L’Autòdrom de Terramar, si bé es troba al terme municipal de Sant Pere de Ribes, es va construir l’any 1923, en el desenvolupament del projecte de la ciutat-jardí de Terramar, de Sitges, impulsada per Francesc Armengol. Per al projecte de l’autòdrom en concret, es va comptar amb l’arquitecte Josep Maria Martino Arroyo, per a les tribunes, i amb Jaume Mestres i Fossas, per a la pista. És la quarta pista més antiga del món, té una llargada d’uns dos quilòmetres, forma ovalada i uns peralts de 90 graus o més. La manca de fons per respondre a la inversió inicial, sumada a la perillositat que provocaven els revolts tan pronunciats, van deixar ben aviat el circuit sense curses. Tot i això, als anys cinquanta encara se’n va fer alguna de motos, com a exhibició, la darrera de les quals el 1955. A partir d’aleshores, i fins als anys vuitanta, el recinte va modificar l’orientació cap a l’activitat agrícola. Des de l’any 2016 i fins ara, està en procés un projecte per reobrir l’Autòdrom i destinar-lo al món eqüestre i el món del motor d’àmbit corporatiu.

En ple segle XVIII, sentireu els neguits dels veïns i les veïnes del carrer de Bonaire, un carrer carregat d’història que, amb l’arribada de la nissaga del notari Miquel Vila, veurà modificar la seva estructura.

Col·labora: Secció de Cultura de La Massa, Centre de Cultura Vilassarenc

La construcció de la seu del Col·legi de Notaris de Catalunya es pot definir en tres etapes: la primera, quan es construeix la primera seu, sobre un solar a cavall entre els terrenys del convent del Carme i d’Elisabets (un edifici de nova planta de caràcter monumentalista i estil sobri, composició simètrica i organitzat al voltant d’un pati central); la segona, quan s’aixeca un segon pis a l’edifici original (millora les condicions de la sala d’actes i la biblioteca, i unifica funcions a cada planta) i s’amplia amb l’adquisició de la finca veïna (fet que millora les condicions de l’arxiu); la darrera, l’any 1992, quan es porta a terme un projecte unitari de reforma i ampliació que relliga els dos edificis (retornant la importància al pati central) i s’estableix un nou diàleg entre allò clàssic i la modernitat.

El Sitges actual es deu, en part, als primers poblats ibers i a l’esplendor de l’època romana, quan es va convertir en el port de Subur, la principal sortida al Mediterrani dels productes del Penedès, com ara vi i cereals, així com un poble que rebia influència de la resta del món. Però va ser durant l’època medieval quan Sitges va viure uns segles de gran desenvolupament econòmic, social i urbanístic, iniciant-se el tramat de carrers que avui formen el nucli antic del poble. L’església, el castell, el mercat, l’hospital i la muralla són alguns dels edificis que, modificats, ampliats, reformats i amb canvi d’ús, encara podem visitar i que ens donen una idea de com era aquell Sitges de fa mil anys.

L’any 1910, el milionari americà Charles Deering, després de conèixer Sitges gràcies al seu amic, el pintor Ramon Casas, va comprar l’antic hospital de Sant Joan Baptista de la vila, un edifici d’origen medieval situat sobre les roques, així com les antigues cases que es trobaven al voltant de l’antiga placeta de Sant Joan. L’encarregat del projecte va ser Miquel Utrillo, que va idear un interessant conjunt arquitectònic, dividit en diversos edificis amb usos diferents, però connectats entre ells. Per a l’habitatge de la família Deering, es va triar reformar l’antic hospital, reutilitzant estructures de l’edifici medieval i obrint grans finestres i galeries sobre el mar, que permetien l’entrada de llum i gaudir de vistes magnífiques. Per a les temporades fredes, es va construir un petit habitatge independent a can Xicarrons, petit edifici entre el Cau Ferrat i l’Hospital. Unit per un pont sobre el carrer del Fonollar, tenim el Palau Maricel, o Maricel de Terra, ideat per ser un espai d’ús social i exposar-hi la col·lecció d’art de Deering. En aquest espai destaquen el saló d’Or i el saló Blau, i, especialment, el claustre i les terrasses. L’any 2010, el Maricel de Mar va viure una intensa i polèmica remodelació, que va suposar, entre altres actuacions, l’eliminació de les finestres del Maricel de Mar, i la unió d’aquest edifici noucentista amb la casa veïna, el Cau Ferrat de Rusiñol.

El projecte NNWALLERY, promogut per Núñez i Navarro en col·laboració amb Norma Editorial, transforma murs d’obra en grans murals on artistes urbans vinculats a la ciutat (grafiters, historietistes, dibuixants de còmic…) expressen allò que els inspira Barcelona. Un cop acaben les obres dels edificis, els murals es retiren.

