La Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que es va inaugurar l’any 1968, és un centre universitari públic que té com a objectiu formar professionals assistencials amb els coneixements, les habilitats i les actituds sobre la salut i la malaltia que requereix la societat actual, i que capaciten per a l’exercici professional d’acord amb la normativa vigent. Abans de ser la seu de la Facultat de Medicina, aquest espai es destinava a les dependències de l’antiga farmàcia de l’Hospital.

En els orígens, l’edifici es distribuïa en un gran espai central amb coberta de vidre i nervis metàl·lics; un primer pis amb cambres que envoltaven l’espai central, i un segon pis que ocupava parcialment la planta a llevant i ponent. Per adaptar-se a la topografia del terreny, la planta baixa del pavelló se situava sis metres per sota la cota del carrer i, com a conseqüència, estava envoltada d’un fossar que aportava llum natural i ventilació a l’interior. La intervenció actual ha fet un reforç estructural del pavelló, l’adequació funcional i el disseny d’interiors per a l’ús de la Unitat Docent de Sant Pau de la Facultat de Medicina de la UAB i l’Escola d’Infermeria, i la integració de l’edifici en la xarxa d’infraestructures d’energia geotèrmica del recinte.

La Casa de Convalescència, amb una superfície de 6.235 m2, és una de les darreres obres del modernisme català i forma part del recinte de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. La seva construcció va ser dirigida per Pere Domènech i Roura, que va col·laborar amb el seu pare, Lluís Domènech i Montaner, i el va substituir en la direcció de les obres a la seva mort, el 1923. 

L’edifici, que es va destinar a albergar persones convalescents –amb una capacitat màxima per a cent residents–, destacava pels solàriums envidrats i disposava d’una capella, que dividia l’edifici en dues ales, una per a homes i una per a dones. La Casa gaudia d’una vida autònoma de l’Hospital, amb economia, cuina i farmàcia pròpies. 

La Universitat Autònoma de Barcelona va obtenir la concessió per a la utilització de l’edifici l’any 1969, amb l’objectiu de desenvolupar-hi diverses activitats acadèmiques, fet que va consolidar la presència d’aquesta Universitat a la ciutat.

Anys més tard, el 1998, es va rehabilitar l’edifici per adaptar-lo a aquests usos acadèmics amb la voluntat, també, de retornar-li la forma original: es van rehabilitar façanes i cobertes (amb la gran cúpula central) i es va adequar l’edifici com a equipament d’aulari, ubicant la biblioteca a la planta soterrani. Actualment, la Casa de Convalescència és la seu de la Fundació Universitat Autònoma de Barcelona.

Antic edifici destinat a la filatura del cotó, conegut, en el seu moment, com l’edifici Gran. Es tracta d’un volum de planta rectangular de cinc pisos d’alçada construït amb estructura de pilars de ferro colat i jàsseres de fusta que aguanten el pes d’unes voltes fetes amb maó de pla atirantades. L’edifici es va poder construir amb aquesta alçada perquè el pes de les màquines de filat ho permetia (els telers eren molt més pesats i es van situar al soterrani de l’actual edifici de l’Escola Industrial). Dins l’edifici destaquen l’espai de la Sala Noble del primer pis (amb doble alçada i coberta de volta rebaixada amb lluerna, que es va construir als anys vint del segle xx) i la biblioteca (també amb una doble alçada i una porta que conserva la fusteria original, amb els vitralls decoratius i un rètol al mateix vidre que senyalitza l’espai).

Xemeneia de 62,5 metres d’alçada, una de les més altes de Catalunya, que se situa en el punt de convergència de tres galeries que canalitzaven el vapor de les màquines i les calderes de la fàbrica de Can Batlló. És una construcció de planta amb forma de piràmide truncada octogonal (una forma que oferia menys resistència al vent) i va ser construïda amb més de 244.000 maons. L’any 1970, se’n va reformar el coronament, es va reforçar l’estructura amb set anelles de ferro que en falcaven la part més alta i es va substituir l’escala interior. Actualment, la xemeneia funciona com a pas d’instal·lacions i parallamps de l’Esquerra de l’Eixample.

L’objectiu d’aquest itinerari a peu pel barri de Collblanc – la Torrassa és descobrir i recuperar l’origen i les característiques d’una tipologia d’habitatge que va sorgir a principis del segle XX per poder atendre les necessitats d’habitatge derivades de l’onada migratòria d’aquella època: les cases en passadís. A l’última dècada del segle XIX, la zona va experimentar un procés de transformació urbana que va comportar la seva urbanització progressiva. Els propietaris residents a Barcelona i l’Hospitalet centre van veure l’oportunitat d’adquirir aquests terrenys sense urbanitzar i emprendre un negoci lucratiu. Els animava un aparent esperit proteccionista en la construcció d’habitatge per a persones amb pocs recursos; no obstant això, en realitat, es tractava d’edificacions de baix cost i ràpida amortització. Aquests habitatges, caracteritzats per la superfície reduïda i un disseny que propiciava la insalubritat, van ser objecte de nombroses denúncies, per part dels mateixos residents, per les seves condicions de vida inadequades. Una de les façanes s’orientava a un passadís, que podia ser o bé central o bé lateral.

