Wikihousing és una solució per a l’habitatge dels joves de Barcelona, una aventura que aposta per la formació certificada, la innovació en arquitectura sostenible i la difusió de coneixement que culmina amb l’autoconstrucció i la cogestió d’un prototip real d’habitatge assequible i ecològic.

Enguany, el festival s’uneix a la celebració de la 18 edició de la Barcelona Design Week i a la seva iniciativa global per impulsar l’objectiu ODS número 18 que tracta el disseny com un element clau per al present i el futur de les persones. Per això, el festival ha nomenat el mòdul Wikihousing com el EDIFICI 18, per a ressaltar els valors i la importància del disseny d’un projecte d’habitatge associatiu, comunitari, auto-construït, modular i de baix pressupost.

El projecte es divideix en tres fases: la primera fase es basa en classes teòriques impartides per experts en matèries d’habitatge, arquitectura, fabricació i gestió; la segona fase, en tallers pràctics per encarar el procés constructiu; l’última fase consisteix en la construcció d’un prototip d’habitatge en una parcel·la pública. Per tal que el prototip es construeixi amb el menor impacte ambiental i econòmic possible, durant el procés de disseny s’ha fet una recerca de materials reciclables o reutilitzables en la construcció (des de taulers i taules de fusta, pilars o bigues reutilitzades, fins a elements més complexos, com estructures metàl·liques).

Pavelló germà bessó del Pavelló Gaudí, que forma part del Recinte Torribera, de Santa Coloma de Gramenet, el qual té l’origen en una masia medieval reconstruïda al segle XVIII. A principis del segle passat, el recinte es va ampliar amb noves edificacions. Actualment, hi conviuen diferents usos, des de serveis mentals fins a serveis formatius i educatius.

L’edifici, dissenyat per Masó i Pericas, es va fer servir com a pavelló psiquiàtric, i ara conté una biblioteca, un arxiu i s’hi manté la cafeteria, que dona servei al nou campus. La rehabilitació conserva i respecta l’estil noucentista, sense intervenir en les façanes, la volumetria ni l’estructura de parets de càrrega, mantenint-ne la distribució interior original.

El projecte de l’Institut del Teatre va fer front a diverses exigències: es troba en un entorn de gran complexitat, amb una sèrie de construccions de l’Exposició Universal del 1929 i diversos teixits urbans en tensió. El programa funcional era extens i complex: tres centres docents, dues escoles superiors i un ESO/CPD amb menors, i un teatre compartit amb el Mercat de les Flors. A part, la topografia, que va fer possible que l’edifici tingués dos accessos: per la plaça de Margarida Xirgu, que connecta l’IT amb la Ciutat del Teatre, i pel carrer de la França Xica, que connecta l’IT amb el barri del Poble-sec i els seus serveis.

L’edifici va ser concebut en forma de U. En un dels laterals es troben els dos teatres; a la part central de les P0, 1, 2 i 3, les aules teòriques, que s’alineen a la façana de vidre obertes al buit de l’atri, mentre que les aules de moviment de doble alçada donen majoritàriament al carrer de la França Xica.

A l’altre lateral es troba l’escola integrada de Dansa i ESO/Batxillerat, i part del Museu de les Arts Escèniques. Les plantes 4 i 5 ofereixen vistes de Barcelona. Aquí també es troben els serveis dels centres docents i el professorat. Mentre que de les plantes –1 a la –4 acullen les aules per a dansa espanyola, per als estudis musicals, escenografia, magatzems i les reserves del Museu.

La proposta neix de la necessitat de crear un nou espai pedagògic exterior per a l’escola, recuperant i emfatitzant la qualitat de l’espai verd, que no hi va estar mai integrat i que es va desvirtuar al llarg del temps, per la mancança d’una mirada de conjunt.
La recerca constant de Gaudí per fusionar l’obra d’art i la natura al Park és el punt de partida de la proposta, que explora introduir aquest llenguatge artístic i natural, com són els colors terrosos naturals, les formes poligonals, les superfícies reglades i parabòliques, la fusta en el mobiliari, la vegetació mediterrània i la recreació d’elements naturals.
La primera estratègia és considerar el pati com una extensió pedagògica a través d’una gran varietat de recorreguts i mobiliari, així com d’àrees d’aprenentatge més específiques.
L’elecció de materials naturals, reutilitzables i reciclables en un futur; la implementació d’un biòtop; tot el pati és un petit jardí botànic amb vegetació autòctona de molt baix consum hídric, integrat en una gran superfície drenant.

L’Institut Verdaguer del Parc de la Ciutadella és un edifici que ha esdevingut testimoni d’una part de la història de la ciutat. Construït originalment per ser el palau del governador de la ciutadella militar, el projecte i les obres les van dur a terme els enginyers Jorge Prosper de Verboom i Alejandro de la Rez entre el 1718 i el 1727. L’edifici ha viscut nombroses transformacions, entre les quals destaca l’ús com a palau reial, durant l’Exposició Universal del 1888, i el de la primera seu dels bombers de Barcelona.

Posteriorment, als anys trenta del segle XX, l’edifici va allotjar l’experiment pedagògic de l’Institut-escola de la República. L’ús educatiu, malgrat que en la dictadura va canviar molt pedagògicament, ha perdurat fins a l’actualitat, adaptat a les noves mirades educatives. El 2017, l’Institut de Paisatge Urbà va dur a terme un pla director per gestionar el procés de restauració de l’edifici, amb l’objectiu també de tornar-lo a integrar en el conjunt paisatgístic que l’envolta.

