El projecte Fernando Poo consisteix en la reinterpretació de la planta baixa d’un edifici del segle XIX situat al barri del Poblenou de Barcelona, per transformar-la en un espai híbrid que combina habitatge i lloc de treball. Aquest projecte forma part de la investigació Proyectar el vacío, que defensa una nova concepció de l’habitatge com a infraestructura d’ús i no com a mercaderia.

En un context en què les fronteres entre espai domèstic i espai laboral es desdibuixen, el projecte proposa una arquitectura flexible i transformable, capaç d’adaptar-se a usos canviants. Es parteix d’un espai diàfan i sense memòria històrica aparent, on es deixen a la vista els materials originals per afavorir la transpiració dels murs i evitar humitats.

La proposta combina dues estratègies: l’acumulació del programa funcional i l’emmagatzematge en el perímetre, i la incorporació d’un volum central que conté serveis i elements mòbils per dividir l’espai segons les necessitats. Aquesta organització genera una sèrie de buits amb múltiples possibilitats d’ús. Finalment, la intervenció a la façana posterior i l’ús de materials clars busquen millorar la lluminositat d’un espai potencialment fosc.

L’arquitecte Joan Martorell va ser l’impulsor i el primer president del Círculo Barcelonés de Obreros, Bajo la Advocación de San José, un cercle religiós i instructiu que, en els primers estatuts, redactats l’any 1887 i aprovats el 1889, es presentava així: “Para que los obreros de esta ciudad puedan reunirse en las noches de los días de trabajo y tarde y noche de festivos, disfrutando de algunos ratos de solaz, honestas recreaciones y hasta perfeccionando su instrucción, se instalará en un local adecuado un Círculo de Obreros”. L’entitat tenia, en aquella primera època, la vocació d’esdevenir el “casal del poble catòlic de Barcelona”, i les activitats principals van ser iniciatives educatives, per a obrers i infants, i diverses iniciatives d’ajut (borsa de treball, mutualisme) i culturals.

En aquest sentit, el 1917, l’entitat estava en procés de buscar un nou local, en el qual preveia encabir-hi “un lloch aproposit pera celebrar los espectacles, so es un explendit saló-teatre de gran capasitat”. Al llarg del segle XX, l’activitat de l’entitat va incloure tallers i cursos de diverses disciplines (música, mecanografia, costura…), i va esdevenir una plataforma per a diverses iniciatives culturals, especialment d’activitat escènica: el quadre dramàtic de principis de segle, el grup amateur mixt Agrupació Dramàtica Adelfos, als anys quaranta, el grup de teatre Jaris i l’Escola d’Art Integral Wartburg, als setanta…

Abans de l’immoble actual, una antiga casa senyorial de finals del segle XVIII al carrer de Verdaguer Callís, al costat del Palau de la Música Catalana (on va establir-se el 1951, després del trasllat a causa de l’obertura de l’avinguda de la Catedral), el Círculo havia tingut altres seus. Primer es trobava al carrer de Duran i Bas, núm. 9 (al final del Portal de l’Àngel), i més tard va passar al carrer dels Mercaders, núm. 2.

Si bé als anys setanta del segle XX sembla que es va produir una revifada de l’activitat associativa, va començar a decaure clarament, així com també el nombre d’associats, a partir dels vuitanta i els anys següents. Després d’una bona colla d’anys de letargia, en els quals al local del Cercle pràcticament només hi havia activitat de bar i sala recreativa (futbolins i dominós), una sèrie d’iniciatives empresarials del ram de l’hostaleria va provar, sense èxit, de renovar tant l’espai com la clientela. En aquell moment, el 2003, els artistes Semolina Tomic i Sergi Fäustino, lligats a l’escena de la performance i musical més innovadora de Barcelona, van entrar en escena. Buscaven un lloc on assajar les creacions pròpies, però la demanda d’un espai off, obert als nous llenguatges, va fer que la sala esdevingués una plataforma de creació on es programaven espectacles amb un calendari inèdit a la ciutat: estrenes setmanals, una gran varietat de propostes (poesia, cinema, debats, teatre, dansa…) cada setmana, companyies estrangeres i autòctones, i un espai associat, l’Adriantic, de Sant Adrià del Besòs, com a suport per a assajos de companyies visitants i en residència artística.

