdevé finalment patrimoni públic l’any 1981, quan passa a ser gestionat per la Generalitat de Catalunya. Avui acull exposicions, serveis d’informació cultural i turística, i oficines institucionals.

L’edifici es troba al límit nord del reconegut Eixample barceloní dissenyat per Ildefons Cerdà a finals del segle XIX, caracteritzat per les illes de cases entre mitgeres amb façana doble, al carrer i al pati interior.

Aribau 195 és una operació de gran rehabilitació que inclou la transformació de més de 19.000 m² construïts al bell mig de la ciutat. De la necessitat de renovació, sorgeix l’oportunitat de recuperar la continuïtat de la trama urbana mitjançant la integració de l’envolupant i la incorporació d’un jardí a l’interior d’illa.

La proposta, amb un enfocament que harmonitza arquitectura i paisatge, aconsegueix renovar un immoble d’oficines representatiu i, al mateix temps, promoure la recuperació de l’esperit i el caràcter identitari del Pla Cerdà del 1859, símbol del principi igualitari de l’urbanisme de Barcelona.

L’estratègia d’intervenció aplicada, sensible al context actual, contribueix a defensar la creació d’edificis més respectuosos i de ciutats més habitables; per això, la rehabilitació ha obtingut les certificacions LEED Platinum i WELL Gold.

A La Casa de Carlota, el disseny s’entén com una experiència radicalment inclusiva. L’estudi aposta per un model creatiu únic, on persones amb síndrome de Down o autisme treballen amb professionals del disseny, aportant una mirada inesperada i innovadora. El pis —situat a l’escala segona de la Casa de les Punxes— conserva els elements originals de l’habitatge, com les rajoles hidràuliques, vitralls i fusteries nobles, convertint l’espai en un lloc lluminós, viu i inspirador on l’arquitectura acull el talent divers.

L’antiga seu de Telefónica recupera la vida amb una intervenció integral que transforma el volum imponent en un edifici obert, porós i habitable. La reforma recupera la llum i les visuals, substituint les pantalles opaques per tribunes de vidre, reinterpretant l’esperit de Mitjans amb criteris contemporanis. L’arquitectura s’expandeix cap a l’exterior amb terrasses i una nova façana solar que estructura l’edifici des de l’avinguda de Roma com un gran llenç urbà. Un projecte que posa al centre les persones, la sostenibilitat i la relació amb l’entorn.

Icona del disseny i de la vida cultural barcelonina, la truiteria Flash-Flash va obrir el 1970 i ràpidament es va convertir en lloc de trobada per a la Gauche Divine i altres cercles creatius. El projecte, obra dels arquitectes Correa i Milá, amb imatges del fotògraf Leopoldo Pomés, va rebre el Premi FAD d’Interiorisme aquell mateix any.

L’espai, dominat pel blanc, els traços negres i una imatgeria pop, trenca amb la idea de restaurant tradicional i proposa una escenografia única amb una reportera fotogràfica —interpretada per Karin Leiz— com a figura omnipresent a les parets. Aquest imaginari, conjuntament amb una carta de més de cinquanta truites, ha mantingut Flash-Flash com un clàssic viu i actiu de la ciutat, indissociable del seu caràcter transgressor i popular.

Amb una situació privilegiada, a la zona més exclusiva de la ciutat, The One Barcelona és un nou hotel de 5*GL amb un interiorisme sofisticat que inspira l’elegància i la distinció. L’ús de les gammes cromàtiques suaus amb alguns tocs de color que aporten les obres d’art i les tapisseries, juntament amb la llum natural i els materials nobles, com marbres i fustes especials, tenen un paper important i creen un ambient de luxe atemporal. L’establiment, un projecte realitzat en col·laboració amb el prestigiós dissenyador Jaime Beriestain, ofereix habitacions àmplies i lluminoses, el Somni Restaurant & Cocteleria, el Despacio Spa at The One, una plunge pool exclusiva per a hostes situada a l’última planta, i l’impressionant Mood Rooftop Bar, amb vistes panoràmiques de la ciutat.

