La Col·lecció de Carrosses Fúnebres reuneix un conjunt únic de vehicles vinculats als rituals funeraris de la ciutat de Barcelona, amb 13 carrosses originals, 6 vehicles d’acompanyament i 3 vehicles a motor, utilitzats des del segle XIX fins a mitjan segle XX. Aquestes peces, amb un gran valor patrimonial, testimonien l’evolució tècnica i simbòlica dels serveis funeraris abans de la generalització del vehicle motoritzat.

La col·lecció es va crear l’any 1970 per iniciativa de Cristóbal Torra, aleshores gerent del Servei Municipal de Pompes Fúnebres, amb la voluntat de preservar uns vehicles que havien quedat en desús arran dels canvis tecnològics. Inicialment exposada a la seu central de Cementiris de Barcelona, l’any 2012 es va traslladar a un espai específic al Cementiri de Montjuïc.

Aquest conjunt constitueix una de les poques col·leccions d’aquest tipus a Europa obertes al públic, i permet aproximar-se a la història social, cultural i urbana de la ciutat a través dels seus rituals funeraris i dels elements materials que els feien possibles.

La visita a la Col·lecció de Carrosses Fúnebres es farà conjuntament amb el Cementiri de Montjuïc.

El Cementiri de Montjuïc, oficialment, Cementiri del Sud-oest, s’estén pel vessant meridional de la muntanya de Montjuïc. Inaugurat l’any 1883 per l’alcalde de Barcelona, Francesc de Paula Rius i Taulet, es va promoure per solucionar la manca d’espai del Cementiri del Poblenou, en un context de fort creixement demogràfic de Barcelona, durant la segona meitat del segle XIX. Projectat per l’arquitecte Leandre Albareda segons el model de cementiri jardí, el conjunt s’adapta a la topografia mitjançant una successió de terrasses esglaonades orientades al mar, articulades per una xarxa viària que ordena els recorreguts i estructura l’espai. Destaca per la riquesa patrimonial, amb panteons i escultures funeràries amb un alt valor artístic, que abracen des del modernisme fins al noucentisme i altres corrents del segle XX.

Amb el pas del temps, el cementiri ha esdevingut un espai de memòria col·lectiva, on reposen figures destacades de la història política, cultural i econòmica de la ciutat. La intervenció contemporània, impulsada per Jordi Farrando a partir del 2014, se centra en la millora de l’accessibilitat i la integració paisatgística, amb actuacions que reforcen la relació entre arquitectura, natura i memòria, tot preservant el caràcter monumental i simbòlic del conjunt.

La visita al Cementiri de Montjuïc es farà conjuntament amb l’edifici de la Col·lecció de Carrosses Fúnebres, sent aquest el punt de trobada.

L’edifici que avui acull el Servei Estació és una mostra singular d’arquitectura industrial situada al cor de l’Eixample. L’obra original, signada per l’arquitecte Josep Maria Miró i Guibernau el 1924, va ser concebuda com a magatzem i nau de càrrega de la companyia de ferrocarrils MZA (Madrid-Zaragoza-Alicante). Aquesta funció inicial explica l’amplitud i la solidesa de l’estructura, així com la ubicació estratègica, vinculada als corredors ferroviaris de la ciutat.

El nou edifici es va projectar el 1962, a càrrec dels arquitectes Soteras i Cavaller. Es tracta d’una obra d’arquitectura moderna i racionalista, amb planta lliure, on l’únic element fix és el nucli de comunicacions verticals, que incorpora unes escales metàl·liques singulars, les primeres d’aquest tipus instal·lades a Barcelona. Els pilars visibles a la façana i una marquesina metàl·lica rematen l’edifici i li confereixen una imatge industrial i funcional, d’acord amb el caràcter de l’activitat que acull.

El 2011, el conjunt va ser rehabilitat per l’estudi A+M Arquitectes, amb l’objectiu d’adaptar-lo a les noves necessitats comercials sense perdre l’essència de la seva arquitectura original.

Situat en una antiga nau industrial al centre de Badalona, el Taller BDN és un espai de creació, producció i difusió escultòrica promogut per una associació sense ànim de lucre, amb el suport de l’Ajuntament de Badalona i la col·laboració de la Generalitat de Catalunya.

Amb una superfície de 650 m² repartits en dues plantes diàfanes i plenes de llum natural, aquest taller de tallers acull una comunitat d’escultors i artistes tridimensionals. Funciona alhora com a espai físic de treball i com a xarxa professional que dona suport a la pràctica escultòrica contemporània.

Recorregut guiat pels edificis principals que Joan Amigó i Barriga (1875-1958), un dels arquitectes modernistes més destacats de Badalona, va projectar a la ciutat. Descobrirem les seves obres més emblemàtiques i el context històric i artístic en què es van construir.

