La Casa de Convalescència, amb una superfície de 6.235 m2, és una de les darreres obres del modernisme català i forma part del recinte de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. La seva construcció va ser dirigida per Pere Domènech i Roura, que va col·laborar amb el seu pare, Lluís Domènech i Montaner, i el va substituir en la direcció de les obres a la seva mort, el 1923. 

L’edifici, que es va destinar a albergar persones convalescents –amb una capacitat màxima per a cent residents–, destacava pels solàriums envidrats i disposava d’una capella, que dividia l’edifici en dues ales, una per a homes i una per a dones. La Casa gaudia d’una vida autònoma de l’Hospital, amb economia, cuina i farmàcia pròpies. 

La Universitat Autònoma de Barcelona va obtenir la concessió per a la utilització de l’edifici l’any 1969, amb l’objectiu de desenvolupar-hi diverses activitats acadèmiques, fet que va consolidar la presència d’aquesta Universitat a la ciutat.

Anys més tard, el 1998, es va rehabilitar l’edifici per adaptar-lo a aquests usos acadèmics amb la voluntat, també, de retornar-li la forma original: es van rehabilitar façanes i cobertes (amb la gran cúpula central) i es va adequar l’edifici com a equipament d’aulari, ubicant la biblioteca a la planta soterrani. Actualment, la Casa de Convalescència és la seu de la Fundació Universitat Autònoma de Barcelona.

Aquesta unitat residencial a base de blocs va ser plantejada com a alternativa a l’illa tancada, trencant l’esquema i obrint l’interior com a espai públic relacionat amb els carrers circumdants, tot i que posteriorment es va tancar. Gràcies a la poca profunditat dels habitatges i a la doble ventilació, es va aconseguir millorar molt les condicions higièniques dels habitatges, eliminant els patis interiors i dotant tots els habitatges de molt d’assolellament. L’habitatge que es visitarà s’ha reformat conservant al màxim l’esquema de distribució original en dúplex.

Projecte guanyador del concurs públic de solars municipals destinats a habitatge cooperatiu en cessió d’ús. L’edifici, que comparteix espais amb el barri i mostra la riquesa de la vida comunitària interior, té una secció canviant que s’adapta a les necessitats de cada pis i ofereix un bon confort climàtic i acústic. Tipològicament (el grup el formen 33 persones agrupades en 19 unitats de convivència), els habitatges es dissenyen a partir d’una unitat bàsica de 50 m² ampliables segons les necessitats dels usuaris: els habitatges s’apropien d’espais (de manera individual, compartida o com a habitacions satèl·lit) amb una obra mínima de divisòries en sec. Constructivament, es tracta d’un edifici lleuger on predominen materials reutilitzables i desmuntables, que permeten reduir la fonamentació i els materials d’origen mineral en l’edifici.

betevé és el mitjà de comunicació públic de Barcelona. Creador de continguts de qualitat de tot tipus (informatius, culturals, d’entreteniment, divulgatius…) amb vocació de servei públic. Aquests continguts es distribueixen en diferents suports (TDT, HbbTV, ràdio 91.0 FM, web, xarxes socials…). L’edifici on betevé desenvolupa l’activitat no és singular per l’arquitectura, sinó pel que s’hi fa a dins. Així doncs, hi trobareu els platós, l’estudi de ràdio, la redacció, les sales d’edició, maquillatge i vestuari, càmeres, micros… Tot el que cal per crear continguts de qualitat orientats al servei públic.

Projecte guanyador del concurs públic de solars municipals destinats a habitatge cooperatiu en cessió d’ús. L’edifici té un programa de 32 habitatges amb espais comunitaris i, amb vuit plantes d’alçada, serà l’edifici més alt de l’Estat construït amb fusta (estructura de panells de fusta contralaminada CLT). El bloc es desenvolupa al voltant de tres conceptes principals: un model de cohabitatge i cessió d’ús (nou model de convivència i de tinença); una aportació urbanística (la solució del projecte crea un joc d’alçades per adaptar-se a l’entorn, que s’aprofita com a espai comunitari de l’edifici i evita l’aparició d’una gran mitgera en el paisatge urbà), i un compromís mediambiental (es tracta d’un projecte d’edifici passiu, amb una mínima demanda energètica, pel que fa a climatització i producció d’aigua calenta, i un edifici ecològic, que fa servir materials preferentment orgànics amb la mínima petjada ecològica). A més, el projecte preveu l’existència d’un hort urbà a la coberta i un economat en planta baixa, exemple de com els conceptes que giren al voltant de l’alimentació sostenible transformen la ciutat i la seva arquitectura.