El nou Centre de Serveis Socials Sagrada Família és a l’interior d’illa de l’antiga fàbrica Myrurgia, un entorn tranquil i verd al cor de l’Eixample. Amb una superfície total de 800 m², el nou edifici reuneix condicions d’accessibilitat, qualitat espacial i sostenibilitat per oferir una atenció pública propera i digna a la ciutadania.

L’equipament s’organitza en dues plantes. A la planta baixa, s’hi concentra l’atenció directa a les persones usuàries, mentre que la planta primera es destina al treball intern dels professionals. L’edifici es desenvolupa al voltant de quatre patis de llum i ventilació natural que donen ritme i respiració als espais. El recorregut de circulació es resol mitjançant un eix central i un perímetre fluid, que facilita el moviment i l’orientació.

La calidesa i la qualitat del projecte es transmeten a través de l’ús acurat de materials com la fusta i la ceràmica, així com pel joc de transparències, que garanteix la continuïtat visual entre espais, tot respectant la privacitat on és necessària. El conjunt es remata amb una coberta verda que actua com a cinquena façana, ja que millora el confort tèrmic i la integració paisatgística.

Aquest nou centre permetrà millorar l’atenció a les gairebé 6.000 persones del barri que actualment són usuàries dels serveis socials, i reforça la funció d’aquest equipament com a punt de suport vital, socioeconòmic i comunitari.

Projectada l’any 1901 per l’arquitecte Jeroni F. Granell i acabada el 1903, la Casa Granell és un edifici entre mitgeres situat al carrer de Girona, 122, format de planta baixa, entresol, cinc pisos i terrat. Considerada bé cultural d’interès local, representa una de les obres més personals de Granell, conegut per un modernisme sobri però ric en solucions ornamentals inspirades en la natura.

La façana presenta una composició singular, amb balcons als costats i obertures centrals aparellades. Està decorada amb esgrafiats florals en tons verds i rosats, i emmarcada amb motllures sinuoses de pedra. Els vitralls i els porticons originals es conserven, i el coronament es resol amb una cornisa ondulada amb respiradors quadrangulars.

A l’interior, el vestíbul i el celobert central destaquen per l’ornamentació en marbre, ceràmica vidrada i estucs policromats amb motius vegetals, especialment iris i plomes de paó. Granell, que residia a l’edifici, també hi va intervenir com a vitraller, a través del taller Rigalt i Granell, del qual era soci.

L’any 1987, l’arquitecte Antoni Solanas va dur a terme una rehabilitació de les façanes principal i posterior, i va recuperar els colors originals de les persianes i l’aspecte general de la finca, respectant-ne la concepció modernista original.

El projecte de la seu de la Casa SEAT s’ha regit dins la volumetria existent del volum inferior (planta baixa i cinc pisos) de l’antic gratacels del Deutcshe Bank, i ha construït un nou passatge per a vianants que comunica els Jardinets de Gràcia amb l’església de Nostra Senyora de Pompeia i fa més permeable l’entorn urbà. Es tracta d’una façana estructural  (superposada als suports perimetrals existents) que forma una retícula compositiva amb grans finestrals sobre l’avinguda Diagonal, i deixa una façana posterior totalment cega sobre el passatge. Una marquesina de sis metres d’alçada que s’obre al con visual del vianant envolta tot el volum.

Espai de treball i retail situat en una planta de mil metres quadrats al centre de Barcelona, dissenyat per acompanyar i assessorar diferents professionals del sector de l’arquitectura i l’interiorisme. El projecte s’adapta a les noves formes de treball i crea diferents espais multifuncionals, espais comuns, espais de cocreació, etc. L’eix principal del projecte és l’experiència de l’usuari i el seu benestar, tenint cura de tots els detalls, des de la il·luminació fins a la biofília (destaca un jardí vertical exterior), l’acústica (que crea espais confortables) i la sostenibilitat (present en forma de noves tecnologies i materials que vetllen per la cura del medi ambient i l’usuari). A més, s’hi incorpora la cultura mediterrània a través de la terracota, les gelosies de fusta, els tons càlids i l’ús de plantes autòctones.