L’objectiu d’aquest itinerari a peu pel barri de Collblanc – la Torrassa és descobrir i recuperar l’origen i les característiques d’una tipologia d’habitatge que va sorgir a principis del segle XX per poder atendre les necessitats d’habitatge derivades de l’onada migratòria d’aquella època: les cases en passadís. A l’última dècada del segle XIX, la zona va experimentar un procés de transformació urbana que va comportar la seva urbanització progressiva. Els propietaris residents a Barcelona i l’Hospitalet centre van veure l’oportunitat d’adquirir aquests terrenys sense urbanitzar i emprendre un negoci lucratiu. Els animava un aparent esperit proteccionista en la construcció d’habitatge per a persones amb pocs recursos; no obstant això, en realitat, es tractava d’edificacions de baix cost i ràpida amortització. Aquests habitatges, caracteritzats per la superfície reduïda i un disseny que propiciava la insalubritat, van ser objecte de nombroses denúncies, per part dels mateixos residents, per les seves condicions de vida inadequades. Una de les façanes s’orientava a un passadís, que podia ser o bé central o bé lateral.

Aquesta antiga casa de pagesia transformada en finca d’estiueig del segle XIX és, en l’actualitat, el centre municipal de creació multimèdia de L’Hospitalet i el motor de la innovació social de la ciutat. L’edifici actual es caracteritza per la porxada de la façana sud, amb columnes octogonals i un fort ritme compositiu, que la diferencia de la resta de la construcció. Se situa al Parc de la Marquesa, nom popular donat als jardins pels moviments de reivindicació veïnal dels anys setanta, que en van reclamar l’ús públic quan l’antiga casa era un espai en decadència i en desús. El projecte de reforma i programa d’usos inclou un plató de televisió, un estudi de gravació i un de ràdio i aules amb Mac’s i Pc’s per desenvolupar projectes multimèdia. 

Casa consistorial de planta baixa i tres pisos que, en els orígens, també va tenir funcions d’escola elemental, jutjat municipal i dipòsit de detinguts. Amb el pas del temps, els equipaments es van traslladar i s’hi ha afegit una remunta de dos pisos enretirats de les façanes. L’edifici actual permet la integració dels porxos amb la plaça i hi conviuen nous materials amb elements històrics i patrimonials, com el saló de plens i el despatx de l’alcaldia. També connecta amb una sala d’exposicions al subsòl de la plaça de la Vila, construïda com a refugi durant la Guerra Civil, i que va ser rehabilitada el 1982 i utilitzada com a oficina de la subseu de Badalona per als Jocs Olímpics de Barcelona del 1992.

Jujol va construir el mur de tancament de la finca i gran part de l’habitatge del porter, decorats amb elements de maó vist, ceràmica i esgrafiats. La troballa d’una mina d’aigua, que el propietari va voler explotar econòmicament, va fer aturar les obres, que preveien, també, l’edificació d’una torre a la part més alta, que no es va arribar a construir. A les galeries subterrànies de la planta embotelladora, Jujol va dissenyar diversos arcs parabòlics de maó vist amb una funció estructural.

Aquesta unitat residencial a base de blocs va ser plantejada com a alternativa a l’illa tancada, trencant l’esquema i obrint l’interior com a espai públic relacionat amb els carrers circumdants, tot i que posteriorment es va tancar. Gràcies a la poca profunditat dels habitatges i a la doble ventilació, es va aconseguir millorar molt les condicions higièniques dels habitatges, eliminant els patis interiors i dotant tots els habitatges de molt d’assolellament. L’habitatge que es visitarà s’ha reformat conservant al màxim l’esquema de distribució original en dúplex.

Betevé és un creador de continguts de qualitat de tot tipus (informatius, divulgatius, culturals, d’entreteniment…) amb vocació de servei públic. Aquests continguts es distribueixen en diferents suports (TDT, HbbTV, ràdio, web, xarxes socials…). L’edifici on desenvolupa l’activitat betevé no és singular per l’arquitectura, sinó pel que s’hi fa a dins. Així, doncs, hi trobareu sales d’edició i postproducció, de sonorització, platós, maquillatge, estudis de ràdio, cabines d’edició, càmeres, micros, mòbils…. Tot el necessari per crear continguts de qualitat orientats al servei públic.

Al final de la Rambla del Carmel, es va construir aquest pas vertical per a vianants que salvava el relleu accidentat propi del barri del Carmel i millorava la comunicació entre barris. Amb una alçada màxima de 24,88 metres i un diàmetre de 19,35 metres, la construcció fa de mur de contenció de la Rambla, al mateix temps que una rampa interior de formigó armat connecta els dos punts de desnivell i fa de trava estructural del mateix edifici.

Exemple d’arquitectura catalana dels anys cinquanta que segueix l’ideari racionalista amb un projecte de dimensions proporcionades i rigor tecnològic. Situat a l’interior d’una illa de l’Eixample, l’edifici es caracteritza per una volumetria fragmentada molt ben articulada que aconsegueix una seqüència dinàmica d’espais. A l’exterior, uns patis responen a les necessitats d’il·luminació i ventilació del programa i, alhora, mantenen la voluntat d’Ildefons Cerdà de projectar interiors d’illa verds. A l’interior, els arquitectes aprofiten les possibilitats tècniques i expressives de les estructures de formigó armat que apareixen en aquell moment, i creen un espai diàfan amb grans obertures que dota de representativitat el vestíbul de l’edifici.
Actualment, l’edifici és la seu de Manifesta, la Biennal Nòmada Europea d’art i cultura contemporània que, l’any 2024 celebrarà la 15a edició. Manifesta crea esdeveniments transformadors específics per reimaginar, amb la ciutadania i les comunitats locals, com vivim, com treballem i com veiem els nostres futurs.