Antic arsenal de la ciutadella militar (magatzem de pólvora i armes lleugeres) construït l’any 1717 i actual seu del Parlament de Catalunya des de l’any 1932. A través de la seva transformació arquitectònica, podem llegir la història de la ciutat i del país.
Les obres bàsiques de l’edifici militar es van enllestir l’any 1727 però l’edifici va seguir en obres fins l’any 1749. Un cop enderrocada la ciutadella, l’arsenal es va adaptar per allotjar-hi les tropes però de seguida es va rehabilitar per formar part de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. Tot i que l’edifici formava part d’un conjunt odiat pels barcelonins, símbol de tortures i repressió, l’organització de l’Exposició va prendre la decisió de reutilitzar-lo per a l’esdeveniment (juntament amb els edificis de la plaça d’armes del Palau del Governador i la Capella castrense) i de mantenir-lo per a usos posteriors. El motiu d’aquesta decisió va ser que l’Exposició s’havia de construir amb poc temps de previsió i les construccions militars, tot i ser més antigues que els nous pavellons que es construirien i seguir estils ben diferents, s’havien construït amb més mitjans i més temps. En el cas de l’arsenal, a més, aquesta característica encara es feia més evident ja que s’havia construït com a magatzem d’armes i material de guerra i, per tant, com una construcció molt resistent. A partir de l’Exposició l’edifici pateix grans transformacions que alteren el seu aspecte original.
En un primer moment, l’edifici es va voler adaptar com a Palau Reial (com a residència de la reina Maria Cristina en els seus desplaçaments a la ciutat) i l’arquitecte Pere Falqués va fer-hi nombroses reformes. Entre altres intervencions, es va fer una remunta sobre el cos central de l’edifici per a ubicar-hi la planta noble del Palau; la façana principal es va decorar amb esgrafiats d’estil noucentista i s’hi van obrir tres balcons; es va cobrir un dels patis interiors (amb una claraboia d’estil modernista) i s’hi va ubicar una gran escalinata de marbre amb barana de balustrada; es van decorar sales interiors amb marbres, fusta i bigues de ferro recobertes amb treballs artesanals molt elaborats; i es van transformar sales en salons de festes i menjadors de gala col·locant pilastres de marbre.
Tot i les reformes, l’ús de l’edifici com a Palau Reial no va prosperar (a principis del segle XX es va construir el Palau Reial de Pedralbes) i l’Ajuntament de Barcelona hi situà el Museu Municipal d’Art. En aquest període, el mateix arquitecte Pere Falqués va afegir dos cossos laterals al conjunt decorats amb bustos d’artistes catalans. L’any 1931, el President de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià, va decidir ubicar el Parlament en aquest edifici històric envoltat de jardins, i va entrar en funcionament el 6 de desembre de 1932. Durant la Guerra Civil Española, però, a l’edifici no s’hi va legislar i del 1945 fins el 1980 va tornar-hi l’ús de museu d’art. Des de llavors i fins l’any 2004, Parlament i museu van conviure i compartir espai però finalment es van traslladar les obres d’art al Museu Nacional d’Art de Catalunya i l’edifici va quedar únicament amb l’ús parlamentari actual.
En un exercici important de resignificació de l’arquitectura, cadascuna de les peces de l’edifici actual permet llegir el pas del temps i ens ajuda a entendre la història i la cultura per poder mirar endavant.

Masia ubicada en una petita elevació sobre la Riera Salvet que li dona una panoràmica privilegiada del castell de Vilassar. De planta rectangular formada per planta baixa i pis. Masia de tres cossos on l’eix principal es troba desplaçat del vèrtex del carener. Destaca el portal adovellat de punt rodó i finestres amb l’ampit, llinda i brancals de pedra granítica treballada amb espitllera inferior. El mas es documenta ja al segle XIV però l’aspecte actual de la masia seria del segle XVIII. Es podrà visitar la planta baixa, recentment reformada i decorada per la propietat.
Amb les vinyes de can Villar s’elabora el vi 600 que es podrà tastar durant la visita.

