Il Giardinetto, dissenyat el 1974 pels arquitectes Alfonso Milá i Federico Correa, destaca per l’interiorisme innovador i acollidor, inspirat en un jardí màgic al cor de Barcelona. L’espai combina elements naturals, com la fusta i la vegetació, amb una il·luminació suau que evoca un ambient íntim i serè. El disseny original va ser reconegut amb el Premi FAD d’Interiorisme, el mateix any que es va obrir. El 2012, va rebre el seu segon Premi FAD per la renovació de la planta baixa, obra de l’estudi Llamazares Pomés, que va obrir el local a l’exterior amb una barra i una finestra a peu de carrer. La reforma va modernitzar el restaurant sense perdre la seva essència, mantenint l’atmosfera sofisticada i única que el caracteritza. Il Giardinetto és un exemple destacat d’arquitectura interior, fusionant història, funcionalitat i un disseny que perdura en el temps, tot creant un ambient exclusiu i atemporal.

L’Auditori Fòrum CCIB es va construir el 2004, amb motiu del Fòrum Universal de les Cultures. A l’exterior, destaca l’estructura triangular de 25 metres d’alçada, amb una façana de textura rugosa de color blau i un sostre format per 28.000 plaques d’acer que fan intuir el dibuix de la superfície del mar. A l’interior, espais híbrids, neutres i funcionals ens porten a un auditori que, amb capacitat per a 3.084 persones, s’ha convertit en el més gran de la ciutat.
Juntament amb el Centre de Convencions, amb el qual està connectat per una rambla subterrània, formen el CCIB, un total de 100.000 m2 de superfície per a esdeveniments.

La Fundació Carulla, amb gairebé cinquanta anys d’història, es dedica a transformar la societat a través de la cultura i les arts. Treballa impulsant projectes culturals i educatius, entre els quals destaquen els Premis Lluís Carulla, Baldiri Reixac i Francesc Candel, i l’espai Mutare, que connecta el sector cultural amb reptes socials. Un dels seus elements clau és la gestió del Museu Terra de l’Espluga de Francolí, antic Museu de la Vida Rural, que projecta la sostenibilitat des d’una perspectiva rural.
El nou espai de la Fundació està situat al carrer dels Almogàvers, 214, en un edifici del 1962 dissenyat per l’arquitecte José M. Segarra, també responsable de l’Escola d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya. Amb 1.500 metres quadrats distribuïts en tres plantes, aquest espai acull l’activitat de la Fundació, incloent-hi un coworking cultural per a projectes transformadors i una sala d’exposicions en col·laboració amb el Museu Terra. Aquesta seu també és la casa de l’Editorial Barcino, especialitzada en la difusió de clàssics catalans, que el 2024 celebra el centenari.
L’edifici vol ser una finestra al món rural des de la ciutat, promovent el diàleg sobre la sostenibilitat i connectant el patrimoni rural amb els reptes urbans, amb un èmfasi especial en la cultura, l’educació i la transformació social.

Rehabilitació d’un habitatge per adaptar-lo a l’estàndard de sostenibilitat d’una casa passiva, certificació que es basa en l’ús de solucions locals de l’arquitectura vernacular combinat amb les tecnologies actuals. El projecte, gràcies a un seguit d’obertures en parets, sostres i armaris, permet conèixer els sis principis d’una casa passiva: bona protecció solar; bon aïllament tèrmic i reducció de ponts tèrmics; ús de finestres eficients; reducció de les infiltracions d’aire, i ús de ventilació controlada amb recuperador de calor. Per tal de reduir l’impacte mediambiental de l’edifici, el sistema prioritza la utilització de materials de baix impacte mediambiental i amb una vida útil llarga, de tal manera que s’aconsegueix reduir les emissions de CO2 un 92% respecte a una rehabilitació convencional.

Edifici projectat per Elies Rogent, coincidint temporalment amb la construcció de la Universitat de Barcelona, obra també de l’arquitecte. L’edifici, amb planta en forma de creu grega, ocupa el centre de l’illa, i deixa a les quatre cantonades uns espais buits d’edificació inicialment ocupats per jardins.
La construcció queda centrada sobre l’edifici de l’església, de planta de creu llatina, que té façana al carrer de la Diputació i s’hi col·loca perpendicularment. La resta d’edificacions que formen el seminari deixen l’església englobada i s’organitzen al voltant d’uns patis.
El conjunt d’edificacions segueix les línies de l’arquitectura medievalista, tan de moda en aquells moments, i, més exactament, del que es coneix com a neoromànic, i fa servir, excepte a l’edifici de l’església, materials de poca qualitat (obra arrebossada, teula àrab…) per donar una imatge d’austeritat. Del conjunt destaca, a part de l’església esmentada, el cimbori de l’església (similar al del monestir de Poblet), centre de tota la composició de l’edifici, que és un dels elements més visibles del conjunt.

