Edifici modernista, anomenat també casa Jaume Botey, format per una gran casa i jardí. La casa la va reformar el 2001 l’estudi Soldevila, Soldevila, Soldevila arquitectes, per acollir les oficines i els espais de BSA (Badalona Serveis Assistencials). El 2021 s’inaugura la reforma del jardí, obra de l’estudi d’arquitectura i paisatge Isabel Bennasar, que és una proposta d’ordenació del jardí que també facilita l’ampliació de l’accés a les urgències de l’Hospital Municipal. Amb aquest nou projecte, l’edifici guanya un espai públic de qualitat que, alhora, permet admirar la seva façana asimètrica i coronament emmerletat.

L’activitat judicial es va desenvolupar en aquest edifici des de 1985 fins al 2008 quan els òrgans judicials de l’Hospitalet es traslladaren a la Ciutat de la Justícia (inaugurada el 2009). Cedit al Grup Planeta, l’edifici ha estat convertit en un centre de formació i innovació adaptant l’edifici existent a les necessitats dels nou ús i obert a un ampli ventall d’usuaris. Projecte de reforma realitzat per Lagranja Design que ha creat un centre modern, funcional i connectat amb l’entorn immediat. Alguns dels equipaments estan oberts a la activitat i oci de la ciutadania. La façana revestida amb una pell metàl•lica li aporta un aspecte tecnològic fita visual del barri. Conté un gran auditori per diferents cites culturals de la ciutat, així com aulari, sales de reunions, biblioteca i cafeteria.

L’origen d’aquest edifici el trobem en l’antiga casa Milà dels Ferrers, d’una família de pagesos molt lligada a la història de Sitges, ja que la tradició explica que l’any 878 va ser un esclau moro dels amos de la casa qui, treballant una vinya, va desenterrar una imatge de la Mare de Déu amb el Nen, una troballa que va suposar la construcció, en aquelles terres, de l’ermita de la Mare de Déu del Vinyet.  La imatge de la masia es deu a reformes i ampliacions posteriors, fetes entre el 1927 i el 1941, projectes de Josep Maria Martino, autor de la caseta de planta baixa que completa el conjunt.  Actualment és de propietat pública, i s’ha reformat per convertir-la en un espai informatiu, amb una proposta de comunicació interactiva per potenciar el coneixement i la difusió del patrimoni cultural de Sitges i de la comarca del Garraf.

El Sitges actual es deu, en part, als primers poblats ibers i a l’esplendor de l’època romana, quan es va convertir en el port de Subur, la principal sortida al Mediterrani dels productes del Penedès, com ara vi i cereals, així com un poble que rebia influència de la resta del món. Però va ser durant l’època medieval quan Sitges va viure uns segles de gran desenvolupament econòmic, social i urbanístic, iniciant-se el tramat de carrers que avui formen el nucli antic del poble. L’església, el castell, el mercat, l’hospital i la muralla són alguns dels edificis que, modificats, ampliats, reformats i amb canvi d’ús, encara podem visitar i que ens donen una idea de com era aquell Sitges de fa mil anys.

Miquel Utrillo es va construir aquesta bella casa per viure amb la seva família, tot i que, per fer-ho, va fer servir els diners de Charles Deering, el veritable propietari de l’edifici. Exemple d’arquitectura noucentista, amb esgrafiats que decoren les obertures de la façana principal, la casa tenia unes magnífiques terrasses enjardinades que actualment es troben en procés de recuperació. L’any 1936, d’edifici va ser reconvertit en la Biblioteca Pública Santiago Rusiñol. Entre el 2013 i el 2018, l’edifici va viure una intensa reforma, amb el condicionament i la millora de les instal·lacions.

L’any 1910, el milionari americà Charles Deering, després de conèixer Sitges gràcies al seu amic, el pintor Ramon Casas, va comprar l’antic hospital de Sant Joan Baptista de la vila, un edifici d’origen medieval situat sobre les roques, així com les antigues cases que es trobaven al voltant de l’antiga placeta de Sant Joan. L’encarregat del projecte va ser Miquel Utrillo, que va idear un interessant conjunt arquitectònic, dividit en diversos edificis amb usos diferents, però connectats entre ells. Per a l’habitatge de la família Deering, es va triar reformar l’antic hospital, reutilitzant estructures de l’edifici medieval i obrint grans finestres i galeries sobre el mar, que permetien l’entrada de llum i gaudir de vistes magnífiques. Per a les temporades fredes, es va construir un petit habitatge independent a can Xicarrons, petit edifici entre el Cau Ferrat i l’Hospital. Unit per un pont sobre el carrer del Fonollar, tenim el Palau Maricel, o Maricel de Terra, ideat per ser un espai d’ús social i exposar-hi la col·lecció d’art de Deering. En aquest espai destaquen el saló d’Or i el saló Blau, i, especialment, el claustre i les terrasses. L’any 2010, el Maricel de Mar va viure una intensa i polèmica remodelació, que va suposar, entre altres actuacions, l’eliminació de les finestres del Maricel de Mar, i la unió d’aquest edifici noucentista amb la casa veïna, el Cau Ferrat de Rusiñol.

