El projecte de l’Institut del Teatre va fer front a diverses exigències: es troba en un entorn de gran complexitat, amb una sèrie de construccions de l’Exposició Universal del 1929 i diversos teixits urbans en tensió. El programa funcional era extens i complex: tres centres docents, dues escoles superiors i un ESO/CPD amb menors, i un teatre compartit amb el Mercat de les Flors. A part, la topografia, que va fer possible que l’edifici tingués dos accessos: per la plaça de Margarida Xirgu, que connecta l’IT amb la Ciutat del Teatre, i pel carrer de la França Xica, que connecta l’IT amb el barri del Poble-sec i els seus serveis.

L’edifici va ser concebut en forma de U. En un dels laterals es troben els dos teatres; a la part central de les P0, 1, 2 i 3, les aules teòriques, que s’alineen a la façana de vidre obertes al buit de l’atri, mentre que les aules de moviment de doble alçada donen majoritàriament al carrer de la França Xica.

A l’altre lateral es troba l’escola integrada de Dansa i ESO/Batxillerat, i part del Museu de les Arts Escèniques. Les plantes 4 i 5 ofereixen vistes de Barcelona. Aquí també es troben els serveis dels centres docents i el professorat. Mentre que de les plantes –1 a la –4 acullen les aules per a dansa espanyola, per als estudis musicals, escenografia, magatzems i les reserves del Museu.

Situat a l’ala frontal de l’antiga fàbrica tèxtil Fabra i Coats, el Centre d’Art Contemporani és una institució dedicada a la recerca, la producció, l’exposició i la difusió de pràctiques artístiques contemporànies, sobretot la que es desenvolupa en el context local i està oberta a l’escena internacional. Fan servir el seu espai per a la investigació, la innovació i el desenvolupament artístic, i hi fan exposicions i activitats obertes al públic.
El Centre ocupa tres plantes que formen uns 1.350 m² que des dels anys vuitanta del segle XX estaven en desús. La reforma vol reparar i mantenir l’estructura i la composició originals de l’edifici i els espais. La intervenció es concreta en l’adaptació d’aquests espais al nou ús, una millora energètica de l’envolupant mitjançant la substitució de fusteries i l’adaptació de les instal·lacions a la normativa actual, mantenint i potenciant els materials preexistents (maó, fusta i formigó).

La proposta neix de la necessitat de crear un nou espai pedagògic exterior per a l’escola, recuperant i emfatitzant la qualitat de l’espai verd, que no hi va estar mai integrat i que es va desvirtuar al llarg del temps, per la mancança d’una mirada de conjunt.
La recerca constant de Gaudí per fusionar l’obra d’art i la natura al Park és el punt de partida de la proposta, que explora introduir aquest llenguatge artístic i natural, com són els colors terrosos naturals, les formes poligonals, les superfícies reglades i parabòliques, la fusta en el mobiliari, la vegetació mediterrània i la recreació d’elements naturals.
La primera estratègia és considerar el pati com una extensió pedagògica a través d’una gran varietat de recorreguts i mobiliari, així com d’àrees d’aprenentatge més específiques.
L’elecció de materials naturals, reutilitzables i reciclables en un futur; la implementació d’un biòtop; tot el pati és un petit jardí botànic amb vegetació autòctona de molt baix consum hídric, integrat en una gran superfície drenant.

Situada a la cantonada de l’illa de la discòrdia, es troba una de les obres modernistes més interessants de Lluís Domènech i Montaner. La Casa Lleó Morera va ser encarregada per Francesca Morera i Ortiz el 1902 a l’arquitecte perquè fes la reforma de la llavors anomenada Casa Rocamora, construïda el 1864.
Amb la reforma, es va construir la façana, s’hi van col·locar tres tribunes i balcons de pedra i es van fer obres destacades a l’interior, que guarda un dels conjunts modernistes més ben conservats: vitralls, mosaics, ceràmica, escultura, fusta, marbre, esgrafiat, etc.
Per la Casa Lleó i Morera, Lluís Domènech i Montaner va dirigir més de quaranta artesans. A l’interior es troben mosaics de Lluís Bru, relleus i detalls de fusteria de Gaspar Homar, elements escultòrics l’Eusebi Arnau i interessants vidrieres policromades, entre d’altres.
L’edifici ha anat passant per diferents mans i ha patit alguna reforma. El 1943, s’hi va fer una reforma que va malmetre la planta baixa i el templet que corona la cantonada, que es va poder recuperar. Posteriorment, es va desenvolupar un pla de reforma i recuperació arquitectònica per deixar-nos l’edifici que actualment podem admirar.

