Un nou espai de 3.000 m2 que neix amb l’objectiu de ser un punt de referència per a la creativitat i la innovació en l’arquitectura d’interiors. L’equip de Gunni & Trentino du a terme en aquest espai un enfocament diferenciat, proporcionant una cobertura de 360 º en cada projecte que emprèn. El seu objectiu és crear espais que transcendeixin el que és comú, on cada detall sigui una expressió d’art i elegància. Té un catàleg que abasta productes de la llar, materials, banys i cuines, entre d’altres.

El projecte se situa en una parcel·la típica de l’Eixample, cosa que es reflecteix en la composició de l’edifici. L’objectiu del projecte és crear una comunitat que comparteixi tant la vida quotidiana dels residents com la de treball.

La distribució en planta s’articula a través de l’escala i el pati interior, que se situen al mig de l’edificació. Això fa que a cada planta sorgeixin dos espais diferenciats, on se situen les tipologies d’habitatge flexibles per adaptar-se a cada resident. Els espais comuns se situen en planta semisoterrani, amb una part de serveis comunitaris, planta baixa i altell que serveixen per treballar, obert també a visitants, i la coberta com a espai d’oci amb vistes al temple de la Sagrada Família.

Un aspecte important de la reforma és la part de sostenibilitat i economia circular que s’ha dut a terme. S’aprofiten les estratègies passives propiciades per la tipologia de l’edifici, com la ventilació creuada, a través del pati interior, i la il·luminació natural, amb grans obertures amb protecció solar. Es redueix l’impacte de l’obra mitjançant la construcció en sec, la reducció del consum de material i la utilització de materials amb un baix impacte ambiental.

Inscripcions exhaurides.
Inscripciones agotadas.

Situada a la cantonada de l’illa de la discòrdia, es troba una de les obres modernistes més interessants de Lluís Domènech i Montaner. La Casa Lleó Morera va ser encarregada per Francesca Morera i Ortiz el 1902 a l’arquitecte perquè fes la reforma de la llavors anomenada Casa Rocamora, construïda el 1864.
Amb la reforma, es va construir la façana, s’hi van col·locar tres tribunes i balcons de pedra i es van fer obres destacades a l’interior, que guarda un dels conjunts modernistes més ben conservats: vitralls, mosaics, ceràmica, escultura, fusta, marbre, esgrafiat, etc.
Per la Casa Lleó i Morera, Lluís Domènech i Montaner va dirigir més de quaranta artesans. A l’interior es troben mosaics de Lluís Bru, relleus i detalls de fusteria de Gaspar Homar, elements escultòrics l’Eusebi Arnau i interessants vidrieres policromades, entre d’altres.
L’edifici ha anat passant per diferents mans i ha patit alguna reforma. El 1943, s’hi va fer una reforma que va malmetre la planta baixa i el templet que corona la cantonada, que es va poder recuperar. Posteriorment, es va desenvolupar un pla de reforma i recuperació arquitectònica per deixar-nos l’edifici que actualment podem admirar.

Reforma i restauració de l’habitatge en planta primera de l’edifici que Evarist Juncosa, del qual la casa rep el nom, va encarregar construir a l’arquitecte Salvador Viñals Sabaté –tot i que el disseny es pensa que va ser de l’arquitecte Melcior Viñals– al solar que va adquirir el febrer del 1898, durant el procés de construcció del Pla Cerdà.
L’edifici entre mitgeres consta de planta baixa, entresol i quatre pisos, i és d’estil modernista, prenent com a exemple el llenguatge barroquitzant de Gaudí a la Casa Calvet, al carrer de Casp. Els elements arquitectònics que destaquen més són la tribuna i els balcons, sobretot per a la decoració, la porta d’entrada, amb forma d’arc trilobulat, els vitralls policromats i el coronament, a la manera d’algunes construccions barroques catalanes.
La intervenció manté l’ús original d’habitatge i la seva distribució respectant els elements originals, després d’una restauració exhaustiva.

