A mitjan segle XIX, Sitges va viure uns anys d’expansió urbanística propiciada per la inversió dels americanos, aquells sitgetans que havien anat a Amèrica a fer fortuna, amb la construcció de grans cases que demostraven la seva posició social. El lloc triat van ser uns terrenys situats entre el cap de la Vila i la via del tren, urbanitzant-se un eixample on destacava el carrer del Progreso, posteriorment batejat per Illa de Cuba, uns edificis amb fortes coincidències estilístiques amb les que podem trobar al centre de qualsevol ciutat cubana. En aquesta ruta intentarem desxifrar què s’influeix en què, si les cases sitgetanes en les cubanes o al revés.

El Sitges actual es deu, en part, als primers poblats ibers i a l’esplendor de l’època romana, quan es va convertir en el port de Subur, la principal sortida al Mediterrani dels productes del Penedès, com ara vi i cereals, així com un poble que rebia influència de la resta del món. Però va ser durant l’època medieval quan Sitges va viure uns segles de gran desenvolupament econòmic, social i urbanístic, iniciant-se el tramat de carrers que avui formen el nucli antic del poble. L’església, el castell, el mercat, l’hospital i la muralla són alguns dels edificis que, modificats, ampliats, reformats i amb canvi d’ús, encara podem visitar i que ens donen una idea de com era aquell Sitges de fa mil anys.

Miquel Utrillo es va construir aquesta bella casa per viure amb la seva família, tot i que, per fer-ho, va fer servir els diners de Charles Deering, el veritable propietari de l’edifici. Exemple d’arquitectura noucentista, amb esgrafiats que decoren les obertures de la façana principal, la casa tenia unes magnífiques terrasses enjardinades que actualment es troben en procés de recuperació. L’any 1936, d’edifici va ser reconvertit en la Biblioteca Pública Santiago Rusiñol. Entre el 2013 i el 2018, l’edifici va viure una intensa reforma, amb el condicionament i la millora de les instal·lacions.

Aquests edificis bessons de planta baixa i dos pisos són en l’actualitat un exemple de la diversitat d’usos que es poden donar en certs edificis patrimonials. La casa Planas, la que està més a prop de la cantonada, es va reformar l’any 1952 per convertir-se en tres habitatges diferents, modificant totalment la distribució i perdent els elements decoratius originals. Pel que fa a la casa Catasús, actualment Hotel Romàntic, tot i ser un edifici turístic, conserva la distribució de casa unifamiliar, el jardí i part important de la decoració.

En aquest edifici convergeixen totes les arts: arquitectura, pintura, escultura, música, teatre, literatura i cinema. Exemple de l’estil noucentista, exteriorment destaca la interessant composició de façanes feta amb la combinació de maó vist i parament blanc, per destacar les pintures murals d’Agustí Ferrer Pino, autor que també firma les pintures del sostre del saló teatre. Cal destacar els capitells, esculpits per Jou a les obertures. Però, com tota joia, el Casino Prado també amaga un tresor poc conegut: la pinta de fusta que forma part del teler, l’única de Catalunya que encara es conserva exactament com que va ser construïda, l’any 1921. Actualment, l’edifici està vivint un procés de restauració.

Les necessitats de separar les parades de la fruita, la verdura i la carn de les del peix va fer que, l’any 1935, l’Ajuntament de Sitges construís un edifici annex a l’antic mercat de Buigas. L’encarregat del projecte va ser l’arquitecte municipal del moment, Josep Maria Martino, que va dissenyar un petit edifici de maó vist i estructura de ferro que estilísticament no trencava amb l’antic mercat. Després d’anys tancat, l’any 2010 es va remodelar i restaurar per tal de convertir-lo en la seu de la Fundació Stämpfli, un museu d’art contemporani que es va inaugurar a principis del 2011.

Coneguda durant molt de temps com la Casa del Porró, per la simbologia d’una forma de porró integrada a les reixes de ferro forjat, la casa manté amb força fidelitat la volumetria original de les edificacions de mitjan segle XVIII que van donar forma a l’entramat urbà tradicional de la Barceloneta. En la rehabilitació del 2011, es va conservar l’aspecte original de la façana, i es va adequar l’interior com a equipament cultural de barri.

El projecte urbanístic de la zona de la Vila Olímpica (Barcelona 92) es va estructurar en un sistema de franges (platges, passeig marítim, avinguda litoral, edificis aïllats i barri residencial). A la franja d’edificis aïllats es troba el gratacels de la Torre Mapfre, un edifici de 43 plantes i 154 metres d’alçària que, juntament amb la torre veïna, s’han convertit en fites visuals de la ciutat. La construcció de la torre es resol amb un nucli central de formigó armat, un perímetre de pilars retirat del pla de façana i vidres inclinats per al tancament. L’any 2016 es va fer una reforma important a la torre: se’n va millorar l’eficiència energètica, s’hi van introduir espais adequats per a les noves formes de treball i es van renovar els accessos i les zones comunes.

La història del recinte de La Compañía Anónima de Hiladuras Fabra y Coats (1903-2005) comença abans que es constitueixi l’empresa i, en els seus més de cent anys d’història, s’ha anat transformant per adaptar-se a cada situació. Inicialment, a la parcel·la hi havia la fàbrica de la família Alsina (1853-1887), que va ser absorbida per una empresa britànica (1893-1903) que hi va construir la nau central. Amb la constitució de la Fabra i Coats (1903-1913), es van construir un magatzem de cotó i dos edificis auxiliars per al blanqueig i tintat, i es van renovar la sala de calderes i un edifici destinat a oficines. L’any 1919, es va incorporar a l’empresa l’antiga fàbrica del Rec, per a les seccions d’acabat; l’any 1965, es va iniciar la producció de fibres sintètiques i les naus es van reorganitzar tenint en compte els nous usos (magatzem de fil, taller de fibres sintètiques, cabdellat i plegat, condicionament i control de qualitat). Finalment, als anys vuitanta, la fàbrica es va quedar únicament els processos relacionats amb el tenyit, els acabats i el condicionament del fil. Actualment, les naus s’han transformat als usos actuals que necessita la ciutat, un pas més en l’evolució arquitectònica del recinte.

L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, fundat el 1401, és una de les institucions hospitalàries més antigues del món. Situat al Pla de l’Eixample de la ciutat de Barcelona ideat per l’enginyer Ildefons Cerdà, l’Hospital té una llarga trajectòria històrica. Durant més de sis-cents anys, ha passat per diferents etapes: des de la beneficència medieval, el naixement de les especialitats mèdiques modernes o la incorporació de l’higienisme, amb la construcció del Recinte Modernista de Sant Pau de Lluís Domènech i Montaner, fins al model assistencial actual. Durant aquests més de sis segles, l’Hospital ha tingut tres ubicacions diferents i s’ha transformat mantenint en tot moment l’esperit humanista de dedicació a la salut i a les persones. 

Actualment, Sant Pau té unes instal·lacions capdavanteres i innovadores, i amb una gran capacitat de creixement. Tot això és possible gràcies a un equip de professionals molt humà i compromès, amb valoracions excel·lents per part d’usuaris i pacients.