Ruta per descobrir els elements urbanístics del nou parc.
Passejada per conèixer quines solucions sostenibles s’han implementat en la transformació d’aquest històric nus viari. S’identificaran els SUDS, sistemes urbans de drenatge sostenible; el paviment solar; els nodes de biodiversitat que milloren la connectivitat de l’eix verd Sagrera-Ciutadella, i les millores en mobilitat.

Espai situat a la Ronda de Dalt que s’ha dissenyat perquè actuï com una plaça. Es configura a través d’una pèrgola fotovoltaica, una de les més grans de la ciutat, i alhora proveeix d’ombra per convertir-la en un espai bioclimàtic amb una gran presència vegetal en tota la superfície. El disseny d’aquesta zona verda s’ha fet seguint els requisits de l’urbanisme de gènere i inclusiu, com, per exemple, evitant els espais foscos i ocults, per aconseguir un espai de gaudi i segur per a tothom i alhora productiu.

Aquest itinerari gira en torn del treball de l’arquitecte municipal Josep Alemany i Juvé (l’arquitecte de la primera Lleialtat Santsenca, entre altres espais), i ressalta la repercussió dels oficis a les seves obres al municipi de Santa Coloma.

Al Sant Joan Despí de la primera meitat del segle XX, s’uneixen diversos mons: el món tradicionalment agrari, el de la ciutat en què s’està convertint, i el de la nova burgesia que hi arriba per passar els estius. Aquests mons que conflueixen afavoriran la consolidació de diferents oficis que ja existeixen i implicarà que se’n creïn de nous.

Espai renaturalitzat del riu Besòs que es converteix en una estructura verda amb l’objectiu de millorar la qualitat ambiental i la resiliència de l’ecosistema fluvial. Es creen nous hàbitats protegits i espais per a l’educació ambiental i la divulgació científica.

El refugi forma part del projecte de renaturalització del riu Besòs, que ja fa dècades que Santa Coloma de Gramenet treballa per convertir en un espai verd per al gaudi i la investigació pel coneixement de la ciutadania, i que aposta pel compromís de la ciutat amb el medi ambient.

El Parc de Torreblanca és una combinació perfecta d’itinerari mediambiental i cultural. Es coneix l’existència d’una vil·la romana dedicada al conreu de cereals i vinya que data dels segles I i II dC. Posteriorment, i també a través de restes arqueològiques, sabem de l’existència d’un antic mas medieval, al segle XIV, tot i que el nom de Torre Blanca associat a la zona no apareixerà en escrits fins al segle XVI. Al segle XVIII, la finca és comprada pels marquesos de Monistrol d’Anoia, que hi faran reformes per fer-la servir de finca d’estiueig.

El parc que podem observar avui dia és fruit d’aquesta gran reestructuració que els marquesos iniciaran a finals del segle XIX i principis del XX: a sobre de les runes de l’antiga masia, es construiran un gran palau d’estil neogòtic (avui desaparegut) i els jardins romàntics del seu entorn, inspirats en formes i elements naturals, com grutes, illes, coves, llacs, salts d’aigua, vegetació exuberant… El recorregut es farà per diferents espais:

· El mirador del laberint i el bosquet
· Les places de la Gerra i de la Gruta
· El llac
· El laberint
· L’estany
· El passeig de les Esfinxs i la plaça de la Torre
· El roserar
· La pineda i la plataneda

El nou passeig Marítim de Badalona està concebut a l’escala del front urbà construït sobre el passat industrial de la ciutat, establint un diàleg amb el recuperat paisatge natural. Un acurat treball topogràfic tanca la perspectiva de la platja contra la nova marina, i resol la relació entre els dos espais a banda i banda del traçat ferroviari i l’accés de la ciutat al mar a Martí i Pujol. La integració dels accessos al pont del Petroli en el traçat del passeig reforça el recorregut en la part central. La contundent elecció de materials i l’escala que confereix al conjunt el sistema d’enllumenat ajuden a comprendre el paisatge des d’una òptica d’àmbit metropolità.

Les cases de cós són un tipus d’habitatge tradicional de Vilassar de Dalt i de molts dels pobles del Maresme. Es consoliden amb la Revolució Industrial, des del primer terç del segle xix, com a solució al ràpid creixement de la població obrera, i perduren fins a la primera dècada del segle xx. S’estableixen de manera seriada i amb una tipologia unificada al voltant de les fàbriques tèxtils, per tal d’allotjar els treballadors i les seves famílies dins del mateix nucli urbà. El seu nom deriva de la paraula llatina cursum, que significa ‘porció de terra estreta i allargada per edificar-hi una casa’. L’amplada característica es determina en funció de la longitud de les bigues de fusta que s’han fet servir per obtenir una resistència correcta en l’edificació de cases urbanes. Aquest tipus de construcció forma part de la nostra història i és un patrimoni arquitectònic que cal cuidar, no només en l’aparença externa, sinó també a l’interior. Les seves característiques particulars les han convertit en un senyal d’identitat de Vilassar de Dalt.