L’església de l’antic Institut Mental de la Santa Creu, també coneguda com a església de Sant Rafael, forma part del conjunt de l’antic hospital psiquiàtric de Barcelona, construït entre el 1885 i el 1915 segons el projecte de Josep Oriol i Bernadet. És un dels pocs elements que es conserven d’aquest gran complex sanitari, situat a la perifèria de la ciutat.

A diferència de la resta del conjunt, de llenguatge neoclàssic, l’església adopta un estil historicista neomedieval, amb planta de tres naus, dos campanars i una façana còncava pensada per integrar-se en la composició original del recinte. Va deixar de tenir ús religiós l’any 1986, i durant dècades va quedar parcialment soterrada i degradada.

Els darrers anys, s’ha dut a terme la restauració exterior de l’edifici, i se n’ha recuperat la volumetria i el valor patrimonial, mentre queda pendent la rehabilitació dels interiors, que conserven restes decoratives originals interessants.

L’Arxiu Històric de Roquetes és un equipament dedicat a preservar i difondre la memòria del barri, estretament vinculat als processos de transformació urbana i social de Nou Barris. Neix de la voluntat veïnal de conservar documents, fotografies i testimonis que expliquen la història quotidiana d’un territori construït, en gran part, a partir de l’autoconstrucció i la lluita col·lectiva per la dignificació urbana. L’arxiu recull i organitza fons documentals relacionats amb el moviment veïnal, l’habitatge, els equipaments, les infraestructures i la vida associativa, i ofereix una mirada complementària a la història oficial de la ciutat.

La Torre Calinova forma part del conjunt d’habitatges construïts entre el passeig de Verdum, el passeig d’Urrutia, el carrer d’Alsàcia i el carrer de Lorena, en uns terrenys que havien estat ocupats per l’Institut Mental de la Santa Creu i que van quedar lliures arran de l’enderroc de gran part del complex hospitalari. En aquest àmbit, es van desenvolupar els polígons de Barcinova i Calinova, vinculats als processos de transformació urbana de Nou Barris.

L’edifici es va construir entre el 1974 i el 1979, segons un projecte dels arquitectes Josep Anglada Rosselló, Daniel Gelabert i Fontova i José Ribas i González, i respon a una arquitectura residencial pròpia del període, marcada per la densificació vertical i la repetició tipològica, per donar resposta a la demanda d’habitatge. La torre és un testimoni del creixement intens del districte durant la segona meitat del segle XX i permet entendre el pas d’un territori d’origen institucional a un teixit urbà densament residencial.

L’Institut Mental de la Santa Creu, construït per cobrir les mancances que tenien els serveis psiquiàtrics del vell Hospital de la Santa Creu, es va fer realitat gràcies a la constància del doctor Emili Pi i Molist. En un terreny de 20 hectàrees es va construir un vast complex ortogonal d’edificacions comunicades entre si que formen amplis patis interiors de planta rectangular. A partir de 1955 es va iniciar un procés especulatiu que va afectar l’edifici, que va començar a perdre pavellons. Actualment solament sobreviu el cos central de l’antic recinte, que acull les dependències de la seu del districte de Nou Barris i la Biblioteca de Nou Barris.

La primera referència documental de la masia data del 1351, quan les terres van ser establertes en emfiteusi a Berenguer Verdaguer, fet que vincula l’origen de la masia a l’explotació agrícola del territori durant l’edat mitjana. Al llarg dels segles, la finca va mantenir una activitat agrària vinculada al conreu i a la vinya, amb una extensió que arribava fins a l’actual avinguda Meridiana.

A finals del segle XIX, coincidint amb l’agregació de Sant Andreu de Palomar a Barcelona, la propietat va impulsar el procés d’urbanització de les terres, configurant una nova trama de carrers que marcaria el pas definitiu d’un paisatge rural a un teixit urbà. L’edifici conserva la tipologia pròpia de la masia basilical, amb cobertes a dos vessants, un portal d’arc de mig punt adovellat, un rellotge de sol a la façana i un jardí posterior amb una palmera catalogada. L’any 2006, la finca va ser adquirida per l’Ajuntament de Barcelona, que en va impulsar la rehabilitació com a centre cívic, que es va inaugurar el 2013.