La visita anirà a càrrec de la historiadora de l’art Margarida Abras, exdirectora del Museu de Badalona, i s’organitza en el marc de l’exposició Joan Amigó i Barriga (1875-1958). Arquitecte modernista de Badalona, que s’ha acabat recentment.

El volum s’adapta al canvi de secció i alçades del carrer del Progrés jugant amb les alineacions de la normativa actual. El programa s’organitza amb una àrea comuna en planta baixa i quatre nivells de pisos, concebent les àrees comunes de l’edifici, incloent-hi l’escala de cargol, com a espais habitables. Les dues façanes tenen un disseny d’alt contrast: la façana sud és senzilla i té grans obertures, per captar el sol a l’hivern, i proteccions per a l’estiu. En canvi, la façana principal és de ceràmica foradada brillant i acolorida, i forma una gelosia que protegeix els pisos del sol d’oest, a l’estiu, i ofereix privacitat als habitants.

Projectada per l’arquitecte Joan Amigó i Barriga l’any 1907, per encàrrec d’Enric Mir i Carreras —conegut com el Mir ric i soci de Joan Gamper en la societat Cafès Mir-Gamper—, aquesta casa és un bon reflex d’una generació d’arquitectes que recuperaven el llenguatge modernista desproveït de les connotacions polítiques i socials, i n’exploraven les possibilitats ornamentals i compositives amb una nova sensibilitat.

L’edifici, de planta baixa, pis i golfes, presenta una façana unitària però asimètrica, amb dos cossos diferenciats per la composició de balcons i obertures. En destaquen els motius decoratius d’inspiració secessionista i la influència de Mackintosh: pinacles cilíndrics, vitralls geomètrics i una coberta amb carener sinuós. El sòcol, marcat cromàticament, i un pavelló interior amb coberta corba completen aquest exemple singular de modernisme tardà reinterpretat.

El Hub Social és un espai únic situat en l’antiga fàbrica Lluís Campins de fideus del 1873, al cor de l’Eixample. Rehabilitat per la Fundació Bofill entre el 2019 i el 2021, l’edifici manté l’essència de l’arquitectura industrial del segle XIX —amb estructures robustes, sostres alts i llum natural— i dona continuïtat a una història rica i diversa: fàbrica de ‘pasta’, col·legi religiós, taller tèxtil de seda i corbates, i, ara, un espai obert a entitats, activistes i experts compromesos amb l’equitat i la justícia social.

El projecte arquitectònic, obra de GCA Architects, dona valor als materials i la funcionalitat originals, i integra criteris de sostenibilitat i disseny contemporani. Amb més de 1.000 m², hi ha les entitats membres i també ofereix 134 taules de coworking, 15 sales d’actes i reunions i un pati central que fomenta la col·laboració.

Visitar el Hub és conèixer una peça viva de la ciutat, on el passat industrial es converteix en motor de canvi social. Un passat amb molta història i amb molta projecció de futur.

El conjunt del Convent dels Àngels està format per diversos espais d’origen gòtic i renaixentista que daten, principalment, de la segona meitat del segle XVI. Els espais principals que se’n conserven són la nau gòtica, de cinc trams amb absis poligonal, la capella annexa del Peu de la Creu —considerada l’única capella renaixentista de la ciutat— i una torre-mirador que destaca per la posició estratègica dins la trama urbana. Amb motiu de les reformes urbanístiques de finals del segle XX, el convent va ser rehabilitat pels arquitectes Lluís Clotet, Carles Díaz i Ignacio Paricio, que hi van incorporar nous volums i el van adaptar als nous usos culturals.

El conjunt, que actualment està integrat dins del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), acull activitats museístiques, espais de documentació i accions vinculades a la creació contemporània. La visita permet accedir a dos espais que habitualment estan tancats al públic: la cripta, situada sota el Convent dels Àngels, i la torre-mirador, des d’on s’obté una visió panoràmica de 360 graus sobre la ciutat.

La Torre Vella de Badalona és un edifici històric situat al barri de Dalt de la Vila que destacat per l’arquitectura, que combina elements gòtics i renaixentistes. L’estructura rectangular, amb un pati central, reflecteix les diferents reformes que s’hi han fet al llarg dels segles, especialment al segle XVI. Les façanes de la torre mantenen elements característics, com el portal renaixentista d’estil plateresc, amb l’escut dels Santcliment al frontó, i algunes de les finestres gòtiques originals. A l’interior, una sala gòtica del segle XIII i el celler, amb voltes de canó de maó, del segle XV, són exemples notables d’aquest estil. La Torre, que es va ampliar als segles XVIII i XIX, va perdre l’antiga torre de defensa durant l’enderrocament del 1967. Actualment, l’edifici acull el Col·legi Cultural, que, tot i la funció educativa moderna, preserva l’essència d’aquesta construcció emblemàtica amb més de set segles d’història.

