L’Auditori Fòrum CCIB es va construir el 2004, amb motiu del Fòrum Universal de les Cultures. A l’exterior, destaca l’estructura triangular de 25 metres d’alçada, amb una façana de textura rugosa de color blau i un sostre format per 28.000 plaques d’acer que fan intuir el dibuix de la superfície del mar. A l’interior, espais híbrids, neutres i funcionals ens porten a un auditori que, amb capacitat per a 3.084 persones, s’ha convertit en el més gran de la ciutat.
Juntament amb el Centre de Convencions, amb el qual està connectat per una rambla subterrània, formen el CCIB, un total de 100.000 m2 de superfície per a esdeveniments.

La Fundació Carulla, amb gairebé cinquanta anys d’història, es dedica a transformar la societat a través de la cultura i les arts. Treballa impulsant projectes culturals i educatius, entre els quals destaquen els Premis Lluís Carulla, Baldiri Reixac i Francesc Candel, i l’espai Mutare, que connecta el sector cultural amb reptes socials. Un dels seus elements clau és la gestió del Museu Terra de l’Espluga de Francolí, antic Museu de la Vida Rural, que projecta la sostenibilitat des d’una perspectiva rural.
El nou espai de la Fundació està situat al carrer dels Almogàvers, 214, en un edifici del 1962 dissenyat per l’arquitecte José M. Segarra, també responsable de l’Escola d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya. Amb 1.500 metres quadrats distribuïts en tres plantes, aquest espai acull l’activitat de la Fundació, incloent-hi un coworking cultural per a projectes transformadors i una sala d’exposicions en col·laboració amb el Museu Terra. Aquesta seu també és la casa de l’Editorial Barcino, especialitzada en la difusió de clàssics catalans, que el 2024 celebra el centenari.
L’edifici vol ser una finestra al món rural des de la ciutat, promovent el diàleg sobre la sostenibilitat i connectant el patrimoni rural amb els reptes urbans, amb un èmfasi especial en la cultura, l’educació i la transformació social.

Rehabilitació d’un habitatge per adaptar-lo a l’estàndard de sostenibilitat d’una casa passiva, certificació que es basa en l’ús de solucions locals de l’arquitectura vernacular combinat amb les tecnologies actuals. El projecte, gràcies a un seguit d’obertures en parets, sostres i armaris, permet conèixer els sis principis d’una casa passiva: bona protecció solar; bon aïllament tèrmic i reducció de ponts tèrmics; ús de finestres eficients; reducció de les infiltracions d’aire, i ús de ventilació controlada amb recuperador de calor. Per tal de reduir l’impacte mediambiental de l’edifici, el sistema prioritza la utilització de materials de baix impacte mediambiental i amb una vida útil llarga, de tal manera que s’aconsegueix reduir les emissions de CO2 un 92% respecte a una rehabilitació convencional.

L’orde de la Mercè es va fundar a Barcelona el 1218, després de l’aparició de la Mare de Déu a Pere Nolasc. Inicialment, era una confraria dedicada al rescat de captius, i van gestionar l’Hospital de Santa Eulàlia. El 1232, es van adquirir terrenys per construir-hi una església, un claustre i, més tard, un convent. Entre el 1605 i el 1653, es va aixecar un nou edifici, sota la direcció de Jeroni Santacana, amb un claustre de dos pisos amb arcs de mig punt sobre columnes. La façana barroca és obra de Jaume Flori. El 1846, el convent es va convertir en caserna militar, i el 1926 es va construir la façana monumental del passeig de Colom, obra neoclassicista d’Adolf Florensa. L’edifici va sofrir múltiples transformacions al llarg dels segles, amb la qual cosa s’ha convertit en un espai amb gran importància històrica i arquitectònica.

