Es tracta de la primera obra important acabada per Domènech Estapà, per acollir la seu de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB). La reforma es va centrar en una nova façana i la construcció de dos observatoris retirats del pla de façana, predecessors de l’Observatori Fabra, construït pel mateix arquitecte el 1094.
A l’interior de l’edifici, hi destaquen la Sala d’Actes i les pintures murals de Fèlix Mestres, i la Sala dels Rellotges, amb una col·lecció espectacular de mecanismes com el rellotge astronòmic d’Albert Billeter, guanyador de la Medalla d’Or a l’Exposició Universal del 1888.
Des del 2015, s’hi han fet diverses intervencions per adaptar-ne l’ús a les noves normatives de seguretat i prevenció davant d’incendis, així com també per preservar-ne els elements patrimonials.

El Palau Güell va ser construït per Antoni Gaudí entre el 1886 i el 1890 per encàrrec de l’industrial, polític i mecenes barceloní Eusebi Güell Bacigalupi, i destaca per la concepció innovadora de l’espai i pel tractament de la llum. Gaudí introdueix al Palau solucions variades, basades en plantejaments molt personals i en formes expressives fruit de la seva imaginació, a partir de la utilització de materials nobles, com el marbre, la ceràmica i el ferro forjat, entre d’altres.
Des del 1945, és propietat de la Diputació de Barcelona, i va reobrir les portes el 2011, després de diverses restauracions. L’any 1984, va ser inscrit a la llista de Patrimoni Mundial per la Unesco, pel seu valor universal i excepcional. Es pot considerar que el Palau Güell conté l’essència de tota l’obra posterior de l’arquitecte, i esdevé imprescindible per entendre la seva arquitectura.

L’edifici forma part del conjunt de cases-fàbrica de la Ciutat Antiga del període 1808-1856, un model d’ocupació de l’interior del parcel·lari per una tipologia industrial que es va anar repetint durant els segles XVIII i XIX. Aquí és on Rafael Ramoneda, fabricant de teixits que ja era propietari de dues fàbriques a la ciutat, a la dècada del 1840, va fer enderrocar els edificis existents per construir-hi una casa-fàbrica, sota la direcció d’un mestre d’obres desconegut.
La fàbrica Ramoneda, després de la fallida de l’empresa, el 1868, va reduir les seves funcions industrials. Es van llogar els espais a altres empreses i l’ús predominant de l’edifici va passar a ser el residencial. L’edifici i altres del voltant que formaven part de la casa-fàbrica han subsistit fins avui, però amb algunes transformacions importants, sense que pugui identificar-se res més que tres dels quatre eixos de finestres i balcons i algunes obertures sota coberta.
Actualment, és la residència artística de Robert Llimós Oriol, on té establert el seu estudi i una galeria d’exposicions oberta al públic a la planta principal.

Edifici situat la rambla del Centre, emmarcat entre el Teatre del Liceu i el Teatre Principal. Es va reformar entre el 1863 i el 1864, amb el mestre d’obres Pere Casany, per encàrrec de la família Güell. Va ser la residència d’Eusebi Güell al llarg d’una dècada, fins al seu matrimoni.
Des de l’any 1892, al principal s’hi ubica el Centro Galego de Barcelona. Aquesta institució manté el ferm compromís de mantenir la identitat gallega i projectar la cultura de Galícia a Catalunya, desenvolupant activitats per divulgar la idiosincràsia, la cultura i els costums gallecs entre els socis, els seus descendents i el públic en general. Disposa de la Biblioteca Otero Pedrayo, especialitzada en temes gallecs, amb obres de literatura, història, geografia, tradicions populars, música, guies de Galícia i bibliografia sobre el Camí de Santiago, entre d’altres.

Inaugurat l’any 1929, el projecte va néixer amb l’objectiu de concentrar l’essència arquitectònica i cultural dels diferents pobles peninsulars per impressionar els visitants a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.
Acordada la seva construcció sota la direcció de l’arquitecte Francesc Folguera i amb la col·laboració de Miquel Utrillo, enginyer i pintor, Ramon Reventós, arquitecte, i Xavier Nogués, dibuixant i pintor, van emprendre una sèrie de viatges a més de 1.600 poblacions per inspirar-se abans de projectar-lo. La idea inicial era enderrocar-lo quan s’acabés l’Exposició Internacional, però els seus creadors van acordar que s’havia de concebre com un projecte perdurable, tal com va acabar passant.
El Poble, recinte emblemàtic de la ciutat de Barcelona, inclou 117 edificis a escala real que repliquen construccions de quinze regions espanyoles, entre les quals s’inclou una muralla defensiva, amb baluards i portal, una església, un monestir, una plaça major, un ajuntament, places, carrers i fonts, entre d’altres. Hi estan representats tots els estils, des del romànic fins al barroc.
Avui en dia, el Poble Espanyol és un equipament cultural obert a la ciutat on es fan diferents activitats familiars, concerts i exposicions, en un entorn natural com és la muntanya de Montjuïc.

