Aquest projecte transforma un edifici de 150 anys, en desús i alterat al llarg dels anys, en un habitatge-estudi funcional per a un jove professional. La intervenció aposta per recuperar l’essència original de l’edifici i alhora incorpora un disseny contemporani i eficient.

L’espai es divideix en dues àrees diferenciades: una oficina situada a la part frontal, més pública, i una zona residencial que s’obre a un pati interior. Ambdues zones es connecten a través d’un passadís que garanteix la privacitat sense perdre llum ni amplitud.

A l’interior, un monòlit funcional organitza els usos: emmagatzematge, electrodomèstics integrats i separació entre el saló i la zona de descans. La gran obertura cap al pati genera una fluïdesa entre interior i exterior, mentre que la combinació de rajoles i grava al terra ajuda a definir amb caràcter les diferents estances.

Una reforma acurada que conjuga memòria històrica i vida contemporània, amb una aposta per la simplicitat, la llum natural i la flexibilitat d’ús.

Projectada per l’arquitecte Joan Amigó i Barriga l’any 1907, per encàrrec d’Enric Mir i Carreras —conegut com el Mir ric i soci de Joan Gamper en la societat Cafès Mir-Gamper—, aquesta casa és un bon reflex d’una generació d’arquitectes que recuperaven el llenguatge modernista desproveït de les connotacions polítiques i socials, i n’exploraven les possibilitats ornamentals i compositives amb una nova sensibilitat.

L’edifici, de planta baixa, pis i golfes, presenta una façana unitària però asimètrica, amb dos cossos diferenciats per la composició de balcons i obertures. En destaquen els motius decoratius d’inspiració secessionista i la influència de Mackintosh: pinacles cilíndrics, vitralls geomètrics i una coberta amb carener sinuós. El sòcol, marcat cromàticament, i un pavelló interior amb coberta corba completen aquest exemple singular de modernisme tardà reinterpretat.

La seu de l’AMB està situada en un conjunt de cinc edificis –un d’aïllat, l’edifici A, i un conjunt de quatre edificis més concatenats–, projectats el 1973 per l’estudi Mitjans-Borrell. El conjunt respon a una composició unitària, amb façanes còncaves i una planta allargada que genera un ampli espai central. L’estructura de formigó armat amb pantalles perpendiculars a façana permet grans espais diàfans, mentre que el mur cortina original de vidre i alumini conferia transparència i ritme a l’edifici, amb una imatge identitària molt característica, definida per les lames blanques verticals i orientables de la pell de façana. La proposta arquitectònica de Francesc Mitjans per als edificis d’oficines del Consorci de la Zona Franca troba paral·lelismes evidents amb l’edifici Estel, de l’avinguda de Roma, projectat pel mateix arquitecte a la mateixa època.

Recentment, l’estudi DATAAE ha rehabilitat parcialment l’edifici A, tot preservant-ne l’essència. La intervenció a la planta baixa ha recuperat el vestíbul com a espai central i polivalent, organitzat entorn dels serveis d’atenció ciutadana, sales de reunió i una nova cafeteria vinculada al jardí. La nova façana incorpora una pell d’acer i vidre amb alta eficiència energètica i possibilitat d’obertura total en determinats punts, i millora la relació amb l’exterior. El projecte introdueix criteris de sostenibilitat i flexibilitat —amb sistemes de ventilació natural i enllumenat eficient—, i adapta un edifici emblemàtic dels anys setanta, amb una alta activitat diària, a les necessitats contemporànies de confort, eficiència i servei públic.

L’edifici Vilella és una joia patrimonial del barri del Poble-sec, construït a principis del segle XX per l’arquitecte Salvador Puiggròs. Originalment, va acollir la fàbrica de sifons Vídues Vilella, com encara recorda la façana característica, amb un gran frontó de línies arrodonides i el nom de la marca ben visible. Al llarg dels anys, l’espai ha anat canviant d’ús, des d’equipament cultural fins a escenari de teatre experimental, i actualment acull un projecte singular: l’Arxiu de Rajoles Hidràuliques, un espai dedicat a recuperar i difondre aquest element clau de la nostra arquitectura domèstica.

Amb una superfície de 500 m² i tres accessos diferenciats, l’edifici està dividit en diversos ambients, que permeten descobrir una part destacada de la col·lecció de rajoles i conèixer de prop un taller actiu especialitzat en la restauració i la creació de mosaic hidràulic.

Tot i que l’espai encara no ha obert oficialment al públic, ja s’hi treballa intensament: s’hi netegen i restauren peces originals, es recuperen mosaics malmesos i es transformen en objectes nous, tant decoratius com funcionals. A més, s’hi preparen tallers de creació artesanal de rajoles, dirigits per l’artesana Alicia Cifuentes, especialista en mosaic hidràulic i poliment de sòls, amb l’objectiu de preservar i transmetre aquest patrimoni viu.