El nou cercle, una associació cultural rebatejada com L’Antic Teatre, es va reinaugurar el 23 d’abril, i l’endemà ja s’hi va fer el primer espectacle: De la impossibilitat de conjugar el verb estimar, de Roger Bernat i Juan Navarro. El muntatge formava part del cicle Bona Gent, una sèrie de performances en un seguit d’espais no comercials / convencionals del nucli antic (Sala Conservas, La Poderosa, L’Atelier i d’altres). La nova etapa de L’Antic, sota la direcció de Semolinika Tomic, ha continuat al llarg dels anys amb una programació modèlica quant al risc, la quantitat i la qualitat de les propostes, i amb un èxit de públic esperonat també per la singularitat dels seus espais, especialment per la terrassa i el jardí espaiós adjacents, que l’han convertit en un veritable oasi per als “ratos de solaz” i les “honestas recreaciones”: el lloc preferit de la joventut del barri. Del juliol del 2008 al gener del 2010, l’entitat va reformar els seus espais per adequar-los als nous usos i necessitats, i per adaptar-los a les normatives, amb un projecte de l’arquitecte Josep Gràcia.

El Centre de Convencions del CCIB es va construir el 2004, amb motiu del Fòrum Universal de les Cultures. Projectat per l’arquitecte català Josep Lluís Mateo, és un edifici singular amb un gran interès arquitectònic, on els espais moderns, versàtils i funcionals van ser ideats per donar el màxim protagonisme a la llum. El centre està format per tres plantes i dues mezzanines que inclouen una gran sala polivalent sense columnes modulable en vuit espais diferents, trenta-set sales de reunió i l’espectacular Banquet Hall, amb una terrassa i vistes al mar.
Juntament amb l’Auditori Fòrum, amb el qual està connectat per una rambla subterrània, formen el CCIB, un total de 100.000 m2 de superfície per a esdeveniments.

L’IAAC és un centre internacional d’investigació, educació, producció i divulgació que té la missió d’imaginar l’hàbitat futur de la nostra societat per construir-lo en el present. A l’Institut s’hi creen xarxes de coneixement interdisciplinari (es treballa en col·laboració amb diverses ciutats, comarques, grups industrials, centres de recerca, entitats…) i té la seu principal al districte barceloní del 22@ (referent internacional d’empreses i institucions orientades a la societat del coneixement). El campus del Poblenou és el cor de l’Institut, una antiga fàbrica de ceràmica transformada en fàbrica d’idees i projectes, un edifici de 2.200 m² que mescla un enfocament experimental i productiu de l’arquitectura i l’urbanisme.

El disseny arquitectònic de l’edifici ha estat a càrrec de Fernando Ansorena i Iván Serrano, de Circular Studio, i la construcció ha rebut el certificat de sostenibilitat BREEAM en nivell d’excel·lència. El projecte tenia com a objectiu crear un campus sostenible que potenciés la interacció entre estudiants de diferents especialitats i que assumís el paper de nau capitana de LCI Education a Europa. Entre les seves característiques arquitectòniques sostenibles, destaca la façana d’alumini en sec, un material 100% reciclable i reutilitzable, així com l’estructura metàl·lica de l’edifici, que també és completament recuperable i reciclable. L’edifici té una coberta enjardinada per facilitar l’aïllament tèrmic, així com també una façana dissenyada per reduir la incidència solar, maximitzant la llum natural per mitjà d’una bona distribució dels espais. En una aposta per la sostenibilitat, el campus farà servir energia fotovoltaica i inclourà sistemes de recuperació d’aigües grises, a més de recollir l’aigua de pluja per al reg de les zones enjardinades.
LCI Barcelona és una escola de disseny i arts visuals reconeguda a escala internacional, part de la xarxa global LCI Education, que té 23 centres en cinc continents. Ofereix una àmplia gamma de programes en àrees com moda, disseny gràfic, interiors, producte, animació, videojocs i fotografia.