Als inicis, l’edifici, situat al xamfrà del carrer de Balmes amb la Gran Via de les Corts Catalanes, estava destinat a habitatge. Durant la Guerra Civil, va quedar tan malmès que es va reconstruir, a càrrec de l’arquitecte Lluís Bonet i Garí, per allotjar la delegació de Barcelona de l’Institut Nacional de Previsió. A partir del 1983, l’edifici va passar a ser la seu central l’Institut Català de la Salut, quan es va dur a terme el traspàs de les competències de salut a la Generalitat de Catalunya.

L’edifici fa façana als dos carrers on està situat i al xamfrà, on té l’entrada principal, que culmina en un gran atri central. Les diferents façanes estan dividides en tres elements principals: baixos, un cos de cinc plantes pis i l’àtic. La distribució interior recorda l’estratègia de la Pedrera: situar les cambres a tocar de la façana, cosa que comporta que la circulació es produeixi a través dels patis interiors, d’una mida més generosa que la típica de la resta d’edificis de l’Eixample. L’edifici segueix un estil que, tot i adaptar-se a la moda historicista que es va imposar durant la dictadura franquista, compleix les regles de l’arquitectura clàssica.

Cosentino City és un espai d’inspiració, de trobada i de creació per als professionals del disseny i l’arquitectura. És un centre d’informació i selecció dels materials by Cosentino. Desenes de clients professionals i finals passen pel showroom cada dia, que s’ha consolidat com una potent eina comercial, de comunicació i de màrqueting. L’espai l’ha dissenyat l’equip d’Interiorisme de Cosentino, que disposa de tres plantes amb múltiples àrees.
S’ofereixen serveis d’assessorament personalitzat, una zona d’experiència, nous serveis digitals i esdeveniments i ponències. És un espai on es disposa de tot el material que calgui per crear combinacions i poder-hi interactuar.

L’Hotel The Barcelona Edition aterra l’any 2018 a la ciutat i, amb l’estudi OAB (arquitectura) i Lázaro Rosa-Violán i Ian Schrager Company (interiorisme), renova de dalt a baix un antic edifici d’oficines enmig del barri de Santa Caterina. La reforma dona resposta a la voluntat de crear una experiència íntima i individualitzada però, alhora, crear un espai social dinàmic amb una oferta gastronòmica, de begudes i oci única, perquè sigui un punt de referència a la ciutat.

L’edifici, situat davant de l’antic mercat medieval, consolida un espai urbà al centre històric de la ciutat i juga amb la volumetria per adaptar-se al teixit urbà de l’entorn proper. La planta baixa, de doble alçada i diferenciada de la resta, vol continuar l’eix comercial que estableix el mercat, situant l’entrada a la cantonada, transformada en xamfrà.
La composició de les façanes segueix el llenguatge de les edificacions veïnes i juguen amb la llum i l’ombra. Un element diferencial són les finestres de la façana nord, tipus bow windows, amb forma de puntes de diamant: juguen amb les visuals creant un espai de descans amb vistes a llocs emblemàtics de la ciutat. A la coberta hi ha una terrassa, amb servei de restauració i oci obert tant als hostes com als barcelonins, on també es gaudeix d’una vista panoràmica de la ciutat.

