El monestir de Santa Maria de Valldonzella és un conjunt de construccions monàstiques obra de l’arquitecte Bernardí Martorell i Puig, construït durant el període 1910-1922 en l’estil modernista de l’època. Les parts del projecte original són l’església, el cos adossat a aquesta i les dependències al voltant del claustre. Durant la guerra, el conjunt es va reformar i ampliar seguint el llenguatge originari, i pensant a instal·lar-hi un sanatori antituberculós.
El material principal que es va fer servir és el totxo vist, que atorga al conjunt una aparença mudèjar. L’església és d’intenció goticista de nau llatina, on destaca la volta del creuer, amb interessants reforços ornamentals, els finestrals amb els vitralls i les columnes.
Santa Maria de Valldonzella és un monestir de monges de l’orde del Cister, que va sorgir l’any 1098 com un moviment de reforma i de canvi. A Barcelona, es van assentar per primer cop a prop de Vallvidrera el 1237, i van anar passant per diferents ubicacions fins que van acabar al monestir actual.

Es tracta de la primera obra important acabada per Domènech Estapà, per acollir la seu de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB). La reforma es va centrar en una nova façana i la construcció de dos observatoris retirats del pla de façana, predecessors de l’Observatori Fabra, construït pel mateix arquitecte el 1094.
A l’interior de l’edifici, hi destaquen la Sala d’Actes i les pintures murals de Fèlix Mestres, i la Sala dels Rellotges, amb una col·lecció espectacular de mecanismes com el rellotge astronòmic d’Albert Billeter, guanyador de la Medalla d’Or a l’Exposició Universal del 1888.
Des del 2015, s’hi han fet diverses intervencions per adaptar-ne l’ús a les noves normatives de seguretat i prevenció davant d’incendis, així com també per preservar-ne els elements patrimonials.

Per raons alienes a l’organització, aquest espai ja no forma part de la programació del festival.

Als inicis, l’edifici, situat al xamfrà del carrer de Balmes amb la Gran Via de les Corts Catalanes, estava destinat a habitatge. Durant la Guerra Civil, va quedar tan malmès que es va reconstruir, a càrrec de l’arquitecte Lluís Bonet i Garí, per allotjar la delegació de Barcelona de l’Institut Nacional de Previsió. A partir del 1983, l’edifici va passar a ser la seu central l’Institut Català de la Salut, quan es va dur a terme el traspàs de les competències de salut a la Generalitat de Catalunya.

L’edifici fa façana als dos carrers on està situat i al xamfrà, on té l’entrada principal, que culmina en un gran atri central. Les diferents façanes estan dividides en tres elements principals: baixos, un cos de cinc plantes pis i l’àtic. La distribució interior recorda l’estratègia de la Pedrera: situar les cambres a tocar de la façana, cosa que comporta que la circulació es produeixi a través dels patis interiors, d’una mida més generosa que la típica de la resta d’edificis de l’Eixample. L’edifici segueix un estil que, tot i adaptar-se a la moda historicista que es va imposar durant la dictadura franquista, compleix les regles de l’arquitectura clàssica.

Edificació senyorial del segle XVIII que, des de l’any 1907, acull la seu de l’entitat cultural Ateneu Barcelonès i que, al llarg de la història, ha sofert diverses transformacions. L’any 1906, mitjançant una reforma respectuosa, es va adequar l’espai de la planta noble per acollir-hi la biblioteca; però, a finals dels anys seixanta, sota els efectes del franquisme, es va construir una remunta de tres plantes que malmetia la lectura de l’edifici original. Finalment, una darrera rehabilitació va posar en ordre les diferents intervencions del passat, potenciant-ne els elements més característics i millorant-lo tècnicament i arquitectònica, per adequar-lo a les necessitats actuals. De l’edifici original encara en destaca l’accés, mitjançant un pati espaiós d’escala coberta; la decoració d’alguns salons i la biblioteca, amb pintures de Francesc Pla (segle XVIII), i un jardí original a l’altura del pis principal, mostra d’estil romàntic del segle XIX.

L’entitat es va fundar l’any 1860 amb el nom d’Ateneo Catalán, amb l’objectiu de ser un centre promotor de la cultura, i va passar a dir-se Ateneu Barcelonès l’any 1872. Enguany, l’Ateneu Barcelonès celebra el 150è aniversari.

Una troballa va ser el que va passar amb el dipòsit del Rei Martí, un antic dipòsit de retenció d’aigua situat a l’antiga finca de la torre i viaducte de Bellesguard, obra d’Antoni Gaudí. Un dipòsit soterrat de més de 600 m2 i datat a la fi del segle xix que havia quedat oblidat sota un bosc de pins fins que, fa vint anys, es va redescobrir de manera accidental.
A l’interior del dipòsit, els arcs i les voltes ceràmiques mantenen el caràcter original i l’empremta de l’aigua i la calç. Uns elements constructius que s’emfasitzen amb la il·luminació per convertir-los en els únics protagonistes.