El projecte de la seu de la Casa SEAT s’ha regit dins la volumetria existent del volum inferior (planta baixa i cinc pisos) de l’antic gratacels del Deutcshe Bank, i ha construït un nou passatge per a vianants que comunica els Jardinets de Gràcia amb l’església de Nostra Senyora de Pompeia i fa més permeable l’entorn urbà. Es tracta d’una façana estructural  (superposada als suports perimetrals existents) que forma una retícula compositiva amb grans finestrals sobre l’avinguda Diagonal, i deixa una façana posterior totalment cega sobre el passatge. Una marquesina de sis metres d’alçada que s’obre al con visual del vianant envolta tot el volum.

Espai de treball i retail situat en una planta de mil metres quadrats al centre de Barcelona, dissenyat per acompanyar i assessorar diferents professionals del sector de l’arquitectura i l’interiorisme. El projecte s’adapta a les noves formes de treball i crea diferents espais multifuncionals, espais comuns, espais de cocreació, etc. L’eix principal del projecte és l’experiència de l’usuari i el seu benestar, tenint cura de tots els detalls, des de la il·luminació fins a la biofília (destaca un jardí vertical exterior), l’acústica (que crea espais confortables) i la sostenibilitat (present en forma de noves tecnologies i materials que vetllen per la cura del medi ambient i l’usuari). A més, s’hi incorpora la cultura mediterrània a través de la terracota, les gelosies de fusta, els tons càlids i l’ús de plantes autòctones.

L’arquitectura de Juno House combina espais dissenyats per a la relaxació i el creixement personal, amb materials naturals i una il·luminació acollidora. L’interiorisme fomenta la col·laboració i la connexió, amb zones flexibles per a fitnes, meditació i benestar emocional. Cada detall està pensat per empoderar les dones, oferint un espai on puguin equilibrar la seva vida personal i professional. Juno House actua com a catalitzador de sinergies, promovent el lideratge femení i la innovació a través d’un entorn que celebra la diversitat i la creativitat.

Restaurant situat en un espai en dues altures dissenyat personalment pel xef Miquel Coulibaly. Decoració minimalista i onírica, taules premeditadament separades, il·luminació focal, rajoles blaves i mobles retro en un nítid espai separat del carrer per una façana transparent.
L’interiorisme, la coberteria, la vaixella i fins i tot la música formen part d’una proposta artística tan radical com els plats i el menú, dissenyats com una obra de teatre a taula que desconcerta deliberadament els comensals.

El 1924, es van comprar els terrenys d’una antiga bòbila per fer-hi una nova parròquia. La primera pedra del nou edifici es va posar en una cerimònia solemne el 5 de maig del 1925. L’arquitecte va ser Enric Sagnier. A la missa del Gall del 1925, es va inaugurar la capella del Santíssim Sagrament, i el 1928, la rectoria, els menjadors assistencials i l’escola de nenes del Sagrat Cor, i el 1934 l’escola de nens. El 1929, el bisbat la va elevar a parròquia. El 19 de juliol del 1936, va quedar destruïda, només en va quedar l’estructura i la capella del Santíssim va restar malmesa. Josep Maria Sagnier va vetllar per la reconstrucció de l’església seguint els plànols del seu pare. El 1941, es va reinaugurar la capella del Santíssim, el 1942, la rectoria i el centre parroquial, i el 1943, el centre escolar. El 1945, es van fer el revestiment, el campanar i els mosaics del timpà. El 1949, les obres es van donar per acabades. Als anys cinquanta, tenia secció esportiva, de joves (femenina i masculina), un grup teatral i cinema. El 1952, es va iniciar el primer butlletí parroquial, Juventud.

L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau és un hospital de referència en tractaments que requereixen una tecnologia capdavantera i una alta especialització dels professionals. El seu àmbit d’actuació se centra en la ciutat de Barcelona, tot i que també té una incidència notable a la resta de l’Estat i una important projecció internacional.

HOSPITAL DE LA SANTA CREU I SANT PAU

L’edifici es va construir a la dècada de 1920 del segle XX com a habitatge. Es tracta d’una casa de planta rectangular amb soterrani, planta baixa, pis i golfes, amb la coberta a tres trams amb capcer trapezoidal. La façana principal obre a un pati lateral que té accés des del carrer del Llobregat. Les obertures són en arc de mig punt amb guardapols curvilini i tribuna a la façana de carrer. L’edifici va ser adquirit per l’Ajuntament, als anys quaranta va ser llar d’infants i, des del 1948, caserna de la Guàrdia Civil. L’any 1965 es podria haver enderrocat per tal de construir un edifici més gran per a la Guàrdia Civil i per allotjar-hi la tinença d’alcaldia, la biblioteca i habitatge de renda limitada, però el projecte no es va tirar endavant. Des del 1982, l’Ajuntament cedeix l’edifici a entitats sense ànim de lucre; actualment és la seu de la fundació Akwaba i de l’associació educativa Itaca.

El projecte consisteix en la construcció d’una torre de pràctiques per als bombers de la Vall d’Hebron que compleixi els requisits funcionals de l’activitat prevista i alhora ajudi a cohesionar l’entorn complex on se situa.
L’estructura vertical dissenyada es relaciona morfològicament amb el parc de bombers i el mercat, mentre que la seva materialitat connecta paisatgísticament amb els barris de Sant Genís i el Carmel, i alhora respon a criteris de durabilitat, manteniment, resistència als impactes i facilitat constructiva.
Es planteja una torre com un sistema obert que permet una gran flexibilitat i adaptació funcional als futurs canvis d’ús. Consisteix en una planta quadrada a partir d’una retícula de pilars i jàsseres de formigó que generen una malla tridimensional d’on s’obtenen quatre espais buits a cada planta que poden acollir múltiples situacions espacials. La gelosia de la façana garanteix una ventilació permanent i permet reduir la temperatura exterior, amb la qual cosa es podria fer servir com a futur refugi climàtic. A més, s’hi inclouen dotze nius de falciot per promoure la biodiversitat i acollir una espècie que freqüentava la serra de Collserola.