Al carrer de València, cantonada amb Rogent, s’hi podrà veure l’obra de DXTR (Dennis Schuster, Berlín), artista d’estil urbà de projecció internacional que combina aplicacions en murs urbans i campanyes publicitàries per a marques reconegudes. Serà un mural interactiu, de més de 50 metres de llarg i 2,5 metres d’alçada, inspirat en el mític On és Wally: entre múltiples personatges i detalls, el mural amaga tres objectes o personatges que l’espectador pot trobar, capturar en una imatge i enviar a través d’un formulari per participar en un sorteig. Durant el festival, es podrà veure l’artista en directe pintant el mural.

Al carrer preferit pels americanos, nom que rebien els sitgetans que durant el segle xix van marxar a les Amèriques a fer fortuna, per erigir les seves grans cases, una de les maneres que tenien de mostrar la seva posició social, trobem Villa Avelina, originàriament un edifici unifamiliar dissenyat seguint un estil gòtic francès, amb una torre-mirador i detalls ornamentals de gran qualitat. A finals del segle xx, l’edifici, que ja havia perdut part del seu magnífic jardí, es va reconvertir en un hotel, que conserva gran part de la seva bellesa i patrimoni original.

Projecte de secció clàssica de tres naus, semblant a la d’una capella, que s’adapta a l’escala de l’entorn i qualifica l’espai interior: des de fora, l’edifici es protegeix de les vistes amb una façana opaca cap a la carretera (donant resposta a la necessitat de privacitat de l’equipament); a l’interior, el programa s’organitza a peu de carrer, en un esquema de dues línies de consulta que emmarquen un espai central de més alçària que rep llum de nord a través d’una finestra alta (creant una atmosfera íntima, i dirigint la mirada cap al cel). Constructivament, el projecte recupera conceptes tradicionals amb materials com el maó ceràmic per a parets i voltes i la fusta de pi envernissada (tot construït per artesans locals, amb la clara intenció de perdurar en el temps); i amb solucions climàtiques com els gruixos de paret (que afavoreixen la inèrcia tèrmica) i la ventilació natural (a través de finestres a nord).

Les necessitats de separar les parades de la fruita, la verdura i la carn de les del peix va fer que, l’any 1935, l’Ajuntament de Sitges construís un edifici annex a l’antic mercat de Buigas. L’encarregat del projecte va ser l’arquitecte municipal del moment, Josep Maria Martino, que va dissenyar un petit edifici de maó vist i estructura de ferro que estilísticament no trencava amb l’antic mercat. Després d’anys tancat, l’any 2010 es va remodelar i restaurar per tal de convertir-lo en la seu de la Fundació Stämpfli, un museu d’art contemporani que es va inaugurar a principis del 2011.

Aquesta finca, que es manté pràcticament intacta de quan Sant Gervasi de Cassoles era un nucli de cases unifamiliars envoltades de jardí, conserva la casa principal, una torre i el jardí originals. La casa principal té un aspecte noble, entre modernista i classicista, i una façana a jardí molt ornamentada. A l’interior, fruit de transformacions de la casa al llarg dels anys, s’hi poden veure diferents salons i espais propis d’un palau de luxe (un vestíbul central presidit per una escalinata, un menjador de gala i l’anomenada sala goyesca, decorats amb pintures, un saló d’estil borbònic, una sala de ball, una sala de música…). A la torre, d’estil classicista, hi destaca un gran repertori d’elements clàssics en els acabats de la façana. El jardí actual, recuperat darrerament, manté l’esperit del projecte original del paisatgista Jean Claude Nicolas Forestier tot respectant els canvis que va fer-hi Joan Mirambell.

Espai d’oficines situat a les plantes 15, 23 i 24 de l’edifici de Torre Colom: edifici d’estil brutalista coronat amb una piràmide invertida de formigó (girada 45º respecte a unes façanes guerxes i inclinades), que converteix la torre en una referència visual al costat de la ciutat medieval.

El projecte per a les oficines crea un espai obert al voltant del nucli central de circulacions d’aquesta torre, fet que permet gaudir de vistes de 360º de la ciutat sense renunciar a zones tranquil·les de treball. Es proposa un entorn de treball flexible, àgil i amb acabats càlids: s’introdueix el color blau als sostres i la cuina, per potenciar la relació amb el mar; es fa servir fusta de roure natural per crear espais acollidors, i es dissenya una lleixa contínua perimetral que ressalta les vistes sobre la ciutat. El conjunt és una oficina innovadora, amb espais diàfans, coworking, zones comunes per al descans, sales de reunions polivalents i una terrassa espectacular amb vistes panoràmiques.

Residència d’estiueig situada al barri de Sant Gervasi de Cassoles i construïda per Antonio Tosquella quan va tornar de fer les Amèriques. Es tracta d’una casa de dues plantes on destaquen les façanes (amb un estil eclèctic que combina les línies curvilínies d’estètica modernista i els arcs de ferradura propis d’un estil neoàrab i d’estils historicistes) i la decoració interior (riquesa ornamental a les portes, vidrieres interiors, pintures, paviments…). Constructivament, l’arquitecte va emprar tècniques i materials de la tradició catalana. Desocupada des de l’any 2012, les entitats del barri van lluitar perquè l’adquirís l’Ajuntament, fet que va tenir lloc l’any 2021; actualment està a l’espera d’un projecte per fer-hi equipament públic.