Aquesta és la millor opció per conèixer el recinte més important de l’arquitectura noucentista a la regió metropolitana de Barcelona. L’itinerari ens passejarà pels diferents pavellons, tenint una cura especial en la rehabilitació d’acabats i detalls originals de cada edifici, i descobrint els secrets de tot el recinte de Torribera, una manera de destacar les particularitats d’una manera de fer arquitectura.

L’Escola es va crear segons el Decret del 4 de desembre del 1953 i va iniciar l’activitat el curs acadèmic 1954-1955, funcionant com a Escola d’Ajudants Tècnics Sanitaris (ATS). L’edifici que des de llavors ocupa l’Escola Universitària d’Infermeria de Sant Pau va ser l’antic allotjament de les monges que treballaven al centre hospitalari. L’any 1977, va tenir lloc la integració dels estudis d’Infermeria a la Universitat, així que l’Escola es va transformar en l’Escola Universitària d’Infermeria, adscrita a la UAB.

Aquest projecte neix per fomentar la recuperació i la transformació de contenidors marítims com a habitatges socials i equipaments, aplicant criteris de sostenibilitat. El Departament d’Edificació i Obra Civil de l’Institut Provençana l’ha desenvolupat a partir d’una iniciativa de Julio Martínez Alcalde, que ha dedicat part de la seva trajectòria professional a iniciatives vinculades a l’economia social. En conseqüència, les propostes presentades s’orienten a l’àmbit de l’economia col·laborativa amb finalitats socials, vehiculades des del món educatiu de la formació professional. Com que es tracta d’un projecte de reciclatge de contenidors marítims, també és un projecte ecològic orientat a l’economia social i solidària. Els edificis s’han projectat segons criteris d’arquitectura bioclimàtica i donen resposta a les demandes vigents d’eficiència energètica. Les solucions constructives projectades permeten que la construcció es pugui dur a terme de manera industrialitzada. El projecte s’està desenvolupant amb els alumnes dels graus superiors de Projectes d’Edificació i d’Obra Civil, a través dels mòduls formatius de projectes, en una experiència d’innovació educativa en l’àmbit de la formació professional. https://bluecontainersproject.com/ca

L’antic pavelló-convent allotjava la residència conventual de les monges que administraven el centre psiquiàtric, i s’uneix amb un pont que forma una porxada a l’accés principal a la capella del recinte Torribera. Aquest edifici de llenguatge formal i ornamental noucentista forma part del conjunt de pavellons guanyador del concurs per a la clínica mental, l’any 1917. L’edificació consta de capella amb torre i pavelló de serveis general, connectats per un cos obert a la planta baixa que fa de pont. Les façanes són murs de pedra arrebossats i pintats sobre sòcols de pedra natural rústica. A les obertures predominen les finestres d’arc de mig punt amb fusteria i elements ornamentals. El cos central que connecta la capella i el pavelló fa les funcions de punt amb tres grans obertures: un gran arc central que permet el pas de vehicles i dos de laterals per als vianants. La torre campanar de la capella està coronada per un pinacle de base octogonal.

L’activitat judicial es va desenvolupar en aquest edifici des de 1985 fins al 2008 quan els òrgans judicials de l’Hospitalet es traslladaren a la Ciutat de la Justícia (inaugurada el 2009). Cedit al Grup Planeta, l’edifici ha estat convertit en un centre de formació i innovació adaptant l’edifici existent a les necessitats dels nou ús i obert a un ampli ventall d’usuaris. Projecte de reforma realitzat per Lagranja Design que ha creat un centre modern, funcional i connectat amb l’entorn immediat. Alguns dels equipaments estan oberts a la activitat i oci de la ciutadania. La façana revestida amb una pell metàl•lica li aporta un aspecte tecnològic fita visual del barri. Conté un gran auditori per diferents cites culturals de la ciutat, així com aulari, sales de reunions, biblioteca i cafeteria.

La construcció d’aquest saló d’actes acadèmic va començar durant la dictadura de Primo de Rivera, coincidint amb l’activitat constructora de l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929, però l’obra es va aturar i no es va acabar mai. Es tracta d’un volum situat al cos central d’entrada de l’edifici central del recinte, amb una cúpula poligonal acabada amb superfícies còniques, del qual únicament es van completar la façana i l’entrada, i que, des d’aquell moment, ha estat tancat al públic. Els darrers anys, s’ha reformat com a espai escènic polivalent (conferències, congressos, obres de teatre, audicions musicals…), i avui la ciutat ha guanyat un edifici de 4.424 metres quadrats, amb un aforament de 584 localitats i una gran sala amb cúpula central de 20 metres de diàmetre.

L’IAAC és un centre internacional d’investigació, educació, producció i divulgació que té la missió d’imaginar l’hàbitat futur de la nostra societat per construir-lo en el present. A l’Institut s’hi creen xarxes de coneixement interdisciplinari (es treballa en col·laboració amb diverses ciutats, comarques, grups industrials, centres de recerca, entitats…) i té la seu principal al districte barceloní del 22@ (referent internacional d’empreses i institucions orientades a la societat del coneixement). El campus del Poblenou és el cor de l’Institut, una antiga fàbrica de ceràmica transformada en fàbrica d’idees i projectes, un edifici de 2.200 m² que mescla un enfocament experimental i productiu de l’arquitectura i l’urbanisme.