Edifici modernista, anomenat també casa Jaume Botey, format per una gran casa i jardí. La casa la va reformar el 2001 l’estudi Soldevila, Soldevila, Soldevila arquitectes, per acollir les oficines i els espais de BSA (Badalona Serveis Assistencials). El 2021 s’inaugura la reforma del jardí, obra de l’estudi d’arquitectura i paisatge Isabel Bennasar, que és una proposta d’ordenació del jardí que també facilita l’ampliació de l’accés a les urgències de l’Hospital Municipal. Amb aquest nou projecte, l’edifici guanya un espai públic de qualitat que, alhora, permet admirar la seva façana asimètrica i coronament emmerletat.

Casa consistorial de planta baixa i tres pisos que, en els orígens, també va tenir funcions d’escola elemental, jutjat municipal i dipòsit de detinguts. Amb el pas del temps, els equipaments es van traslladar i s’hi ha afegit una remunta de dos pisos enretirats de les façanes. L’edifici actual permet la integració dels porxos amb la plaça i hi conviuen nous materials amb elements històrics i patrimonials, com el saló de plens i el despatx de l’alcaldia. També connecta amb una sala d’exposicions al subsòl de la plaça de la Vila, construïda com a refugi durant la Guerra Civil, i que va ser rehabilitada el 1982 i utilitzada com a oficina de la subseu de Badalona per als Jocs Olímpics de Barcelona del 1992.

Aquest projecte és un contenidor sobri i funcional que reagrupa serveis municipals diversos i dispersos. L’edifici, de quatre plantes d’oficines, s’organitza de la part pública a la privada i s’aprofita de la topografia per aixecar-se sobre un sòcol que recull la zona d’atenció al ciutadà en un espai a doble altura que omple tot el volum de llum natural. Tant les oficines com les reserves d’espais per a instal•lacions donen flexibilitat en la distribució evolutiva del projecte. Per unir el projecte, es col•loquen amb cura les comunicacions verticals i es defineix una gradació necessària entre els espais servidors i els que han de ser servits.

La Casa dels Dofins i la recent inaugurada Casa de l’Heura són dues domus o cases benestants romanes de finals del segle i aC, situades a la part alta de l’antiga ciutat de Baetulo. Són clars exemples d’arquitectura domèstica d’època romana i les úniques cases d’aquestes característiques museïtzades a Catalunya. En destaquen els mosaics i els paviments originals, d’una gran qualitat, les restes de pintures murals i un tram de carrer (cardo maximus) que separava les dues cases.
La visita de les cases incorpora diversos audiovisuals que expliquen i recreen des de la vida en aquestes cases fins a l’explicació de la producció i la comercialització del vi que tanta riquesa va generar per a la ciutat de Baetulo.

Som davant la construcció de 200 metres de túnels d’una alçada de 2,10 metres i una amplada variable entre 1,5 i 2 metres, que disposava de lavabos, font, infermeria, sala d’infants i llar de foc, entre altres peces. És un bon exemple dels refugis construïts durant la Guerra Civil a Barcelona i permet sentir la brutalitat de les guerres i l’esforç dels ciutadans en la cerca de la supervivència.

En plena expansió de l’Eixample, els germans Masriera, provinents d’una família d’artistes i industrials molt influents, van encarregar la construcció d’un taller de creació: un temple historicista de tipologia pròstil hexàstil (amb sis columnes a la façana principal) que, emmarcat en el moviment cultural de la Renaixença, esdevindria un referent artístic important a la ciutat. Posteriorment, el temple taller es va reconvertir en obrador de joieria (1900) i en teatre (1933). Totes les modificacions en van preservar la façana neoclàssica, amb l’escalinata, la columnata de capitells corintis, la cornisa i el frontó, així com el jardí d’accés del carrer de Bailèn. Actualment, gràcies a la lluita veïnal, aquest edifici singular (per estil i per la relació que manté amb l’entorn) es convertirà en un nou equipament de barri.

L’antiga editorial Montaner i Simon es considera una de les primeres obres modernistes de la ciutat, ja que, tot i que el conjunt no recull la decoració pròpia del moviment, sí que introdueix elements de fabricació artesanal en ferro, vidre i pedra. La façana, de maó vist, combina estils clàssics (simetria) i musulmans (composició geomètrica arabesca). L’interior seguia una organització espacial sòbria i racional, adient a l’ús industrial que tenia, i s’estructurava amb pilars de fosa i il·luminació per claraboies. L’any 1987, l’Ajuntament de Barcelona va adquirir l’edifici i el va cedir a la Fundació Tàpies, que va emprendre un seguit d’obres per adaptar-lo al nou ús. La darrera intervenció arquitectònica planteja una espacialitat múltiple que s’adapta a la diversitat de pràctiques artístiques de la Fundació.

Un fanal modernista de ferro forjat i vidres emplomats de colors, penjat a la façana, assenyala l’accés a aquest edifici, que, originàriament, va ser construït com a edifici d’habitatges. El desig del propietari de fundar una biblioteca pública va fer que quan va morir es comencés un procés de transformacions de l’edifici per adequar-lo al nou ús. L’arquitecte i els artesans que van participar en aquest projecte van donar a la biblioteca un accés independent des del carrer, amb una escala de marbre de tres trams, i hi van introduir materials nobles per donar qualitat pública als antics espais privats de l’habitatge. Enguany, la biblioteca pública, convertida en centre de recerca especialitzat en moviments socials contemporanis i producció bibliogràfica dels segles XIX i inicis del XX, celebra els 125 anys de la seva inauguració.

El Museu de Badalona, edificat sobre part de l’antiga ciutat romana de Baetulo, té 3.400 metres quadrats de restes visitables al subsol, en la que és una de les superfícies arqueològiques cobertes més grans de Catalunya. La museïtzació d’aquest circuit minimitza la presència de l’arquitectura contemporània per ressaltar les restes de Baetulo, i fa servir recursos com la il·luminació, el so o les ambientacions amb mobiliari i objectes per tal que els visitants se sentin immersos en la vida quotidiana de la ciutat. També inclou una exposició permanent amb peces procedents de les intervencions arqueològiques portades a terme a la ciutat.

Les línies sinuoses del volum de la planta principal i de les lloses dels balcons són els elements més característics d’aquest edifici, amb una interessantíssima combinació de buits i plens. Les petites dimensions del solar van obligar a adoptar solucions imaginatives a l’interior. Les dues façanes en cantonada mostren el conflicte entre l’adaptació a la geometria rectilínia de l’Eixample —façana al carrer de Sicília— i la febre jujoliana per les formes corbes —façana a la Diagonal.