La Masia Torribera, situada dins el recinte que porta el mateix nom, és el resultat de les successives modificacions d’una masia d’origen medieval. Al segle xviii va ser ampliada pels monjos de Sant Jeroni de la Murtra per necessitats de tipus agrícola, i el 1922 la masia va ser adquirida per la Mancomunitat de Catalunya per instal·lar-hi un sanatori mental. En aquell moment, es va reformar d’acord amb els corrents neoclàssics del moment, i la recent rehabilitació ha permès adequar l’edifici per a ús administratiu i docent del Campus de l’Alimentació.

La fàbrica de Can Batlló va créixer al marge de l’arquitectura existent, obra de l’arquitecte Rafael Guastavino, seguint criteris funcionals i de manera desordenada. Tot i així, les noves construccions no traurien protagonisme a l’arquitectura de l’edifici original. Entre aquestes edificacions, corresponents a una primera etapa de creixement de la fàbrica, s’hi troben els actuals tallers de fusteria i laboratoris de química de l’escola. Es tracta d’un edifici de forma allargassada, d’aquí el sobrenom de La Llonganissa, situat al nord del recinte, que originalment es feia servir com a tintoreria, espai per emmidonar, rentador i assecador. L’any 1913, es van adaptar els espais per a l’Escola Elemental del Treball, i el 1925 s’hi va fer una remunta d’un pis. Avui, acull els tallers de fusteria i el laboratori de química de l’Escola.

La remodelació i l’ampliació del Centre Sant Jaume, promoguda per la Fundació Carles Blanch, té la finalitat de dotar l’edifici d’uns espais flexibles, lluminosos, acollidors i saludables que facilitin la convivència, la inclusió i la formació de col·lectius desfavorits al barri del Gorg, a Badalona.
L’edifici vol ajudar a fer pedagogia de la sostenibilitat deixant vistos els materials: tant l’estructura de fusta, com els aïllaments tèrmics i acústics de l’envolupant. En el cas de la mitgera, l’aïllament és translúcid reciclat, per aprofitar l’entrada de llum natural.

Rehabilitació de l’antic pavelló de la farmàcia de l’Hospital, un dels tres cossos connectats que formaven el pavelló central del recinte (farmàcia, convent i cuina). L’edifici es distribuïa en un gran espai central amb coberta de vidre i nervis metàl·lics; un primer pis amb cambres que envoltaven l’espai central, i un segon pis que ocupava parcialment la planta a llevant i ponent. Per adaptar-se a la topografia del terreny, la planta baixa del pavelló se situava sis metres per sota la cota del carrer i, com a conseqüència, estava envoltada d’un fossar que aportava llum natural i ventilació a l’interior. La intervenció actual ha fet un reforç estructural del pavelló; l’adequació funcional i el disseny d’interiors per a ús de la Unitat Docent de Sant Pau de la Facultat de Medicina de la UAB i Escola d’Infermeria, i la integració de l’edifici en la xarxa d’infraestructures d’energia geotèrmica del recinte.

La Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que es va inaugurar l’any 1968, és un centre universitari públic que té com a objectiu formar professionals assistencials amb els coneixements, les habilitats i les actituds sobre la salut i la malaltia que requereix la societat actual, i que capaciten per a l’exercici professional d’acord amb la normativa vigent.

Antic pavelló destinat a albergar persones convalescents, amb capacitat per a cent residents i autonomia respecte a la resta de l’Hospital (amb farmàcia, cuina i una economia pròpies). L’edifici, de 6.245 m², es distribueix en quatre plantes i un soterrani, i tot ell és ric en elements modernistes (volta de maó de pla, columnes i capitells de pedra natural, arcs i murs de fàbrica d’obra vista, escales amb graons de marbre i pedra calcària, murals de rajola policromada…). Entre tots aquests elements, en destacava una capella de proporcions verticals amb una gran cúpula central que dividia l’edifici en dos, una ala per a homes i una per a dones. L’any 1998, es va rehabilitar l’edifici per a usos acadèmics i amb voluntat de retornar-li la forma original: es van rehabilitar façanes i cobertes (amb la gran cúpula central) i es va adequar l’edifici com a equipament d’aulari, situant la biblioteca a la planta soterrani.

