Edifici modernista, anomenat també casa Jaume Botey, format per una gran casa i jardí. La casa la va reformar el 2001 l’estudi Soldevila, Soldevila, Soldevila arquitectes, per acollir les oficines i els espais de BSA (Badalona Serveis Assistencials). El 2021 s’inaugura la reforma del jardí, obra de l’estudi d’arquitectura i paisatge Isabel Bennasar, que és una proposta d’ordenació del jardí que també facilita l’ampliació de l’accés a les urgències de l’Hospital Municipal. Amb aquest nou projecte, l’edifici guanya un espai públic de qualitat que, alhora, permet admirar la seva façana asimètrica i coronament emmerletat.

L’activitat judicial es va desenvolupar en aquest edifici des de 1985 fins al 2008 quan els òrgans judicials de l’Hospitalet es traslladaren a la Ciutat de la Justícia (inaugurada el 2009). Cedit al Grup Planeta, l’edifici ha estat convertit en un centre de formació i innovació adaptant l’edifici existent a les necessitats dels nou ús i obert a un ampli ventall d’usuaris. Projecte de reforma realitzat per Lagranja Design que ha creat un centre modern, funcional i connectat amb l’entorn immediat. Alguns dels equipaments estan oberts a la activitat i oci de la ciutadania. La façana revestida amb una pell metàl•lica li aporta un aspecte tecnològic fita visual del barri. Conté un gran auditori per diferents cites culturals de la ciutat, així com aulari, sales de reunions, biblioteca i cafeteria.

L’origen d’aquest edifici el trobem en l’antiga casa Milà dels Ferrers, d’una família de pagesos molt lligada a la història de Sitges, ja que la tradició explica que l’any 878 va ser un esclau moro dels amos de la casa qui, treballant una vinya, va desenterrar una imatge de la Mare de Déu amb el Nen, una troballa que va suposar la construcció, en aquelles terres, de l’ermita de la Mare de Déu del Vinyet.  La imatge de la masia es deu a reformes i ampliacions posteriors, fetes entre el 1927 i el 1941, projectes de Josep Maria Martino, autor de la caseta de planta baixa que completa el conjunt.  Actualment és de propietat pública, i s’ha reformat per convertir-la en un espai informatiu, amb una proposta de comunicació interactiva per potenciar el coneixement i la difusió del patrimoni cultural de Sitges i de la comarca del Garraf.

El Sitges actual es deu, en part, als primers poblats ibers i a l’esplendor de l’època romana, quan es va convertir en el port de Subur, la principal sortida al Mediterrani dels productes del Penedès, com ara vi i cereals, així com un poble que rebia influència de la resta del món. Però va ser durant l’època medieval quan Sitges va viure uns segles de gran desenvolupament econòmic, social i urbanístic, iniciant-se el tramat de carrers que avui formen el nucli antic del poble. L’església, el castell, el mercat, l’hospital i la muralla són alguns dels edificis que, modificats, ampliats, reformats i amb canvi d’ús, encara podem visitar i que ens donen una idea de com era aquell Sitges de fa mil anys.

Miquel Utrillo es va construir aquesta bella casa per viure amb la seva família, tot i que, per fer-ho, va fer servir els diners de Charles Deering, el veritable propietari de l’edifici. Exemple d’arquitectura noucentista, amb esgrafiats que decoren les obertures de la façana principal, la casa tenia unes magnífiques terrasses enjardinades que actualment es troben en procés de recuperació. L’any 1936, d’edifici va ser reconvertit en la Biblioteca Pública Santiago Rusiñol. Entre el 2013 i el 2018, l’edifici va viure una intensa reforma, amb el condicionament i la millora de les instal·lacions.

Aquests edificis bessons de planta baixa i dos pisos són en l’actualitat un exemple de la diversitat d’usos que es poden donar en certs edificis patrimonials. La casa Planas, la que està més a prop de la cantonada, es va reformar l’any 1952 per convertir-se en tres habitatges diferents, modificant totalment la distribució i perdent els elements decoratius originals. Pel que fa a la casa Catasús, actualment Hotel Romàntic, tot i ser un edifici turístic, conserva la distribució de casa unifamiliar, el jardí i part important de la decoració.

En aquest edifici convergeixen totes les arts: arquitectura, pintura, escultura, música, teatre, literatura i cinema. Exemple de l’estil noucentista, exteriorment destaca la interessant composició de façanes feta amb la combinació de maó vist i parament blanc, per destacar les pintures murals d’Agustí Ferrer Pino, autor que també firma les pintures del sostre del saló teatre. Cal destacar els capitells, esculpits per Jou a les obertures. Però, com tota joia, el Casino Prado també amaga un tresor poc conegut: la pinta de fusta que forma part del teler, l’única de Catalunya que encara es conserva exactament com que va ser construïda, l’any 1921. Actualment, l’edifici està vivint un procés de restauració.

Les necessitats de separar les parades de la fruita, la verdura i la carn de les del peix va fer que, l’any 1935, l’Ajuntament de Sitges construís un edifici annex a l’antic mercat de Buigas. L’encarregat del projecte va ser l’arquitecte municipal del moment, Josep Maria Martino, que va dissenyar un petit edifici de maó vist i estructura de ferro que estilísticament no trencava amb l’antic mercat. Després d’anys tancat, l’any 2010 es va remodelar i restaurar per tal de convertir-lo en la seu de la Fundació Stämpfli, un museu d’art contemporani que es va inaugurar a principis del 2011.

Construït per substituir el mercat de pagès que s’organitzava al voltant del castell, originàriament, i fins que se li va adherir el mercat del peix, era un edifici aïllat, d’una sola nau i amb coberta a dos vessants. Seguint la tendència constructiva que, sorgida d’Europa, estava arrelant amb força a la Catalunya de finals del segle xix, Gaietà Buigas va dissenyar una gran estructura de ferro, substituint la pedra i la fusta, amb l’objectiu de crear un espai diàfan amb grans finestres que permetessin la màxima entrada de llum i una bona circulació de l’aire. La utilització de menys quantitat de materials servia per impedir l’absorció de les olors i millorar la higiene. Quan celebrava el centenari, va tancar com a mercat i va passar a tenir diversos usos culturals, fins que l’any 2010 va convertir-se en seu de la Casa Bacardí. A mitjan 2021, el projecte s’ha acabat i el mercat torna a buscar quin és el seu millor ús.

Coneguda originalment com a Ca la Solé i més tard com la Casa del Porró, per la simbologia d’una forma de porró integrada a les reixes de ferro forjat, la casa manté amb força fidelitat la volumetria original de les edificacions de mitjan segle XVIII que van donar forma a l’entramat urbà tradicional de la Barceloneta. En la rehabilitació del 2011, es va conservar l’aspecte original de la façana, i es va adequar l’interior com a equipament cultural de barri.

El riu Llobregat sempre ha destacat per ser un pas fronterer. Des de la riba que passa per Sant Joan Despí, podem veure els indrets més interessants, que ens ajudaran a entendre la importància que ha tingut com a via d’accés cap a l’interior de Catalunya, com a frontera natural, en moltes èpoques històriques, i com a barrera de protecció per a la ciutat de Barcelona.

Dipòsit amb capacitat per a 30 milions de litres d’aigua. En episodis de pluja forta, l’aigua s’emmagatzema per tal de retenir-la i desguassar-la de manera controlada fins a arribar a la depuradora, i així evitar possibles inundacions al carrer i reduir els abocaments a la platja. Tot es controla automàticament, amb un ordinador industrial situat al mateix dipòsit.