Cosentino City és un espai d’inspiració, de trobada i de creació per als professionals del disseny i l’arquitectura. És un centre d’informació i selecció dels materials by Cosentino. Desenes de clients professionals i finals passen pel showroom cada dia, que s’ha consolidat com una potent eina comercial, de comunicació i de màrqueting. L’espai l’ha dissenyat l’equip d’Interiorisme de Cosentino, que disposa de tres plantes amb múltiples àrees.
S’ofereixen serveis d’assessorament personalitzat, una zona d’experiència, nous serveis digitals i esdeveniments i ponències. És un espai on es disposa de tot el material que calgui per crear combinacions i poder-hi interactuar.

Inscripcions exhaurides.
Inscripciones agotadas.

Edifici modernista construït com a seu de l’Orfeó Català, amb la voluntat que recollís el sentiment catalanista de la burgesia de finals del segle XIX. Lluís Domènech i Montaner, amb cinquanta-quatre anys, en la plenitud de la seva carrera professional, diputat a les Corts i catalanista declarat, era la persona més adequada per tirar-lo endavant.

Tot i que l’emplaçament no permet lluir l’arquitectura, es projecta un conjunt on arquitectura i arts aplicades formen un tot. Arquitectònicament, entre altres característiques, el projecte busca la transparència i la continuïtat entre els espais interiors i exterior en les zones d’accés. El treball conjunt amb les arts aplicades demostra el domini del detall de l’arquitecte, que pensa un edifici on l’ornament va d’allò més realista (en planta baixa) fins a un caràcter més abstracte (a l’últim pis). L’any 1908, el Palau va ser declarat millor edifici de l’any per l’Ajuntament de Barcelona.

La intervenció d’Òscar Tusquets i Carles Díaz (1981-1990) soluciona la falta de perspectiva que tenia l’edifici. En una primera fase, es va actuar sobre el solar de l’antiga església, on es va construir un volum de serveis, es va obrir una petita plaça i es va crear un nou accés al Palau. En una segona fase, es va traslladar l’església a un nou solar, es va ampliar el carrer i es va aportar una nova perspectiva de l’edifici.

Construït per ser el cafè-restaurant de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, és l’únic edifici que es conserva del recinte de la Ciutadella i es considera una icona de les ambicions de l’esdeveniment. L’edifici, de planta rectangular i quatre torres, pertany als inicis del modernisme català, quan s’estava definint un estil nacional artístic, amb trets característics com la construcció de maó vist i l’ús del ferro forjat i la ceràmica per a la decoració.

Pel seu caràcter medieval, va rebre el nom d’una obra de teatre satíric de Serafí Pitarra que en aquella època s’estava representant amb gran èxit a Barcelona. Durant els anys posteriors a l’Exposició, va anar canviant d’ús, majoritàriament museístic; actualment, és una de les quatre seus científiques del Museu de Ciències Naturals que custodia les col·leccions de zoologia i les de geologia. Centralitza l’activitat de recerca científica i gestió dels fons de les col·leccions, així com els serveis necessaris per preservar, documentar i estudiar aquest ric patrimoni. També acull una biblioteca especialitzada en aquestes disciplines científiques. L’accés al centre està tancat al públic en general, excepte l’accés a la consulta científica de les col·leccions.

