CINC FILMS PERIFÈRICS A LA SALA PEPITA CASANELLAS
En aquesta activitat projectarem un recull dels vídeos presentats dins el concurs internacional de vídeo experimental dels anys 2023 al 2025 i que se centren en parlar i explicar la perifèria, habitar en les vores i l’ocupació d’espais liminars. 

PROGRAMA

La convocatòria del 2026 està en marxa, si vols participar, envia el teu curt de vídeo a:
https://filmfreeway.com/MusicaxArquitecturaOpenHouseBarcelona

La seu de l’AMB està situada en un conjunt de cinc edificis –un d’aïllat, l’edifici A, i un conjunt de quatre edificis més concatenats–, projectats el 1973 per l’estudi Mitjans-Borrell. El conjunt respon a una composició unitària, amb façanes còncaves i una planta allargada que genera un ampli espai central. L’estructura de formigó armat amb pantalles perpendiculars a façana permet grans espais diàfans, mentre que el mur cortina original de vidre i alumini conferia transparència i ritme a l’edifici, amb una imatge identitària molt característica, definida per les lames blanques verticals i orientables de la pell de façana. La proposta arquitectònica de Francesc Mitjans per als edificis d’oficines del Consorci de la Zona Franca troba paral·lelismes evidents amb l’edifici Estel, de l’avinguda de Roma, projectat pel mateix arquitecte a la mateixa època.

Recentment, l’estudi DATAAE ha rehabilitat parcialment l’edifici A, tot preservant-ne l’essència. La intervenció a la planta baixa ha recuperat el vestíbul com a espai central i polivalent, organitzat entorn dels serveis d’atenció ciutadana, sales de reunió i una nova cafeteria vinculada al jardí. La nova façana incorpora una pell d’acer i vidre amb alta eficiència energètica i possibilitat d’obertura total en determinats punts, i millora la relació amb l’exterior. El projecte introdueix criteris de sostenibilitat i flexibilitat —amb sistemes de ventilació natural i enllumenat eficient—, i adapta un edifici emblemàtic dels anys setanta, amb una alta activitat diària, a les necessitats contemporànies de confort, eficiència i servei públic.

En un moment de relocalització industrial, canvis urbanístics, fluxos migratoris de creatius i la descentralització de la cultura a les grans ciutats, sorgeix la necessitat de trobar nous espais d’exposició, creació i producció. Davant d’aquesta recerca de matèria primera, en les mines de cultura urbana, neix el projecte Urbine, realitzat per Anna Duelo i Pilar Bustillo. Urbine és un espai singular pensat per desenvolupar-hi activitats diverses, com ara rodatges, esdeveniments i reunions de treball, amb sostres a doble alçada, paviments, estructures d’acer, instal·lacions vistes, pòrtics metàl·lics i contrastos de llum i color.

La seu de l’AMB està situada en un conjunt de cinc edificis –un d’aïllat, l’edifici A, i un conjunt de quatre edificis més concatenats–, projectats el 1973 per l’estudi Mitjans-Borrell. El conjunt respon a una composició unitària, amb façanes còncaves i una planta allargada que genera un ampli espai central. L’estructura de formigó armat amb pantalles perpendiculars a façana permet grans espais diàfans, mentre que el mur cortina original de vidre i alumini conferia transparència i ritme a l’edifici, amb una imatge identitària molt característica, definida per les lames blanques verticals i orientables de la pell de façana. La proposta arquitectònica de Francesc Mitjans per als edificis d’oficines del Consorci de la Zona Franca troba paral·lelismes evidents amb l’edifici Estel, de l’avinguda de Roma, projectat pel mateix arquitecte a la mateixa època.

Recentment, l’estudi DATAAE ha rehabilitat parcialment l’edifici A, tot preservant-ne l’essència. La intervenció a la planta baixa ha recuperat el vestíbul com a espai central i polivalent, organitzat entorn dels serveis d’atenció ciutadana, sales de reunió i una nova cafeteria vinculada al jardí. La nova façana incorpora una pell d’acer i vidre amb alta eficiència energètica i possibilitat d’obertura total en determinats punts, i millora la relació amb l’exterior. El projecte introdueix criteris de sostenibilitat i flexibilitat —amb sistemes de ventilació natural i enllumenat eficient—, i adapta un edifici emblemàtic dels anys setanta, amb una alta activitat diària, a les necessitats contemporànies de confort, eficiència i servei públic.

A la NAU A122, situada als terrenys de la Zona Franca on es va establir la primera planta de la SEAT, hi trobem una col·lecció de cotxes històrics de la marca amb, aproximadament, 200 dissenys de cotxes recuperats i restaurats: des del SEAT 1400 (el primer cotxe que fabrica l’empresa als anys 50, que tant motoritzava les classes adinerades com els serveis públics de taxi o ambulància) fins a l’exposició de cotxes de competició (ral·lis i circuits) i de prototips que no han arribat mai a veure la llum, passant per diferents versions dels icònics 600, 127 o Panda.

L’objectiu d’aquest itinerari a peu pel barri de Collblanc – la Torrassa és descobrir i recuperar l’origen i les característiques d’una tipologia d’habitatge que va sorgir a principis del segle XX per poder atendre les necessitats d’habitatge derivades de l’onada migratòria d’aquella època: les cases en passadís. A l’última dècada del segle XIX, la zona va experimentar un procés de transformació urbana que va comportar la seva urbanització progressiva. Els propietaris residents a Barcelona i l’Hospitalet centre van veure l’oportunitat d’adquirir aquests terrenys sense urbanitzar i emprendre un negoci lucratiu. Els animava un aparent esperit proteccionista en la construcció d’habitatge per a persones amb pocs recursos; no obstant això, en realitat, es tractava d’edificacions de baix cost i ràpida amortització. Aquests habitatges, caracteritzats per la superfície reduïda i un disseny que propiciava la insalubritat, van ser objecte de nombroses denúncies, per part dels mateixos residents, per les seves condicions de vida inadequades. Una de les façanes s’orientava a un passadís, que podia ser o bé central o bé lateral.

L’edifici va ser construït per l’arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt el 1931 com a cinema, i va ser transformat com a teatre municipal el 1991, després d’anys d’abandó. L’edifici està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local i es troba dins el Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de l’Hospitalet. El joc volumètric de línies rectes i corbes i la simetria de la façana principal contrasta amb un interior completament reformat de planta baixa i pis apte per a les activitats teatrals i musicals de la ciutat.