Edifici d’època gòtica situat al bell mig del barri de Sant Pere que conserva bona part dels elements més característics d’aquest estil a la façana, com ara el parament petri, la composició de les obertures i la tipologia de les obertures, entre d’altres.
Si bé es tracta d’un edifici molt transformat al llarg dels anys, tant pels episodis històrics de la ciutat com per les adaptacions a les necessitats de cada època, encara es conserven gran part dels elements més rellevants a l’interior i a l’exterior de l’immoble.
La intervenció arquitectònica que s’hi ha fet s’ha centrat en la restauració de les façanes, la rehabilitació de la planta baixa per a ús comercial i l’espai sota coberta per a ús residencial.

Al segle I aC, els romans van situar el temple –suposadament– d’August en el punt més alt de la llavors anomenada Bàrcino. Amb el pas del temps, es va anar enderrocant, i a l’edat mitjana, va quedar amagat dintre de diverses construccions gòtiques. No va ser fins a la reforma que va dur a terme Lluís Domènech i Montaner, entre el 1903 i el 1905, quan es va idear el pati on es troben ara situades 3 columnes de l’antic temple, recuperant la seva importància. És aquí, entre restes històriques, on se situa la seu del Centre Excursionista de Catalunya, fundat el 1876, que actualment té 4.000 socis i sòcies, i on es conserven espais magnífics de l’edifici original.

La Casa Museu de la plaça de l’Oli es localitza en una de les edificacions històricament més singulars del barri de Santa Caterina, al centre històric de Barcelona: l’antic Hostal de Girona. Es tracta d’una antiga casa medieval –de mitjans del segle XIII– que encara conserva bona part de la fesomia arquitectònica original, però que també disposa d’importants testimonis gòtics, renaixentistes i barrocs, entre d’altres.

El naixement d’aquest nou ens cultural no només té com a objectiu la preservació i la difusió pública d’aquest patrimoni arquitectònic, sinó que també es vol reconèixer al barri, a través de diferents activitats relacionades amb el coneixement, amb la ciutat i la seva gent.

L’Institut Verdaguer del Parc de la Ciutadella és un edifici que ha esdevingut testimoni d’una part de la història de la ciutat. Construït originalment per ser el palau del governador de la ciutadella militar, el projecte i les obres les van dur a terme els enginyers Jorge Prosper de Verboom i Alejandro de la Rez entre el 1718 i el 1727. L’edifici ha viscut nombroses transformacions, entre les quals destaca l’ús com a palau reial, durant l’Exposició Universal del 1888, i el de la primera seu dels bombers de Barcelona.

Posteriorment, als anys trenta del segle XX, l’edifici va allotjar l’experiment pedagògic de l’Institut-escola de la República. L’ús educatiu, malgrat que en la dictadura va canviar molt pedagògicament, ha perdurat fins a l’actualitat, adaptat a les noves mirades educatives. El 2017, l’Institut de Paisatge Urbà va dur a terme un pla director per gestionar el procés de restauració de l’edifici, amb l’objectiu també de tornar-lo a integrar en el conjunt paisatgístic que l’envolta.

L’antic Col·legi de Sant Guillem d’Aquitània data de l’any 1587 i se situa en un dels llocs més antics del barri del Raval, en un alberg de construcció antiga, formant part d’un conjunt arquitectònic on es trobava l’hospici (Casa de la Misericòrdia) i una capella. El conjunt és de grans dimensions i es desenvolupa a través de dos patis allargats i diferents edificacions que han patit transformacions al llarg del temps, tot i que encara es conserven elements representatius de cada època. El seu ús també ha variat, passant per un magatzem i una escola de primària fins a un local de l’Institut del Teatre.

El CIDOB, Centre d’Estudis i Documentació Internacionals de Barcelona, va néixer l’any 1973 com una associació que reunia persones de molt diversa procedència política i social entorn d’un projecte comú: acollir un centre de documentació, informació i estudi, amb l’objectiu de recuperar la memòria democràtica dels pobles, i potenciar i assolir unes relacions internacionals més justes i solidàries. L’any 1979, es va constituir com a fundació privada i, després de passar per diferents localitzacions al barri del Raval, va decidir establir la seva seu a la Casa de la Misericòrdia.