Edifici d’estil modernista per encàrrec de l’artista Josep Rius i Mestres (Barcelona, 1866-1958). Rius, amb vint anys, va fundar la indústria Casa Rius, dedicada a la indústria d’imatges religioses i pessebrista. Malgrat que no tenia formació econòmica i era totalment autodidacte, la seva natural habilitat artística el va portar a convertir-se en un dels escultors catalans més cotitzats de l’època, i podem trobar obres seves en edificis civils i religiosos.
Casa Rius és un complex format pel taller i un bloc d’habitatges, que es va construir per allotjar-hi empresa i família. El taller familiar es va mantenir amb diversos noms fins ben entrats els anys seixanta. Els darrers deu anys del segle XXI, la fàbrica va tancar i es va convertir en un magatzem.
La Fundació ACICAC (Agrupació de Cases de Innovació, Cultura i Art de Catalunya) va adquirir i restaurar la casa per convertir-la en un espai de transformació creativa. S’hi fan esdeveniments, residències d’artistes, espais gastronòmics i una àmplia programació cultural.

L’orde de la Mercè es va fundar a Barcelona el 1218, després de l’aparició de la Mare de Déu a Pere Nolasc. Inicialment, era una confraria dedicada al rescat de captius, i van gestionar l’Hospital de Santa Eulàlia. El 1232, es van adquirir terrenys per construir-hi una església, un claustre i, més tard, un convent. Entre el 1605 i el 1653, es va aixecar un nou edifici, sota la direcció de Jeroni Santacana, amb un claustre de dos pisos amb arcs de mig punt sobre columnes. La façana barroca és obra de Jaume Flori. El 1846, el convent es va convertir en caserna militar, i el 1926 es va construir la façana monumental del passeig de Colom, obra neoclassicista d’Adolf Florensa. L’edifici va sofrir múltiples transformacions al llarg dels segles, amb la qual cosa s’ha convertit en un espai amb gran importància històrica i arquitectònica.

El projecte original del Parc de la Ciutadella, dissenyat per Josep Fontserè l’any 1872, preveia l’existència d’un dipòsit d’aigua camuflat per una muntanya de terra en un extrem del parc. Tanmateix, l’any 1874, el mestre d’obres va rebre l’encàrrec de construir una font de petites dimensions i sense rellevància per al conjunt del parc. Les dimensions de la font encarregada es van anar engrandint fins a arribar a ser la Cascada Monumental que es coneix avui dia, situada a la zona del jardí romàntic del parc, i a la qual s’arriba per camins sinuosos. Les obres es van iniciar l’any 1875, i l’any 1888 s’hi va col·locar el conjunt escultòric.
La cascada es va alinear a l’eix de la Meridiana del Pla Cerdà i es va dissenyar amb un estil eclèctic. El monument s’estructura al voltant d’un cos central en forma d’arc triomfal, dues escalinates laterals simètriques i una font elevada (potser per recordar la muntanya inicial del projecte del 1872) envoltada per un llac artificial en dos nivells, formant un conjunt d’inspiració neoclàssica que contrasta amb el naturalisme d’alguns elements decoratius. A la part de darrere de la cascada, hi ha una gruta artificial amb un dipòsit d’aigua a la part superior. La font s’alimentava d’aigua d’un dipòsit situat al carrer de Wellington, de 15.000 m³ de capacitat, que regava la cascada i els jardins (actual biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra).

Es tracta de la primera obra important acabada per Domènech Estapà, per acollir la seu de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB). La reforma es va centrar en una nova façana i la construcció de dos observatoris retirats del pla de façana, predecessors de l’Observatori Fabra, construït pel mateix arquitecte el 1094.
A l’interior de l’edifici, hi destaquen la Sala d’Actes i les pintures murals de Fèlix Mestres, i la Sala dels Rellotges, amb una col·lecció espectacular de mecanismes com el rellotge astronòmic d’Albert Billeter, guanyador de la Medalla d’Or a l’Exposició Universal del 1888.
Des del 2015, s’hi han fet diverses intervencions per adaptar-ne l’ús a les noves normatives de seguretat i prevenció davant d’incendis, així com també per preservar-ne els elements patrimonials.

El Palau Güell va ser construït per Antoni Gaudí entre el 1886 i el 1890 per encàrrec de l’industrial, polític i mecenes barceloní Eusebi Güell Bacigalupi, i destaca per la concepció innovadora de l’espai i pel tractament de la llum. Gaudí introdueix al Palau solucions variades, basades en plantejaments molt personals i en formes expressives fruit de la seva imaginació, a partir de la utilització de materials nobles, com el marbre, la ceràmica i el ferro forjat, entre d’altres.
Des del 1945, és propietat de la Diputació de Barcelona, i va reobrir les portes el 2011, després de diverses restauracions. L’any 1984, va ser inscrit a la llista de Patrimoni Mundial per la Unesco, pel seu valor universal i excepcional. Es pot considerar que el Palau Güell conté l’essència de tota l’obra posterior de l’arquitecte, i esdevé imprescindible per entendre la seva arquitectura.