Aquest itinerari gira en torn del treball de l’arquitecte municipal Josep Alemany i Juvé (l’arquitecte de la primera Lleialtat Santsenca, entre altres espais), i ressalta la repercussió dels oficis a les seves obres al municipi de Santa Coloma.

El 1895, després de l’arribada del ferrocarril, es projecta el Pla Pons, que dibuixa un eixample a banda i banda del barri del Centre. A ponent, trobem l’eixample més potent, l’actual barri del Progrés, que s’organitza amb illes de mida diferent: unes més grans, destinades a una funció clarament industrial, i unes altres més petites, encaixades entre les indústries per a ús residencial dels obrers. Aquest barri acumula nombrosos edificis històrics, com les antigues fàbriques de Gottardo de Andreis o Can Casacuberta, i com les modernistes Casa Leonardo Leprevost, Casa Enric Pavillard, Casa Agustí o Can Pepus. Sabríeu dir quin ús tenen actualment tots aquests edificis?

Al Sant Joan Despí de la primera meitat del segle XX, s’uneixen diversos mons: el món tradicionalment agrari, el de la ciutat en què s’està convertint, i el de la nova burgesia que arriba per passar els estius. Aquests mons que conflueixen afavoriran la consolidació de diferents oficis ja existents i implicaran l’aparició de nous.

El recorregut combina medi ambient i història, i mostra el passat agrícola de la zona del Samontà, zona d’esbarjo per a la població de Sant Joan Despí fins a la primera meitat del segle XX. Posteriorment, amb la industrialització i el fort moviment migratori, la zona es va degradar, fins que el 1991 es van iniciar les obres de recuperació, fins a transformar-se en l’actual parc metropolità, molt vinculat amb els barris de les Planes i Residencial Sant Joan.

El Parc de Torreblanca és una combinació perfecta d’itinerari mediambiental i cultural. Es coneix l’existència d’una vil·la romana dedicada al conreu de cereals i vinya que data dels segles I i II dC. Posteriorment, i també a través de restes arqueològiques, sabem de l’existència d’un antic mas medieval, al segle XIV, tot i que el nom de Torre Blanca associat a la zona no apareixerà en escrits fins al segle XVI. Al segle XVIII, la finca és comprada pels marquesos de Monistrol d’Anoia, que hi faran reformes per fer-la servir de finca d’estiueig.

El parc que podem observar avui dia és fruit d’aquesta gran reestructuració que els marquesos iniciaran a finals del segle XIX i principis del XX: a sobre de les runes de l’antiga masia, es construiran un gran palau d’estil neogòtic (avui desaparegut) i els jardins romàntics del seu entorn, inspirats en formes i elements naturals, com grutes, illes, coves, llacs, salts d’aigua, vegetació exuberant… El recorregut es farà per diferents espais:

· El mirador del laberint i el bosquet
· Les places de la Gerra i de la Gruta
· El llac
· El laberint
· L’estany
· El passeig de les Esfinxs i la plaça de la Torre
· El roserar
· La pineda i la plataneda

El nou passeig Marítim de Badalona està concebut a l’escala del front urbà construït sobre el passat industrial de la ciutat, establint un diàleg amb el recuperat paisatge natural. Un acurat treball topogràfic tanca la perspectiva de la platja contra la nova marina, i resol la relació entre els dos espais a banda i banda del traçat ferroviari i l’accés de la ciutat al mar a Martí i Pujol. La integració dels accessos al pont del Petroli en el traçat del passeig reforça el recorregut en la part central. La contundent elecció de materials i l’escala que confereix al conjunt el sistema d’enllumenat ajuden a comprendre el paisatge des d’una òptica d’àmbit metropolità.

Les cases de cós són un tipus d’habitatge tradicional de Vilassar de Dalt i de molts dels pobles del Maresme. Es consoliden amb la Revolució Industrial, des del primer terç del segle xix, com a solució al ràpid creixement de la població obrera, i perduren fins a la primera dècada del segle xx. S’estableixen de manera seriada i amb una tipologia unificada al voltant de les fàbriques tèxtils, per tal d’allotjar els treballadors i les seves famílies dins del mateix nucli urbà. El seu nom deriva de la paraula llatina cursum, que significa ‘porció de terra estreta i allargada per edificar-hi una casa’. L’amplada característica es determina en funció de la longitud de les bigues de fusta que s’han fet servir per obtenir una resistència correcta en l’edificació de cases urbanes. Aquest tipus de construcció forma part de la nostra història i és un patrimoni arquitectònic que cal cuidar, no només en l’aparença externa, sinó també a l’interior. Les seves característiques particulars les han convertit en un senyal d’identitat de Vilassar de Dalt.