Un centre dedicat al disseny que es reconeix pel paral·lepípede que, com una grapadora, connecta l’espai públic de Glòries amb el districte més innovador de la ciutat. Aquest equipament es compon de dues parts: una de subterrània, que aprofita el desnivell creat per l’urbanització de la plaça de les Glòries, i una altra que es prellonga en voladís cap a la plaça. A la part soterrada s’ubica una gran sala per a exposicions i esdeveniments, les sales dedicades a la reserva i gestió de col·leccions, les oficines centrals, la Biblioteca del Clot i el Centre de Documentació del Museu del Disseny. A l’altre cos es troba l’auditori i també s’hi ubicaran les exposicions permanents del Museu del Disseny.

Aquest palau és exponent del barroc civil català, encarregat com a residència per Felipe Manuel d’Amat i de Junyent, virrei del Perú. La seva mort prematura va fer que fos la seva vídua la que gaudís de “la casa de la Rambla”, la qual, des d’aleshores, va quedar rebatejada com el Palau de la Virreina. L’edifici s’estructura a l’entorn de dos patis interiors, un dels quals dóna accés a la planta noble amb una escala doble que arrenca del vestíbul.

A tocar de l’Hospital de Sant Joan Baptista, hi ha una vinya de 3.500 m² que actualment és una vinya totalment integrada en el teixit urbà. La família sitgetana dels Llopis va llegar-la a l’Hospital el 1935, amb la condició que la vinya es dediqués sempre a produir malvasia, per evitar que aquesta varietat de raïm desaparegués. És per això que la Fundació de l’Hospital ha tingut un celler, que, a partir dels anys vuitanta, es va situar a l’antic Corral de la Vila, un edifici del segle XVIII d’ús ramader i de construcció de caire popular. Avui el corral és l’espai del Centre d’Interpretació de la Malvasia. Tot el que es genera per al celler té un retorn directe cap a la funció social de la Fundació.

És una antiga residència construïda aprofitant una torre de defensa del segle XI. L’aspecte actual el pren bàsicament durant el segle XVIII, amb un cos de planta irregular, aprofitant antics fonaments. Durant dos segles, va ser residència de la família Sagarra (de l’escriptor Josep Maria de Sagarra), que a inicis del segle XX en va modificar profundament l’estructura i va fer servir el maó vist en arcades neogòtiques, i es disposa perpendicularment a la façana antiga. La restauració (1982) és respectuosa amb els murs originals i no es planteja arqueològicament (escala, muntatge museogràfic…). Actualment, és un museu local pluridisciplinari que té l’objectiu de protegir, conservar, estudiar i difondre el patrimoni cultural i natural del territori, tot col·laborant amb les entitats públiques i privades de la ciutat.

L’origen del Museu del Cau Ferrat es remunta al 1893, quan l’artista Santiago Rusiñol el va fundar com a casa-taller. El 1891, Rusiñol va passar uns dies a Sitges i es va enamorar del paisatge i dels seus interiors. El 1892, en una estada més llarga, es va comprar una casa al carrer de Sant Joan (actualment, carrer del Fonollar), tot just sobre el mar, i va encarregar l’obra a Francesc Rogent. Més tard, va acabar comprant també la casa veïna per ampliar casa seva. Les activitats organitzades per Rusiñol, amb la participació d’artistes, músics i escriptors, van convertir el Cau Ferrat en el temple del modernisme.

Cap al 1933, es va convertir en museu públic, i avui en dia, després d’una gran rehabilitació, el 2014, està connectat amb el conjunt Maricel de Mar. Dins del Cau s’hi troben les col·leccions d’art antic que Rusiñol havia aplegat de pintura, forja, ceràmica, vidre, arqueologia, escultura i mobiliari, així com també obres pròpies i de Ramon Casas, entre d’altres.

El projecte NNWALLERY, promogut per Núñez i Navarro en col·laboració amb Norma Editorial, transforma murs d’obra en grans murals on artistes urbans vinculats a la ciutat (grafiters, historietistes, dibuixants de còmic…) expressen allò que els inspira Barcelona. Un cop acaben les obres dels edificis, els murals es retiren.

Al carrer de València, cantonada amb Rogent, s’hi podrà veure l’obra de DXTR (Dennis Schuster, Berlín), artista d’estil urbà de projecció internacional que combina aplicacions en murs urbans i campanyes publicitàries per a marques reconegudes. Serà un mural interactiu, de més de 50 metres de llarg i 2,5 metres d’alçada, inspirat en el mític On és Wally: entre múltiples personatges i detalls, el mural amaga tres objectes o personatges que l’espectador pot trobar, capturar en una imatge i enviar a través d’un formulari per participar en un sorteig. Durant el festival, es podrà veure l’artista en directe pintant el mural.

