Sessió de ràdio i pòdcast per a Radiomedia Arquitectura, un espai de conversa i reflexió amb entrevistes a diferents personalitats conduïdes per l’arquitecte Pedro García, que l’acompanyaran per a conversar sobre: urbanisme i arquitectura en els límits físics i socials de la ciutat de Barcelona.

Can Basté és un conjunt patrimonial que permet entendre l’evolució de Nou Barris des d’un entorn rural fins a la ciutat contemporània. El seu origen se situa en una torre medieval, sobre la qual al segle XVII es va construir una masia que, amb el temps, es va transformar en un casalot senyorial de planta quadrada i teulada de quatre aigües, vinculat a l’activitat agrícola i vitivinícola del territori.

L’edifici destaca per la seva relació amb l’església adjacent, a la qual s’uneix mitjançant un pont, i per les façanes amb esgrafiats geomètrics que defineixen el conjunt. Després de diversos usos i d’un període de degradació, al llarg del segle XX, el casalot va ser rehabilitat gràcies a la iniciativa veïnal i municipal.

L’any 1995, Can Basté es va reconvertir en centre cívic, i avui ha esdevingut un equipament cultural actiu que combina patrimoni, arquitectura i vida urbana, i que convida a descobrir una peça clau de la història del barri.

Projecte que proposa una regeneració integral de l’entorn urbanístic on es troba mitjançant la concentració de dos equipaments (pista poliesportiva i piscina) en un únic edifici per tal de crear un gran jardí de preàmbul que aporta un entorn de relació social al barri. L’edifici es pensa amb criteris de sostenibilitat; a tall d’exemple, es construeix amb una estructura de fusta prefabricada que redueix la petjada ecològica; s’hi planten espècies autòctones per a l’estalvi d’aigua i s’hi preveu un gran dipòsit per recollir i reaprofitar les aigües pluvials; introdueix sistemes eficients d’aerotèrmia i sensors per optimitzar les instal·lacions, i incorpora plaques fotovoltaiques que generen el 90% de l’energia que consumeix l’edifici.

La primera referència documental de la masia data del 1351, quan les terres van ser establertes en emfiteusi a Berenguer Verdaguer, fet que vincula l’origen de la masia a l’explotació agrícola del territori durant l’edat mitjana. Al llarg dels segles, la finca va mantenir una activitat agrària vinculada al conreu i a la vinya, amb una extensió que arribava fins a l’actual avinguda Meridiana.

A finals del segle XIX, coincidint amb l’agregació de Sant Andreu de Palomar a Barcelona, la propietat va impulsar el procés d’urbanització de les terres, configurant una nova trama de carrers que marcaria el pas definitiu d’un paisatge rural a un teixit urbà. L’edifici conserva la tipologia pròpia de la masia basilical, amb cobertes a dos vessants, un portal d’arc de mig punt adovellat, un rellotge de sol a la façana i un jardí posterior amb una palmera catalogada. L’any 2006, la finca va ser adquirida per l’Ajuntament de Barcelona, que en va impulsar la rehabilitació com a centre cívic, que es va inaugurar el 2013.

La Torre Llobeta és un conjunt patrimonial que permet entendre l’evolució de Nou Barris des d’un entorn rural i d’estiueig fins a la ciutat contemporània. Construïda al segle XVIII i transformada al llarg del segle XIX, la torre formava part d’una finca agrícola i residencial vinculada a un paisatge de camps i jardins que va desaparèixer progressivament amb la urbanització del territori.

L’edifici conserva una volumetria compacta i elements propis de l’arquitectura tradicional, així com la presència d’un jardí que manté la memòria del paisatge original. Al llarg del segle XX, la torre va perdre el seu ús inicial i va quedar integrada dins la trama urbana, iniciant un procés de degradació.

La seva rehabilitació i reconversió en centre cívic va permetre preservar l’edifici i dotar-lo de nous usos públics. Avui, la Torre Llobeta és un equipament cultural de proximitat que combina patrimoni, arquitectura i activitat comunitària, i convida a redescobrir una peça singular de la història del barri.

El santuari de Santa Eulàlia de Vilapicina és un conjunt que té com a origen una antiga capella medieval, documentada ja al segle X, vinculada a un petit assentament rural que es va desenvolupar entorn dels camins històrics del Pla de Barcelona. L’església actual és el resultat d’ampliacions i reformes successives, especialment als segles XVIII i XIX, que van configurar un temple de caràcter neoclàssic popular, amb una façana sòbria i un campanar que continua sent un referent del paisatge urbà del barri.