El Parc de Bombers de Sant Andreu és un equipament essencial de servei públic que forma part de la xarxa d’emergències de la ciutat. La seva presència al territori respon a la necessitat de donar cobertura ràpida i eficient als barris del nord de Barcelona, en un context de creixement urbà i densificació.

L’edifici respon a una arquitectura funcional i directa, determinada pels requeriments operatius del cos de bombers: rapidesa de sortida, organització clara dels espais i convivència entre les àrees de treball, formació i descans. Tot i el caràcter tècnic, el parc s’integra dins la trama urbana com un equipament de proximitat.

El Parc de Bombers de Sant Andreu és un equipament essencial de servei públic que forma part de la xarxa d’emergències de la ciutat. La seva presència al territori respon a la necessitat de donar cobertura ràpida i eficient als barris del nord de Barcelona, en un context de creixement urbà i densificació.

L’edifici respon a una arquitectura funcional i directa, determinada pels requeriments operatius del cos de bombers: rapidesa de sortida, organització clara dels espais i convivència entre les àrees de treball, formació i descans. Tot i el caràcter tècnic, el parc s’integra dins la trama urbana com un equipament de proximitat.

El Cementiri de Sant Andreu de Palomar es va inaugurar l’any 1834, com a necròpolis de l’antic municipi de Sant Andreu, arran de la prohibició de fer enterraments en cementiris parroquials. Va ser el segon cementiri del Pla de Barcelona, després del del Poblenou, i es va construir als terrenys de l’antiga masia de Can Calç, a la perifèria del nucli urbà de l’època.

El recinte va experimentar diverses ampliacions i transformacions, entre finals del segle XIX i mitjan segle XX, amb intervencions d’arquitectes com Pere Falqués i Agustí Domingo i Verdaguer, autor, també, de la façana principal del carrer dels Garrofers. L’actual capella, d’estil organicista, va ser projectada per Ramon Térmens Mauri i acabada el 1958.
El cementiri destaca per la diversitat dels espais, que inclouen un recinte hebreu, el cementiri militar de la ciutat, amb el panteó del Soldat, i tombes molt arrelades a la memòria popular, com la del santet de Sant Andreu.

Can Valent és una antiga masia situada al barri de Porta, vinculada al passat rural de Nou Barris i a l’antic municipi de Sant Andreu. Entre el 2022 i el 2023, la masia va ser objecte d’una rehabilitació integral, finançada amb fons dels Pressupostos Participatius, que va permetre aturar el procés de degradació i recuperar l’estructura i la volumetria originals. La intervenció va incloure el reforç de la fonamentació, la reconstrucció de forjats i cobertes, la restauració de les façanes i la incorporació d’una claraboia central que il·lumina el cos principal.

Durant les obres, es van documentar troballes arqueològiques vinculades a l’ús agrícola de la masia, com ara restes d’un pou, un forn de llenya, cubs de vi i una fresquera subterrània del segle XVIII. Actualment, Can Valent es troba sense ús, però es conserva com una peça rellevant del patrimoni rural de Nou Barris i com un espai amb potencial per a futurs usos vinculats a la memòria i la vida del barri.

La Torre Júlia és un edifici d’habitatges amb serveis per a gent gran que es resol com una torre de 17 plantes, amb una presència destacada en el paisatge urbà del nord de la ciutat. El volum, concebut com un prisma revestit de xapa metàl·lica, esdevé un element singular dins la trama urbana.

L’edifici s’organitza en tres unitats comunitàries, cadascuna associada a un espai col·lectiu de més entitat destinat a les activitats compartides. Aquests espais constitueixen el cor social del projecte i es manifesten de manera clara a la façana mitjançant grans elements estructurals de formigó que li donen identitat arquitectònica.

Els passadissos amples amb vistes a la ciutat, les escales exteriors, els dobles espais i la coberta accessible configuren una arquitectura pensada per fomentar la socialització, l’autonomia i la vida comunitària de la gent gran.

