El taller Ciutat Collage és un espai per observar la ciutat amb una mirada diferent, més personal i crítica. A través del collage, es convida a identificar aquells elements quotidians que sovint passen desapercebuts però que construeixen la nostra experiència urbana: un portal, una plaça, un comerç de barri o fins i tot un record associat a un lloc concret. El procés posa en valor la memòria individual com a part essencial del relat col·lectiu de la ciutat. És tracta d’una activitat basada en l’acompanyament per a la creació d’imants que simbolitzin aquelles icones i espais simbòlics que creen i configuren la nostra ciutat i la nostra llar.

Al final del taller, cada imant esdevé una peça única que no només representa un espai, sinó també una manera d’habitar-lo. Compartir aquestes creacions amb la resta del grup obre una conversa rica sobre com percebem i vivim els entorns que ens envolten. Així, Ciutat Collage no només proposa crear, sinó també connectar, reinterpretar i donar nous significats a la idea de ciutat i de llar.

Pots portar les teves pròpies imatges, així com usar les nostres o crear aquesta icona des de la teva pròpia mà dibuixant.

Divendres 17 d’abril
17:30 h – Casa de l’Arquitectura de Barcelona (c/ Roselló, 87)

Un espai divulgatiu per parlar de la ciutat i de l’arquitectura… però no com s’ha explicat sempre.

Busquem històries úniques de persones que viuen, treballen, pateixen i gaudeixen la ciutat cada dia. Converses que obren tres punts de fuga per mirar l’arquitectura des d’altres angles: el quotidià, el personal i l’inesperat. Perquè la ciutat no només es construeix amb formigó, sinó amb vides, decisions i relats que sovint passen desapercebuts.

En Nou Barris, la proposta implica un fort enfocament de proximitat en treballar directament amb els barris i les comunitats locals. Per això, Pedro García —arquitecte, professor i doctor en arquitectura— moderarà i entrevistarà dues persones significatives en la història i la vida quotidiana del barri, amb la intenció d’explorar històries úniques, personals i de construcció de ciutat.

El programa de ràdio passarà a formar part de RADIOMEDIA ARQUITECTURA, un recopilatori atemporal de mèdia (àudios, vídeos, textos…) creat per arquitectes, autors, entitats i associacions expertes que transmeten el seu coneixement amb emoció i compromís cap a la ciutat i la seva arquitectura.

Per això, obrim les portes a la gravació del programa a qui vulgui sumar-se a la conversa.

Can Basté és un conjunt patrimonial que permet entendre l’evolució de Nou Barris des d’un entorn rural fins a la ciutat contemporània. El seu origen se situa en una torre medieval, sobre la qual al segle XVII es va construir una masia que, amb el temps, es va transformar en un casalot senyorial de planta quadrada i teulada de quatre aigües, vinculat a l’activitat agrícola i vitivinícola del territori.

L’edifici destaca per la seva relació amb l’església adjacent, a la qual s’uneix mitjançant un pont, i per les façanes amb esgrafiats geomètrics que defineixen el conjunt. Després de diversos usos i d’un període de degradació, al llarg del segle XX, el casalot va ser rehabilitat gràcies a la iniciativa veïnal i municipal.

L’any 1995, Can Basté es va reconvertir en centre cívic, i avui ha esdevingut un equipament cultural actiu que combina patrimoni, arquitectura i vida urbana, i que convida a descobrir una peça clau de la història del barri.

Projecte que proposa una regeneració integral de l’entorn urbanístic on es troba mitjançant la concentració de dos equipaments (pista poliesportiva i piscina) en un únic edifici per tal de crear un gran jardí de preàmbul que aporta un entorn de relació social al barri. L’edifici es pensa amb criteris de sostenibilitat; a tall d’exemple, es construeix amb una estructura de fusta prefabricada que redueix la petjada ecològica; s’hi planten espècies autòctones per a l’estalvi d’aigua i s’hi preveu un gran dipòsit per recollir i reaprofitar les aigües pluvials; introdueix sistemes eficients d’aerotèrmia i sensors per optimitzar les instal·lacions, i incorpora plaques fotovoltaiques que generen el 90% de l’energia que consumeix l’edifici.

La primera referència documental de la masia data del 1351, quan les terres van ser establertes en emfiteusi a Berenguer Verdaguer, fet que vincula l’origen de la masia a l’explotació agrícola del territori durant l’edat mitjana. Al llarg dels segles, la finca va mantenir una activitat agrària vinculada al conreu i a la vinya, amb una extensió que arribava fins a l’actual avinguda Meridiana.

A finals del segle XIX, coincidint amb l’agregació de Sant Andreu de Palomar a Barcelona, la propietat va impulsar el procés d’urbanització de les terres, configurant una nova trama de carrers que marcaria el pas definitiu d’un paisatge rural a un teixit urbà. L’edifici conserva la tipologia pròpia de la masia basilical, amb cobertes a dos vessants, un portal d’arc de mig punt adovellat, un rellotge de sol a la façana i un jardí posterior amb una palmera catalogada. L’any 2006, la finca va ser adquirida per l’Ajuntament de Barcelona, que en va impulsar la rehabilitació com a centre cívic, que es va inaugurar el 2013.