Aquesta exposició mostra la creativitat i l’actuació dels tres arquitectes que han definit el recinte de l’Escola Industrial al llarg dels seus 150 anys d’història (Rafael Guastavino, Joan Rubió i Bellver i Manuel Baldrich) i es completa amb un vídeo de dansa interpretat per la Companyia IT Dansa de la Diputació de Barcelona.
Un primer àmbit, dedicat a Rafael Guastavino, presenta Can Batlló de les Corts, l’esclat de la volta de maó de pla i l’èxit de la Guastavino, Fireproof and Co. als Estats Units d’Amèrica. Un segon àmbit parla de l’obra de Joan Rubió i Bellver al recinte, el respecte a Guastavino i els lligams amb l’arquitectura del gaudinisme. Finalment, un tercer àmbit se centra en el camí cap a la modernitat de Manuel Baldrich dins de la Diputació de Barcelona franquista, explica la seva aspiració a la síntesi de les arts, la proximitat amb l’art d’avantguarda i el projecte fracassat d’un museu d’art contemporani al recinte.

Antiga quadra del complex industrial de la Fabra i Coats, rehabilitada com a Centre d’Interpretació dels Tres Tombs. El projecte de rehabilitació parteix d’una sèrie de premisses: recuperar la materialitat essencial de la nau; l’existència d’una franja lliure entre Can Fontanet i l’edifici contigu; la futura creació d’una plaça interior pública del recinte Fabra i Coats, i la necessitat d’incrementar la superfície per situar-hi el nou programa. Aquestes premisses es materialitzen en l’aparició d’un nou cos annex a la nau que esdevé l’accés per a visitants i el punt d’articulació entre tot el programa. El volum annex es troba un metre i mig per sobre de la cota de la nau, fet que permet la creació i l’accés a un altell de fusta sobre les quadres. A l’interior, aquest altell esdevé alhora un mirador cap a la zona expositiva de carruatges i una sala polivalent multimèdia necessària per al seu ús museístic.

Gran casa pairal probablement resultat d’una noble transformació de l’antic Hospital de Torre Blanca, que acabaria donant nom a l’actual municipi. Entre altres usos, l’edifici ha allotjat un “Casino de bayle y teatro”, una petita escola Montessori i l’Ateneu de Cultura Popular. El projecte de rehabilitació integral actual, amb un sistema de captació d’energia mitjançant la geotèrmia, ha estat reconegut amb diversos premis i mencions.

La Casa dels Dofins i la recent inaugurada Casa de l’Heura són dues domus o cases benestants romanes de finals del segle i aC, situades a la part alta de l’antiga ciutat de Baetulo. Són clars exemples d’arquitectura domèstica d’època romana i les úniques cases d’aquestes característiques museïtzades a Catalunya. En destaquen els mosaics i els paviments originals, d’una gran qualitat, les restes de pintures murals i un tram de carrer (cardo maximus) que separava les dues cases.
La visita de les cases incorpora diversos audiovisuals que expliquen i recreen des de la vida en aquestes cases fins a l’explicació de la producció i la comercialització del vi que tanta riquesa va generar per a la ciutat de Baetulo.

Aquesta intervenció arquitectònica es fa al jaciment arqueològic de la Fornaca, que presenta tres forns industrials romans del segle i dC que encara conserven la cambra de combustió. Calia una protecció per garantir la conservació del jaciment, ja que es tracta de tres forns excavats a l’argila, i alhora l’edifici donava solució al passeig de vianants situat sobre el jaciment. El projecte arquitectònic manté les restes en un espai soterrat, provocant una entrada de llum natural en l’espai zenital i una façana que s’integra en l’espai reproduint un estrat arqueològic en pedra seca.

El Museu Arxiu de Vilassar de Dalt està situat en una masia del nucli urbà de Vilassar de Dalt documentada al segle XIV com a mas Canal, com a mas Serra als segles XV i XVI i com a can Banús des del segle XVII. Conserva dos bonics finestrals gòtics i la porta principal, amb arc de plec a llibre. L’any 1886, l’era del mas es va transformar en un jardí romàntic que encara es conserva. El Museu Arxiu de Vilassar acull la col·lecció arqueològica local i fa diferents exposicions temporals al llarg de l’any.