Aquesta antiga casa de pagesia transformada en finca d’estiueig del segle XIX és, en l’actualitat, el centre municipal de creació multimèdia de L’Hospitalet i el motor de la innovació social de la ciutat. L’edifici actual es caracteritza per la porxada de la façana sud, amb columnes octogonals i un fort ritme compositiu, que la diferencia de la resta de la construcció. Se situa al Parc de la Marquesa, nom popular donat als jardins pels moviments de reivindicació veïnal dels anys setanta, que en van reclamar l’ús públic quan l’antiga casa era un espai en decadència i en desús. El projecte de reforma i programa d’usos inclou un plató de televisió, un estudi de gravació i un de ràdio i aules amb Mac’s i Pc’s per desenvolupar projectes multimèdia. 

Jujol va construir el mur de tancament de la finca i gran part de l’habitatge del porter, decorats amb elements de maó vist, ceràmica i esgrafiats. La troballa d’una mina d’aigua, que el propietari va voler explotar econòmicament, va fer aturar les obres, que preveien, també, l’edificació d’una torre a la part més alta, que no es va arribar a construir. A les galeries subterrànies de la planta embotelladora, Jujol va dissenyar diversos arcs parabòlics de maó vist amb una funció estructural.

Al final de la Rambla del Carmel, es va construir aquest pas vertical per a vianants que salvava el relleu accidentat propi del barri del Carmel i millorava la comunicació entre barris. Amb una alçada màxima de 24,88 metres i un diàmetre de 19,35 metres, la construcció fa de mur de contenció de la Rambla, al mateix temps que una rampa interior de formigó armat connecta els dos punts de desnivell i fa de trava estructural del mateix edifici.

Situat entre l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i el Recinte Modernista, el centre Kàlida ofereix un refugi a les persones amb càncer i els seus familiars i cuidadors, en el que és un clar exemple d’innovació social, raó per la qual aquest edifici està inclòs dins l’àmbit innovador del Campus Sant Pau Barcelona.

L’edifici està pensat al voltant del concepte arquitectura per cuidar i pren forma entorn de la calidesa dels materials, textures, colors, geometries i espai verd del recinte original. És un edifici de 400 m² distribuït en dues plantes: a la planta baixa, se situen espais flexibles oberts al jardí, 650 m², protegits per vegetació, murs i pèrgoles que els aïllen de l’Hospital i aporten privacitat als usuaris; a la primera planta, hi ha altres dependències, que miren a un menjador a doble alçada. La façana es materialitza amb un mur ceràmic que filtra la llum del Mediterrani, ajuda a ventilar i preservar la intimitat, i al mateix temps s’integra en el recinte històric a través del color, la textura i la composició.

Rehabilitació d’una antiga nau industrial entre mitgeres del barri de Gràcia per situar-hi un equipament basat en el model FabLab (model que posa a l’abast dels ciutadans noves eines de fabricació digital i formació per al desenvolupament de prototipus i projectes personals). Concretament, el projecte incorpora uns tallers per a ús de maquinària digital, petits espais per a la gestió i la formació, i una àgora (espai obert i flexible) per fer-hi activitats de format divers. L’actuació manté el caràcter de l’espai diàfan original (definit, en gran mesura, per una estructura de fusta a la teulada) i genera nous espais funcionals i flexibles capaços d’adaptar-se a l’evolució de l’equipament. A la coberta, es rehabiliten les antigues encavallades i s’obre una nova lluerna a la teulada per fer entrar la llum a l’interior de l’edifici. A l’interior, es col·loquen uns mòduls autoportants amb estructura d’entramat de fusta construïts al taller i acoblats i revestits a l’obra (mòduls que no contacten amb la coberta i permeten la percepció de l’espai original complet).

Aquest edifici constitueix l’homenatge que Josep Puig i Cadafalch fa a la tipologia de palau medieval barceloní, distribuint l’espai mitjançant un pati interior amb una escala que ens condueix al pis principal. En destaquen la pedra treballada de les façanes estucades blanques, la tribuna, d’estil gòtic, la porta principal i les dues torres laterals, cobertes amb teulada a quatre vessants. L’edifici, propietat de la fundació “la Caixa” i reformat el 2012, és un espai per impulsar el diàleg i el coneixement entre tots els agents que impacten en el món social.

La Fundació Mies van der Rohe va ser creada el 1983 per l’Ajuntament de Barcelona,a més d’atendre la conservació i el coneixement del Pavelló, la Fundació impulsa el debat, la difusió i la sensibilització sobre temes d’arquitectura i urbanisme contemporanis. D’acord amb les seves finalitats, la Fundació organitza nombrosos esdeveniments i molts d’ells es duen a terme al mateix Pavelló i a l’espai de treball del carrer Provença. Aquest és un espai obert a tothom que estigui interessat en el desenvolupament i millora del territori i on es pot visitar una part de la col·lecció de maquetes; l’arxiu de 2.881 projectes d’arquitectura contemporània que inclou esbossos, plànols, fotos i vídeos; la biblioteca i documents històrics.