El Pavelló de Barcelona, obra simbòlica del moviment modern, es va dissenyar com a pavelló nacional d’Alemanya per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Construït amb vidre, travertí i diferents classes de marbre, el Pavelló es va concebre per allotjar-hi la recepció oficial, presidida pel rei Alfons XIII al costat de les autoritats alemanyes. Un cop passada la clausura de l’Exposició, el 1930, el Pavelló es va desmuntar. La significació i el reconeixement del Pavelló van fer pensar en la seva possible reconstrucció, que es va consumar el 1986.

Som davant la construcció de 200 metres de túnels d’una alçada de 2,10 metres i una amplada variable entre 1,5 i 2 metres, que disposava de lavabos, font, infermeria, sala d’infants i llar de foc, entre altres peces. És un bon exemple dels refugis construïts durant la Guerra Civil a Barcelona i permet sentir la brutalitat de les guerres i l’esforç dels ciutadans en la cerca de la supervivència.

Josep Lluís Sert, un dels grans artífexs del GATCPAC i gran amic de Joan Miró, va projectar un museu racionalista que emfasitzava els trets principals de l’arquitectura mediterrània (el pati, les cobertes amb ús de terrat i el control de la llum), al mateix temps que demostrava un control de les formes i les proporcions amb gran imaginació i fantasia. L’ampliació la va dur a terme Jaume Freixa, deixeble i amic de Sert, basant-se, sobretot, a aconseguir una circulació contínua que unís els antics espais amb les noves zones del museu.

Aquesta unitat residencial a base de blocs va ser plantejada com a alternativa a l’illa tancada, trencant l’esquema i obrint l’interior com a espai públic relacionat amb els carrers circumdants, tot i que posteriorment es va tancar. Gràcies a la poca profunditat dels habitatges i a la doble ventilació, es va aconseguir millorar molt les condicions higièniques dels habitatges, eliminant els patis interiors i dotant tots els habitatges de molt d’assolellament. L’habitatge que es visitarà s’ha reformat conservant al màxim l’esquema de distribució original en dúplex.

Antiga fàbrica tèxtil d’estampats de la família Paul que, a partir del 1877, va ser ocupada per diferents empreses, entre les quals hi havia l’empresa Johnston, Shields i Cia – La Escocesa (1894-1984), que li va acabar donant el nom. Avui és una fàbrica oberta de creació analògica que dóna cobertura a les necessitats dels artistes en les diverses fases de la seva trajectòria, oferint espais de treball i recursos per desenvolupar projectes. El context de creació analògica comporta la reutilització de la baixa tecnologia com a element clau per a la reapropiació dels processos creatius i de la seva temporalitat orgànica.

Projecte d’intervenció sobre una antiga fàbrica taller de principi del segle xx dedicada a la producció i la reparació de maquinària per convertir-lo en un espai laboratori del Museu d’Història de Barcelona, al Poblenou. Es tracta d’un projecte arquitectònic que, a causa de la realitat econòmica que li ha tocat viure, encadena petites intervencions que van construint el projecte definitiu a poc a poc. Els nous elements necessaris per al funcionament del museu s’afegeixen per l’exterior de la nau: un ascensor que recorda una xemeneia que no va existir mai a la fàbrica, unes escales lineals d’evacuació i un gran porxo que, en un gest de braços oberts, s’obre al parc sense modificar l’arquitectura fabril original. A l’interior, l’escala, que en el projecte original ocupava l’espai central de la nau, agafant un cert protagonisme, s’ha col·locat en una cantonada, intentant ocupar el mínim espai possible. Totes les peces es resolen amb planxes de ferro de to daurat, fent referència a l’època en la qual es va construir la fàbrica.

Betevé és un creador de continguts de qualitat de tot tipus (informatius, divulgatius, culturals, d’entreteniment…) amb vocació de servei públic. Aquests continguts es distribueixen en diferents suports (TDT, HbbTV, ràdio, web, xarxes socials…). L’edifici on desenvolupa l’activitat betevé no és singular per l’arquitectura, sinó pel que s’hi fa a dins. Així, doncs, hi trobareu sales d’edició i postproducció, de sonorització, platós, maquillatge, estudis de ràdio, cabines d’edició, càmeres, micros, mòbils…. Tot el necessari per crear continguts de qualitat orientats al servei públic.

L’antic edifici de la Galeria de Màquines de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 va ser construït segons els paràmetres de modernitat del moment (tres naus cobertes per una estructura metàl·lica). Però després de l’exposició va ser parcialment enderrocat i afectat pel nou traçat del carrer de Wellington. Encara se’n conserven la façana principal (mirant al parc de la Ciutadella) i la part anterior de les naus, que estableixen un curiós diàleg amb els seus nous habitants.

Es tracta d’un edifici d’habitatges per a obrers impulsat per l’Administració catalana durant la Segona República. Considerat avui un símbol de l’arquitectura racionalista a Barcelona, va representar una nova manera de pensar l’habitatge per als més necessitats, i de plantejar en clau local les propostes que en l’àmbit internacional trencaven amb la tradició i apostaven per noves solucions. Enguany, després d’una acurada restauració, la visita al pis museu permet veure’n l’estructura i l’aspecte originals, així com una proposta de mobiliari i equipament que ha seguit l’ideari del GATCPAC.

Aquest edifici residencial, tot un símbol de Nou Barris, és un bon mirador que acull un punt d’informació del Parc de Collserola. L’edifici també es coneix popularment com a castell, per l’aire medievalista, que es manifesta en les obertures de mig punt i el coronament a base de merlets, que evoquen una fortificació. Van ser els primers elements que es van recuperar, quan es va rehabilitar.

Projecte guanyador del concurs públic de solars municipals destinats a habitatge cooperatiu en cessió d’ús. L’edifici té un programa de 32 habitatges amb espais comunitaris i, amb vuit plantes d’alçada, serà l’edifici més alt de l’Estat construït amb fusta (estructura de panells de fusta contralaminada CLT). El bloc es desenvolupa al voltant de tres conceptes principals: un model de cohabitatge i cessió d’ús (nou model de convivència i de tinença); una aportació urbanística (la solució del projecte crea un joc d’alçades per adaptar-se a l’entorn, que s’aprofita com a espai comunitari de l’edifici i evita l’aparició d’una gran mitgera en el paisatge urbà), i un compromís mediambiental (es tracta d’un projecte d’edifici passiu, amb una mínima demanda energètica, pel que fa a climatització i producció d’aigua calenta, i un edifici ecològic, que fa servir materials preferentment orgànics amb la mínima petjada ecològica). A més, el projecte preveu l’existència d’un hort urbà a la coberta i un economat en planta baixa, exemple de com els conceptes que giren al voltant de l’alimentació sostenible transformen la ciutat i la seva arquitectura.

L’edifici del Pavelló de la República és una rèplica de l’edifici que la República Espanyola va encarregar als arquitectes Josep Lluís Sert i Luis Lacasa, per tal de representar-la, en plena Guerra Civil espanyola, a l’Exposició Internacional de París del 1937. Construït amb una gran limitació de materials d’acord amb les circumstàncies d’aquell difícil moment, va suposar una important fita arquitectònica. Al pati obert, Picasso hi va exposar el famós Gernika, i avui n’hi podem veure una reproducció.