L’any 1859 Madrid aprova el projecte de l’Eixample de Barcelona presentat per l’enginyer Ildefons Cerdà: un projecte per a una nova ciutat racional que s’escampava fins als municipis veïns, els quals es van agregar a la ciutat comtal l’any 1897. L’Eixample de Barcelona representava un exemple de ciutat densa i ordenada que substituïa la irregularitat del parcel·lari rústic existent per la divisió regular del sòl (la ciutat deixava d’estructurar-se en parcel·les per fer-ho en forma de illes), i la seva arquitectura es caracteritzava per ser monòtona i sense cap tipus d’interès.
Paral·lelament, Barcelona vol convertir-se en una ciutat cosmopolita i moderna i importa corrents estètics i culturals internacionals com l’art nouveau o el Jugendstil. D’aquesta manera, apareix el Modernisme a Catalunya, un moviment d’artistes i artesans basat en la tradició, el coneixement de les tècniques de manipulació dels materials i en la recerca de nous resultats formals.
D’una banda, el creixement de la ciutat, i d’altra banda, l’aparició del Modernisme, van resultar ser l’escenari perfecte perquè la burgesia barcelonina abandonés el centre de la ciutat (on els carrers estrets no permetien lluir les obres dels artesans) i es desplacés a l’Eixample (on podrien presumir de cases grans, ornamentades i provocadores). La burgesia va consolidar aquest nou teixit urbà i el va utilitzar per fer ostentació del seu benestar. Com a conseqüència, van aparèixer nombroses cases, palauets i blocs de pisos únics i amb un gran valor arquitectònic sobre la construcció monòtona de l’Eixample.
Les generacions posteriors als modernistes van rebutjar aquest moviment: la indústria es va convertir en una indústria més pesada i menys artesana, van aparèixer nous corrents estètics, nous models econòmics i noves normatives urbanístiques que van enderrocar molts edificis modernistes. Tot i així, l’Eixample manté molts edificis adaptats a les necessitats actuals dels ciutadans (oficines, habitatges…), edificis que passen desapercebuts, però son testimoni d’una tradició cultural i d’uns valors representatius d’aquell temps.
