Projecte guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona 2017 que parteix de tres premisses: entendre el valor de la història de la Lleialtat Santsenca (un antiga cooperativa obrera del barri de Sants situada en aquest edifici des del 1928); conèixer amb precisió l’estat físic de l’edifici per aprofitar tot allò utilitzable; ser sensibles amb tot el procés de col·laboració que van iniciar les entitats del barri el 2009 per recuperar-lo. L’edifici funciona tèrmicament per estratègies passives basades en la inèrcia i l’aïllament, i tres cobertes lleugeres en permeten la il·luminació natural i en faciliten la ventilació.

Edifici escolar que, construït en època de reformulació dels espais educatius, incorpora avanços en aquesta tipologia i hi fa aportacions que contribuiran al seu desenvolupament. El projecte demostra una inquietud social dels arquitectes, els quals dissenyen un edifici amb espais domèstics per als infants i espais comuns, i aposten per un model d’escola a l’aire lliure basada en una arquitectura amb patis i terrasses annexes a cada aula. L’edifici es construeix seguint els criteris racionalistes de funcionalitat, ventilació i il•luminació dels espais i, a causa de les dimensions petites de la parcel•la, es construeix en alçada (fet que redueix els espais de circulació i simplifica el traçat de les instal•lacions). El projecte va ser una referència per a tipologies escolars posteriors i, tot i que l’edifici s’ha anat adaptant a les necessitats pedagògiques de cada moment, les modificacions no han desvirtuat el projecte original.

Es tracta d’un dels quatre barris de cases barates construït pel Patronat Municipal de l’Habitatge l’any 1929, i de l’únic que sobreviu com un poble dins la gran ciutat. Inicialment, es va concebre per reallotjar els barraquistes de Montjuïc, arran de l’Exposició Universal. Actualment, continua sent propietat del PMHB (actualment anomenat IMHAB) i els habitatges estan en règim de lloguer. Recentment, els veïns han acordat conservar la fesomia i l’estructura actual del barri i n’han proposat la catalogació com a patrimoni històric de la ciutat: per la seva arquitectura singular i per salvar-lo de la demolició proposada per diferents plans urbanístics.

Situat entre l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i el Recinte Modernista, el centre Kàlida ofereix un refugi a les persones amb càncer i els seus familiars i cuidadors, en el que és un clar exemple d’innovació social, raó per la qual aquest edifici està inclòs dins l’àmbit innovador del Campus Sant Pau Barcelona.

L’edifici està pensat al voltant del concepte arquitectura per cuidar i pren forma entorn de la calidesa dels materials, textures, colors, geometries i espai verd del recinte original. És un edifici de 400 m² distribuït en dues plantes: a la planta baixa, se situen espais flexibles oberts al jardí, 650 m², protegits per vegetació, murs i pèrgoles que els aïllen de l’Hospital i aporten privacitat als usuaris; a la primera planta, hi ha altres dependències, que miren a un menjador a doble alçada. La façana es materialitza amb un mur ceràmic que filtra la llum del Mediterrani, ajuda a ventilar i preservar la intimitat, i al mateix temps s’integra en el recinte històric a través del color, la textura i la composició.

Centre Internacional de Ciències Humanes i Socials patrocinat per la Unesco

Aquest edifici constitueix l’homenatge que va fer Josep Puig i Cadafalch a la tipologia de palau medieval barceloní, distribuint l’espai mitjançant un pati interior amb una escala que ens condueix al pis principal. En destaquen la pedra treballada de les façanes estucades blanques, la tribuna, d’estil gòtic, la porta principal i les dues torres laterals, cobertes amb teulada a quatre vessants. L’edifici, propietat de la Fundació ”la Caixa” i reformat el 2012, és un espai per impulsar el diàleg i el coneixement entre tots els agents que impacten en el món social. L’any 2024, la Unesco va reivindicar la trajectòria del Palau Macaya com a centre de debat i diàleg de referència, i el va reconèixer com Centre Internacional de Ciències Humanes i Socials.

La Fundació Mies van der Rohe va ser creada el 1983 per l’Ajuntament de Barcelona,a més d’atendre la conservació i el coneixement del Pavelló, la Fundació impulsa el debat, la difusió i la sensibilització sobre temes d’arquitectura i urbanisme contemporanis. D’acord amb les seves finalitats, la Fundació organitza nombrosos esdeveniments i molts d’ells es duen a terme al mateix Pavelló i a l’espai de treball del carrer Provença. Aquest és un espai obert a tothom que estigui interessat en el desenvolupament i millora del territori i on es pot visitar una part de la col·lecció de maquetes; l’arxiu de 2.881 projectes d’arquitectura contemporània que inclou esbossos, plànols, fotos i vídeos; la biblioteca i documents històrics.

Projectat com a residència unifamiliar, és un exemple atípic d’edifici exempt, emplaçat seguint l’alineació de la cantonada. Les façanes estan plantejades de manera eclèctica i afrancesa¬da, sense excloure, però, elements de caire modernista, com el gran finestral ovalat del menjador, obert sobre la Diagonal. Arran de la instal•lació del Círculo Ecuestre a l’edifici, el 1948, s’hi va construir un cos adossat amb planta baixa i terrat, actual¬ment modificat.

Edifici d’habitatges en cantonada, construït seguint els esquemes modernistes, quan la majoria dels arquitectes ja havien abandonat aquesta estètica. Construït amb clares influències gaudinianes (finestres i coronament de l’edifici), en destaca la porta principal de l’avinguda Diagonal, coronada per una tribuna tancada per columnes esveltes, que formen una espècie de galeria al pis principal. També val la pena ressaltar el sòcol exterior de pedra (resseguint les obertures), el vestíbul (que comunica amb el pati interior d’illa) i l’escala (treballada en detall amb una decoració extraordinària).

Es visitaran i s’explicaran els vestíbuls de la Casa Sayrach i la Casa Montserrat (carrer d’Enric Granados, cantonada avinguda Diagonal).

Tot i que sovint és més conegut per les col·laboracions amb Antoni Gaudí, l’obra de Domènec Sugrañes i Gras és ben lliure de tota imitació gaudiniana. A Barcelona, en podem trobar diversos exemples, però un dels més interessants és aquest edifici d’estil noucentista que Sugrañes va construir per als marquesos de la Pobla de Claramunt, a la cantonada de la Diagonal amb el carrer de Tuset. A Barcelona, és la primera casa que es construeix amb ciment armat, i en destaca l’esplèndid pati interior ovalat.

L’edifici de l’Escola del Treball es va construir sobre tres naus de blanqueig i acabats de l’antiga fàbrica de Can Batlló amb l’objectiu de preparar obrers qualificats (va aconseguir un gran prestigi gràcies a l’aplicació d’una pedagogia basada en mètodes intuïtius i experimentals). S’accedeix a l’edifici a través d’un vestíbul cobert amb revoltó de maó de pla i bigues de ferro, i unes grans bigues de fusta transversals (tot revestit amb esgrafiats). El vestíbul, de quatre plantes d’alçada, té una coberta feta amb arcs parabòlics (construïts amb maó i amb acabats puntuals d’esgrafiat) i lluernes esglaonades.