L’origen del Museu del Cau Ferrat es remunta al 1893, quan l’artista Santiago Rusiñol el va fundar com a casa-taller. El 1891, Rusiñol va passar uns dies a Sitges i es va enamorar del paisatge i dels seus interiors. El 1892, en una estada més llarga, es va comprar una casa al carrer de Sant Joan (actualment, carrer del Fonollar), tot just sobre el mar, i va encarregar l’obra a Francesc Rogent. Més tard, va acabar comprant també la casa veïna per ampliar casa seva. Les activitats organitzades per Rusiñol, amb la participació d’artistes, músics i escriptors, van convertir el Cau Ferrat en el temple del modernisme.

Cap al 1933, es va convertir en museu públic, i avui en dia, després d’una gran rehabilitació, el 2014, està connectat amb el conjunt Maricel de Mar. Dins del Cau s’hi troben les col·leccions d’art antic que Rusiñol havia aplegat de pintura, forja, ceràmica, vidre, arqueologia, escultura i mobiliari, així com també obres pròpies i de Ramon Casas, entre d’altres.

Al carrer preferit pels americanos, nom que rebien els sitgetans que durant el segle xix van marxar a les Amèriques a fer fortuna, per erigir les seves grans cases, una de les maneres que tenien de mostrar la seva posició social, trobem Villa Avelina, originàriament un edifici unifamiliar dissenyat seguint un estil gòtic francès, amb una torre-mirador i detalls ornamentals de gran qualitat. A finals del segle xx, l’edifici, que ja havia perdut part del seu magnífic jardí, es va reconvertir en un hotel, que conserva gran part de la seva bellesa i patrimoni original.

Les necessitats de separar les parades de la fruita, la verdura i la carn de les del peix va fer que, l’any 1935, l’Ajuntament de Sitges construís un edifici annex a l’antic mercat de Buigas. L’encarregat del projecte va ser l’arquitecte municipal del moment, Josep Maria Martino, que va dissenyar un petit edifici de maó vist i estructura de ferro que estilísticament no trencava amb l’antic mercat. Després d’anys tancat, l’any 2010 es va remodelar i restaurar per tal de convertir-lo en la seu de la Fundació Stämpfli, un museu d’art contemporani que es va inaugurar a principis del 2011.

Construït per substituir el mercat de pagès que s’organitzava al voltant del castell, originàriament, i fins que se li va adherir el mercat del peix, era un edifici aïllat, d’una sola nau i amb coberta a dos vessants. Seguint la tendència constructiva que, sorgida d’Europa, estava arrelant amb força a la Catalunya de finals del segle xix, Gaietà Buigas va dissenyar una gran estructura de ferro, substituint la pedra i la fusta, amb l’objectiu de crear un espai diàfan amb grans finestres que permetessin la màxima entrada de llum i una bona circulació de l’aire. La utilització de menys quantitat de materials servia per impedir l’absorció de les olors i millorar la higiene. Quan celebrava el centenari, va tancar com a mercat i va passar a tenir diversos usos culturals, fins que l’any 2010 va convertir-se en seu de la Casa Bacardí. A mitjan 2021, el projecte s’ha acabat i el mercat torna a buscar quin és el seu millor ús.

El 1895, després de l’arribada del ferrocarril, es projecta el Pla Pons, que dibuixa un eixample a banda i banda del barri del Centre. A ponent, trobem l’eixample més potent, l’actual barri del Progrés, que s’organitza amb illes de mida diferent: unes més grans, destinades a una funció clarament industrial, i unes altres més petites, encaixades entre les indústries per a ús residencial dels obrers. Aquest barri acumula nombrosos edificis històrics, com les antigues fàbriques de Gottardo de Andreis o Can Casacuberta, i com les modernistes Casa Leonardo Leprevost, Casa Enric Pavillard, Casa Agustí o Can Pepus. Sabríeu dir quin ús tenen actualment tots aquests edificis?

El riu Llobregat sempre ha destacat per ser un pas fronterer. Des de la riba que passa per Sant Joan Despí, podem veure els indrets més interessants, que ens ajudaran a entendre la importància que ha tingut com a via d’accés cap a l’interior de Catalunya, com a frontera natural, en moltes èpoques històriques, i com a barrera de protecció per a la ciutat de Barcelona.