Edifici projectat per Elies Rogent, coincidint temporalment amb la construcció de la Universitat de Barcelona, obra també de l’arquitecte. L’edifici, amb planta en forma de creu grega, ocupa el centre de l’illa, i deixa a les quatre cantonades uns espais buits d’edificació inicialment ocupats per jardins.
La construcció queda centrada sobre l’edifici de l’església, de planta de creu llatina, que té façana al carrer de la Diputació i s’hi col·loca perpendicularment. La resta d’edificacions que formen el seminari deixen l’església englobada i s’organitzen al voltant d’uns patis.
El conjunt d’edificacions segueix les línies de l’arquitectura medievalista, tan de moda en aquells moments, i, més exactament, del que es coneix com a neoromànic, i fa servir, excepte a l’edifici de l’església, materials de poca qualitat (obra arrebossada, teula àrab…) per donar una imatge d’austeritat. Del conjunt destaca, a part de l’església esmentada, el cimbori de l’església (similar al del monestir de Poblet), centre de tota la composició de l’edifici, que és un dels elements més visibles del conjunt.

Als inicis, l’edifici, situat al xamfrà del carrer de Balmes amb la Gran Via de les Corts Catalanes, estava destinat a habitatge. Durant la Guerra Civil, va quedar tan malmès que es va reconstruir, a càrrec de l’arquitecte Lluís Bonet i Garí, per allotjar la delegació de Barcelona de l’Institut Nacional de Previsió. A partir del 1983, l’edifici va passar a ser la seu central l’Institut Català de la Salut, quan es va dur a terme el traspàs de les competències de salut a la Generalitat de Catalunya.

L’edifici fa façana als dos carrers on està situat i al xamfrà, on té l’entrada principal, que culmina en un gran atri central. Les diferents façanes estan dividides en tres elements principals: baixos, un cos de cinc plantes pis i l’àtic. La distribució interior recorda l’estratègia de la Pedrera: situar les cambres a tocar de la façana, cosa que comporta que la circulació es produeixi a través dels patis interiors, d’una mida més generosa que la típica de la resta d’edificis de l’Eixample. L’edifici segueix un estil que, tot i adaptar-se a la moda historicista que es va imposar durant la dictadura franquista, compleix les regles de l’arquitectura clàssica.

La construcció de la seu del Col·legi de Notaris de Catalunya es pot definir en tres etapes: la primera, quan es construeix la primera seu, sobre un solar a cavall entre els terrenys del convent del Carme i d’Elisabets (un edifici de nova planta de caràcter monumentalista i estil sobri, composició simètrica i organitzat al voltant d’un pati central); la segona, quan s’aixeca un segon pis a l’edifici original (millora les condicions de la sala d’actes i la biblioteca, i unifica funcions a cada planta) i s’amplia amb l’adquisició de la finca veïna (fet que millora les condicions de l’arxiu); la darrera, l’any 1992, quan es porta a terme un projecte unitari de reforma i ampliació que relliga els dos edificis (retornant la importància al pati central) i s’estableix un nou diàleg entre allò clàssic i la modernitat.

Edifici modernista, anomenat també casa Jaume Botey, format per una gran casa i jardí. La casa la va reformar el 2001 l’estudi Soldevila, Soldevila, Soldevila arquitectes, per acollir les oficines i els espais de BSA (Badalona Serveis Assistencials). El 2021 s’inaugura la reforma del jardí, obra de l’estudi d’arquitectura i paisatge Isabel Bennasar, que és una proposta d’ordenació del jardí que també facilita l’ampliació de l’accés a les urgències de l’Hospital Municipal. Amb aquest nou projecte, l’edifici guanya un espai públic de qualitat que, alhora, permet admirar la seva façana asimètrica i coronament emmerletat.

Casa consistorial de planta baixa i tres pisos que, en els orígens, també va tenir funcions d’escola elemental, jutjat municipal i dipòsit de detinguts. Amb el pas del temps, els equipaments es van traslladar i s’hi ha afegit una remunta de dos pisos enretirats de les façanes. L’edifici actual permet la integració dels porxos amb la plaça i hi conviuen nous materials amb elements històrics i patrimonials, com el saló de plens i el despatx de l’alcaldia. També connecta amb una sala d’exposicions al subsòl de la plaça de la Vila, construïda com a refugi durant la Guerra Civil, i que va ser rehabilitada el 1982 i utilitzada com a oficina de la subseu de Badalona per als Jocs Olímpics de Barcelona del 1992.