El recinte de Can Batlló és un complex fabril fundat per Joan Batlló i Barrera i construït entre el 1878 i el 1880. La Nau 4 actual és una reedificació d’un edifici anterior, que originalment estava orientat de nord a sud. L’edifici actual, amb les cobertes orientades d’est a oest, es va construir entre el 1947 i el 1955, substituint l’estructura anterior (1907-1923). Durant les obres de rehabilitació, es van trobar restes arqueològiques neolítiques i romanes, fet que afegeix valor històric al lloc.

La Nau 4 de Can Batlló s’ha rehabilitat integralment amb criteris de sostenibilitat ambiental i social, i s’ha convertit en el primer edifici públic de Barcelona amb auditoria energètica. El projecte ha volgut conservar l’esperit de l’arquitectura industrial original, mantenint elements històrics com les estructures metàl·liques, els murs de fàbrica i les cobertes amb dent de serra. També s’han reutilitzat materials existents, com fusta, totxos, teules i paviments hidràulics, i s’han integrat solucions sostenibles, com plaques fotovoltaiques, sistemes de geotèrmia, ventilació natural i finestres d’alta eficiència. Les instal·lacions són vistes, per facilitar-ne el manteniment, i l’edifici s’ha dissenyat seguint els principis de l’economia circular, amb una distribució interior flexible basada en contenidors modulables dins l’estructura original de la nau.

Actualment, la Nau 4 és un equipament de referència per a l’economia social i solidària, considerat el pol més gran d’Europa en aquest àmbit. L’edifici acull una gran varietat d’usos repartits en dues plantes: aules, tallers, zones de cotreball, espais per a empreses viver, sales polivalents, serveis comuns (com ara cafeteria, lavabos, sales de reunions) i espais administratius. L’accés és totalment accessible i està adaptat a tothom, amb ascensors, recorreguts accessibles i bucles inductius. A escala patrimonial i artística, es mantenen visibles les ferides dels diferents usos històrics i s’ha respectat l’estructura original de l’edifici, reforçant-ne el valor arquitectònic dins del conjunt de Can Batlló.

Torre Diagonal One, propietat d’Emperador Properties des del 2019, és una icona de Barcelona i l’entrada nord al 22@, exemple d’arquitectura contemporània i icona de la ciutat. La torre fa 110 metres d’alçada, té 24 pisos i una superfície de lloguer d’oficines de més de 26.000 metres quadrats.

Torre Diagonal One és un referent nacional en tecnologia, benestar, sostenibilitat i serveis. La seva situació estratègica, entre la ciutat i l’obertura al mar, li reforça el caràcter de porta simbòlica al districte tecnològic i empresarial de Barcelona.

L’edifici té un auditori amb llum natural, una terrassa espectacular (Diagonal Sky), un coworking propi (Next Floor), sales de reunions i un gimnàs, entre altres espais.

L’edifici destaca per la façana de vidre i acer, que reflecteix la llum i el paisatge, i genera una relació dinàmica amb l’entorn. El disseny aposta per la claredat estructural i la funcionalitat de plantes diàfanes i llum natural abundant.

Les certificacions internacionals que té l’edifici, com ara BREEAM, WIREDSCORE, WELL i AIS, validen tot l’esforç i la inversió que s’hi ha fet per reforçar el seu compromís amb el medi ambient i la capacitat per renovar i oferir espais únics, complint els estàndards internacionals d’eficiència i qualitat més exigents.

Situat en una antiga nau industrial del carrer de Pallars, al cor del Poblenou, el showroom de Blit transforma un espai de passat fabril en un laboratori creatiu del futur. L’edifici, de grans volums i diverses plantes, manté l’esperit industrial original mentre es converteix en escenari per a les expressions més innovadores de l’art digital i la tecnologia immersiva.

El visitant entra en un univers canviant, on la llum, el so i el moviment redefineixen els límits de l’espai. Aquí es poden descobrir instal·lacions efímeres interactives, escenografies digitals, recorreguts en realitat virtual i projectes com NOCTURNA, una experiència gastronòmica multisensorial que combina art, tecnologia i emoció.

Blit Studio treballa en la creació de continguts visuals per a marques, música, esdeveniments i arts escèniques, i experimenta constantment amb intel·ligència artificial, màping i noves narratives digitals. El showroom no només és un espai expositiu, sinó una plataforma viva de pensament i creació visual, oberta a noves formes d’interacció amb el públic.

El projecte Fernando Poo consisteix en la reinterpretació de la planta baixa d’un edifici del segle XIX situat al barri del Poblenou de Barcelona, per transformar-la en un espai híbrid que combina habitatge i lloc de treball. Aquest projecte forma part de la investigació Proyectar el vacío, que defensa una nova concepció de l’habitatge com a infraestructura d’ús i no com a mercaderia.

En un context en què les fronteres entre espai domèstic i espai laboral es desdibuixen, el projecte proposa una arquitectura flexible i transformable, capaç d’adaptar-se a usos canviants. Es parteix d’un espai diàfan i sense memòria històrica aparent, on es deixen a la vista els materials originals per afavorir la transpiració dels murs i evitar humitats.