La Casa de Convalescència, una de les darreres obres del modernisme català, és actualment la seu de la Fundació Universitat Autònoma de Barcelona.

El projecte de l’Institut Français de Barcelona parteix de la voluntat dels arquitectes d’assumir el seu paper de caràcter urbà. Es tracta d’un gran volum neutre de forma paral·lelepípede (volum definit per les ordenances) on se centren els esforços en la creació d’espais oberts: gràcies al fet que el projecte no esgota l’edificabilitat permesa, s’aconsegueix separar l’edifici dels edificis veïns (dotant-lo de caràcter institucional) i retirar-lo del trànsit i el soroll del carrer i de l’avinguda Diagonal. Destaca la imatge contundent d’una façana ordenada on es repeteixen les proporcions de buits i plens (la distància de massís és igual a la del buit de la fusteria, i es repeteix en tota la superfície) i llisa (les fusteries queden enrasades per la cara exterior de la façana). L’última planta del projecte, que originalment estava destinada a l’habitatge del director, actualment acull una residència d’artistes.

El projecte de la Fundació Germina es configura amb tres grans caixes apilades a dos nivells que distribueixen el programa des dels espais més públics fins als més privats i silenciosos. Un gran moble com a espai servidor és el que dona unitat al conjunt. Les connexions entre aquests volums generen paisatges interiors que enriqueixen i caracteritzen els espais interiors, els donen flexibilitat i s’obren a l’exterior.

Es tracta del projecte de canvi d’ús del pavelló noucentista Canigó, al recinte Torribera, dels arquitectes Masó i Pericas. L’edifici s’havia destinat principalment a l’atenció i la residència de malalts mentals, i ara se’n proposa un nou ús, com a escola de restauració. El projecte és atent als espais i els acabats originals i busca emfatitzar l’estructura de voltes i arcs de l’arquitectura noucentista. Els espais del pavelló són prou versàtils i generosos per permetre la ubicació del nou programa de manera folgada i d’acord amb els requeriments funcionals actuals. El tractament interior és molt neutre i busca l’expressió més clara i neta possible de les instal·lacions.

Projecte experimental de recuperació del patrimoni vitivinícola de la ciutat. Amb l’objectiu de recuperar la vinya, que fa uns anys era molt present a la ciutat, el projecte ha adaptat els terrenys que formen part del que es coneixia com la vinya d’en Sabater, dins del Recinte Torribera. L’espai està dividit en tres zones situades a diferents alçades i seguint el desnivell de la muntanya. Un total de vint alumnes són els encarregats de fer el conreu, el manteniment i la cura de les vinyes.

Transformar un antic hospital per a tuberculosos en una escola d’oficis, aquest és el repte amb què s’enfronten els arquitectes i els tècnics del projecte, per tal de dotar la ciutat, mancada d’equipaments, de nous espais per impulsar l’ocupació i l’economia. Aquest espai, patrimoni arquitectònic de la ciutat, conserva l’estructura exterior, com a testimoni dels aires beneficiosos per a la salut dels quals presumia Santa Coloma fins a mitjan segle passat.

Reforma i ampliació del centre escolar que proposa un diàleg entre un edifici històric (una vil•la de principis del segle XX) i un nou edifici pel futur (representatiu i extremament funcional) connectats per un nou porxo i un gran pati central de jocs. La proposta situa totes les aules a l’edifici nou, i els usos comuns (mediateca, sala de música i àrees d’administració), a la vil•la restaurada. La façana es forma amb planxes verticals que aporten una protecció solar òptima i eficient en el comportament tèrmic, mediambiental i de durabilitat, gràcies a un estudi de la seva posició, orientació i separació.

La ubicació de l’Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona (EMAV) a la nau número 7 de Can Batlló la converteix en la pedra angular del procés d’obertura definitiu de tot el recinte a la ciutat. La proposta respecta els trets tipològics originals i ubica el programa de menys dimensió i més repetició en planta baixa (adaptant-se a una estructura de pilars densa i modular) i els espais de més dimensió a la planta primera (aprofitant una estructura d’encavallades que permetia espais més diàfans). Al mateix temps, la proposta ofereix una lectura clara i diferenciada entre l’arquitectura industrial preexistent i la implantació dels nous usos.