Durant la reforma del casal d’entitats, es va descobrir un refugi de la Guerra Civil en molt bon estat que es troba just a sota de l’equipament. Les parets i el sostre són de maons de diferents tipus, per l’escassetat de materials, i disposava de llum elèctrica i pou. El Mas Guinardó, ara un casal d’entitats, era una masia del segle XV que deu la fesomia actual, amb un llenguatge classicista, a les intervencions fetes a finals del segle XIX, tot i que el capcer és modernista. Aquest edifici, amb 600 anys d’història, des d’on es van dirigir els atacs a Barcelona durant la Guerra de Successió, s’integra avui dins els Jardins de Frederica Montseny.

Situat entre l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i el Recinte Modernista, el centre Kàlida ofereix un refugi a les persones amb càncer i els seus familiars i cuidadors, en el que és un clar exemple d’innovació social, raó per la qual aquest edifici està inclòs dins l’àmbit innovador del Campus Sant Pau Barcelona.

L’edifici està pensat al voltant del concepte arquitectura per cuidar i pren forma entorn de la calidesa dels materials, textures, colors, geometries i espai verd del recinte original. És un edifici de 400 m² distribuït en dues plantes: a la planta baixa, se situen espais flexibles oberts al jardí, 650 m², protegits per vegetació, murs i pèrgoles que els aïllen de l’Hospital i aporten privacitat als usuaris; a la primera planta, hi ha altres dependències, que miren a un menjador a doble alçada. La façana es materialitza amb un mur ceràmic que filtra la llum del Mediterrani, ajuda a ventilar i preservar la intimitat, i al mateix temps s’integra en el recinte històric a través del color, la textura i la composició.

Centre Internacional de Ciències Humanes i Socials patrocinat per la Unesco

Aquest edifici constitueix l’homenatge que va fer Josep Puig i Cadafalch a la tipologia de palau medieval barceloní, distribuint l’espai mitjançant un pati interior amb una escala que ens condueix al pis principal. En destaquen la pedra treballada de les façanes estucades blanques, la tribuna, d’estil gòtic, la porta principal i les dues torres laterals, cobertes amb teulada a quatre vessants. L’edifici, propietat de la Fundació ”la Caixa” i reformat el 2012, és un espai per impulsar el diàleg i el coneixement entre tots els agents que impacten en el món social. L’any 2024, la Unesco va reivindicar la trajectòria del Palau Macaya com a centre de debat i diàleg de referència, i el va reconèixer com Centre Internacional de Ciències Humanes i Socials.

Equipament a cavall entre els estils modernista i noucentista. Les torres cilíndriques amb cobertes punxegudes són una clara influència de Puig i Cadafalch, de qui l’arquitecte Antoni de Falguera va ser deixeble i col·laborador. En destaca, sobretot, l’espai interior anomenat la peixera, a partir del qual s’organitzen les aules i els passadissos. Aquesta espècie de celobert de 130 metres quadrats queda tancat amb una claraboia envitrallada i ofereix un espai polivalent per a concerts, presentacions i diferents esdeveniments.

Reforma d’una casa catalogada, situada en un dels carrers principals del call. La casa respon a una quarta part d’un antic palau del qual s’havien restaurat les façanes als anys seixanta i no es podien modificar. La intervenció ha volgut, sobretot, recuperar part del pati original: d’una banda, enderrocant forjats afegits que l’amagaven; de l’altra, construint-hi una nova escala d’acer que permet retrobar una presència imaginària de l’escala original medieval.