El festival s’uneix ara a la celebració de la 19 edició de la Barcelona Design Week i a la seva iniciativa global per impulsar l’objectiu ODS número 18 que tracta el disseny com un element clau per al present i el futur de les persones. Per això, el festival ha nomenat la nova seu de la xarxa global LCI Education a Barcelona com el EDIFICI 18, amb la idea de ressaltar els valors i la importància del disseny d’aquest projecte.

Antic arsenal de la ciutadella militar (magatzem de pólvora i armes lleugeres) construït l’any 1717 i actual seu del Parlament de Catalunya des de l’any 1932. A través de la seva transformació arquitectònica, podem llegir la història de la ciutat i del país.
Les obres bàsiques de l’edifici militar es van enllestir l’any 1727 però l’edifici va seguir en obres fins l’any 1749. Un cop enderrocada la ciutadella, l’arsenal es va adaptar per allotjar-hi les tropes però de seguida es va rehabilitar per formar part de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. Tot i que l’edifici formava part d’un conjunt odiat pels barcelonins, símbol de tortures i repressió, l’organització de l’Exposició va prendre la decisió de reutilitzar-lo per a l’esdeveniment (juntament amb els edificis de la plaça d’armes del Palau del Governador i la Capella castrense) i de mantenir-lo per a usos posteriors. El motiu d’aquesta decisió va ser que l’Exposició s’havia de construir amb poc temps de previsió i les construccions militars, tot i ser més antigues que els nous pavellons que es construirien i seguir estils ben diferents, s’havien construït amb més mitjans i més temps. En el cas de l’arsenal, a més, aquesta característica encara es feia més evident ja que s’havia construït com a magatzem d’armes i material de guerra i, per tant, com una construcció molt resistent. A partir de l’Exposició l’edifici pateix grans transformacions que alteren el seu aspecte original.
En un primer moment, l’edifici es va voler adaptar com a Palau Reial (com a residència de la reina Maria Cristina en els seus desplaçaments a la ciutat) i l’arquitecte Pere Falqués va fer-hi nombroses reformes. Entre altres intervencions, es va fer una remunta sobre el cos central de l’edifici per a ubicar-hi la planta noble del Palau; la façana principal es va decorar amb esgrafiats d’estil noucentista i s’hi van obrir tres balcons; es va cobrir un dels patis interiors (amb una claraboia d’estil modernista) i s’hi va ubicar una gran escalinata de marbre amb barana de balustrada; es van decorar sales interiors amb marbres, fusta i bigues de ferro recobertes amb treballs artesanals molt elaborats; i es van transformar sales en salons de festes i menjadors de gala col·locant pilastres de marbre.
Tot i les reformes, l’ús de l’edifici com a Palau Reial no va prosperar (a principis del segle XX es va construir el Palau Reial de Pedralbes) i l’Ajuntament de Barcelona hi situà el Museu Municipal d’Art. En aquest període, el mateix arquitecte Pere Falqués va afegir dos cossos laterals al conjunt decorats amb bustos d’artistes catalans. L’any 1931, el President de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià, va decidir ubicar el Parlament en aquest edifici històric envoltat de jardins, i va entrar en funcionament el 6 de desembre de 1932. Durant la Guerra Civil Española, però, a l’edifici no s’hi va legislar i del 1945 fins el 1980 va tornar-hi l’ús de museu d’art. Des de llavors i fins l’any 2004, Parlament i museu van conviure i compartir espai però finalment es van traslladar les obres d’art al Museu Nacional d’Art de Catalunya i l’edifici va quedar únicament amb l’ús parlamentari actual.
En un exercici important de resignificació de l’arquitectura, cadascuna de les peces de l’edifici actual permet llegir el pas del temps i ens ajuda a entendre la història i la cultura per poder mirar endavant.