El projecte original del Parc de la Ciutadella, dissenyat per Josep Fontserè l’any 1872, preveia l’existència d’un dipòsit d’aigua camuflat per una muntanya de terra en un extrem del parc. Tanmateix, l’any 1874, el mestre d’obres va rebre l’encàrrec de construir una font de petites dimensions i sense rellevància per al conjunt del parc. Les dimensions de la font encarregada es van anar engrandint fins a arribar a ser la Cascada Monumental que es coneix avui dia, situada a la zona del jardí romàntic del parc, i a la qual s’arriba per camins sinuosos. Les obres es van iniciar l’any 1875, i l’any 1888 s’hi va col·locar el conjunt escultòric.
La cascada es va alinear a l’eix de la Meridiana del Pla Cerdà i es va dissenyar amb un estil eclèctic. El monument s’estructura al voltant d’un cos central en forma d’arc triomfal, dues escalinates laterals simètriques i una font elevada (potser per recordar la muntanya inicial del projecte del 1872) envoltada per un llac artificial en dos nivells, formant un conjunt d’inspiració neoclàssica que contrasta amb el naturalisme d’alguns elements decoratius. A la part de darrere de la cascada, hi ha una gruta artificial amb un dipòsit d’aigua a la part superior. La font s’alimentava d’aigua d’un dipòsit situat al carrer de Wellington, de 15.000 m³ de capacitat, que regava la cascada i els jardins (actual biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra).

La seu de la Fundació Joan Brossa està ubicada en una part del que va ser la Seca Reial o la Reial Fàbrica de Moneda de la Corona d’Aragó, un edifici documentat, per primera vegada, a mitjan segle XV, i situat al barri del Born de Barcelona.
Aquesta fàbrica ocupava l’actual illa de cases entre el carrer dels Flassaders, el carrer de la Seca i el carrer de les Mosques. Quan la Seca va cessar l’activitat, l’edifici es va dividir en diferents immobles i així ha arribat fins a l’actualitat.
Des del 2018, aquest espai ha estat cedit per l’Ajuntament de Barcelona per tal que la Fundació hi desplegui un projecte expositiu i d’activitats que esdevingui un indret de referència de l’univers brossià, de les escriptures radicals, de la performance i de les arts parateatrals. La remodelació de l’espai la va fer l’arquitecta Meritxell Inaraja i Genís, la mateixa persona que va remodelar l’Escenari Joan Brossa, inaugurat el 2011. De fet, la Fundació i l’Escenari disposen de tres connexions internes, tot formant un espai únic de 1.723 m2. Es tracta d’un conjunt versàtil, amb molta llum natural, que respecta les estructures i la volumetria com a memòria d’un passat històric significatiu.

Al segle I aC, els romans van situar el temple –suposadament– d’August en el punt més alt de la llavors anomenada Bàrcino. Amb el pas del temps, es va anar enderrocant, i a l’edat mitjana, va quedar amagat dintre de diverses construccions gòtiques. No va ser fins a la reforma que va dur a terme Lluís Domènech i Montaner, entre el 1903 i el 1905, quan es va idear el pati on es troben ara situades 3 columnes de l’antic temple, recuperant la seva importància. És aquí, entre restes històriques, on se situa la seu del Centre Excursionista de Catalunya, fundat el 1876, que actualment té 4.000 socis i sòcies, i on es conserven espais magnífics de l’edifici original.

L’Escola es va crear segons el Decret del 4 de desembre del 1953 i va iniciar l’activitat el curs acadèmic 1954-1955, funcionant com a Escola d’Ajudants Tècnics Sanitaris (ATS). L’edifici que des de llavors ocupa l’Escola Universitària d’Infermeria de Sant Pau va ser l’antic allotjament de les monges que treballaven al centre hospitalari. L’any 1977, va tenir lloc la integració dels estudis d’Infermeria a la Universitat, així que l’Escola es va transformar en l’Escola Universitària d’Infermeria, adscrita a la UAB.

Un any més, amb motiu del 48h Open House Barcelona, els assistents podran visitar l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, un complex sanitari de quasi 100.000 m2 que es va inaugurar el 2009 i que està format per cinc blocs pràcticament independents, que s’uneixen en un gran vestíbul que, al seu torn, redistribueix les diferents circulacions i connecta tot el complex hospitalari. L’Hospital de Sant Pau, que treballa constantment en l’adequació d’espais per oferir la millor qualitat assistencial, forma part del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya (SISCAT).

Coneguda durant molt de temps com la Casa del Porró, per la simbologia d’una forma de porró integrada a les reixes de ferro forjat, la casa manté amb força fidelitat la volumetria original de les edificacions de mitjan segle XVIII que van donar forma a l’entramat urbà tradicional de la Barceloneta. En la rehabilitació del 2011, es va conservar l’aspecte original de la façana, i es va adequar l’interior com a equipament cultural de barri.