La proposta combina dues estratègies: l’acumulació del programa funcional i l’emmagatzematge en el perímetre, i la incorporació d’un volum central que conté serveis i elements mòbils per dividir l’espai segons les necessitats. Aquesta organització genera una sèrie de buits amb múltiples possibilitats d’ús. Finalment, la intervenció a la façana posterior i l’ús de materials clars busquen millorar la lluminositat d’un espai potencialment fosc.

Aquest habitatge rehabilitat integralment se situa en un bloc plurifamiliar de 13 plantes construït als anys 60 al barri de Sarrià-Sant Gervasi, al costat de Pedralbes. El projecte organitza, des de l’accés, una gran zona comuna oberta (sala, menjador i cuina) orientada al sud-est i una seqüència d’espais privats i semiprivats cap a l’est.

Un nucli central compacte, que agrupa serveis i estances menors, actua com a gran articulador del conjunt, i permet fer un recorregut circular i continu a l’habitatge. D’aquesta manera, es potencia la fluïdesa de l’espai entre les diferents zones amb llargues connexions visuals entre estances i cap a l’exterior, i, alhora, s’aconsegueix un aprofitament màxim de la llum natural cap a l’interior. Una construcció acurada i precisa està acompanyada de l’ús de materials nobles i clars.

El confort climàtic s’assoleix per mitjà d’estratègies passives, com ara la ventilació creuada i la llum tamisada, complementades amb sistemes actius d’aerotèrmia per a aigua calenta sanitària, terra radiant i climatització per aire, cosa que garanteix l’eficiència energètica i el benestar ambiental.

La intervenció transforma la manera de viure l’espai, realçant la qualitat espacial, lumínica i sensorial de l’hàbitat.

Els orígens de l’Escola es remunten al 1851 –enguany comencen les celebracions del 175è aniversari, fins a l’octubre del 2026–. La seu de l’Escola va estar en tres edificis que no s’havien dissenyat específicament per a aquesta finalitat: antic convent de Sant Sebastià (on ara acaba la Via Laietana), Universitat Literària (seu de la UB, a la plaça de la Universitat) i antiga fàbrica Batlló (recinte de l’Escola Industrial, al carrer del Comte d’Urgell). L’edifici de la zona universitària va ser el primer que es va dissenyar específicament per a l’Escola, situat en una zona que tot just es començava a edificar.

El projecte va ser eximit de concurs públic i es va decidir que el realitzés professorat de l’Escola d’Arquitectura. Robert Terradas va ser l’escollit per fer el projecte, entre el 1960 i el 1964, l’any de la inauguració, i ho va fer mentre era director de l’Escola d’Arquitectura.

El projecte constava d’un edifici definit com a aulari (amb planta en forma d’H i d’onze pisos d’alçada), un edifici d’administració (que fa façana amb l’actual avinguda Diagonal), set pavellons (destinats principalment a laboratoris) i un reactor nuclear (que es va inaugurar el 1962). A l’edifici d’administració, destaca una marquesina molt gran que cobreix un vestíbul exterior i que se sosté amb una estructura molt esvelta que permet que entri molta llum al vestíbul interior.

Les plantes de l’edifici alt són gairebé diàfanes, ja que les dues torres que el formen se sustenten sobre pilars situats a la façana. El travesser que uneix les dues torres hi està subjectat i, per tant, no té pilars. Aquest edifici va formalment de la planta 2 a la 11. A sota, hi ha unes altres construccions que, pel que fa a l’ús, es considera que en formen part; però, de fet, tenen estructures independents.

Els pavellons tenien, majoritàriament, un disseny molt industrial (que s’ha anat perdent amb les reformes), amb la intenció de submergir els alumnes de l’Escola en l’aspecte i l’ambient de les fàbriques de l’època. Cal tenir present que Terradas havia projectat, uns anys abans, la fàbrica de l’Empresa Nacional de Motores de Aviación S.A. (ENMASA), i, per tant, coneixia bé aquest entorn.

El conjunt s’ha vist afectat per canvis importants:

– Construcció del gimnàs de la UPC (1990) on hi havia hagut un dels carrerons de servei.

– Enderroc del reactor nuclear (2005) i del pavelló A (2006).

– Construcció de l’edifici C’ (Pere Joan Ravetllat i Carme Ribas, juntament amb JG Associats, 2008) on hi havia hagut el reactor.

– Projecte del nou edifici L (Josep Lluís Mateo, MAP Arquitectes i IDOM, 2006) on hi havia hagut l’aparcament i el pavelló A, que es va començar a construir però només es va arribar a la rasant.

Aquest any, s’ha presentat un nou projecte per a l’edifici L (TAC Arquitectes, A&LL i TYPSA, 2025), que s’ha d’aixecar sobre la part que ja està construïda. Probablement, quan es faci la visita hi haurà les maquetes al vestíbul.