Situada dins del conjunt assistencial de les Llars Mundet, aquesta església va ser projectada per l’arquitecte Manuel Baldrich i inaugurada l’any 1957, amb una clara inspiració en l’arquitectura nòrdica, especialment en l’obra d’Alvar Aalto. Forma part d’un ambiciós projecte residencial i sanitari finançat per l’empresari català Artur Mundet, amb la voluntat de donar resposta a les necessitats de col·lectius vulnerables.

L’edifici presenta una planta en creu llatina, amb una nau única coberta a dues aigües i acabada amb un absis poligonal. A l’exterior, destaca el campanar exempt, de 45 metres d’alçada, de maó vist i coronat per una creu metàl·lica. La façana principal està decorada amb el gran relleu El Salvador emparant la humanitat sofrent, obra d’Eudald Serra, i precedida d’un porxo de formigó armat.

L’interior és especialment ric pel que fa al tractament artístic: grans vitralls de colors recorren els murs laterals, amb obres de Jordi Domènech, Joan Vila i Grau i Will Faber, que combinen tècniques artesanes i llenguatges contemporanis per reforçar el missatge simbòlic de l’espai. El presbiteri està presidit per una escultura d’alabastre de la Puríssima, obra de Joan Rebull, i per una pintura mural abstracta de Joan Josep Tharrats.

L’altar major i el mobiliari litúrgic van ser dissenyats per Josep Maria Subirachs, incloent-hi el crucifix de ferro, la pica baptismal i els ambons. L’obra transmet una profunda renovació estètica i simbòlica de l’espai religiós de postguerra, i incorpora llenguatges moderns i materials contemporanis amb un alt valor espiritual.

El palau d’Alfarràs és el resultat d’un llarg trajecte històric que comença amb la construcció de la torre defensiva al segle XI. Un segle més tard, s’hi van afegir diverses edificacions i va passar a ser una finca agrícola fins que, a finals del segle XIV, la propietat va ser adquirida per Jaume de Vallseca, membre d’un dels llinatges més poderosos de Barcelona.

Al segle XVIII, els Llupià, descendents dels Vallseca i hereus de la finca, van adquirir finques veïnes i, alhora, van refer l’edifici principal. L’any 1789, Joan Antoni Desvalls (1740-1820), marquès d’Alfarràs i de Llupià, va heretar la propietat de la seva mare i va tornar a ampliar la finca. Mentre hi duia a terme diverses obres de millora, també va iniciar la construcció del jardí.

Passada la guerra del Francès, els seus hereus van mantenir la voluntat de millorar la finca, i una de les primeres actuacions va ser construir el jardí dels Boixos, a partir del projecte de l’artífex suís Domenico Bagutti (1760-1837), que treballava per a la família Desvalls des del 1799.

Entre el 1845 i el 1847, es va dur a terme la reforma general de la façana del palau i la construcció de les ales laterals, que defineixen la plaça circular d’entrada. És en aquest període que el pintor Lluís Rigalt (1814-1894) va decorar les façanes amb estucats al fresc jugant amb un repertori de formes d’inspiració neoàrab i neogòtica. Cap al 1860, s’hi va afegir un nou cos de planta rectangular, on es van fer, a la primera planta, les anomenades sales nobles.

La família Desvalls va ostentar la propietat fins al 1967, any en què la finca va passar a mans de l’Ajuntament de Barcelona, que la va obrir com a parc públic l’any 1972. Des del 1993, una part del palau ha estat utilitzada pel Centre de Formació del Laberint, per impartir cursos i tallers de jardineria, agricultura i biodiversitat. L’any 2025, s’hi han dut a terme les darreres obres de millora, amb l’objectiu de recuperar-ne els elements singulars i obrir l’espai a la ciutadania.

font: https://ajuntament.barcelona.cat/espaisverds/ca/els-parcs-i-jardins/els-parcs-i-jardins-de-barcelona/rutes-i-visites/palau-del-marques-dalfarras-al

L’Hospital d’Atenció Intermèdia del Parc Sanitari Pere Virgili està situat dins d’un entorn hospitalari consolidat i una topografia urbana singular. L’edifici respon a una arquitectura funcional i adaptada a les necessitats específiques de la rehabilitació i la recuperació clíniques, amb espais pensats per oferir una atenció integral, llum natural, circulacions accessibles i àrees terapèutiques especialitzades.