A la NAU A122, situada als terrenys de la Zona Franca on es va establir la primera planta de la SEAT, hi trobem una col·lecció de cotxes històrics de la marca amb, aproximadament, 200 dissenys de cotxes recuperats i restaurats: des del SEAT 1400 (el primer cotxe que fabrica l’empresa als anys 50, que tant motoritzava les classes adinerades com els serveis públics de taxi o ambulància) fins a l’exposició de cotxes de competició (ral·lis i circuits) i de prototips que no han arribat mai a veure la llum, passant per diferents versions dels icònics 600, 127 o Panda.

El Col·legi Sant Ignasi – Jesuïtes de Sarrià va ser projectat per l’arquitecte Joan Martorell i Montells i inaugurat el 1892 a l’antiga finca Gardenyes. L’edifici, d’estil neogòtic, té una estructura simètrica, articulada al voltant de dos claustres, amb un cos central on hi ha l’entrada principal. Inspirat en el model dels col·legis anglesos en règim d’internat, construïts amb maó vist, ben aviat va esdevenir el centre d’ensenyament més emblemàtic de la burgesia barcelonina. Està catalogat com bé cultural d’interès local (BCIL).
La intervenció d’Aquidos s’hi va iniciar el 2018 amb l’objectiu d’adaptar els espais educatius per donar resposta a les noves necessitats i metodologies pedagògiques, funcionals i patrimonials.
El procés de transformació consisteix en la rehabilitació i restauració de façanes i cobertes, i la reforma dels espais interiors. La intervenció resol les diferents deficiències estructurals i dels materials preexistents, respecta els valors patrimonials de l’edifici, i destaca i subratlla els elements constructius i arquitectònics amb més interès.
Les intervencions s’organitzen en fases successives que s’adapten a les dinàmiques de la comunitat educativa. El projecte vincula el passat i la modernitat en els espais d’aprenentatge, adaptant el complex històric a les noves necessitats pedagògiques i la flexibilitat dels entorns d’aprenentatge. L’alçada de les aules, les encavallades amb una gran quantitat de llum, la presència de la fusta i de l’obra vista acompanyen el creixement dels alumnes i donen una resposta coherent a les diferents etapes educatives.

L’estudi de l’escultor Pere Jou, situat al carrer de Prat de la Riba, 13, a Sitges, és un espai diàfan que permet descobrir l’obra d’un dels grans noms de l’escultura catalana. Conegut pel seu estil arcaïtzant i medievalitzant, Jou va crear una obra influenciada pel noucentisme, amb un ús divers de materials i una predilecció per la talla directa. En aquest estudi, on es poden veure rèpliques i peces originals, destaca especialment el doble espai, que facilita la contemplació de les seves escultures des de diferents angles, oferint una visió completa de la seva mestria. Jou, format a Gràcia i influenciat per mestres com Pablo Gargallo, va deixar una empremta a tot Catalunya, amb obres que es poden trobar tant en espais públics com privats. Visitar el seu estudi és una oportunitat per endinsar-se en el procés creatiu d’un dels grans escultors del segle XX.

L’itinerari reivindica l’impuls de la nominació de subseu olímpica del 1992 per a les competicions de bàsquet i boxa, i com va representar la transformació d’un sector degradat de la ciutat entre els barris residencials i les zones industrials del sud.

Amb aquest itinerari, es reivindica la funció de les rieres com a vectors de connexió entre la Serralada de Marina i la trama urbana de Badalona fins a arribar al mar, tot descobrint elements singulars de la seva geologia, de la flora i la fauna, i de la transformació del territori per l’ocupació humana per al seu aprofitament agrícola, industrial o residencial.