Il Giardinetto, dissenyat el 1974 pels arquitectes Alfonso Milá i Federico Correa, destaca per l’interiorisme innovador i acollidor, inspirat en un jardí màgic al cor de Barcelona. L’espai combina elements naturals, com la fusta i la vegetació, amb una il·luminació suau que evoca un ambient íntim i serè. El disseny original va ser reconegut amb el Premi FAD d’Interiorisme, el mateix any que es va obrir. El 2012, va rebre el seu segon Premi FAD per la renovació de la planta baixa, obra de l’estudi Llamazares Pomés, que va obrir el local a l’exterior amb una barra i una finestra a peu de carrer. La reforma va modernitzar el restaurant sense perdre la seva essència, mantenint l’atmosfera sofisticada i única que el caracteritza. Il Giardinetto és un exemple destacat d’arquitectura interior, fusionant història, funcionalitat i un disseny que perdura en el temps, tot creant un ambient exclusiu i atemporal.

Reforma d’un habitatge que gira al voltant del color, la llum i la fusta amb l’objectiu principal de connectar funcionalment, espacialment i visualment la terrassa exterior amb l’interior, ja que durant molts anys s’havia donat l’esquena a aquest espai. Això s’aconsegueix construint un gran finestral que aporta llum a l’interior i crea aquesta fluïdesa entre l’interior i l’exterior. Com a conseqüència, la climatització se situa en el graó del deck de sortida a la terrassa, que forma una barrera perfecta contra el fred.
La distribució interior és flexible, amb la possibilitat d’afegir o reduir habitacions, per adaptar-se a les necessitats dels que viuen a l’habitatge. A l’exterior, dues grans claraboies que il·luminen l’aparcament de planta baixa interrompen la fluïdesa buscada: se soluciona fent un jardí elevat fins a l’altura dels barrets de les claraboies, cosa que ho dissimula i crea un espai diferenciador per relaxar-se i prendre el sol de tarda.

Edifici d’estil modernista per encàrrec de l’artista Josep Rius i Mestres (Barcelona, 1866-1958). Rius, amb vint anys, va fundar la indústria Casa Rius, dedicada a la indústria d’imatges religioses i pessebrista. Malgrat que no tenia formació econòmica i era totalment autodidacte, la seva natural habilitat artística el va portar a convertir-se en un dels escultors catalans més cotitzats de l’època, i podem trobar obres seves en edificis civils i religiosos.
Casa Rius és un complex format pel taller i un bloc d’habitatges, que es va construir per allotjar-hi empresa i família. El taller familiar es va mantenir amb diversos noms fins ben entrats els anys seixanta. Els darrers deu anys del segle XXI, la fàbrica va tancar i es va convertir en un magatzem.
La Fundació ACICAC (Agrupació de Cases de Innovació, Cultura i Art de Catalunya) va adquirir i restaurar la casa per convertir-la en un espai de transformació creativa. S’hi fan esdeveniments, residències d’artistes, espais gastronòmics i una àmplia programació cultural.

Edifici d’oficines de 24 plantes i 83 metres d’alçada, inaugurat l’any 1969, que es va dissenyar com a seu del Banco Atlántico i que va suposar un canvi significatiu en l’skyline de la ciutat de Barcelona, ja que va ser el primer a desenganxar-la del pla horitzontal per projectar-la verticalment. Aquest edifici emblemàtic és un exemple destacat de l’arquitectura del moviment modern, dissenyat per Francesc Mitjans i Santiago Balcells, inspirat en la Torre Pirelli de Milà, de Gio Ponti. Va ser el primer gratacel racionalista de Barcelona fins al 1970, quan es va completar la construcció de la Torre Colom.
El disseny de l’edifici n’adapta la planta lenticular a la geometria del xamfrà, integrant-lo harmoniosament en el context urbà de l’Eixample, i alhora s’orienta cap a l’avinguda Diagonal, aprofitant-ne la profunditat visual. La façana de l’edifici està formada, principalment, per un mur cortina que n’ocupa la major part, deixant unes franges d’ombra als vèrtexs, formades per pantalles portants revestides de marbre blanc, on se situen els nuclis de comunicació i serveis. L’estructura, innovadora en el moment en què es va construir, inclou quatre pilars metàl·lics al centre de gravetat de la planta i deixa la resta diàfan.
La torre, actualment propietat de Hines European Core Fund (HECF), s’ha rehabilitat recentment, per part de l’estudi Batlle i Roig i BGY, mantenint-ne l’emblemàtica façana de vidre, i alhora s’han actualitzat els espais interiors en termes de comoditat i usabilitat. Reanomenada Diagonal Vertical, la intervenció d’aquest edifici icònic en vol millorar l’eficiència energètica i reduir la petjada de carboni amb una façana de vidres fotovoltaics i vegetació autòctona. El projecte aspira a obtenir les certificacions WELL, LEED, Wiredscore i Smartscore, en la categoria Platí.
Un cop inaugurada, serà la seu de companyies de tot el món, oferint una experiència professional d’alta qualitat, així com també serveis i instal·lacions d’última generació, com ara un sky lobby, un gimnàs i un exclusiu rooftop.