L’Auditori Fòrum CCIB es va construir el 2004, amb motiu del Fòrum Universal de les Cultures. A l’exterior, destaca l’estructura triangular de 25 metres d’alçada, amb una façana de textura rugosa de color blau i un sostre format per 28.000 plaques d’acer que fan intuir el dibuix de la superfície del mar. A l’interior, espais híbrids, neutres i funcionals ens porten a un auditori que, amb capacitat per a 3.084 persones, s’ha convertit en el més gran de la ciutat.
Juntament amb el Centre de Convencions, amb el qual està connectat per una rambla subterrània, formen el CCIB, un total de 100.000 m2 de superfície per a esdeveniments.

La Fundació Carulla, amb gairebé cinquanta anys d’història, es dedica a transformar la societat a través de la cultura i les arts. Treballa impulsant projectes culturals i educatius, entre els quals destaquen els Premis Lluís Carulla, Baldiri Reixac i Francesc Candel, i l’espai Mutare, que connecta el sector cultural amb reptes socials. Un dels seus elements clau és la gestió del Museu Terra de l’Espluga de Francolí, antic Museu de la Vida Rural, que projecta la sostenibilitat des d’una perspectiva rural.
El nou espai de la Fundació està situat al carrer dels Almogàvers, 214, en un edifici del 1962 dissenyat per l’arquitecte José M. Segarra, també responsable de l’Escola d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya. Amb 1.500 metres quadrats distribuïts en tres plantes, aquest espai acull l’activitat de la Fundació, incloent-hi un coworking cultural per a projectes transformadors i una sala d’exposicions en col·laboració amb el Museu Terra. Aquesta seu també és la casa de l’Editorial Barcino, especialitzada en la difusió de clàssics catalans, que el 2024 celebra el centenari.
L’edifici vol ser una finestra al món rural des de la ciutat, promovent el diàleg sobre la sostenibilitat i connectant el patrimoni rural amb els reptes urbans, amb un èmfasi especial en la cultura, l’educació i la transformació social.

Rehabilitació d’un habitatge per adaptar-lo a l’estàndard de sostenibilitat d’una casa passiva, certificació que es basa en l’ús de solucions locals de l’arquitectura vernacular combinat amb les tecnologies actuals. El projecte, gràcies a un seguit d’obertures en parets, sostres i armaris, permet conèixer els sis principis d’una casa passiva: bona protecció solar; bon aïllament tèrmic i reducció de ponts tèrmics; ús de finestres eficients; reducció de les infiltracions d’aire, i ús de ventilació controlada amb recuperador de calor. Per tal de reduir l’impacte mediambiental de l’edifici, el sistema prioritza la utilització de materials de baix impacte mediambiental i amb una vida útil llarga, de tal manera que s’aconsegueix reduir les emissions de CO2 un 92% respecte a una rehabilitació convencional.

L’orde de la Mercè es va fundar a Barcelona el 1218, després de l’aparició de la Mare de Déu a Pere Nolasc. Inicialment, era una confraria dedicada al rescat de captius, i van gestionar l’Hospital de Santa Eulàlia. El 1232, es van adquirir terrenys per construir-hi una església, un claustre i, més tard, un convent. Entre el 1605 i el 1653, es va aixecar un nou edifici, sota la direcció de Jeroni Santacana, amb un claustre de dos pisos amb arcs de mig punt sobre columnes. La façana barroca és obra de Jaume Flori. El 1846, el convent es va convertir en caserna militar, i el 1926 es va construir la façana monumental del passeig de Colom, obra neoclassicista d’Adolf Florensa. L’edifici va sofrir múltiples transformacions al llarg dels segles, amb la qual cosa s’ha convertit en un espai amb gran importància històrica i arquitectònica.