Amb la urbanització del segle XX, Vilapicina va quedar integrada dins la ciutat, però el santuari ha mantingut el seu paper com a element vertebrador del barri. Avui, el conjunt ofereix una lectura clara de la transició del món rural a la ciutat i convida a redescobrir un dels espais amb més continuïtat històrica de Nou Barris.

El Palau Robert és un palauet privat d’estil classicista construït entre el 1897 i el 1903 com a residència de Robert Robert i Surís, financer gironí i marquès de Robert. L’edifici s’ubica en un dels punts més emblemàtics de la ciutat, a la confluència entre l’avinguda Diagonal i el passeig de Gràcia. El projecte va ser adjudicat per concurs a l’arquitecte francès Henry Grandpierre, i les obres van ser dirigides per Joan Martorell i Montells. L’edifici es va construir amb pedra de la muntanya del Montgrí, un material que contribueix al seu caràcter sòlid i noble.

El palau presenta una planta rectangular articulada al voltant d’un pati interior amb claraboia, i originalment estava connectat amb l’edifici veí mitjançant un pont per on accedien els carruatges. El seu estil neoclàssic s’allunya deliberadament del modernisme dominant de l’època, i representa una aposta per l’elegància i la sobrietat formal.

El jardí, dissenyat inicialment per Ramon Oliva Bogunyà, es va reobrir al públic el 2003, després d’una reforma a càrrec de l’arquitecta Sílvia Farriol, la paisatgista Bet Figueras i el dissenyador Miguel Milà, que van transformar-lo en un espai verd integrat al teixit urbà.

Després de diverses propietats —del comte de Torroella a Julio Muñoz Ramonet, passant pel Banc Central—, el palau esdevé finalment patrimoni públic l’any 1981, quan passa a ser gestionat per la Generalitat de Catalunya. Avui acull exposicions, serveis d’informació cultural i turística, i oficines institucionals.

L’edifici es troba al límit nord del reconegut Eixample barceloní dissenyat per Ildefons Cerdà a finals del segle XIX, caracteritzat per les illes de cases entre mitgeres amb façana doble, al carrer i al pati interior.

Aribau 195 és una operació de gran rehabilitació que inclou la transformació de més de 19.000 m² construïts al bell mig de la ciutat. De la necessitat de renovació, sorgeix l’oportunitat de recuperar la continuïtat de la trama urbana mitjançant la integració de l’envolupant i la incorporació d’un jardí a l’interior d’illa.

La proposta, amb un enfocament que harmonitza arquitectura i paisatge, aconsegueix renovar un immoble d’oficines representatiu i, al mateix temps, promoure la recuperació de l’esperit i el caràcter identitari del Pla Cerdà del 1859, símbol del principi igualitari de l’urbanisme de Barcelona.

L’estratègia d’intervenció aplicada, sensible al context actual, contribueix a defensar la creació d’edificis més respectuosos i de ciutats més habitables; per això, la rehabilitació ha obtingut les certificacions LEED Platinum i WELL Gold.

A La Casa de Carlota, el disseny s’entén com una experiència radicalment inclusiva. L’estudi aposta per un model creatiu únic, on persones amb síndrome de Down o autisme treballen amb professionals del disseny, aportant una mirada inesperada i innovadora. El pis —situat a l’escala segona de la Casa de les Punxes— conserva els elements originals de l’habitatge, com les rajoles hidràuliques, vitralls i fusteries nobles, convertint l’espai en un lloc lluminós, viu i inspirador on l’arquitectura acull el talent divers.

L’antiga seu de Telefónica recupera la vida amb una intervenció integral que transforma el volum imponent en un edifici obert, porós i habitable. La reforma recupera la llum i les visuals, substituint les pantalles opaques per tribunes de vidre, reinterpretant l’esperit de Mitjans amb criteris contemporanis. L’arquitectura s’expandeix cap a l’exterior amb terrasses i una nova façana solar que estructura l’edifici des de l’avinguda de Roma com un gran llenç urbà. Un projecte que posa al centre les persones, la sostenibilitat i la relació amb l’entorn.