L’Autòdrom de Terramar, si bé es troba al terme municipal de Sant Pere de Ribes, es va construir l’any 1923, en el desenvolupament del projecte de la ciutat-jardí de Terramar, de Sitges, impulsada per Francesc Armengol. Per al projecte de l’autòdrom en concret, es va comptar amb l’arquitecte Josep Maria Martino Arroyo, per a les tribunes, i amb Jaume Mestres i Fossas, per a la pista. És la quarta pista més antiga del món, té una llargada d’uns dos quilòmetres, forma ovalada i uns peralts de 90 graus o més. La manca de fons per respondre a la inversió inicial, sumada a la perillositat que provocaven els revolts tan pronunciats, van deixar ben aviat el circuit sense curses. Tot i això, als anys cinquanta encara se’n va fer alguna de motos, com a exhibició, la darrera de les quals el 1955. A partir d’aleshores, i fins als anys vuitanta, el recinte va modificar l’orientació cap a l’activitat agrícola. Des de l’any 2016 i fins ara, està en procés un projecte per reobrir l’Autòdrom i destinar-lo al món eqüestre i el món del motor d’àmbit corporatiu.

A les cotxeres de Metro, es posen a punt els trens i se supervisen els sistemes que fan possible que aquest mitjà de transport funcioni cada dia. Els professionals de Metro s’ocupen del manteniment dels trens, de les vies i de tots els sistemes de telecomandament i seguretat ferroviària des de diferents centres especialitzats, repartits per tota l’àrea metropolitana. Les instal·lacions de ZAL són les que donen servei a la L9 i la L10, les línies més noves de la xarxa.

Rehabilitació d’un habitatge per adaptar-lo a l’estàndard de sostenibilitat d’una casa passiva, certificació que es basa en l’ús de solucions locals de l’arquitectura vernacular combinat amb les tecnologies actuals. El projecte, gràcies a un seguit d’obertures en parets, sostres i armaris, permet conèixer els sis principis d’una casa passiva: bona protecció solar; bon aïllament tèrmic i reducció de ponts tèrmics; ús de finestres eficients; reducció de les infiltracions d’aire, i ús de ventilació controlada amb recuperador de calor. Per tal de reduir l’impacte mediambiental de l’edifici, el sistema prioritza la utilització de materials de baix impacte mediambiental i amb una vida útil llarga, de tal manera que s’aconsegueix reduir les emissions de CO2 un 92% respecte a una rehabilitació convencional.

Aquest projecte neix per fomentar la recuperació i la transformació de contenidors marítims com a habitatges socials i equipaments, aplicant criteris de sostenibilitat. El Departament d’Edificació i Obra Civil de l’Institut Provençana l’ha desenvolupat a partir d’una iniciativa de Julio Martínez Alcalde, que ha dedicat part de la seva trajectòria professional a iniciatives vinculades a l’economia social. En conseqüència, les propostes presentades s’orienten a l’àmbit de l’economia col·laborativa amb finalitats socials, vehiculades des del món educatiu de la formació professional. Com que es tracta d’un projecte de reciclatge de contenidors marítims, també és un projecte ecològic orientat a l’economia social i solidària. Els edificis s’han projectat segons criteris d’arquitectura bioclimàtica i donen resposta a les demandes vigents d’eficiència energètica. Les solucions constructives projectades permeten que la construcció es pugui dur a terme de manera industrialitzada. El projecte s’està desenvolupant amb els alumnes dels graus superiors de Projectes d’Edificació i d’Obra Civil, a través dels mòduls formatius de projectes, en una experiència d’innovació educativa en l’àmbit de la formació professional. https://bluecontainersproject.com/ca

És una antiga residència construïda aprofitant una torre de defensa del segle XI. L’aspecte actual el pren bàsicament durant el segle XVIII, amb un cos de planta irregular, aprofitant antics fonaments. Durant dos segles, va ser residència de la família Sagarra (de l’escriptor Josep Maria de Sagarra), que a inicis del segle XX en va modificar profundament l’estructura i va fer servir el maó vist en arcades neogòtiques, i es disposa perpendicularment a la façana antiga. La restauració (1982) és respectuosa amb els murs originals i no es planteja arqueològicament (escala, muntatge museogràfic…). Actualment, és un museu local pluridisciplinari que té l’objectiu de protegir, conservar, estudiar i difondre el patrimoni cultural i natural del territori, tot col·laborant amb les entitats públiques i privades de la ciutat.