Edificis municipals adquirits i rehabilitats per l’Ajuntament de Barcelona consistents en dues finques contigües del barri del Raval per situar-hi tretze pisos públics de lloguer. El nou edifici s’ordena a partir d’un nucli de circulació vertical situat al centre de les finques, que es connecten interiorment. Aquesta connexió suposa una millora substancial de les condicions d’habitabilitat dels habitatges resultants i permet oferir tipologies per a diferents estructures familiars.

Constructivament, el projecte és sensible amb les preexistències, s’han minimitzat els enderrocs i s’han aprofitat al màxim els elements existents. Es deixen retalls i petjades materials que permeten acostar-se a la memòria dels espais passats.

L’Autòdrom de Terramar, si bé es troba al terme municipal de Sant Pere de Ribes, es va construir l’any 1923, en el desenvolupament del projecte de la ciutat-jardí de Terramar, de Sitges, impulsada per Francesc Armengol. Per al projecte de l’autòdrom en concret, es va comptar amb l’arquitecte Josep Maria Martino Arroyo, per a les tribunes, i amb Jaume Mestres i Fossas, per a la pista. És la quarta pista més antiga del món, té una llargada d’uns dos quilòmetres, forma ovalada i uns peralts de 90 graus o més. La manca de fons per respondre a la inversió inicial, sumada a la perillositat que provocaven els revolts tan pronunciats, van deixar ben aviat el circuit sense curses. Tot i això, als anys cinquanta encara se’n va fer alguna de motos, com a exhibició, la darrera de les quals el 1955. A partir d’aleshores, i fins als anys vuitanta, el recinte va modificar l’orientació cap a l’activitat agrícola. Des de l’any 2016 i fins ara, està en procés un projecte per reobrir l’Autòdrom i destinar-lo al món eqüestre i el món del motor d’àmbit corporatiu.

Projecte de remodelació del mercat de Sant Andreu, un edifici format per un cos principal (col·locat al mig de la plaça del Mercadal i on es desenvolupa el mercat alimentari) i un local de vendes amb parades no alimentàries que es percep com un passatge cobert entre la plaça i el carrer de Rubén Darío). El projecte es planteja des de les premisses següents: reducció de la volumetria (per reduir l’impacte volumètric de l’edifici sobre la plaça, es manté el perímetre i s’acota l’alçada); transparència de la façana (per integrar l’activitat comercial de la plaça del Mercadal a l’activitat del mercat, es converteix la plaça en el primer passadís del mercat tot mantenint el mateix paviment); voluntat de projecte emblemàtic (voluntat de fer-lo reconeixible des de l’entramat de carrers del barri); tractament de la coberta com a façana.

L’Olor de most és un recorregut pels punts indispensables de la malvasia a Sitges. I és que la malvasia de Sitges era la joia de la corona del sector vitivinícola sitgetà̀, que estructurava tot un seguit d’oficis i realitats que han quedat amagats en diferents punts que resseguirem pels carrers i els indrets de Sitges. Es tracta d’un itinerari que deixa al descobert tots els punts imprescindibles per entendre el vi i la malvasia a Sitges: cellers desapareguts, la zona d’embarcament de les exportacions i altres sorpreses. La ruta s’acaba al Centre d’Interpretació de la Malvasia – Corral de la Vila.

Aquest edifici entre mitgeres està situat al carrer Major, a tocar del Cap de la Vila, el punt neuràlgic de Sitges. L’edifici de PB+2PP és una reforma d’una finca del 1822 feta per l’arquitecte Josep M. Martino Arroyo el 1920, i és un bon exemple d’arquitectura noucentista. A l’habitatge dels baixos hi vivia Josep Planes i Robert, conegut com el nen de Can Xiquillo per la cansaladeria que regentaven els seus pares. A la cansaladeria s’hi feien tertúlies dels artistes vinguts de París: Rusiñol i Casas, entre d’altres. Josep Planes i Robert era propietari de la Fàbrica de Gas de Sitges i era qui va portar la llum de gas a la vila. A dins del seu habitatge, va demanar al seu amic Ramon Casas que fes un enrajolat dels oficis moderns. Planes i Robert tenia dos fills, Ramon Planes, escriptor, i Maria Planes, que es va casar amb Henry Buckley, reporter i corresponsal de guerra. A l’habitatge hi trobem material gràfic i escrit de Ramon Planes i de Henry Buckley.

