Als inicis, l’edifici, situat al xamfrà del carrer de Balmes amb la Gran Via de les Corts Catalanes, estava destinat a habitatge. Durant la Guerra Civil, va quedar tan malmès que es va reconstruir, a càrrec de l’arquitecte Lluís Bonet i Garí, per allotjar la delegació de Barcelona de l’Institut Nacional de Previsió. A partir del 1983, l’edifici va passar a ser la seu central l’Institut Català de la Salut, quan es va dur a terme el traspàs de les competències de salut a la Generalitat de Catalunya.

L’edifici fa façana als dos carrers on està situat i al xamfrà, on té l’entrada principal, que culmina en un gran atri central. Les diferents façanes estan dividides en tres elements principals: baixos, un cos de cinc plantes pis i l’àtic. La distribució interior recorda l’estratègia de la Pedrera: situar les cambres a tocar de la façana, cosa que comporta que la circulació es produeixi a través dels patis interiors, d’una mida més generosa que la típica de la resta d’edificis de l’Eixample. L’edifici segueix un estil que, tot i adaptar-se a la moda historicista que es va imposar durant la dictadura franquista, compleix les regles de l’arquitectura clàssica.

L’antic Col·legi de Sant Guillem d’Aquitània data de l’any 1587 i se situa en un dels llocs més antics del barri del Raval, en un alberg de construcció antiga, formant part d’un conjunt arquitectònic on es trobava l’hospici (Casa de la Misericòrdia) i una capella. El conjunt és de grans dimensions i es desenvolupa a través de dos patis allargats i diferents edificacions que han patit transformacions al llarg del temps, tot i que encara es conserven elements representatius de cada època. El seu ús també ha variat, passant per un magatzem i una escola de primària fins a un local de l’Institut del Teatre.

El CIDOB, Centre d’Estudis i Documentació Internacionals de Barcelona, va néixer l’any 1973 com una associació que reunia persones de molt diversa procedència política i social entorn d’un projecte comú: acollir un centre de documentació, informació i estudi, amb l’objectiu de recuperar la memòria democràtica dels pobles, i potenciar i assolir unes relacions internacionals més justes i solidàries. L’any 1979, es va constituir com a fundació privada i, després de passar per diferents localitzacions al barri del Raval, va decidir establir la seva seu a la Casa de la Misericòrdia.

Edificació senyorial del segle XVIII que, des de l’any 1907, acull la seu de l’entitat cultural Ateneu Barcelonès i que, al llarg de la història, ha sofert diverses transformacions. L’any 1906, mitjançant una reforma respectuosa, es va adequar l’espai de la planta noble per acollir-hi la biblioteca; però, a finals dels anys seixanta, sota els efectes del franquisme, es va construir una remunta de tres plantes que malmetia la lectura de l’edifici original. Finalment, una darrera rehabilitació va posar en ordre les diferents intervencions del passat, potenciant-ne els elements més característics i millorant-lo tècnicament i arquitectònica, per adequar-lo a les necessitats actuals. De l’edifici original encara en destaca l’accés, mitjançant un pati espaiós d’escala coberta; la decoració d’alguns salons i la biblioteca, amb pintures de Francesc Pla (segle XVIII), i un jardí original a l’altura del pis principal, mostra d’estil romàntic del segle XIX.

L’entitat es va fundar l’any 1860 amb el nom d’Ateneo Catalán, amb l’objectiu de ser un centre promotor de la cultura, i va passar a dir-se Ateneu Barcelonès l’any 1872. Enguany, l’Ateneu Barcelonès celebra el 150è aniversari.

Edifici patrimonial resultant de l’agregació de finques i elements arquitectònics de diferents èpoques de la història: un tram de l’aqüeducte romà, arcs de pedra medievals, part d’una galeria renaixentista i un jardí romàntic que mostren la riquesa de l’evolució de l’edifici des de la seva construcció fins a l’actualitat. L’edifici s’ha rehabilitat recentment amb obres a la planta coberta, on s’ha previst un espai per a un hort urbà, a l’extrem sud de l’edifici, que gestionarà l’entitat. Aquest hort acull diferents tipus de plantes en funció de les estacions i els conreus roten d’ubicació d’any en any. Per decidir el tipus de conreu, s’han estudiat acuradament les condicions del clima, la insolació i l’exposició dels vents. El projecte inclou una zona no transitable a la coberta, zona de còdols situada a l’extrem nord-est de l’hort, que es converteix en el Racó de calma, un petit jardí japonès de roca i pedres integrat visualment en el conjunt de la intervenció.