La Torre Vella de Badalona és un edifici històric situat al barri de Dalt de la Vila que destacat per l’arquitectura, que combina elements gòtics i renaixentistes. L’estructura rectangular, amb un pati central, reflecteix les diferents reformes que s’hi han fet al llarg dels segles, especialment al segle XVI. Les façanes de la torre mantenen elements característics, com el portal renaixentista d’estil plateresc, amb l’escut dels Santcliment al frontó, i algunes de les finestres gòtiques originals. A l’interior, una sala gòtica del segle XIII i el celler, amb voltes de canó de maó, del segle XV, són exemples notables d’aquest estil. La Torre, que es va ampliar als segles XVIII i XIX, va perdre l’antiga torre de defensa durant l’enderrocament del 1967. Actualment, l’edifici acull el Col·legi Cultural, que, tot i la funció educativa moderna, preserva l’essència d’aquesta construcció emblemàtica amb més de set segles d’història.

Restaurant situat en un espai en dues altures dissenyat personalment pel xef Miquel Coulibaly. Decoració minimalista i onírica, taules premeditadament separades, il·luminació focal, rajoles blaves i mobles retro en un nítid espai separat del carrer per una façana transparent.
L’interiorisme, la coberteria, la vaixella i fins i tot la música formen part d’una proposta artística tan radical com els plats i el menú, dissenyats com una obra de teatre a taula que desconcerta deliberadament els comensals.

Tot i que les explicacions de l’estació de bombament i de la torre (xemeneia de compensació) les faran els guies d’ATL, a continuació presentem una mica d’informació general per poder donar resposta a algunes qüestions que es puguin plantejar.
Aquesta estació permet connectar els sistemes Ter – Llobregat (fonts de proveïment principals de la xarxa d’ATL, juntament amb els cabals procedents de les dessalinitzadores de la Tordera i del Llobregat) de manera directa i amb capacitat suficient.
Com a element imprescindible en aquesta connexió, tenim l’estació de bombament, situada dins de l’estació distribuïdora de Fontsanta. Aquesta estació permet impulsar l’aigua cap a l’estació de tractament del Llobregat (Abrera) i cap a l’estació distribuïdora de la Trinitat. El cabal bombejat cap a Abrera és de 3,3 m3/s i cap a la Trinitat és de fins a 4 m3/s.

El 1924, es van comprar els terrenys d’una antiga bòbila per fer-hi una nova parròquia. La primera pedra del nou edifici es va posar en una cerimònia solemne el 5 de maig del 1925. L’arquitecte va ser Enric Sagnier. A la missa del Gall del 1925, es va inaugurar la capella del Santíssim Sagrament, i el 1928, la rectoria, els menjadors assistencials i l’escola de nenes del Sagrat Cor, i el 1934 l’escola de nens. El 1929, el bisbat la va elevar a parròquia. El 19 de juliol del 1936, va quedar destruïda, només en va quedar l’estructura i la capella del Santíssim va restar malmesa. Josep Maria Sagnier va vetllar per la reconstrucció de l’església seguint els plànols del seu pare. El 1941, es va reinaugurar la capella del Santíssim, el 1942, la rectoria i el centre parroquial, i el 1943, el centre escolar. El 1945, es van fer el revestiment, el campanar i els mosaics del timpà. El 1949, les obres es van donar per acabades. Als anys cinquanta, tenia secció esportiva, de joves (femenina i masculina), un grup teatral i cinema. El 1952, es va iniciar el primer butlletí parroquial, Juventud.

Escola pública construïda el 2022 en un solar rectangular, compacte, fent cantonada en un barri de traçat i carrers estrets. De 2.800 m2, l’escola es divideix en dos edificis: un de quatre plantes, amb el gimnàs, les aules i zones de jocs a la terrassa del primer pis i al terrat, cobert per una pèrgola fotovoltaica, i un segon volum que allotja el menjador i la cuina. Amb aquests dos volums, es dona façana a carrer i el pati queda a interior, i al seu encontre hi ha l’accés principal a l’escola. L’edifici s’ha dissenyat per reduir el consum energètic aprofitant la ventilació creuada, amb paraments amb transmitància tèrmica baixa, cobertes i façanes ventilades amb proteccions solars. Els materials són reciclats i sostenibles.