L’Hospital de Sant Joan Baptista, avui en dia centre assistencial, és un edifici modernista obra de l’arquitecte Josep Font i Gumà erigit el 1912 al lloc de la Pedrera d’en Sans. L’edifici va substituir l’antic Hospital, que és el que Deering va comprar per fer-hi la seva residència, el conjunt Maricel. És un edifici aïllat amb dues plantes sobre rasant i un soterrani amb una estructura d’un cos central i dues ales laterals; la part central té, al seu torn, dues ramificacions: la capella i la part dels malalts infecciosos. L’edifici combina elements modernistes i noucentistes. La part central està coronada per una petita cúpula amb llanterna que fa entrar la llum al vestíbul. A la capella de Sant Joan Batista trobem el retaule de la Concepció, conegut com a retaule del Bon Jesús.

A tocar de l’Hospital de Sant Joan Baptista, hi ha una vinya de 3.500 m² que actualment és una vinya totalment integrada en el teixit urbà. La família sitgetana dels Llopis va llegar-la a l’Hospital el 1935, amb la condició que la vinya es dediqués sempre a produir malvasia, per evitar que aquesta varietat de raïm desaparegués. És per això que la Fundació de l’Hospital ha tingut un celler, que, a partir dels anys vuitanta, es va situar a l’antic Corral de la Vila, un edifici del segle XVIII d’ús ramader i de construcció de caire popular. Avui el corral és l’espai del Centre d’Interpretació de la Malvasia. Tot el que es genera per al celler té un retorn directe cap a la funció social de la Fundació.

Aquesta és la millor opció per conèixer el recinte més important de l’arquitectura noucentista a la regió metropolitana de Barcelona. L’itinerari ens passejarà pels diferents pavellons, tenint una cura especial en la rehabilitació d’acabats i detalls originals de cada edifici, i descobrint els secrets de tot el recinte de Torribera, una manera de destacar les particularitats d’una manera de fer arquitectura.

Masia del segle XVIII transformada en casa residencial el 1927. En aquesta reforma l’arquitecte Fossas va modificar la façana i va afegir el cos lateral, l’escala interior i la torre. A les façanes anterior i posterior s’observa el perfil ondulant típic del barroc català, i els seus esgrafiats presenten temàtiques diferents en cadascuna de les façanes i els laterals: les quatre estacions, músics famosos de l’època i instruments musicals, o personatges públics catalans.

Els amos de la fàbrica visiten can Manyer amb els telers en funcionament, el soroll dels telers de garrot, espasa i jacquard els fan estar orgullosos de la producció. Partint de la nau vella, fan un recorregut per la nau nova (biblioteca) per acabar al teatre de La Massa, mostra de la vitalitat de la societat vilassarenca en el moment de la màxima esplendor del tèxtil a Vilassar.

Col·labora: Secció de Cultura de La Massa, Centre de Cultura Vilassarenc

L’antic pavelló-convent allotjava la residència conventual de les monges que administraven el centre psiquiàtric, i s’uneix amb un pont que forma una porxada a l’accés principal a la capella del recinte Torribera. Aquest edifici de llenguatge formal i ornamental noucentista forma part del conjunt de pavellons guanyador del concurs per a la clínica mental, l’any 1917. L’edificació consta de capella amb torre i pavelló de serveis general, connectats per un cos obert a la planta baixa que fa de pont. Les façanes són murs de pedra arrebossats i pintats sobre sòcols de pedra natural rústica. A les obertures predominen les finestres d’arc de mig punt amb fusteria i elements ornamentals. El cos central que connecta la capella i el pavelló fa les funcions de punt amb tres grans obertures: un gran arc central que permet el pas de vehicles i dos de laterals per als vianants. La torre campanar de la capella està coronada per un pinacle de base octogonal.