El projecte consisteix en la construcció d’una torre de pràctiques per als bombers de la Vall d’Hebron que compleixi els requisits funcionals de l’activitat prevista i alhora ajudi a cohesionar l’entorn complex on se situa.
L’estructura vertical dissenyada es relaciona morfològicament amb el parc de bombers i el mercat, mentre que la seva materialitat connecta paisatgísticament amb els barris de Sant Genís i el Carmel, i alhora respon a criteris de durabilitat, manteniment, resistència als impactes i facilitat constructiva.
Es planteja una torre com un sistema obert que permet una gran flexibilitat i adaptació funcional als futurs canvis d’ús. Consisteix en una planta quadrada a partir d’una retícula de pilars i jàsseres de formigó que generen una malla tridimensional d’on s’obtenen quatre espais buits a cada planta que poden acollir múltiples situacions espacials. La gelosia de la façana garanteix una ventilació permanent i permet reduir la temperatura exterior, amb la qual cosa es podria fer servir com a futur refugi climàtic. A més, s’hi inclouen dotze nius de falciot per promoure la biodiversitat i acollir una espècie que freqüentava la serra de Collserola.

Edifici projectat per Elies Rogent, coincidint temporalment amb la construcció de la Universitat de Barcelona, obra també de l’arquitecte. L’edifici, amb planta en forma de creu grega, ocupa el centre de l’illa, i deixa a les quatre cantonades uns espais buits d’edificació inicialment ocupats per jardins.
La construcció queda centrada sobre l’edifici de l’església, de planta de creu llatina, que té façana al carrer de la Diputació i s’hi col·loca perpendicularment. La resta d’edificacions que formen el seminari deixen l’església englobada i s’organitzen al voltant d’uns patis.
El conjunt d’edificacions segueix les línies de l’arquitectura medievalista, tan de moda en aquells moments, i, més exactament, del que es coneix com a neoromànic, i fa servir, excepte a l’edifici de l’església, materials de poca qualitat (obra arrebossada, teula àrab…) per donar una imatge d’austeritat. Del conjunt destaca, a part de l’església esmentada, el cimbori de l’església (similar al del monestir de Poblet), centre de tota la composició de l’edifici, que és un dels elements més visibles del conjunt.

Edifici d’estil modernista per encàrrec de l’artista Josep Rius i Mestres (Barcelona, 1866-1958). Rius, amb vint anys, va fundar la indústria Casa Rius, dedicada a la indústria d’imatges religioses i pessebrista. Malgrat que no tenia formació econòmica i era totalment autodidacte, la seva natural habilitat artística el va portar a convertir-se en un dels escultors catalans més cotitzats de l’època, i podem trobar obres seves en edificis civils i religiosos.
Casa Rius és un complex format pel taller i un bloc d’habitatges, que es va construir per allotjar-hi empresa i família. El taller familiar es va mantenir amb diversos noms fins ben entrats els anys seixanta. Els darrers deu anys del segle XXI, la fàbrica va tancar i es va convertir en un magatzem.
La Fundació ACICAC (Agrupació de Cases de Innovació, Cultura i Art de Catalunya) va adquirir i restaurar la casa per convertir-la en un espai de transformació creativa. S’hi fan esdeveniments, residències d’artistes, espais gastronòmics i una àmplia programació cultural.

L’edifici forma part del conjunt de cases-fàbrica de la Ciutat Antiga del període 1808-1856, un model d’ocupació de l’interior del parcel·lari per una tipologia industrial que es va anar repetint durant els segles XVIII i XIX. Aquí és on Rafael Ramoneda, fabricant de teixits que ja era propietari de dues fàbriques a la ciutat, a la dècada del 1840, va fer enderrocar els edificis existents per construir-hi una casa-fàbrica, sota la direcció d’un mestre d’obres desconegut.
La fàbrica Ramoneda, després de la fallida de l’empresa, el 1868, va reduir les seves funcions industrials. Es van llogar els espais a altres empreses i l’ús predominant de l’edifici va passar a ser el residencial. L’edifici i altres del voltant que formaven part de la casa-fàbrica han subsistit fins avui, però amb algunes transformacions importants, sense que pugui identificar-se res més que tres dels quatre eixos de finestres i balcons i algunes obertures sota coberta.
Actualment, és la residència artística de Robert Llimós Oriol, on té establert el seu estudi i una galeria d’exposicions oberta al públic a la planta principal.

La seu de la Fundació Joan Brossa està ubicada en una part del que va ser la Seca Reial o la Reial Fàbrica de Moneda de la Corona d’Aragó, un edifici documentat, per primera vegada, a mitjan segle XV, i situat al barri del Born de Barcelona.
Aquesta fàbrica ocupava l’actual illa de cases entre el carrer dels Flassaders, el carrer de la Seca i el carrer de les Mosques. Quan la Seca va cessar l’activitat, l’edifici es va dividir en diferents immobles i així ha arribat fins a l’actualitat.
Des del 2018, aquest espai ha estat cedit per l’Ajuntament de Barcelona per tal que la Fundació hi desplegui un projecte expositiu i d’activitats que esdevingui un indret de referència de l’univers brossià, de les escriptures radicals, de la performance i de les arts parateatrals. La remodelació de l’espai la va fer l’arquitecta Meritxell Inaraja i Genís, la mateixa persona que va remodelar l’Escenari Joan Brossa, inaugurat el 2011. De fet, la Fundació i l’Escenari disposen de tres connexions internes, tot formant un espai únic de 1.723 m2. Es tracta d’un conjunt versàtil, amb molta llum natural, que respecta les estructures i la volumetria com a memòria d’un passat històric significatiu.