Situat a l’ala frontal de l’antiga fàbrica tèxtil Fabra i Coats, el Centre d’Art Contemporani és una institució dedicada a la recerca, la producció, l’exposició i la difusió de pràctiques artístiques contemporànies, sobretot la que es desenvolupa en el context local i està oberta a l’escena internacional. Fan servir el seu espai per a la investigació, la innovació i el desenvolupament artístic, i hi fan exposicions i activitats obertes al públic.
El Centre ocupa tres plantes que formen uns 1.350 m² que des dels anys vuitanta del segle XX estaven en desús. La reforma vol reparar i mantenir l’estructura i la composició originals de l’edifici i els espais. La intervenció es concreta en l’adaptació d’aquests espais al nou ús, una millora energètica de l’envolupant mitjançant la substitució de fusteries i l’adaptació de les instal·lacions a la normativa actual, mantenint i potenciant els materials preexistents (maó, fusta i formigó).

La Casa Museu de la plaça de l’Oli es localitza en una de les edificacions històricament més singulars del barri de Santa Caterina, al centre històric de Barcelona: l’antic Hostal de Girona. Es tracta d’una antiga casa medieval –de mitjans del segle XIII– que encara conserva bona part de la fesomia arquitectònica original, però que també disposa d’importants testimonis gòtics, renaixentistes i barrocs, entre d’altres.

El naixement d’aquest nou ens cultural no només té com a objectiu la preservació i la difusió pública d’aquest patrimoni arquitectònic, sinó que també es vol reconèixer al barri, a través de diferents activitats relacionades amb el coneixement, amb la ciutat i la seva gent.

El conjunt de la Torre de les Aigües del Besòs (1882) era un model innovador construït per subministrar aigua potable als barcelonins que, posteriorment, va integrar-se en un complex siderúrgic (1993). L’any 2010, es va iniciar un procés de recuperació de tot el conjunt per fer-lo accessible a la ciutadania. Aquest projecte de restauració és fidel a les dues construccions originals. Entre altres aspectes, ha rehabilitat la volta catalana en la formació d’escales interiors i exteriors de la Torre, i únicament ha introduït nous elements constructius en aquells casos imprescindibles (les dues edificacions originals estaven construïdes amb maó massís i s’hi han introduït nous elements metàl·lics, clarament diferenciables dels materials d’origen). S’ha fet un gran treball d’artesania per reproduir materials perduts o massa desgastats, i s’ha actuat amb molta delicadesa per mantenir la textura dels materials constructius de base sense perdre la tonalitat d’un envelliment natural. Tot plegat per conservar l’aspecte original del complex. La intervención realizada por los arquitectos Antoni Vilanova y Eduard Simó ha sido galardonada con el Premio Europa Nostra 2021 de Conservación, que concede la Unión Europea.

El Museu de les Ciències Naturals de Barcelona complementa el seu discurs amb la construcció de 7.100 m² de coberta verda silvestre: un espai experimental per conèixer les espècies més adients per a cobertes i terrats sostenibles a la ciutat, organitzat en tres prats i tres llacunes silvestres d’aigua dolça adaptades al clima mediterrani. La realització del Terrat Viu ha suposat el condicionament i la impermeabilització de la coberta original de l’edifici (concebuda originalment com una gran extensió d’aigua), i forma part de l’estratègia de la ciutat per incrementar-ne el verd (Barcelona és una ciutat compacta i densa amb un dèficit d’espais verds). L’augment de cobertes verdes a Barcelona ajudarà a millorar la qualitat de vida de les persones i fer una ciutat més habitable, saludable, sostenible, autosuficient i resilient.

Antiga quadra del complex industrial de la Fabra i Coats, rehabilitada com a Centre d’Interpretació dels Tres Tombs. El projecte de rehabilitació parteix d’una sèrie de premisses: recuperar la materialitat essencial de la nau; l’existència d’una franja lliure entre Can Fontanet i l’edifici contigu; la futura creació d’una plaça interior pública del recinte Fabra i Coats, i la necessitat d’incrementar la superfície per situar-hi el nou programa. Aquestes premisses es materialitzen en l’aparició d’un nou cos annex a la nau que esdevé l’accés per a visitants i el punt d’articulació entre tot el programa. El volum annex es troba un metre i mig per sobre de la cota de la nau, fet que permet la creació i l’accés a un altell de fusta sobre les quadres. A l’interior, aquest altell esdevé alhora un mirador cap a la zona expositiva de carruatges i una sala polivalent multimèdia necessària per al seu ús museístic.