Recorregut guiat pels edificis principals que Joan Amigó i Barriga (1875-1958), un dels arquitectes modernistes més destacats de Badalona, va projectar a la ciutat. Descobrirem les seves obres més emblemàtiques i el context històric i artístic en què es van construir.

La visita anirà a càrrec de la historiadora de l’art Margarida Abras, exdirectora del Museu de Badalona, i s’organitza en el marc de l’exposició Joan Amigó i Barriga (1875-1958). Arquitecte modernista de Badalona, que s’ha acabat recentment.

El volum s’adapta al canvi de secció i alçades del carrer del Progrés jugant amb les alineacions de la normativa actual. El programa s’organitza amb una àrea comuna en planta baixa i quatre nivells de pisos, concebent les àrees comunes de l’edifici, incloent-hi l’escala de cargol, com a espais habitables. Les dues façanes tenen un disseny d’alt contrast: la façana sud és senzilla i té grans obertures, per captar el sol a l’hivern, i proteccions per a l’estiu. En canvi, la façana principal és de ceràmica foradada brillant i acolorida, i forma una gelosia que protegeix els pisos del sol d’oest, a l’estiu, i ofereix privacitat als habitants.

Situada dins del conjunt assistencial de les Llars Mundet, aquesta església va ser projectada per l’arquitecte Manuel Baldrich i inaugurada l’any 1957, amb una clara inspiració en l’arquitectura nòrdica, especialment en l’obra d’Alvar Aalto. Forma part d’un ambiciós projecte residencial i sanitari finançat per l’empresari català Artur Mundet, amb la voluntat de donar resposta a les necessitats de col·lectius vulnerables.

L’edifici presenta una planta en creu llatina, amb una nau única coberta a dues aigües i acabada amb un absis poligonal. A l’exterior, destaca el campanar exempt, de 45 metres d’alçada, de maó vist i coronat per una creu metàl·lica. La façana principal està decorada amb el gran relleu El Salvador emparant la humanitat sofrent, obra d’Eudald Serra, i precedida d’un porxo de formigó armat.

L’interior és especialment ric pel que fa al tractament artístic: grans vitralls de colors recorren els murs laterals, amb obres de Jordi Domènech, Joan Vila i Grau i Will Faber, que combinen tècniques artesanes i llenguatges contemporanis per reforçar el missatge simbòlic de l’espai. El presbiteri està presidit per una escultura d’alabastre de la Puríssima, obra de Joan Rebull, i per una pintura mural abstracta de Joan Josep Tharrats.

L’altar major i el mobiliari litúrgic van ser dissenyats per Josep Maria Subirachs, incloent-hi el crucifix de ferro, la pica baptismal i els ambons. L’obra transmet una profunda renovació estètica i simbòlica de l’espai religiós de postguerra, i incorpora llenguatges moderns i materials contemporanis amb un alt valor espiritual.

Al barri del Poblenou, trobem aquest singular edifici industrial de mitjans del segle XX, una antiga fàbrica tèxtil molt a prop del mar, una zona abans força oblidada i més aviat destinada a la indústria. L’any 1999, es va abordar la rehabilitació integral de l’edifici i els espais de cada planta es van transformar en habitatges i estudis professionals. A la primera planta, hi ha l’estudi d’Úbeda i Reverter, que aleshores van portar a terme la transformació d’aquesta nau situada al primer nivell. Un espai amb els sostres alts i de grans dimensions, una nau buida i amb grans finestrals, que es va convertir en un espai multidisciplinari de treball, taller i plató ocasional. Un espai que sembla tret del SoHo novaiorquès, i que ha mantingut l’essència del seu origen en l’estructura, i ha donat vida a la diversitat i la creativitat. Ara hi ha el showroom de TotCor, un projecte que parla d’amor, art, disseny i artesania, a través del qual podem contribuir a l’esperança de recuperar la humanitat, el respecte i la cultura en la nostra societat.

L’antiga seu de Telefónica recupera la vida amb una intervenció integral que transforma el volum imponent en un edifici obert, porós i habitable. La reforma recupera la llum i les visuals, substituint les pantalles opaques per tribunes de vidre, reinterpretant l’esperit de Mitjans amb criteris contemporanis. L’arquitectura s’expandeix cap a l’exterior amb terrasses i una nova façana solar que estructura l’edifici des de l’avinguda de Roma com un gran llenç urbà. Un projecte que posa al centre les persones, la sostenibilitat i la relació amb l’entorn.

En un moment de relocalització industrial, canvis urbanístics, fluxos migratoris de creatius i la descentralització de la cultura a les grans ciutats, sorgeix la necessitat de trobar nous espais d’exposició, creació i producció. Davant d’aquesta recerca de matèria primera, en les mines de cultura urbana, neix el projecte Urbine, realitzat per Anna Duelo i Pilar Bustillo. Urbine és un espai singular pensat per desenvolupar-hi activitats diverses, com ara rodatges, esdeveniments i reunions de treball, amb sostres a doble alçada, paviments, estructures d’acer, instal·lacions vistes, pòrtics metàl·lics i contrastos de llum i color.