El centre acull serveis com l’hospital de dia, unitats de fisioteràpia i teràpia ocupacional, i desenvolupa projectes innovadors centrats en la millora del benestar i l’autonomia dels pacients. L’edifici forma part d’un model d’atenció que prioritza la qualitat de vida, l’activitat funcional i el retorn segur a l’entorn domiciliari.

El col·lectiu Ruderal neix a Vallcarca per defensar el dret a l’habitatge i lluitar contra l’especulació al barri, amb l’objectiu de promoure models alternatius que ajudin a reconstruir el teixit comunitari. El model de cessió d’ús es basa en la propietat col·lectiva i el dret d’ús dels habitatges per part de les persones sòcies, mitjançant una aportació inicial i quotes mensuals, tot garantint estabilitat i assequibilitat sense ànim de lucre.

L’edifici, dissenyat amb criteris de sostenibilitat i amb una arquitectura que busca integrar-se amb l’entorn, connecta el carrer amb uns horts públics a través d’un volum permeable i obert. Es construeix al voltant d’un gran pati central, que actua com a espai de trobada i accés als habitatges, i incorpora espais comuns, com bugaderies, sales d’ús compartit, una coberta activa i un aparcament per a bicicletes. Amb diverses tipologies d’habitatge que responen a formes de vida diverses, el projecte vol ser una eina per garantir el dret a l’habitatge, fomentar la vida comunitària i promoure un model urbà més just i sostenible.

Amb origen a la dècada de 1930 com a hospital militar, l’actual edifici històric del Parc Sanitari Pere Virgili forma part d’un recinte sanitari amb un marcat valor arquitectònic i urbanístic. Concebut inicialment com a infraestructura amb un ús exclusivament militar, la seva arquitectura respon als criteris constructius de l’època: solidesa, funcionalitat i sobrietat formal. Destaca per la presència de galeries subterrànies, espais de comunicació vertical i grans volums organitzats en pavellons.

Amb la seva reconversió, a final del segle XX, l’edifici esdevé part d’un complex públic obert a la ciutadania, on l’accessibilitat, la llum natural i les zones verdes passen a tenir un paper fonamental. Actualment, allotja serveis sanitaris i gestiona infraestructures dins d’un espai de més de 50.000 m², gairebé la meitat dels quals estan destinats a espais verds. Des del 1999, forma part del Parc Sanitari Pere Virgili, una institució pública referent en salut, docència i recerca.

Edifici d’habitatges situat a la zona de Sant Josep de la Muntanya, en un terreny amb un fort pendent i bones vistes sobre la ciutat. La zona va passar per diverses modificacions urbanístiques, que en van limitar l’edificabilitat i van afavorir la construcció de blocs aïllats de baixa alçada per respectar el paisatge.
El conjunt destaca per la imatge tecnològica, amb elements estructurals visibles i pintats que contrasten amb els panells blancs de façana. La façana sud dona valor a l’estructura, mentre que la façana nord destaca pels accessos i la composició cromàtica. El sistema constructiu i la disposició dels accessos milloren la ventilació, la il·luminació i l’aïllament acústic dels habitatges.
L’edifici té 9 habitatges distribuïts en 6 plantes, i combina pisos i dúplexs. Cada habitatge disposa de menjador, diversos dormitoris, cuina, banys i terrassa. Els accessos es fan mitjançant un nucli exterior que integra escala i ascensor, amb passeres que connecten alguns habitatges.
L’estructura es distingeix per ser metàl·lica i prefabricada, amb pilars formats per subpilars rigiditzats i forjats de malla espacial que faciliten voladissos i obertures. Les travades i altres elements metàl·lics garanteixen l’estabilitat davant càrregues horitzontals. L’ascensor, l’escala i les passeres també són metàl·liques, amb acabats industrials.

Antiga masia i residència del segle XIX situada a la part més fonda de Vallcarca, a prop de la confluència entre la riera de Vallcarca i el torrent de la Farigola. És un dels edificis més antics de la part baixa de Vallcarca i un dels més notables del barri. Durant el primer terç del segle XX, va acollir una escola, el Colegio Nuevo, el segon centre educatiu que hi va haver a Vallcarca, a més de l’escola La Farigola.

Gràcies a l’esforç veïnal, que, en el marc d’unes jornades participatives, l’any 2014, va establir que aquest espai es rehabilités i es convertís en equipament cultural de proximitat, es va decidir, a través d’un concurs públic, rehabilitar-lo amb l’objectiu de fer-hi un casal de barri accessible a tothom.