La Torre Llobeta és un conjunt patrimonial que permet entendre l’evolució de Nou Barris des d’un entorn rural i d’estiueig fins a la ciutat contemporània. Construïda al segle XVIII i transformada al llarg del segle XIX, la torre formava part d’una finca agrícola i residencial vinculada a un paisatge de camps i jardins que va desaparèixer progressivament amb la urbanització del territori.

L’edifici conserva una volumetria compacta i elements propis de l’arquitectura tradicional, així com la presència d’un jardí que manté la memòria del paisatge original. Al llarg del segle XX, la torre va perdre el seu ús inicial i va quedar integrada dins la trama urbana, iniciant un procés de degradació.

La seva rehabilitació i reconversió en centre cívic va permetre preservar l’edifici i dotar-lo de nous usos públics. Avui, la Torre Llobeta és un equipament cultural de proximitat que combina patrimoni, arquitectura i activitat comunitària, i convida a redescobrir una peça singular de la història del barri.

El santuari de Santa Eulàlia de Vilapicina és un conjunt que té com a origen una antiga capella medieval, documentada ja al segle X, vinculada a un petit assentament rural que es va desenvolupar entorn dels camins històrics del Pla de Barcelona. L’església actual és el resultat d’ampliacions i reformes successives, especialment als segles XVIII i XIX, que van configurar un temple de caràcter neoclàssic popular, amb una façana sòbria i un campanar que continua sent un referent del paisatge urbà del barri.

Amb la urbanització del segle XX, Vilapicina va quedar integrada dins la ciutat, però el santuari ha mantingut el seu paper com a element vertebrador del barri. Avui, el conjunt ofereix una lectura clara de la transició del món rural a la ciutat i convida a redescobrir un dels espais amb més continuïtat històrica de Nou Barris.

El Palau Robert és un palauet privat d’estil classicista construït entre el 1897 i el 1903 com a residència de Robert Robert i Surís, financer gironí i marquès de Robert. L’edifici s’ubica en un dels punts més emblemàtics de la ciutat, a la confluència entre l’avinguda Diagonal i el passeig de Gràcia. El projecte va ser adjudicat per concurs a l’arquitecte francès Henry Grandpierre, i les obres van ser dirigides per Joan Martorell i Montells. L’edifici es va construir amb pedra de la muntanya del Montgrí, un material que contribueix al seu caràcter sòlid i noble.

El palau presenta una planta rectangular articulada al voltant d’un pati interior amb claraboia, i originalment estava connectat amb l’edifici veí mitjançant un pont per on accedien els carruatges. El seu estil neoclàssic s’allunya deliberadament del modernisme dominant de l’època, i representa una aposta per l’elegància i la sobrietat formal.

El jardí, dissenyat inicialment per Ramon Oliva Bogunyà, es va reobrir al públic el 2003, després d’una reforma a càrrec de l’arquitecta Sílvia Farriol, la paisatgista Bet Figueras i el dissenyador Miguel Milà, que van transformar-lo en un espai verd integrat al teixit urbà.

Després de diverses propietats —del comte de Torroella a Julio Muñoz Ramonet, passant pel Banc Central—, el palau esdevé finalment patrimoni públic l’any 1981, quan passa a ser gestionat per la Generalitat de Catalunya. Avui acull exposicions, serveis d’informació cultural i turística, i oficines institucionals.

L’edifici es troba al límit nord del reconegut Eixample barceloní dissenyat per Ildefons Cerdà a finals del segle XIX, caracteritzat per les illes de cases entre mitgeres amb façana doble, al carrer i al pati interior.

Aribau 195 és una operació de gran rehabilitació que inclou la transformació de més de 19.000 m² construïts al bell mig de la ciutat. De la necessitat de renovació, sorgeix l’oportunitat de recuperar la continuïtat de la trama urbana mitjançant la integració de l’envolupant i la incorporació d’un jardí a l’interior d’illa.

La proposta, amb un enfocament que harmonitza arquitectura i paisatge, aconsegueix renovar un immoble d’oficines representatiu i, al mateix temps, promoure la recuperació de l’esperit i el caràcter identitari del Pla Cerdà del 1859, símbol del principi igualitari de l’urbanisme de Barcelona.

L’estratègia d’intervenció aplicada, sensible al context actual, contribueix a defensar la creació d’edificis més respectuosos i de ciutats més habitables; per això, la rehabilitació ha obtingut les certificacions LEED Platinum i WELL Gold.

A La Casa de Carlota, el disseny s’entén com una experiència radicalment inclusiva. L’estudi aposta per un model creatiu únic, on persones amb síndrome de Down o autisme treballen amb professionals del disseny, aportant una mirada inesperada i innovadora. El pis —situat a l’escala segona de la Casa de les Punxes— conserva els elements originals de l’habitatge, com les rajoles hidràuliques, vitralls i fusteries nobles, convertint l’espai en un lloc lluminós, viu i inspirador on l’arquitectura acull el talent divers.