Icona del disseny i de la vida cultural barcelonina, la truiteria Flash-Flash va obrir el 1970 i ràpidament es va convertir en lloc de trobada per a la Gauche Divine i altres cercles creatius. El projecte, obra dels arquitectes Correa i Milá, amb imatges del fotògraf Leopoldo Pomés, va rebre el Premi FAD d’Interiorisme aquell mateix any.

L’espai, dominat pel blanc, els traços negres i una imatgeria pop, trenca amb la idea de restaurant tradicional i proposa una escenografia única amb una reportera fotogràfica —interpretada per Karin Leiz— com a figura omnipresent a les parets. Aquest imaginari, conjuntament amb una carta de més de cinquanta truites, ha mantingut Flash-Flash com un clàssic viu i actiu de la ciutat, indissociable del seu caràcter transgressor i popular.

Aquesta masia tradicional catalana representa la supervivència de l’arquitectura vernacle dins el gran projecte modernitzador de Montjuïc. Durant l’Exposició, va quedar integrada en el paisatge naturalista del jardí i va adoptar un paper complementari, com a testimoni viu del món rural.

De tipologia basilical, amb coberta a dues aigües i murs de pedra i maó, presenta una estructura senzilla però funcional. Actualment, acull activitats vinculades a l’agricultura tradicional i l’educació ambiental. Els interiors conserven elements originals com ara bigues de fusta, terres de rajola i espais adaptats a usos agrícoles, que connecten passat i present d’una manera tangible.

Situat al districte tecnològic 22@, l’edifici Media-TIC és una icona de l’arquitectura digital i sostenible a Barcelona. Dissenyat per Enric Ruiz-Geli (Cloud 9), aquest edifici intel·ligent de vuit plantes combina recerca tecnològica, innovació formal i eficiència energètica per respondre als reptes del segle XXI.

El projecte aposta per una arquitectura bioclimàtica activa: la façana sud està recoberta per una pell d’ETFE —un polímer transparent i ultralleuger—, amb cambres inflables que regulen la llum i la temperatura interiors. Aquesta solució redueix la demanda energètica en més d’un 20%. Les estructures metàl·liques es deixen a la vista i defineixen una retícula que respon als usos flexibles dels espais interiors, pensats com a plataformes obertes per al coneixement i la col·laboració.

Pensat com un node d’activitat del sector TIC, el Media-TIC acull espais per a empreses emergents, centres de recerca i serveis digitals. És una arquitectura que connecta el món físic amb el digital, capaç de gestionar informació en temps real i adaptar-se als usuaris.

El palau d’Alfarràs és el resultat d’un llarg trajecte històric que comença amb la construcció de la torre defensiva al segle XI. Un segle més tard, s’hi van afegir diverses edificacions i va passar a ser una finca agrícola fins que, a finals del segle XIV, la propietat va ser adquirida per Jaume de Vallseca, membre d’un dels llinatges més poderosos de Barcelona.

Al segle XVIII, els Llupià, descendents dels Vallseca i hereus de la finca, van adquirir finques veïnes i, alhora, van refer l’edifici principal. L’any 1789, Joan Antoni Desvalls (1740-1820), marquès d’Alfarràs i de Llupià, va heretar la propietat de la seva mare i va tornar a ampliar la finca. Mentre hi duia a terme diverses obres de millora, també va iniciar la construcció del jardí.

Passada la guerra del Francès, els seus hereus van mantenir la voluntat de millorar la finca, i una de les primeres actuacions va ser construir el jardí dels Boixos, a partir del projecte de l’artífex suís Domenico Bagutti (1760-1837), que treballava per a la família Desvalls des del 1799.

Entre el 1845 i el 1847, es va dur a terme la reforma general de la façana del palau i la construcció de les ales laterals, que defineixen la plaça circular d’entrada. És en aquest període que el pintor Lluís Rigalt (1814-1894) va decorar les façanes amb estucats al fresc jugant amb un repertori de formes d’inspiració neoàrab i neogòtica. Cap al 1860, s’hi va afegir un nou cos de planta rectangular, on es van fer, a la primera planta, les anomenades sales nobles.

La família Desvalls va ostentar la propietat fins al 1967, any en què la finca va passar a mans de l’Ajuntament de Barcelona, que la va obrir com a parc públic l’any 1972. Des del 1993, una part del palau ha estat utilitzada pel Centre de Formació del Laberint, per impartir cursos i tallers de jardineria, agricultura i biodiversitat. L’any 2025, s’hi han dut a terme les darreres obres de millora, amb l’objectiu de recuperar-ne els elements singulars i obrir l’espai a la ciutadania.

font: https://ajuntament.barcelona.cat/espaisverds/ca/els-parcs-i-jardins/els-parcs-i-jardins-de-barcelona/rutes-i-visites/palau-del-marques-dalfarras-al