L’objectiu principal d’aquest projecte és consolidar el Casal de Barri de Can Carol com un centre social i cultural autogestionat basat en la tradició de la cultura popular i alternativa al barri i la seva evolució social. Sempre pendent d’adaptar-se a les necessitats i les tendències actuals de les persones que el facin servir, el centre vol donar suport a creadores i difondre aquesta cultura popular.

Amb una situació privilegiada, a la zona més exclusiva de la ciutat, The One Barcelona és un nou hotel de 5*GL amb un interiorisme sofisticat que inspira l’elegància i la distinció. L’ús de les gammes cromàtiques suaus amb alguns tocs de color que aporten les obres d’art i les tapisseries, juntament amb la llum natural i els materials nobles, com marbres i fustes especials, tenen un paper important i creen un ambient de luxe atemporal. L’establiment, un projecte realitzat en col·laboració amb el prestigiós dissenyador Jaime Beriestain, ofereix habitacions àmplies i lluminoses, el Somni Restaurant & Cocteleria, el Despacio Spa at The One, una plunge pool exclusiva per a hostes situada a l’última planta, i l’impressionant Mood Rooftop Bar, amb vistes panoràmiques de la ciutat.

Inaugurat l’any 1929, el projecte va néixer amb l’objectiu de concentrar l’essència arquitectònica i cultural dels diferents pobles peninsulars per impressionar els visitants a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.
Acordada la seva construcció sota la direcció de l’arquitecte Francesc Folguera i amb la col·laboració de Miquel Utrillo, enginyer i pintor, Ramon Reventós, arquitecte, i Xavier Nogués, dibuixant i pintor, van emprendre una sèrie de viatges a més de 1.600 poblacions per inspirar-se abans de projectar-lo. La idea inicial era enderrocar-lo quan s’acabés l’Exposició Internacional, però els seus creadors van acordar que s’havia de concebre com un projecte perdurable, tal com va acabar passant.
El Poble, recinte emblemàtic de la ciutat de Barcelona, inclou 117 edificis a escala real que repliquen construccions de quinze regions espanyoles, entre les quals s’inclou una muralla defensiva, amb baluards i portal, una església, un monestir, una plaça major, un ajuntament, places, carrers i fonts, entre d’altres. Hi estan representats tots els estils, des del romànic fins al barroc.
Avui en dia, el Poble Espanyol és un equipament cultural obert a la ciutat on es fan diferents activitats familiars, concerts i exposicions, en un entorn natural com és la muntanya de Montjuïc.

El projecte de la seu de CASA CUPRA Raval s’ha regit dins la volumetria existent del volum inferior (planta baixa i cinc pisos) de l’antic gratacels del Deutcshe Bank, i ha construït un nou passatge per a vianants que comunica els Jardinets de Gràcia amb l’església de Nostra Senyora de Pompeia i fa més permeable l’entorn urbà. Es tracta d’una façana estructural (superposada als suports perimetrals existents) que forma una retícula compositiva amb grans finestrals sobre l’avinguda Diagonal, i deixa una façana posterior totalment cega sobre el passatge. Una marquesina de sis metres d’alçada que s’obre al con visual del vianant envolta tot el volum.

L’arquitectura de Juno House combina espais dissenyats per a la relaxació i el creixement personal, amb materials naturals i una il·luminació acollidora. L’interiorisme fomenta la col·laboració i la connexió, amb zones flexibles per a fitnes, meditació i benestar emocional. Cada detall està pensat per empoderar les dones, oferint un espai on puguin equilibrar la seva vida personal i professional. Juno House actua com a catalitzador de sinergies, promovent el lideratge femení i la innovació a través d’un entorn que celebra la diversitat i la creativitat.