L’antiga seu de Telefónica recupera la vida amb una intervenció integral que transforma el volum imponent en un edifici obert, porós i habitable. La reforma recupera la llum i les visuals, substituint les pantalles opaques per tribunes de vidre, reinterpretant l’esperit de Mitjans amb criteris contemporanis. L’arquitectura s’expandeix cap a l’exterior amb terrasses i una nova façana solar que estructura l’edifici des de l’avinguda de Roma com un gran llenç urbà. Un projecte que posa al centre les persones, la sostenibilitat i la relació amb l’entorn.

Icona del disseny i de la vida cultural barcelonina, la truiteria Flash-Flash va obrir el 1970 i ràpidament es va convertir en lloc de trobada per a la Gauche Divine i altres cercles creatius. El projecte, obra dels arquitectes Correa i Milá, amb imatges del fotògraf Leopoldo Pomés, va rebre el Premi FAD d’Interiorisme aquell mateix any.

L’espai, dominat pel blanc, els traços negres i una imatgeria pop, trenca amb la idea de restaurant tradicional i proposa una escenografia única amb una reportera fotogràfica —interpretada per Karin Leiz— com a figura omnipresent a les parets. Aquest imaginari, conjuntament amb una carta de més de cinquanta truites, ha mantingut Flash-Flash com un clàssic viu i actiu de la ciutat, indissociable del seu caràcter transgressor i popular.

Amb una situació privilegiada, a la zona més exclusiva de la ciutat, The One Barcelona és un nou hotel de 5*GL amb un interiorisme sofisticat que inspira l’elegància i la distinció. L’ús de les gammes cromàtiques suaus amb alguns tocs de color que aporten les obres d’art i les tapisseries, juntament amb la llum natural i els materials nobles, com marbres i fustes especials, tenen un paper important i creen un ambient de luxe atemporal. L’establiment, un projecte realitzat en col·laboració amb el prestigiós dissenyador Jaime Beriestain, ofereix habitacions àmplies i lluminoses, el Somni Restaurant & Cocteleria, el Despacio Spa at The One, una plunge pool exclusiva per a hostes situada a l’última planta, i l’impressionant Mood Rooftop Bar, amb vistes panoràmiques de la ciutat.

El nou Centre de Serveis Socials Sagrada Família és a l’interior d’illa de l’antiga fàbrica Myrurgia, un entorn tranquil i verd al cor de l’Eixample. Amb una superfície total de 800 m², el nou edifici reuneix condicions d’accessibilitat, qualitat espacial i sostenibilitat per oferir una atenció pública propera i digna a la ciutadania.

L’equipament s’organitza en dues plantes. A la planta baixa, s’hi concentra l’atenció directa a les persones usuàries, mentre que la planta primera es destina al treball intern dels professionals. L’edifici es desenvolupa al voltant de quatre patis de llum i ventilació natural que donen ritme i respiració als espais. El recorregut de circulació es resol mitjançant un eix central i un perímetre fluid, que facilita el moviment i l’orientació.

La calidesa i la qualitat del projecte es transmeten a través de l’ús acurat de materials com la fusta i la ceràmica, així com pel joc de transparències, que garanteix la continuïtat visual entre espais, tot respectant la privacitat on és necessària. El conjunt es remata amb una coberta verda que actua com a cinquena façana, ja que millora el confort tèrmic i la integració paisatgística.

Aquest nou centre permetrà millorar l’atenció a les gairebé 6.000 persones del barri que actualment són usuàries dels serveis socials, i reforça la funció d’aquest equipament com a punt de suport vital, socioeconòmic i comunitari.

Projectada l’any 1901 per l’arquitecte Jeroni F. Granell i acabada el 1903, la Casa Granell és un edifici entre mitgeres situat al carrer de Girona, 122, format de planta baixa, entresol, cinc pisos i terrat. Considerada bé cultural d’interès local, representa una de les obres més personals de Granell, conegut per un modernisme sobri però ric en solucions ornamentals inspirades en la natura.

La façana presenta una composició singular, amb balcons als costats i obertures centrals aparellades. Està decorada amb esgrafiats florals en tons verds i rosats, i emmarcada amb motllures sinuoses de pedra. Els vitralls i els porticons originals es conserven, i el coronament es resol amb una cornisa ondulada amb respiradors quadrangulars.

A l’interior, el vestíbul i el celobert central destaquen per l’ornamentació en marbre, ceràmica vidrada i estucs policromats amb motius vegetals, especialment iris i plomes de paó. Granell, que residia a l’edifici, també hi va intervenir com a vitraller, a través del taller Rigalt i Granell, del qual era soci.

L’any 1987, l’arquitecte Antoni Solanas va dur a terme una rehabilitació de les façanes principal i posterior, i va recuperar els colors originals de les persianes i l’aspecte general de la finca, respectant-ne la concepció modernista original.