[Visita a càrrec del personal de les instal·lacions]

L’Estació Distribuïdora de la Trinitat (EDT) distribueix i regula l’entrega d’aigua procedent de l’Estació de Tractament d’Aigua Potable (ETAP) del Ter als diferents pisos de la xarxa arterial de Barcelona. Aquesta infraestructura consta, entre altres elements, de dues centrals subterrànies de generació elèctrica, una estació de bombament al pis 200, 5 dipòsits de regulació, 400 metres de galeries i 3.000 metres de canonades que uneixen els diferents elements funcionals de les instal·lacions.

Els dipòsits d’emmagatzematge de l’ETAP del Ter enllacen directament amb el pis de cota 130, que és el que té un consum més elevat de la xarxa. Quatre alternadors aprofiten l’energia de l’aigua en caure fins als pisos de cotes 100 i 70. Al mateix temps, l’energia generada alimenta l’estació d’impulsió del pis 200 i, en connexió amb la xarxa exterior elèctrica, es compensen els superàvits o els dèficits produïts. Sis obturadors de disc en paral·lel garanteixen l’entrada d’aigua als diferents dipòsits en cas d’avaria dels grups alternadors.

Situats a l’interior d’un antic magatzem tèxtil al barri de l’Eixample, a les plantes baixes de la Casa Antònia Puget i la Casa Felip, els Espais Volart de la Fundació Vila Casas són un centre d’art contemporani dedicat a difondre i posar en valor l’obra d’artistes catalans. El seu programa expositiu combina mostres temporals i retrospectives que permeten descobrir figures consolidades i emergents. L’edifici, rehabilitat respectant la seva estructura original, ofereix sales àmplies i lluminoses que mantenen el caràcter industrial de l’espai.

Lumen’s és un estudi d’il·luminació i showroom amb més de quaranta anys d’experiència. Especialistes en projectes integrals, ofereixen des del disseny tècnic fins a la instal·lació i el control domòtic, sempre amb l’objectiu de crear atmosferes úniques. El seu espai al Poblenou, situat al passatge de Carlota Mena, conserva l’empremta d’una història industrial que avui conviu amb la creativitat i la innovació.

Situat al barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, aquest nou equipament municipal que es va inaugurar el 2023 esdevé un projecte pioner a la ciutat, ja que combina en un mateix edifici un casal de gent gran i una residència temporal per a persones adultes en risc d’exclusió social. L’edifici, format per dos volums superposats i interconnectats, té una superfície construïda d’uns 1.775 m², amb accessos diferenciats però espais compartits, com el menjador i l’espai exterior.

El casal, que dona servei a unes 300 persones grans del barri, ocupa la planta baixa, l’altell i la primera planta, i ofereix un ampli ventall d’activitats socials, culturals i formatives, a més d’un servei d’àpats en companyia. L’espai inclou una sala polivalent, una aula de cuina, una d’informàtica i diferents tallers, a més d’una zona exterior amb horts urbans i espais d’estada a l’aire lliure.

El projecte aposta per un model d’equipament funcional, acollidor i integrat en el teixit urbà, amb una nova placeta al carrer de l’Arc de Sant Cristòfor que millora la connexió amb l’entorn. L’edifici és una mostra de l’arquitectura social contemporània, que entén l’espai com a eina per reforçar els vincles comunitaris i fomentar la convivència intergeneracional.

Situat al districte tecnològic 22@, l’edifici Media-TIC és una icona de l’arquitectura digital i sostenible a Barcelona. Dissenyat per Enric Ruiz-Geli (Cloud 9), aquest edifici intel·ligent de vuit plantes combina recerca tecnològica, innovació formal i eficiència energètica per respondre als reptes del segle XXI.

El projecte aposta per una arquitectura bioclimàtica activa: la façana sud està recoberta per una pell d’ETFE —un polímer transparent i ultralleuger—, amb cambres inflables que regulen la llum i la temperatura interiors. Aquesta solució redueix la demanda energètica en més d’un 20%. Les estructures metàl·liques es deixen a la vista i defineixen una retícula que respon als usos flexibles dels espais interiors, pensats com a plataformes obertes per al coneixement i la col·laboració.

Pensat com un node d’activitat del sector TIC, el Media-TIC acull espais per a empreses emergents, centres de recerca i serveis digitals. És una arquitectura que connecta el món físic amb el digital, capaç de gestionar informació en temps real i adaptar-se als usuaris.