El pavelló Ave Maria està situat a la part sud del recinte, i forma part del nucli original d’edificis disposats al voltant d’un gran pati rectangular, amb una ordenació simètrica al llarg d’un eix central. Aquest pavelló, juntament amb el de Lactància (a l’altre costat de l’eix), és un dels dos edificis més grans i importants del conjunt. Aquests edificis responien a la necessitat d’oferir un espai higiènic, ben ventilat i amb accés a la llum natural, factors clau en la cura dels infants en aquell moment.
Arquitectònicament, el pavelló Ave Maria és un exemple clar del primer modernisme, un estil que combina funcionalitat amb una recerca estètica refinada. L’edifici està construït amb paredat de pedra combinat amb maó vist, un tret distintiu de molts edificis modernistes de l’època, i està decorat amb elements ceràmics, que hi aporten un toc ornamental. Les obertures de les finestres i les portes tenen formes diverses, emmarcades amb maó vist, i alguns detalls inclouen columnes i relleus amb influències historicistes.
L’interior del pavelló destaca per la funcionalitat, dissenyat per acollir infants en condicions òptimes, però també per la cura estètica, que reflecteix una síntesi entre funcionalitat i bellesa formal. Aquest enfocament es va mantenir en totes les construccions d’aquesta primera fase del recinte, garantint una coherència entre les diferents edificacions.
Al segle XX, després d’acabar la seva funció original com a centre d’acollida per a mares i infants, el pavelló Ave Maria va ser rehabilitat per adaptar-se a nous usos. A la dècada dels vuitanta, el pavelló va ser restaurat pels arquitectes Bosch, Botey i Cuspinera, una intervenció que va ser reconeguda amb el prestigiós premi FAD d’arquitectura, l’any 1983. Des d’aleshores, l’edifici allotja el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, amb què s’ha convertit en un exemple reeixit de reutilització del patrimoni arquitectònic.

El pavelló central, que antigament allotjava les cuines, es va construir el 1903 seguint el projecte de Josep Bori i Gensana, després de la mort de Camil Oliveres. Aquest pavelló forma part del nucli original del recinte de la Maternitat, situat a la zona sud del complex. La construcció respecta l’ordenació simètrica i compositiva general del conjunt, que destaca per la qualitat arquitectònica, amb edificis d’obra vista i pedra. Aquest pavelló central, juntament amb altres dependències, va ser clau per al funcionament del recinte, subministrant menjar al complex, connectat amb altres edificis a través de túnels subterranis amb vagonetes.

El pavelló de Lactància és un dels cinc edificis que es van construir al sud del recinte, en un nucli original format per pavellons situats al voltant d’un pati rectangular, seguint una disposició simètrica. El pavelló de Lactància està situat a un costat d’aquest eix central, davant del pavelló Ave Maria, i es distingeix per l’arquitectura funcional, que respon a les necessitats de ventilació, higiene i accés a la llum natural, elements essencials per a la cura dels infants.
Aquest pavelló, com altres edificis del recinte, segueix l’estètica del primer modernisme, caracteritzat per l’ús de materials com el maó vist i la pedra combinada amb decoracions ceràmiques. Les obertures de portes i finestres estan emmarcades amb maó, i en alguns casos s’hi incorporen columnes i relleus de caràcter historicista. Aquests detalls aporten una qualitat arquitectònica notable tant a l’exterior com a l’interior de l’edifici, on es combina la funcionalitat amb una recerca estètica acurada.
Les obres de construcció d’aquest pavelló es van acabar el 1910, però el recinte va continuar creixent amb nous edificis fins a la dècada del 1950. Amb el temps, el pavelló de Lactància va perdre la funció original, i actualment allotja escoles i altres serveis públics, mantenint la importància dins del conjunt de la Maternitat.

Actualment, el pavelló de la Lactància està ocupat pel Consorci de Recursos per a la Integració de la Diversitat (CRID), la Delegació de Turisme, l’Àrea de Promoció Econòmica i Ocupació i l’Organisme de Gestió Tributària (ORGT).

L’orde de la Mercè es va fundar a Barcelona el 1218, després de l’aparició de la Mare de Déu a Pere Nolasc. Inicialment, era una confraria dedicada al rescat de captius, i van gestionar l’Hospital de Santa Eulàlia. El 1232, es van adquirir terrenys per construir-hi una església, un claustre i, més tard, un convent. Entre el 1605 i el 1653, es va aixecar un nou edifici, sota la direcció de Jeroni Santacana, amb un claustre de dos pisos amb arcs de mig punt sobre columnes. La façana barroca és obra de Jaume Flori. El 1846, el convent es va convertir en caserna militar, i el 1926 es va construir la façana monumental del passeig de Colom, obra neoclassicista d’Adolf Florensa. L’edifici va sofrir múltiples transformacions al llarg dels segles, amb la qual cosa s’ha convertit en un espai amb gran importància històrica i arquitectònica.